No puc oblidar-me,
quan front per front
robàvem l’alè amb petons
i després inspiràvem
a tot pulmó, fent donatiu
a la nostra llum de felicitat.
Tota passió comporta
l’espectre del temor:
l’eventual pèrdua d’amor.
La crida, lluitar tot sovint
sense armes i la crueltat de
lliurar la pietat com almoina.
Sempre justifiquem el passat,
serfs de ferides de guerra
que ens encadenen a la vida,
a viure la propera senilitat,
aquella que ha d’il·luminar-nos
el camí, per poder morir en pau.
dimarts, 14 de maig del 2024
Ferits d’amor
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.