Tinc l’esperit entelat,
com un vidre indolent
que allargassa el llindar,
el neguit del desordre.
A poc a poc, un nou repte.
Una ullada al concepte
per apamar, amb dignitat,
el dring de la meva vida.
I al fondal del silenci;
el ritme, melodia i repòs
que dóna la vostra mirada,
càntic que trenca el silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.