VANDALISMO ACTIVO

Aquesta és la curta i expressiva frase pintada (que no escrita) en una paret enfront de l’entrada d’un col·legi que hi ha a la vora de casa meva.

Pel que sembla, ja són història totes aquelles antigues pintades que hi havia abans, com la ingènua “Tonto el que lo lea” dels anys seixanta o la irònica i antifranquista de “Prohibido prohibir” dels setanta o l’al·legòrica i àcrata dels vuitanta “Parad el mundo que yo me apeo”. El que es porta avui en dia és el missatge radical, sigui quin sigui el seu contingut (filosòfic, polític o futbolístic)

De totes formes, m’agradaria parlar amb l’autor d’aquesta pintada i que m’expliqués el significat i la intenció del seu “Vandalismo activo” i si per contraposició hi ha un “Vandalismo pasivo”. Vull dir, si un pot ser vàndal no sent actiu (sense exercí), sent passiu. Per que si és així, més d’un (entre ells, jo mateix) ens podríem apuntar a aquesta nova modalitat de filosofia urbana.

També m’agradaria saber si n’és conscient dels milions que li costa, en mobiliari urbà i al cap de l’any, el vandalisme a la ciutat de Lleida.

I, per últim, m’agradaria saber si quan es fan demostracions intel·lectuals d’aquesta mena un pot reafirmar-se com a ésser humà, com a ciutadà i com artista. Ja que una pintura o una pintada, a part del seu objectiu d’expressió artística, té com a finalitat enviar un missatge a qui la veu.

Ah!, quasi m’oblidava, vull notificar a l’autor de la pintada que hi ha una escala de degradació social, que comença en la mala educació, continua amb el gamberrisme, segueix amb el vandalisme i acaba en el terrorisme.

EL SOFISMA DE LES EXCEPCIONS

Com en la majoria de les activitats humanes, els professionals de la salut treballem envoltats de estudis i d’estadístiques. En el nostre cas, solen tenir certa rellevància totes les que fan referència als hàbits tòxics o bé als factors de risc que provoquen, o són susceptibles de provocar, alguna patologia. Són l’interminable cavall de batalla dins de la prevenció sanitària, ja que resulta molt difícil canviar un hàbit o un estil de vida a una persona o a una població. És per això, que davant d’una reunió social, i sempre que esgrimim les mencionades estadístiques, ens apareix el “documentat” del grup dient alguna frase semblant a aquesta: “Doncs jo conec a un senyor de 94 anys que fuma des dels 14 i està fort com un roure...”

I ja tenim al sofista de torn, alliberant i canalitzant el complex de culpa de tots els fumadors presents a la reunió; que per celebrar la relaxació, conseqüent a l’estrès emocional patit, encenen una altra cigarreta.

Flaca i dèbil voluntat humana que es doblega al primer aguait de solidaritat, cap els comportaments immadurs i propis de tota drogaaddicció.

L’ÚLTIMA CONTAMINACIÓ

Al llarg de la Història de l’home, i per la seva activitat directa o indirecta, sempre s’ha creat una alteració del medi o de l'entorn que han modificat l’estructura i la funció dels ecosistemes afectats. Aquest tipus de modificació el definim com a contaminació.

Per altra banda, la contaminació també està en funció de la biodegradació dels subproductes industrials, o del seu reciclatge, i dels embalatges utilitzats.

Però, al incrementar-se el nivell de vida el concepte s’amplia i van sorgint nous “problemes”, subjectes a estudi, que els incloem en el concepte de contaminació.

De fet, després de les contaminacions tradicionals: abocadors incontrolats, filtracions industrials i contaminació de les aigües; vam passar a la contaminació del medi aeri. La primera contaminació va ser la acústica, seguida per la qualitat de l’aire que respirem, després ens va preocupar la capa d’ozó, més tard vam parlar de la contaminació lumínica que per les nits fan les nostres ciutats i, per fi, tenim l’última: la contaminació per radiacions, amb les seves dos vessants de radiacions ionitzants i de radiacions no ionitzants.

La radiació ionitzant sembla que ja la tenim més o menys controlada, si més no està regulada i normalitzada. Però, encara ens falta saber la incidència de les radiacions no ionitzants. En aquest aspecte, ja s’estan efectuant estudis amb les possibles repercussions de les ones electromagnètiques que diàriament ens bombardegen (ràdio, TV, línies d’alta tensió, etc.)

LA IMPUNITAT

En la majoria de les enquestes, efectuades al nostre país, sobre el grau de satisfacció de la població i els problemes socials que li preocupen, sempre surten com a fonamentals o més amoïnants: l’atur, el terrorisme i la corrupció (potser no en aquest ordre). A més a més, n’hi ha uns altres (de “segona fila”) i no per això menys importants, que també els podem incloure com a fonamentals: drogaaddicció, incidència de la sida, llindar de la pobresa, índex d’accidents de trànsit, etc. Tothom hi està d’acord, sembla que la gent ho té força clar.

Però jo, la veritat, no ho tinc gens de clar. És per això que he buscat un nexe comú per a tots aquest problemes, ja que em sembla que tots ells, en el fons, tenen una forta dosi de comportament social. I després de donar-li moltes voltes, em surt la impunitat com a denominador comú de tots ells.

Estem immersos dins d’una cultura “pragmàtica”, un viu i deixa viure, sense cap reflexió ètica o moral. I així, cada dia es cometen més infraccions i delictes impunement, amb un deteriorament de la cultura cívica (solidaritat, educació vial, respecte mutu...)

Estem assistint a una mena d’americanització de la nostra societat. Hem perdut la capacitat de reacció i ens hem “moltonejat”, aguantant amb estoïcisme al mal educat, al “gamberro” i al vàndal de torn, amb un: “no et vulguis complicar la vida”

Amb la qual cosa, estem contribuint a que s’incrementi la impunitat. I ja tenim el peix que es mossega la cua.

DROGAADDICCIONS?

Els que hem estudiat, poc o molt, la química orgànica ens sorprèn la facilitat, la permissivitat i la indulgència (per part d’alguns polítics i càrrecs de l’Administració) amb que es disculpen certs comportaments, actituds i hàbits socials que hem d’emmarcar dins del greu problema de les drogaaddiccions.

Un gran percentatge de les drogues, de consum habitual, vénen derivades d’uns compostos químics anomenats alcaloides i que tots els vegetals tenen en més o menys concentració. Són ja coneguts des de l’antiguitat, cas de la coniïna, però el seu “boom” es va produir a partir de l’aparició dels derivats de l’opi, principalment de la morfina. Tots ells són fàcils de conèixer per què porten la terminació -ina i tots ells, una vegada ingerits, alteren i afecten a la bioquímica del cos humà. Això sí, no amb la mateixa intensitat, ja que uns tenen un efecte dèbil, o de baix poder de concentració, i altres són més potents i en conseqüència més perniciosos pel organisme, sobretot a nivell del Sistema Nerviós Central. A més a més, n’hi ha que entren en competència amb els nostres propis alcaloides o “calmants” naturals, els produïts pel nostre cos, és a dir les endorfines.

L’ús dels alcaloides ha sigut fonamental per a la farmacologia moderna i és el cas de: la codeïna, la morfina, la quinina, la teofil·lina i un llarg etc. Però com sempre passa, el seu mal ús i el seu abús han provocat una sèrie de drogaaddiccions o dependències i, el que és més penós, una discriminació respecte al seu consum. Així doncs, mentre el consum d’alguns alcaloides és il·legal (tret del seu ús terapèutic), el consum d’altres és legal.

És per això que parlo de fal·làcies socials, ja que s’està etiquetant de drogaaddictes als que consumeixen certs alcaloides mentre que es disculpa i es suavitza al qualificar i donar nom als consumidors d’uns altres. Així doncs, a un consumidor de cocaïna (alcaloide) se li diu drogaaddicte, mentre que a un consumidor de nicotina (alcaloide) se li diu fumador o també és el cas que a un consumidor de heroïna (diacetilmorfina, alcaloide semisintètic) se li diu drogaaddicte i en canvi a un consumidor important de cafè (alcaloide) se li diu que és molt cafeter (la OMS recomana no prendre més de tres cafès diaris).

Com a reflexió final, sols puc dir que una drogaaddicció no tan sols està supeditada en funció de la potència d’una droga (això, si a cas, o serà més dins les repercussions que té en la salut), si no que està en funció de la seva addició tan psíquica com fisiològica i en el conjunt de tots els comportaments socials annexes, creats a partir del grup de consum (tribals, proselitisme d’addicció i ritus d’iniciació i consum)

BENESTAR O QUALITAT DE VIDA?

L’ésser humà té el llenguatge al seu abast per a comunicar-se i, per a fer-ho, utilitza un lèxic com a eina d’expressió. Un lèxic que cada cop es fa més específic, segons si l’utilitzem dins d’una activitat professional o bé dins d’altres activitats que li són pròpies a l’home. Ens expressem en funció del que som i del que fem o, potser hauríem de dir, del que desitgem ser i/o aconseguir. Així doncs, podem parlar de diferents lèxics, segons les diferents activitats. Hi ha lèxics per a tots el gustos: tècnics, literaris, periodístics; industrials, econòmics, professionals i fins i tot marginals (és el cas dels argots).

Per altra banda, hem de tenir en compte que les paraules, i la seva significació, van evolucionant i canviant en l’esdevenir del temps, des del seu origen etimològic fins a la seva actual funció d’ús i, per què no, d’abús (per exemple les frases fetes); deixant pel camí un rastre de significats, en els seus continguts, rastre que la Semàntica se n’encarrega de seguir-lo.

No obstant tot això, i sempre que pot, l’home intenta unificar les paraules o les expressions fent-les sinònims; oblidant-se, tot sovint, de les seves connotacions filosòfiques, religioses, polítiques i socio-culturals. Així per exemple, utilitzem les paraules moral i ètica de forma sistemàtica i indistintament, i això que la moral té connotacions religioses, mentre que l’ètica les té filosòfiques.

El mateix ens sol passar amb dos conceptes molt utilitzats avui en dia: el de benestar i el de qualitat de vida, que ja els tenim equiparats i els fem servir com a sinònims. Sobretot, des del seu ús polític amb el sempre persistent terme de: “l’Estat del Benestar”. Però és obvi que els dos conceptes no són iguals i, a més a més, tenen una valoració molt diferent dins d’un context de salut. Una cosa és el benestar d’una persona o d’una col·lectivitat i una altra, molt diferent, la qualitat de vida i com podem donar-la.

Valgui com exemple el fet de fumar. Per a un fumador, la ingestió de nicotina li produeix un plaer i per tant un benestar. En canvi, per a una persona amb problemes d’asma aquest benestar s’esdevé en malestar. Ara bé, sota el punt de vista de la qualitat de vida; el fet de fumar, com ja tots sabem, és perjudicial per a la salut i aquí ja no ens qüestionem si hi ha benestar o malestar.

Si en lloc d’una ingesta de nicotina, parlem d’una ingesta d’alcohol, de grasses o de qualsevol hàbit nociu, el raonament ens pot sortir igual o molt paregut.

Podem posar un altre exemple: fer esport. Un esport, de certa intensitat, pot ser contraproduent per un malalt coronari i alterar el seu “benestar”, però no així l’exercici moderat que li pot ser beneficiós i que pot contribuir a millorar la seva qualitat de vida, activant el seu sistema cardio-circulatori.

En resum, es pot dir que el benestar és una percepció personal, subjectiva, amb una forta càrrega de connotacions socio-culturals; sent moltes vegades aquest benestar contraproduent i incompatible amb certs criteris de salut. Mentre que la qualitat de vida és mesurable (com a propi concepte de qualitat), aplicable a tota la població (amb les limitacions pròpies, si hi ha algun dèficit físic o mental) i és un terme emanat de tot un seguit de recomanacions socio-sanitàries, com es pot comprovar dins dels organismes internacionals relacionats amb la salut, fonamentalment en l’OMS.

CONDUCCIÓN DE LA AGRESIVIDAD

En toda relación humana se pueden producir discrepancias, conflictos y malos entendidos que vienen determinados por: diferencias de criterio, incomprensión, aversión personal, etc. No obstante, y en muchos casos, la base del problema es la comunicación o, mejor dicho, la incomunicación. Sea porque ésta es incorrecta en sí misma (o porque existen interferencias externas), sea porque los canales de comunicación son defectuosos o inadecuados. Por otra parte, para que haya una buena comunicación es necesario tener un entorno adecuado y una disponibilidad de tiempo que garantice la relación que se establezca. En caso contrario, la comunicación estará condenada al fracaso.

¿Qué es la agresividad?
“La agresividad suele ser la reacción o respuesta inmadura, más o menos violenta, ante una situación percibida como injusta”. Violencias gratuitas aparte (orgánicas o no), la agresividad es una respuesta inadecuada a lo que el agresor potencial entiende, a su vez, que es víctima de una agresión (injusticia) La “presunta víctima” convierte o revierte su estatus de victimismo, para convertirse en agresor. ¿La mejor defensa es un ataque? De hecho, a nadie le gusta ser víctima. Ante la disyuntiva, se opta por ser agresor antes que víctima, con actitudes y manifestaciones histéricas encaminadas a llamar la atención y con un mensaje subliminal del tipo: “Mira lo que me estáis haciendo” o “Mira lo que me habéis obligado a hacer”.

La agresividad es la reacción a múltiples causas, las más comunes suelen ser: inmadurez, respuesta defensiva inadecuada, sentimientos de victimismo; fanatismo (religioso, étnico y político), impotencia, frustración, etc. Por tanto, cada caso y situación hay que abordarlos y analizarlos uno a uno. No obstante, contextos socioculturales similares suelen dar respuestas parecidas y, por tanto, previsibles. Por poner un ejemplo, ciertas manifestaciones de duelo, que tienen componentes socioculturales profundos (rituales) y connotaciones de agresividad (contenida o manifiesta, endógena o exógena) fruto del dolor, impotencia y frustración.

Tipos de agresividad
Básicamente, hay dos tipos de agresividad: agresividad verbal o psicológica (sin contacto físico) y agresividad física (haya o no lesiones) Pero existen otras actitudes que, sin ser estrictamente agresivas, se deben considerar como pre-agresivas, como son: Hosquedad, mutismo, miradas airadas, comentarios indirectos; proselitismo familiar, con otros enfermos u otros profesionales; comportamientos irónicos y cínicos, acosos, etc. Es conveniente recalcar que la agresividad física suele ser combinación de las dos agresividades a la vez, tanto de la verbal como de la física.

AGRESIÓN VERBAL

Personal
- Insulto simple.
- Insulto combinado.
- Insulto soez simple.
- Insulto soez combinado.

Profesional
- Falta de respeto.
- Agravio comparativo.
- Ridiculización.
- Descalificación.

AGRESIÓN FÍSICA

- Contacto intimidatorio (sin desplazamiento)
- Desplazamiento leve (zarandeo, empujón)
- Gran desplazamiento (con o sin caída)
- Lesión superficial cerrada (hematoma)
- Herida leve abierta con sangrado (arañazo)
- Herida grave.
- Herida muy grave.
- Homicidio.

Evidentemente, la agresión viene “aderezada” con: gritos airados, gesticulación, sintaxis despectiva, etc. En un intento de dominar la situación y conquistar la razón mediante la imposición o sometimiento.

Actitud ante la agresión

Hay que tener planificada una respuesta estándar ante la agresividad. Ello es difícil, como hemos dicho, cada caso y situación son diferentes y, por tanto, hay que afrontarlas en su contexto. No obstante, se pueden establecer tres pautas básicas:

1. “Eludir la agresión”:
- No personalizar la agresión (pertenecemos a una institución)
- No defender ni criticar a la institución (ser imparciales)
- No cuestionar el comportamiento del agresor (ser espectador)
- Reemplazar la atención asistencial con otro profesional.

2. “Neutralizar al agresor”:
- Escuchar en silencio y con interés (sin demostrar prisa)
- Buscar “territorio y ambiente neutros” (atmósfera)
- Un tiempo de espera prudente para que baje el umbral.
- Solicitar ayuda siempre que sea preciso (verbal o física)

3. “Reconducir al agresor”:
- Establecer canales, horario y calendario para el diálogo.
- Buscar interlocutores y/o mediadores válidos.
- PACTAR y ofertar alternativas “al agravio”.

Pautas para la comunicación
- Mantener en todo momento el contacto visual.
- Asentir con la cabeza y utilizar el lenguaje no verbal (tener interés)
- Proporcionar tanto tiempo como sea preciso (nunca demostrar prisa)
- Permitir la verbalización del agresor en toda su extensión.
- Establecer criterios para una buena relación de ayuda.
- Dar el soporte psico-emocional necesario.
- Fijar tácticas combinadas de refuerzo positivo – refuerzo negativo para reconducir.

Recomendaciones finales
- Nunca buscar culpables, buscar siempre soluciones a los conflictos.
- No “idealizar” a los pacientes ni a sus familiares.
- Evitar relaciones personales e implicaciones emocionales.
- “Pensar con la cabeza, actuar con el corazón”. NUNCA AL REVÉS.
- Conocer y tener presentes, en todo momento, los derechos y deberes del enfermo.
- Tener previstas alternativas asistenciales.
- Valorar el contexto socio-cultural en cada conflicto.
- Conocer y tener presentes los recursos que la institución tiene disponibles.