“En qüestió d’obres (hores)” (Ricard Ustrell)
“Una estadística que ja s’ha començat (comentat)” (Catalunya Ràdio)
“Ciutat grega: Càndida (Càndia)” (Llucià Farré)
“A ràdio Europa FM, hi ha gent que surt per antena, dient: Auropa FM” (Al Segrià també es diu Aubesa)
“...mi barco...” (Carlos Barrón, flotilla a Gaza) (Si el vaixell no és teu, has de dir “El vaixell on vaig”)
Aprofita aquest dia,
aprofita cada moment
i no el malgastis.
No deixis per a demà
el que pots fer avui.
Viu cada moment
de la teva vida
com si fos l’últim
de la teva existència.
Viu aquest moment,
perquè et faràs vell,
perquè pots morir aviat.
Aprofita el dia
i no confies en demà.
Viu aquest dia!
En un racó de la memòria
tinc un recull de cançons,
conreades als dotze anys
amb els companys escoltes.
Cançons folk, cançons nostres,
que enfortien veu i ànima.
Notes musicals de somriures
als nostres llavis i als nostres ulls.
Rere d’aquestes cançons,
ens quedava la mirada
d’una taverna llunyana,
un referent dels nostres avis.
Seria bo, recuperar-les totes
i que el jovent d’avui;
de tant en tant, sortís
de l’encanteri del reggaeton.
Un segon de temps infinit,
on podem recollir totes
les ones de l’esperit
i reflectir-les com paraules,
enllaçades pel pensament.
Un temps infinit, dins
el segon, com zenit
que genera l’entropia,
el big-bang de l’espai
d’energia condensada.
I l’expansió de paraules,
de tot aquest pensament,
i per tots els segles,
des de l’alfa fins l’omega.
Així he viscut aquest segon.
Abraça’m amb branques d’esperit,
que la nit està freda i la lluna encara
no gosa marxar, davant el caliu del sol.
¿Per què no tornem als petons de sal,
a les abraçades d’escuma, que tinc
guardades en el record d’ahir?
Benvinguda siguis tardor,
fa un any que t’espero.
Com sol·lícit amant,
enyorava la teva pau
temperada de capvespre,
amb tamisada llum,
on es bressolen
les últimes orenetes.
Al teu reclam,
es despullen els arbres
per encatifar la riba del riu
que ens ha vist néixer.
Benvinguda siguis tardor,
perquè m’alliberes del temps
que ha estat el recull de fulls
de la meva trèmula vida.
Una definició clàssica de centralisme podria ser: “Estructura política i administrativa d’un estat que concentra el poder i les decisions des d’un territori molt concret” Avui en dia, el concepte és més ampli i inclou aspectes sociològics que determinen com el centre de poder s’esdevé el centre d’un cercle, on a la perifèria de la circumferència hi tenim la resta de territoris, estructurats de forma equidistant; és a dir, tots han de tenir el mateix radi, la mateixa distància amb el centre (centralisme), obligant a aquests territoris a una uniformitat política que té poca solvència democràtica.
En una ocasió, la presidenta de la Comunitat de Madrid ho va reflectir d’una manera prou concloent, quan va dir: “Madrid es España y España es Madrid” Olé tu! Voleu més centralisme que aquest?
No sé quantes cicatrius
s’encabeixen en un cor
ni quantes nits de vetlla
han de florir, perquè
la son torni al seu lloc.
Tampoc sé quantes llàgrimes
s’han de vessar
fins que s’assequi la font.
No sé per què la duresa
d’un amor ha de tornar
al passat, fent mal al present
i esmicolant el futur.
Potser, tot és un somni
i qualsevol dia despertaré
amb un sol radiant.
Melangiós, miro un mar
aquietat i harmoniós
que em perfila un record.
Estius de sorra i platja
a l’ombra de la mare.
Aquest n’és un senyal,
encara que provisional,
perquè no es pot fer
una drecera emocional
ni esmunyir el record.
Altafulla, 15 de setembre 2025
Trepitjo fulles,
petjades d’arbre
i batec de pètals.
Al mateix temps,
li faig un tastet
a les emocions.
Enlairo, exalto
i tremolo, davant
l’alforja del temps.
A vegades, amb risc,
em sento com
un intrús de vida.
Avui, la Senyora m’ha vingut a veure. Neguitós, de seguida li he preguntat si avui era el dia.
-No! Estigues tranquil. Només he vingut a veure com estàs.
-Dis-m’ho tu! Segur que ho saps millor que jo.
-No creguis, no creguis. Només sóc una funcionària, amb encàrrec d’intermediació.
Hem xerrat força estona, com a vells coneguts que som. Li he preguntat com anava la seva feina i m’ha dit que entre Ucraïna i la Franja de Gaza, no para de fer hores extres. Feia temps que no la veia i l’he trobada més prima.
-Hauries de ficar algun kilo més.
-Ja voldria, ja; però l’estrès m’està matant.
-Dóna! Tu ja no pots morir-te.
Quan ha marxat (tot dient-me: “Fins la propera”), he reflexionat amb la meva sempre punyent “mémoire d’escalier”. Llàstima! Per no haver tret a la conversa el seu etern contrincant: El temps. Bé, un altre cop serà.
Ara, vaig al llit a dormir, que no deixa de ser un assaig o simulacre de morir.
“Al matí, fins que no faig un cafè, no sóc persona” La cafeïna és un alcaloide, una droga psicoactiva estimulant.
“Tinc el vici de fumar” La nicotina és un alcaloide, una droga estimulant altament addictiva (deu vegades més addictiva que la cocaïna)
“És molt bo prendre mel cada dia” La mel és un polisacàrid i els polisacàrids fan pujar els triglicèrids (que són igual o pitjor que el colesterol) Es recomana prendre mel només dos o tres vegades a la setmana.
La meva vida és gris
i els meus poemes,
en blanc i negre,
els pinto de colors
per poder fer el meu
Arc de Sant Martí.
En una ocasió, un home va visitar a un lord anglès i li va preguntar que feia per tenir una gespa tan esplèndida. El lord anglès li va contestar: “Re, es planta i es deixa que passin dos-cents o tres-cents anys”
Amb la democràcia passa el mateix, una vegada instaurada, cal que passin dos-cents o tres-cents anys per poder parlar de democràcia plena. Ho tenim clar?
Cau la temperatura
a ritme de crepuscle.
L’horitzó, groc taronja,
acarona un llit de núvols,
resseguint tota la serralada.
Riu avall, s’alça l’emmurallat,
anellant l’atapeïda vila,
que té les cases adherides
com si fossin grills culturals;
l’aigua serpeja, fins creuar
per sota el molí del gat.
Aquí –on la senyera duu
la creu de Sant Jordi–, també
he percebut el batec del cor.
Aquell batec que només surt
quan la veu es queda curta
i les emocions llargues.
Fes sentir la teva veu,
si no vols morir en
el teu propi silenci.
Cada cop que calles
dónes opció que
algú parli per tu.
Fes sentir la teva veu
i, així, fes-te respectar.
"El germà de la germana" (Ricard Ustrell)
"En el consejo de los diputados" (Marta G. Aller)
"A totes les partades (portades)" (El Matí de Catalunya Ràdio)
S’afileren amb més son que encert.
Els vehicles marquen la sortida del sol,
segueixen els seus raigs per endinsar-se
dins la ciutat, que badalla de nostàlgia:
s’ha perdut la referència de l’espai obert.
I la gent queda empresonada dins
lleganyosos espais tancats, que no tenen
un mínim d’espai vital, per poder
oxigenar imaginació i pensament.
A les voreres, barbetes aixecades
amb perfil paranoic, entrecella frunzida
de neguits acumulats i alguna que altra
ombra de paret, de depressió reactiva.
Vestits, “segona moda”, del sud-est asiàtic,
amb ulleres de sol per amagar els ulls
d’emocions perdudes i sentiments reciclats.
Cada matí neix el desig (vana oració),
la seva forma de vida, i cada nit fineix,
una mica més punyent, amb el desencant.
Quan la veu del record
entra per la porta del present,
trontolla el pensament
i la decisió de futur.
Les orenetes no nien
en totes les teulades.
Feliç aquell que les té!
i sap, de cert, quan comença
la nova primavera i quan
s’acabarà el calorós estiu.
Mentrestant, jo seguiré
lliurant encens cap a
un bocí de cel que veig,
entre el ramatge quotidià
del perllongat dia a dia.
