Nit de poeta

A la foscor de la nit,
el poeta busca bellesa
en estels irisats que són
catifa de la lluna plena.
Amb els ulls closos,
puc aspirar l’aroma,
l’olor de la gespa
i escoltar el concert de
grillons sense director.
On està el pensament?
També voldria que ell
em fes olorar i escoltar
el que l’ànima em diu,
allò que no em diu la vida.

Obscenitat

Que cadascú miri el seu llit,
cada vaixell amb el seu vent
i cada port amb els seus llençols.
No es desvetlla el desig sense sexe
ni cap plaer sense el seu èxtasi.

El dibuix, ardent i expectant,
surt de la intimitat més obscura
quan perfà l’esclat del joc etern,
on l’amor sucumbeix i toca fons,
a l’horitzó d’una mirada obscena.

Poesia de trinxera

Ho reconec, m’estic fent intolerant
contra la prepotència, l’incivisme
i mala educació. Tres lacres socials
que, rere d’elles, hi trobem drogues,
siguin aquestes legals o siguin il·legals.

També m’estic fent intolerant amb
tot aquest seguici de polítics
que busquen el refugi de trinxera
de la tolerància, per poder dissimular
la vergonya de la seva ineficàcia,
la seva ineficiència i incompetència.

Així doncs, carrego la meva ploma
i continuaré sent un franctirador
contra la permissivitat i verborrea.
La democràcia mai és de franc,
s’ha de lluitar contra els autòcrates,
des de la bona i estricta filosofia.

Estricta esmena

Busco la fecunditat de la paraula,
mentre espolso l’albada del passat.
I ho faig amb un nou estendard,
l’oblit que aixeco i em desvetlla.

Al llindar de la meva memòria,
sense defugir, encara tinc obert
el cancell i tendresa del record,
on s’ennueguen les emocions.

Sóc tenaç, però prou agosarat,
perquè em falta endreçar i fer
esmena que sigui estricta i que
m’exclogui de la meva intimitat.

“La vida tan breu, l’art tan llarg d’aprendre”
(Frase de l’Hipòcrates, traducció lliure de Geoffrey Chaucer)

Dotze Tankas i Benasc

Torno al recer
que un mateix té dins seu
i fico espai,
per poder lliurar el vent
i l’angoixa de la nit.

L’Esera em crida
amb veu trencada de riu.
La cadernera
se’l mira des de l’arbre,
com jo em miro l’oblit.

Enrere queden
jorns d’amics molt estimats
que foren d’encaix.
Maó a maó, la casa
Se’ns quedà molt petita.

Torno a mirar-lo,
perquè l’aigua t’ho diu tot,
mentre baixi amb neu,
parlant amb la veu freda
que té pedra i muntanya.

Com la font, beuré
la trèmula rosada,
quan la nit fugi,
buscant nous o vells camins,
on l’angoixa fa el destí.

Encara veig neu,
damunt de les muntanyes.
Encara tinc veu
damunt de l’esperança;
si més no, la fabrico.

Sóc on sóc, amb llum
de dia o llum de lluna;
tan se val, si puc
sortir de la nit del temps
que n’és la carcellera.

Per alguns minuts
he estat mariner de riu.
Surant el mirar,
seguint la dolça corrent,
sense saber quin port tinc.

Surto del recer,
ja no sóc dins meu. Estic
llevant l’esperit;
les ales de l’ànima
busquen rumb i horitzó.

Ni en sé, ni vull,
que el meu esperit surt
a la recerca
d’emocions amagades
i sentiments ja perduts.

Ara, tornaré.
Baixaré a la ciutat,
on badallaran
el neguit i el somni
de creure’ns que hem guanyat.

Tanco per tancar,
per dir-li adéu al neguit,
un adéu prescrit.
I si em miro al mirall,
també tinc que dir adéu!

Temptar el silenci

Duc un foc pel desgavell.
Assumint aquest desordre,
puc desertar d’un somni
que em té suggestionat.

M’agradaria establir retorn,
sobreviure a l’espera, rentar
tots els records per poder
expressar-me com home senzill.

Què faig? Surto de mi mateix?
Encara no sé si estic preparat
per temptar aquest silenci:
Sóc d’escriure no de parlar.