Alliberar l’esperit

(Poemes de quarantena)

Ara, potser estic
sense cap horitzó.
A recer d’un desert,
matinejo pel calendari
i miro, molt llunyana,
la Tardor vora el riu
amb combat de boira.

Potser, encara sóc
matusser del silenci
i busco pols de certesa
al camp clos de l’oblit.
Llum, quietud i somni
quan torno a envellir
i allibero el meu esperit.

Simbologia

Intueixo l’ocell que entapissa el cel,
més enllà de la lluentor del sol
i la maragda de cada mar.
Intueixo l’au que entapissa el mar,
més enllà de la bruna arena
i de la sageta del cel blau.

Llanço aquest repte
emprant noblesa d’esperit,
ans que la degradació del món
trenqui ordre i tranquil·litat.
Que no ens agonitzi la prudent
calma o la nostra disfressa
en el miracle d’envellir.

(A la metgessa Meritxell Juanós)

Tobogan

Tinc el prec caducat,
el crèdit contaminat
i sabates esgarrifades.
L'handicap fa pendent
i el vidre està entelat.
S'eclipsa tota la pluja,
però no surt el sol
i el tobogan projecta
graons de vida artificial.

“Fins i tot, la gent que afirma que no podem fer res per canviar el nostre destí, mira abans de creuar el carrer”  (Stephen Hawking)

Salut intransferible

(Poemes de quarantena)

I cadascú entapissa
el seu núvol blanc
o negre, la seva realitat.

Malament si tenim por,
malament si no en tenim.
La sageta és inestable.

Ara, toca veure futur,
sortir de la paradoxa
i anar a l’oracle Natura.

Esmunyir-nos de la ment,
urbanita, per endegar
tots els espais oberts.

Desvetllarem i serem
serfs de la nostra salut,
personal i intransferible.

Drapaire musical

Per la platja rodolen
les cendres d'una cançó
i una espurna tafanera
m'oneja l'atziac record,
quan encara portava
gavardina de noctàmbul
i les ones d'enyor
eren prou fugisseres,
com per esmicolar
la covardia de l'errada
en el regne de la negació.
Aquest ritme fa penitència
–sabia segura d'evocació–,
dins l'ensopec golafre
del plaer més efímer.
Però no, no em sap greu
ser drapaire de cançons.

“L’home que més ha viscut no és aquell que més anys ha fet, sinó aquell que més ha experimentat la vida”  (Jean Jacques Rousseau)