Estels

(Gràcies Frederic)

Confeti de llum
esbargit al vestit
negre de la nit.

Zodíac nocturn
que sempre em troba
un nou desig.

Estels o planetes,
estels o sols...,
sou massa lluny.

Al mar i al riu,
en nit de lluna,
no els puc veure.

Foscor de nit,
foscor de muntanya
i el rosari de llum.

Estels al cos,
estels a l’esperit
i estels a l’ànima.

“L’agilitat mental forma part de la gimnàstica neuronal”

Fer la rateta

Llegint poesia,
em brolla poesia.

El reflex de lluna
del Frederic em duu
a la infantesa;
quan agafàvem
el petit espillet
de la bossa de la mare.

Buscàvem finestra
de sol enlluernada
i adreçàvem
el raig de llum
als primers ulls
que passaven.

-Què feu la rateta?,
torna’m el meu espill!
I així, vam descobrir
que la tapa del ColaCao
era igual d’adient
i feia el mateix servei.

Tren 1282

Tinc tres hores i mitja per davant i algunes altres que són de son. Hi ha dos murmuris que em bressolen: el sotragueig del tren i les converses en veu baixa.

Escolto la ràdio. Un periodista vedette exposa notícies de Catalunya; això sí, amb el pòsit de la premsa de Madrid, defuig de tot allò que pugui qüestionar aquesta fràgil democràcia que tenim, quan s’estan vulnerant drets civils bàsics i sistemàticament els ignora o directament els tergiversa. No cal dir-ho, Catalunya és l’ovella negra d’Espanya. Dóna igual si ella també és ovella, Catalunya no és ovella blanca i, a més a més, s’ha sortit del corral.

I així vivim, en aquesta perversió democràtica que ens diu, i sentència, que la majoria sempre té la raó i ens hem d’empassar els gripaus de la prepotència i de la supèrbia, de tot aquell que s’embolica amb una bandera, per poder castigar i humiliar als que s’emboliquen amb una bandera diferent. Quina llàstima!, sempre he pensat que l’Ètica no en té cap de bandera.

Dóna igual el que digui Europa. Nooo!, no és Espanya la que gira al revés d’Europa, és Europa la que gira al revés d’Espanya. Ah!, mentrestant, a prevaricar que són dos dies i quan tinguem temps..., ja canviarem les lleis i les adequarem als nostres interessos polítics.

Sense tornada

Tot queda i tot passa.
El pensament no torna
a sorgir per l’endret
de la memòria. No,
no hi ha camins de tornada.
El cel és el mateix,
la terra no. El present
(el que tenim) se li dóna
compendi de futur.
Anem massa a corre-cuita
i sovint no tenim
temps per reflexionar.
Les decisions d’avui són
els estigmes de demà.

“Les coses importants no tenen excuses”  (Joan Collell i Xirau, Pere Tàpies)

Busco a l’àngel

Busco a l’àngel que viu en ell: no el trobo.
Diu que avui no pot baixar a la terra.
Només tu des de l’alt cim pots afinar els violins de la seva ànima
pel viatge totalment descompassats.
A mi no em queda més que acceptar que la partitura
que estic interpretant
està dirigida per un gran mestre;
saber que només sóc un instrument
que es va modulant en el transcorre de la vida:
la vida que, sent eterna, només està dissenyada per madurar
i convertir-me de petit ocell en merla subtil.
Si no és així, res té sentit.

                                                   Rosa María Vargas