La intel·ligència

De totes les facultats que té l’home, la intel·ligència és considerada la més important –si més no, alguns pensen que n’és la memòria–. Ja que, ens fica al cap damunt de tots els éssers del planeta, amb una significació evolutiva que ha estat negada a la resta d’animals.

Però..., tenim sols una intel·ligència? Fa quaranta anys es distingien dos tipus d’intel·ligència: la natural i l’adquirida. Avui en dia, el psiquiatre Enrique Rojas, relaciona fins a nou tipus diferents d’intel·ligència. Des de la intel·ligència tècnica (molt estesa i comuna en quasi tots els àmbits professionals), passant per intel·ligències més específiques com poden ser: la intel·lectual, artística o filosòfica. Curiosament, aquest psiquiatre preconitza com la millor intel·ligència, una que anomena “intel·ligència de la vida” Aquesta intel·ligència pressuposa que (prescindint de posició social, nivell cultural i recursos econòmics) la persona té el do i la capacitat d’adaptació a la seva situació personal, per viure una vida amb la màxima satisfacció i felicitat possibles. Dit d’una manera col·loquial: “aquelles persones que s’ho saben muntar”

Aquesta filosofia coincidís amb el concepte matemàtic que tinc de la felicitat. On: la felicitat (F) és igual (=) al sumatori de tots els moments feliços (Mf), quan “n” tendeix cap a l’infinit (n-->8) . És a dir, mai arribem a la felicitat, però contra més moments feliços tinguem, més a prop estarem d’aconseguir-la. La meva germana (que és molt més pragmàtica que jo) ho diu d’una forma prou concloent: “Mira Jesús, jo procuro gaudir el tallat que m’estic prenen, tot el que puc. Ja que, després d’ell, no sé que m’oferirà la vida”

Així doncs, sembla que existeix una connexió o, potser millor, una interrelació entre intel·ligència i felicitat. La qual cosa entra en contradicció amb la saviesa popular, quan ens diu: “Contra més intel·ligents som, més problemes tenim”

Invertir o jugar a borsa?

L’altre dia, en una prestigiosa tertúlia radiofònica, escoltava com un dels tertulians es lamentava per les noves disposicions fiscals que es preveuen endegar per als plans de pensions. Aquest tertulià ens venia a dir que, mitjançant deduccions fiscals, un govern socialista va alliçonar a la població a fer plans de pensions i, ara, un altre govern socialista els vol penalitzar. Tenint en compte, que molts d’aquests plans de pensions no han tingut la rendibilitat desitjada, per avatars de la borsa.

La borsa espanyola és una de les borses més especulatives d’Europa; moltes vegades, no es busca la rendibilitat en el dividend o com inversió a llarg termini, es busca la rendibilitat al termini més curt possible, amb compres i vendes que inclòs no arriben a un mes.

Doncs bé, després d’escoltar a aquest acreditat periodista, em van venir a la memòria les recomanacions que em feia la meva àvia, quan vaig iniciar-me en el món de l’estalvi, tot dient-me: “Ves molt en compte si jugues a borsa” Avui en dia, ja no s’utilitza aquesta expressió; tothom “inverteix en borsa”, ningú “juga a borsa” Però, realment és així? En moltes ocasions, no ens hauríem de plantejar què estem fent, si invertim o juguem a borsa? Crec que val la pena valorar la diferència lèxica de les dos expressions i la saviesa dels nostres avis.

La sombra sostenible de Peter Pan

He perdido mi sombra, no la encuentro por ninguna parte. Aunque, no es menos cierto que el día está quejumbroso, con la tristeza propia del penitente de una Semana Santa con más lágrimas que gotas de lluvia, a pesar de las previsiones metereológicas.

Sí, he perdido mi sombra y me está entrando el síndrome de Peter Pan, sin país de Nunca Jamás a mano ni consuelo de eterna juventud ni la mágica alegría de Campanilla. He buscado mi sombra por calles y plazas, no he dejado ningún rincón al azar, pero no la he encontrado. ¡De pronto!, me he dado cuenta, nadie era ajeno a este fenómeno, todo el mundo andaba sin sombra y ya se sabe “mal de muchos...”

Una imperceptible lluvia o niebla alta o, quizá, la condensación de la humedad del mar ha creado el espejismo de aceras mojadas. En mi imaginación, he aspirado este olor a tierra mojada, haciendo una traslación de espacio-tiempo para transportarme a lugares y entornos verdes, ricos en agua y ricos en sombras. En ellos, no importa perder la sombra, porque no se pierde, se hermana, se fusiona con la sombra de árboles y montañas. Por esta razón, aquí, la sombra es importante, para recordar todas las sombras, las que protegen y acarician la tierra reseca y sedienta. Sí, es poco, pero con sombra y lluvia, todo es algo más.

Se nos puede marchar el “Nunca” (nunca volverá a ser como antes) y se nos puede quedar el “Jamás” de la incomprensión, para poder recuperar nuestra sombra. La sombra del desarrollo sostenible.

Personas “psi”

Como ya es sabido, el hombre sólo utiliza un 22 % de su capacidad cerebral. No obstante, algunas personas afortunadas pueden llegar hasta el 25 %. Ese 10-15 % “de más” (entre un 2,2 y 3,3 % del total) las convierte en seres privilegiados. Y más allá de este hipotético 25 % de capacidad cerebral se extiende un cúmulo de teorías y un conglomerado de posibles facultades, que irían desde las que son relativas al subconsciente hasta las que lo son del supraconsciente, pasando por otras facultades o fenómenos paranormales de dudoso origen. Pero –como ocurre con todo lo que nos es desconocido–, los diversos autores y “expertos” no se ponen de acuerdo e incluso hablan de la fatalidad que supondría que nuestro cerebro pasara (permítanme la comparación) de ser un Pentium dos a ser un Pentium cuatro.

A pesar de todo lo expuesto (o por esta razón), desde hace mucho tiempo se vienen estudiando las personas que tienen facultades desconcertantes o inexplicables (¿cómo explicar lo inexplicable?) y que las han definido con diferentes nombres; todos ellos con la inclusión del término psique (alma, mente) o, sencillamente, “psi”.

Psi (ps) es la letra veintitrés del alfabeto griego y su grafía se representa mediante un tridente. Puede que sea una casualidad, pero el número tres hace referencia a la divinidad, expresada por el triángulo equilátero –máxima expresión de perfección geométrica– o por el Padre, el Hijo y el Espíritu Santo si nos referimos a la religión católica. También tres son los estados de la mente: ello, ego y superego y, curiosamente, psi coincide con el acrónimo de las tres principales facultades de una persona psi: Perceptiva, sensitiva e intuitiva. Estas tres facultades tienden a confundirse, ya que se las puede definir con conceptos parecidos, están relacionadas entre sí y suelen ir más a menudo asociadas que disociadas; no obstante, hay que diferenciarlas.

Así, la percepción es considerada el estado receptivo de percebir mediante los órganos de los sentidos o mediante las sensaciones que provoca un objeto y las imágenes asociadas, cuya evolución excitan esas sensaciones. Es decir, sería el conocimiento o estado de alerta (umbral) tanto sensorial como extrasensorial.

Sensitivo o sensibilidad, deriva del latín sensus (sentido) Sensitivo, que tiene capacidad de sensibilidad o que excita la sensibilidad. Se define como la facultad de sentir, la capacidad que tiene un organismo de reaccionar ante los estímulos tanto externos como internos. Es la recepción, transmisión e integración de sensaciones. En psicología y psiquiatría suele usarse el término sensorialidad, para diferenciar la percepción sensorial de la sensibilidad propiamente dicha.

Intuitivo o intuición, es considerada una clase de conocimiento. Intuir es entender de forma clara e instantánea una idea o verdad sin el proceso del razonamiento. Spinoza refiere el conocimiento intuitivo como la adecuación perfecta de la cosa pensada a la cosa pensante.

En resumen, las personas psi son aquellas personas que parecen no tener diferenciación o, mejor dicho, tienen una integración entre la recepción de estímulos sensoriales y extrasensoriales, quedando dotadas de una capacidad y facultades a menudo desconcertantes. Algunas de estas facultades han llegado a “popularizarse” como en el caso de la telepatía. En cambio, otras siguen envueltas en el halo de lo desconocido y despiertan recelo y temor, como por ejemplo la telequinesia. Por otro lado, no todas estas facultades son exclusivas del hombre, como ha quedado demostrado con los animales afectados por el maremoto del océano Índico, que lo percibieron con media hora de antelación, efectuando un prudencial éxodo que les salvó la vida.

Una cosa si está clara, a pesar de vivir en una sociedad técnica, materialista y orientada sólo al bienestar físico, las personas y fenómenos psi siguen despertando nuestro interés y curiosidad. Parece ser que nuestro destino, ligado al más allá, nos mueve a esa curiosidad no exenta de cierto temor y reserva ante todo lo que es desconocido.

Una vida “mim”

Estem immersos en una societat de tics, de gestos i postures assajades; utilitzem la imitació, intentant reafirmar-nos, per tal de tenir una imatge que ens sigui adient, tant a nosaltres com als demés i que, paradoxalment, anomenem personalitat. No en tenim prou amb la paraula, volum i to de veu per tenir una bona comunicació en totes les nostres relacions; necessitem el ritual de la moda, la mímica i l’estètica del grup social o tribu urbana a la qual volem ubicar-nos i, d’aquesta manera, ens convertim en autèntics mims.

Sí, fem o tenim una vida mim i solem representar-la en tots els àmbits: social, familiar, laboral... Som actors? No, som mims; actors de la mímica, de la imitació, a la recerca d’un reconeixement. I què perseguim? Doncs el de sempre: poder, diners, fama, fascinació (els neo-esnobs en diuen glamour) i, sobretot, ser (o aparentar) més que el nostre veí.

Ara, permetin-me una petita maldat i deixin-me utilitzar mim com si fos l’acrònim de: mediocritat, immaduresa i manipulació. Entenent per mediocritat la nostra pròpia vulgaritat i ser anodins per ser anònims. Entenent per immaduresa el deler rera la moda i el consum. I Entenent per manipulació manejar l’entorn al nostre antull o, encara millor, el mestratge de l’entorn; que el cerverí Manel Franquesa va definir, en el seu diccionari de sinònims, com: “La manipulació perquè una cosa sembli millor del que és” ¿Hi ha algú que no li soni aquesta cançó?

Sabeu què?, me’n vaig uns dies a la muntanya. Allí, no s’estan per tots aquests romanços.

El dilema de l’eutanàsia

La paraula eutanàsia ve del grec “eu” (be) i “thánatos” (mort) Per tant, etimològicament, eutanàsia significa bona mort o bon morir. ¿Qui no vol tenir una bona mort? Malauradament, el terme eutanàsia no ha mantingut el seu significat positiu i avui s’ha deformat en una significat negatiu i, fins i tot, pejoratiu. Per la qual cosa, es va tenir que “inventar” una nova paraula que suplís la carència lingüística deixada per la paraula eutanàsia. Així doncs, avui en dia, per definir la bona mort o mort digna s’utilitza la paraula ortotanàsia.

Però, abans de parlar d’eutanàsia, tindríem que parlar i clarificar altres conceptes com són: Malalt pal·liatiu, malalt terminal i malalt moribund. Doncs, no és el mateix parlar d’eutanàsia en cadascun d’aquests casos; ja que, l’expectativa de vida no és la mateixa.

Tot això, ens porta a la disjuntiva entre prolongació artificial d’una vida i mort digna, deixant clar que la vida té valor per ella mateixa, que té inviolabilitat essencial, que té el suport fonamental de valors ètics i socio-polítics i que no pot ser instrumentalitzada. De la mateixa manera, la mort digna no es basa en el fet de morir, sinó que es basa en la forma de morir. Per tant, respectar la vida, és respectar la vida d’una persona finita (mortal) i respectar la vida no implica prolongar-la a qualsevol preu. Una vegada establertes aquestes bases, és quan podem afrontar el repte de l’eutanàsia.

Koop C. E. planteja l’eutanàsia com: “La terminació de la vida humana per mitjans incruents amb el propòsit de ficar fi a un greu sofriment físic” Així doncs, i per evitar conflictes, tindríem que ficar totes les variants i classes d’eutanàsia possibles i, per descomptat, legislar-les:

1.- Eutanàsia involuntària: Sense consentiment del malalt.
- Eutanàsia voluntària: Amb el consentiment del malalt.

2.- Eutanàsia activa: Tota acció que provoqui la mort.
- Eutanàsia passiva: Tota omissió que provoqui la mort.

3.- Eutanàsia directa: Acció específica que provoca la mort.
- Eutanàsia indirecta: Quan la mort és conseqüència d’un ús terapèutic.

Sembla, doncs, que només podem parlar d’autèntica eutanàsia quan aquesta és: Voluntària, activa i directa.

Per últim, hem d’establir la intenció o conseqüència de l’acte i/o actuació professional, per tal de reflectir els tres tipus de mort possibles:

- Eutanàsia: Quan s’avança la mort d’un malalt.
- Distanàsia: Quan es retarda artificialment la mort d’un malalt.
- Ortotanàsia: Quan ni s’avança ni es retarda.

Com és obvi, tot bon professional de la salut sempre preconitzarà l’ortotanàsia; ja que, és la millor garantia d’afrontar l’etern dilema entre prolongació de la agonia i mort digna.

Sentir, oír, notar

Lingüísticamente, éste es un país de sordos, en donde en lugar de oír “sentimos”. En lugar de oír voces o gritos, aquí se “sienten” voces o gritos, como también se “siente” llover o se “siente” la música. Por cierto, en el caso de la música lo aconsejable es oírla y sentirla.

De la misma manera, tenemos una extraña sensibilidad, pues no notamos nada y volvemos a “sentir”. De este modo, se “siente” un movimiento sísmico o se “siente” como ha cambiado el tiempo.

Si en este país ni oímos ni notamos y sólo sentimos ¿qué pasa con los sentimientos? Pues eso, que tampoco los oímos ni notamos, sólo los sentimos. ¿Implica este léxico una desviación lingüística o una confusión en la utilización y conjugación de los tres verbos? o, tal vez, ¿estamos ante una regresión infantil?, que estaría integrada en las conclusiones a las que apunta el psiquiatra Dr. Enrique Rojas, director del Instituto de Investigaciones Psiquiátricas, que define y denomina este fenómeno como “la socialización de la estupidez” y considera a la sociedad actual inmadura y neurótica por la pérdida de valores sociales como la cultura.

De esta forma, podemos llegar a otra conclusión que, al igual que pasa con los niños, aquí nadie oye ni nota y sólo siente. Es decir, que nuestra conducta es un comportamiento típicamente emocional (algunos lo definen como visceral) ¿Y nuestro comportamiento racional dónde queda? Bueno, pues..., como decimos los catalanes “esto son higos de otro cesto”.