Un port segur

Un dia, amb bicicleta,
la temperatura era de maig
no pas de juliol. Al MP3,
una cançó de contra-amor,
el comiat d’un present
que neguiteja un futur dubtós.

L’alfals, recentment tallat,
té una forta sentor d’enyor;
quan la nostra vida estava
més arrelada a la terra.

Dalt la riba, un salze desmai
m’encatifava un altre record:
els berenars al seu aixopluc,
en una roda de molí per taula.

Prop d’ell, dins la bassa,
una pollada d’ànecs escriu
versos damunt l’aigua. Acollits,
aquesta vegada, per l’ombra d’un pi.

Què lluny estic de tot això!
i què a prop estic d’aquest record!,
mentre el vaixell de la imaginació
busqui el port segur de la infància.

Rosa de bardissa

Captaire de sol,
la rosa de bardissa
s’amara amb vent
de so primaveral.

Recull d’absència
(quan esgrimim
paraules d’amor)
en l’obrador dels mots:

Com eixorda
el retrò del record!

La rosa de bardissa
no és tan bonica com altres,
però té la llibertat
del seu espai obert.

Rosa!, fes-te senyera
en l’atapeïda bardissa
de la nostra vida
i dóna’ns la teva llibertat.

“Qui res dubta, res sap”  (Proverbi grec)

Paraules al vent

Voldria obrir els calaixos del vent
i ficar-hi les meves paraules,
sota el paraigua de la seva llum.

Voldria nodrir aquesta llar
amb els flams de la soca que
sempre hem emprat per estimar.

Voldria morir sense morir,
per no marxar, per no lacrimar,
i fer jur d’amor amb gonella grega.

Voldria portar roba de festa,
quan, creuant el portal del cel,
rebés el primer bes de benvinguda.

Sí, voldria que les meves paraules,
per sempre més, les guardés el vent.

Temps màgic

Obro el llibre dels encanteris
que guardo al prestatge del record,
al costat d’un fat musical,
on les notes del pentagrama
copsen l’espill de l’esperit.

Llegeixo un sortilegi, perquè
la fada del temps em reporti
la temptadora màgia de l’amor
i així torni a viure la meva llibertat,
que l’un-i-vers i el pensament em donen.

“La major incompetència política és convertir un adversari polític en enemic”

Poca neurona

No sóc compassiu
i refuso l’escepticisme
de gent que fuig
de la seva responsabilitat,
que fan un miratge
amb fum de verborrea;
tenen poca neurona,
dins la seva paraula.

Amb goig

Altre cop,
el misteri dels versos
busquen el privilegi,
l’atzar que incita
a la imaginació.

Tanmateix, l’esperit
pugui ser partícip
i es commogui
i confini amb goig
i amb dignitat.

“La setmana que ve, farem una vaga de gilipolles”  (L’humor pendent, Marta de Sant Celoni)

Gaudir Gaudí

Retrobar aquell arc catenari
que branda la meva poesia,
i els maons de l’arc escarser,
sostre amb melangia mediterrània.

Retrobar dos somriures
que en són columnes de l’arc,
quan sostenen el meu ànim,
com si fossin d’en Gaudí.

Plou

Plou,
i el tamborineig de les gotes
marquen el ritme del nou dia.

Plou,
i el sol avui no es llevarà
del seu llit de núvols de cotó.

Plou,
i els arbres regalimen llàgrimes
per branques nues de fulles.

Plou,
i l’ànima s’entela de records
com s’entela la meva finestra.

Plou,
i l’hivern segueix sent l’actor
en aquest escenari de fred.

Del “la, la, la” al “oh, oh oh”

Sempre m’ha cridat l’atenció, veure com es guarneix la tornada (estribillo en castellà) d’algunes cançons, amb monosíl·labs repetitius i enganxosos. Fa algunes dècades, s’utilitzava el la, la, la que, fins i tot, va donar títol a una cançó que va guanyar el festival d’Eurovisió. Avui en dia, els la, la la han caducat i han estat substituïts pels oh, oh oh. A més joventut, més oh, oh oh’s hi trobem. Particularment, valoro més aquelles cançons que a la seva tornada no porten cap monosíl·lab repetitiu; ja que, penso que omplir una tornada amb monosíl·labs, no deixa de ser una manca d’imaginació i un intent de cercar la complicitat auditiva de l’oient, mitjançant una reiteració que no comporta cap esforç de memòria, hem de tenir en compte que casi sempre s’està més atent a la música que a la lletra.

“Està bé celebrar l’èxit, però és més important tenir en compte les lliçons del fracàs”  (Bill Gates)

Quina democràcia tenim? Quina democràcia volem? (IV)

En un judici, si ets testimoni no pots mentir, sota risc de ser declarat perjur; però si ets un acusat, pots mentir com a estratègia de defensa. Olè! Visca la democràcia del greuge comparatiu!

“Qui tornant a fer un camí vell, aprèn el nou, pot considerar-se un mestre”  (Confuci)

Quina democràcia tenim? Quina democràcia volem? (III)

Molts càrrecs polítics estan ocupats per persones sense la adient capacitació tècnica per al seu càrrec i depenen totalment dels seus assessors tècnics. Amb la qual cosa, ens podem preguntar: qui pren la decisió el polític o el tècnic?

“Sóc gestor del llenguatge verbal. Sóc gestor del llenguatge no verbal. Sóc gestor del cinquanta per cent dels silencis, però no sé com interpretar l’altre cinquanta per cent de silencis”

Quina democràcia tenim? Quina democràcia volem? (II)

La premissa bàsica d’una democràcia és l’alternança en el poder. Per tant, totes aquelles persones que sempre voten el mateix partit polític, s’ho tindrien que replantejar i decidir què és primer el seu tarannà democràtic o la fidelitat al partit?

“Hi ha silencis plens de tendresa”  (Mercè Rododera)

Quina democràcia tenim? Quina democràcia volem? (I)

Molta gent defineix democràcia com: El govern del poble. Etimològicament, democràcia prové del grec antic i és la suma dels termes: demos que significa poble i cràcia que significa poder. Per tant, etimològicament, democràcia significa: El poder del poble. A la democràcia en que vivim, el poder no recau en el poble, recau en els partits polítics que, malauradament, són d’estructura autocràtica i piramidal, on la política que fa el partit està gestionada per una persona i els assessors en que delega. Hi ha, doncs, dos tipus de democràcia, una democràcia on les llistes de votació són obertes i desbloquejades i una altra on les llistes de votació són tancades i bloquejades.

Ara

Ara, quan el prodigi del vent
s’emporta l’angoixa,
com s’enduu la boira
o el soroll de les paraules.
Ara, faig renunci al dubte,
perquè sóc on sóc
i estic on vull estar.

Ja no pertoca temps passats,
amb el seu toc de malenconia.
Tinc un ínfim territori,
però estic dempeus
i, altra vegada, veig
com el mirall de l’espai
no m’emmascara l’enyor,
quan enfilo un propòsit
amb l’agulla apedaçada
de la meva decisió.

Ara, sento la meva veu
quan es vesteix amb un:
Endavant!
                  Sí, encara
tinc molt per fer;
perquè tot és factible
i tot ho puc estimar.

Lloada sigui la meva sort.

Presumpció de culpabilitat

Com si fos un axioma, la democràcia determina que una persona és innocent, mentre no es demostri el contrari. Aquesta premissa la coneixem com Presumpció d’innocència. Però, i degut a judicis mediàtics (tot sovint promoguts per algun partit polític), se estableixen dubtes i falses certeses, perquè la notícia no s’ha contrastat. D’aquesta manera, aconsegueixen passar d’una presumpció d’innocència a una presumpció de culpabilitat, que no deixa de ser una subtil manipulació, orientada a condicionar possibles decisions judicials.

“Pensar és com viure dues vegades”  (Marc Tul·li Ciceró)

Sense remugar

Altre cop cerco espai
on els versos posseeixen
la seva propietat
i que, quan “desperto”,
tinc el privilegi que
m’incita i commou.
Tanmateix pugui
(sense remugar)
ficar-los en paper.

Construir el silenci

Com expressar el misteri del silenci?
Em sedueix la seva flama com boira opaca,
on l’embruix de la seva llum
ens deixa versos melangiosos.

Al silenci se l’acull i se l’estima
amb tenaç reflexió i esforç mut.
Ja que, n’és clau d’estirp,
dins la nostra agosarada vida.

L’arquitectura de cada silenci
està feta amb l’encuny personal
i la fortalesa de cada esperit.

Sí, cadascú, hem de construir
el nostre silenci. I estimar-lo.

“Davant les infeccions, sempre és millor pecar per excés que per defecte”

(Vacuneu-vos i utilitzeu la mascareta quan toqui)

Fred de viure

Com retrobar el goig,
l’ordre i el ritme
del meu esperit?

Aquell dolç horitzó,
sense cap peresa,
sense pors ni recels.

Feixuc cansament
que m’arrossega
pel fred de viure.

Pàl·lid esperit

Identifico un dubte,
com íntim projecte
que enceta la saviesa.

Àmbit de paciència
que em confirma
l’austera cuirassa

d’un cos cansat;
i amb senyal cega
del pàl·lid esperit.