La Senyora

Avui, la Senyora m’ha vingut a veure. Neguitós, de seguida li he preguntat si avui era el dia.

-No! Estigues tranquil. Només he vingut a veure com estàs.

-Dis-m’ho tu! Segur que ho saps millor que jo.

-No creguis, no creguis. Només sóc una funcionària, amb encàrrec d’intermediació.

Hem xerrat força estona, com a vells coneguts que som. Li he preguntat com anava la seva feina i m’ha dit que entre Ucraïna i la Franja de Gaza, no para de fer hores extres. Feia temps que no la veia i l’he trobada més prima.

-Hauries de ficar algun kilo més.

-Ja voldria, ja; però l’estrès m’està matant.

-Dóna! Tu ja no pots morir-te.

Quan ha marxat (tot dient-me: “Fins la propera”), he reflexionat amb la meva sempre punyent “mémoire d’escalier”. Llàstima! Per no haver tret a la conversa el seu etern contrincant: El temps. Bé, un altre cop serà.

Ara, vaig al llit a dormir, que no deixa de ser un assaig o simulacre de morir.