“He estudiat filosofia a la mateixa universitat que Sòcrates, Sidharta i Confuci”

Itinerari

Sobresaltat, Desperto del malson,
tot preguntant-me un per què.
Per què s’adorm la meva vida?
És un tempteig esdevenidor?

Aquesta subtil simfonia
m’empeny a respondre
a més insòlits interrogants,
per tal d’interrompre l’atzar
i sortir del seu itinerari.

Ironia manipulativa

(Aquest terme me l’ha inspirat una tertúlia radiofònica)

La ironia (també se li’n pot dir sorna o sarcasme) és una expressió del llenguatge, amb intenció de donar una significació aparentment contrària a la real, fent-li retret o burla a l’interlocutor. La manipulació (amb mestratge o sense) consisteix en actuar o expressar-se de forma fraudulenta. Per exemple, utilitzant subrepticis (falsos continguts).

Què vol aconseguir un tertulià quan utilitza la ironia manipulativa? En primer lloc, busca la complicitat (el morb i la burla sempre són bons còmplices) d’altres tertulians. En segon lloc, intenta assentar (de forma aparentment dogmàtica) la seva argumentació fictícia; ja que, aquesta ironia manipulativa li fa de miratge intel·lectual, rere el qual s’encobreix. I en tercer lloc, intenta fugir de la seva pròpia ignorància o manca d’informació, desviant l’atenció dels seus interlocutors.

Seria bo que els moderadors i conductors de tertúlies no caiguessin en la trampa de la ironia manipulativa i fiquessin en evidència aquesta mala praxis argumental.

“Coneix-te, accepta’t, supera’t”  (Sant Agustí)

“Malalt-Tia”

Al principi, lluitava contra la malaltia. Ara, ja no ho faig, he après a conviure amb ella, a respectar-la. D’aquesta manera, ella també em respecta a mi. Som, casi, casi, com un matrimoni, valorem els nostres respectius territoris. Encara que, de tant en tant, discrepem i discutim; però, després, fem les paus amb un pacte de reconciliació, intentem sortir del conflicte present per planificar el nostre futur, tant el meu, com el seu.

Així doncs, “Malalt-Tia”, no li fiquis les coses gaire difícils al teu “Nebot”.

On està?

On està la sageta
que ens assenyala
el vent i el nord?

On està el marge
que a l’estiu ens
aixopluga de la calor?

On està el diccionari
que tothora ha estat
el millor referent?

On està l’eco
que sempre ens torna
la paraula escridassada?

On està?
On estan?
Els hem perdut?

“El nostre passat mai resta on el vam deixar”

Recorda’m

Recorda’m,
els dies de joia viscuts
i les nits de foc a terra.

Recorda’m,
els passeigs fets a platja
i les dreceres a muntanya.

Recorda’m,
la lluïssor dels teus ulls
i els colors de la Tardor.

Recorda’m,
aquesta vida que hem viscut
i recorda’m quan no hi sigui.

El camí elegit

Ens queda el subconscient històric,
on s’amaguen els secrets de la Humanitat,
aquells que només poden esbrinar-los
els que han recorregut el camí adient.

Aquesta consciència genera els esperits
(filosòfic, científic, religiós...)
El saber només està ubicat en un lloc,
dóna igual el camí, correcte, elegit.

Dóna igual, però ha de ser diferent.

“Començo el dia amb el mantra de la rutina”

Filigranes

Els anys han votat
i han deixat un buit
entre joventut i vellesa.

He madurat, poc a poc,
amb ulleres d’amnistia
i el calaix dels records
ple de pols i naufragis.

Provocatiu i asceta,
em trontolla l’equilibri,
estigma de poca estabilitat.

Sóc on sóc (no tinc pèrdua),
entremig d’anys i xacres,
fent filigranes amb el destí
i enlairant poemes al vent.

Ho intento

Intento ser discret.
Intento no ser furtiu.
Intento ser senzill.
I, encara, em commou
la germana placidesa.

“Lapsus linguae” i altres

“Alberto Muñón (Muñoz)”  (Antonio G. Ferreras)

“Us avancem tambí (també)”  (Els matiners)

“Estarà ben a punto (punt)”  (Els matiners)

“I agafar el toro por los cuernos”  (Els matiners)

“Franco primer l’obliga a cagar-se (casar-se)”  (Catalunya Ràdio)

“Miguel Ángel Rodrigo (Rodríguez)”  (Gabriel Sanz)

 “S’ha emportat el gremi (grammy)”  (Catalunya Ràdio)

“Quan baixa el oxígeno (oxígen)”  (Catalunya Ràdio)

(Seria bo que a Catalunya Ràdio fossin més acurats amb la parla) 

“Encara que res canviï, si jo canvio, tot canvia”  (Honore de Balzac)

Embranzida

Persisteixo,
des del fràgil propòsit
i buscant aixopluc
dins el teixit del vers.

I a la sínia del repte,
cabriola de clarobscur
amb el vaivé del desig
i l’embranzida per viure.

A dia d’avui, aquest blog ha assolit cent deu mil visites. Gràcies a tots per fer-ho possible.

Eidètica

Anys enrere, una imatge eidètica era considerada una imatge visual projectada des de l’interior cap a l’exterior i era considerada un tipus d’al·lucinació visual. Avui en dia, la eidètica es considerada la capacitat de tenir memòria d’una imatge mental precisa i viscuda. La eidètica també la podem trobar dins la filosofia, on es descriu com un coneixement intuïtiu.

En llenguatge social a la memòria eidètica se li’n diu memòria fotogràfica i se l’associa a certes condicions neurològiques.

“El temps és la llavor de l’univers”  (Mahabharata)

Gerundis

(Gràcies Raïmat)

Caminant,
sota la llum de la lluna
amb l’ànima a sis graus.

Trepitjant,
catifa de fulles grogues,
amb vetlla d’arbres i coloms.

Badallant,
junt a un sol que, mandrós,
surt per l’horitzó humit.

Expectant,
davant d’aquesta tardor tardana,
dins d’una naturalesa adormida.

Escrivint,
versos al fred de l’espai i a la pau
de Raïmat, amb el cor agraït. 

Dansaires

Tornaré a reviure
la rotllana de rialles,
veient com les mans,
enlairades, s’enllacen,
fent l’anell de compromís.

Em sento esponja,
quan m’impregno
amb notes musicals,
cançons nascudes com flors
pertot-arreu d’Europa.

Dansaires!
No deixeu mai de ballar,
d’omplir amb somriures
la joia de la vostra vida,
de la nostra germanor.

“Educació és el que la majoria rep, molts transmeten i pocs tenen”  (Karl Kesel)

L’atzar

Sempre queda la incertesa
i el neguit de l’interrogant,
quan volem seduir a l’atzar.

A tot hora, tenim la suspicàcia
que l’atzar sempre ens empeny
cap al port i andana del no-res.

Si us plau, no siguem ingenus!
L’atzar porta segell imprevisible
i ens embrolla quan ell vol.

Incongruències

Viure de pressa,
morí poc a poc.

Actuar de pressa,
pensar poc a poc.

Intimar de pressa,
estimar poc a poc.

Saber-ho tot,
no llegir mai.

Parlar molt,
no escoltar mai.

Saludar amb un adéu,
sense dir mai un hola.

Viure de pressa,
morí poc a poc.

“La felicitat és interior, no exterior i per tant, no depèn del que tenim sinó del que som”  (Pablo Neruda)

Vida viscuda

Deixaré que el silenci
ompli tota una vida
i que els anys descansin.

Somiaré un somni
i buidaré la rancúnia,
perquè entri l’amor.

Caminaré entre núvols
(sense ànim de tempesta)
i ploraré amb la pluja.

Buscaré pel Pirineu
totes les passes donades
per recuperar records.

Poc més em queda
d’una vida viscuda,
poc més que poesia.

Deixeu-me plorar

Deixeu-me plorar,
però vosaltres,
us prego, no ho feu,
no ploreu per mi.

Deixeu-me plorar,
perquè aquesta vida
m’està denegant
el que és la vida.

Deixeu-me plorar,
ho faré per gent estimada
que es dol i pateix
per la meva salut.

Deixeu-me plorar,
però tots vosaltres
tingueu fortalesa
i no ploreu per mi.

“Si és bo viure, encara és millor somiar i el millor de tot, despertar”  (Antonio Machado)

Atzar de vidre

Ingenu, vull seduir
la subtil memòria
com arbre d’albada
que cerca aigües
per apaivagar
la seva set ancestral.

Encara que, em cal
sortir de la buidor
d’un temps incert,
perfilant un potser
amb síl·labes de confort
i un atzar de vidre.

Retorn

Com fugir de la malaltia?
Sempre hi ha el retorn
que ella determina.

El temps d’escriure
em fa sortir de la foscor,
perquè m’il·lumina.

Però, no puc defallir
i he de assenyalar
el meu propi retorn.

“El millor poema sempre està per escriure”

Amarant el record

Un eixam de paraules
surt del vell diccionari,
com eternes guspires
que brollen per les artèries
del nostre pensament.

Fermes, s’enfilen
com el batibull d’un nen
i s’engoleixen el record
des del taüt del temps.
Cal amarar el record!