“El Rei Leó” (Xavier Canalias)
“Menys clarians (clarianes) a l’interior” (Eloi Cordomí)
“...explotarà (explorarà)...” (Roger Escapa)
“No hi veus cap punt intermedio? (intermedi, entremig)” (Roger Escapa)
“Pograma (programa)” (Catalunya Ràdio)
“A l'altre canvi de la valència (balança)” (Joan Anton Català)
Tinc cor de fera,
cor de gel pur,
quan es revolta
davant la injustícia,
davant de gent
sense escrúpols
que sempre imposa
la seva pèrfida llei
i tarannà autocràtic.
La noètica és la branca de la filosofia que estudia el pensament objectiu i intel·ligible. El pensament intel·ligible és un pensament pur, sense la intervenció dels nostres sentits. En el seu dia, ja vaig exposar la definició que l’escola aristotèlica fa del sentit comú (*); doncs bé, la doctrina que Aristòtil té sobre l’intel·lecte, també és considerada part de la noètica.
En aquesta societat tècnica i capitalista, per què ens serveix la noètica? En el meu cas, per reforçar la meva disciplina: La filosofia i psicologia del sentit comú.
(*) El sentit comú coordina els sentits externs (vista, oïda, tacte, etc.) amb els sentits interns (percepció, sensibilitat, intuïció, etc. Per als sentits interns també utilitzo l’acrònim Psi)
Porta del Lleó enllà,
oloro gespa humida
i, junt amb la boira,
enfilo les escales.
Un sol endormiscat
envernissa els carreus
i ascendeix pel campanar.
És llum de prima-vera. (primera vera)
La Història pernocta
al Castell del Rei. Orenetes,
fidels espectadores,
bressolen núvols pel cel.
Sóc lleidatà.
Sóc fill de la boira,
la que difumina el sol,
la que difumina l’ànima.
A l’entorn del Turó de la Seu Vella,
un diumenge d’estiu,
sento el meu front amarat de suor.
Divagant en allò impossible,
la meva mirada es dilueix,
enterbolida, per un sol de matí avançat.
Miro escales amunt,
aquelles que llisquen alineades
cap a la porta del vell i erosionat lleó,
i veig miríades del que semblen hordes sarraïnes,
prenent el caient de l’antic conjunt petri,
el mateix que van conquerir els seus ancestres,
en temps pretèrits.
Ara, ells, desarrelats, clandestins, indigents,
solament pidolen l’ombra generosa d’uns arbres ancians,
corbats pel pas dels anys;
només pretenen defugir de l’ardent fuetada d’un sol implacable,
capaç d’obrir profunds solcs en la seva ja fosca pell, salada,
ara i adés, per a més sofriment i angoixa.
Quina calor!
Retorno a cercar la frescor de la meva llar propera.
I, des de la meva atalaia,
entresento l’afinat carilló de l’esvelta Torre,
en braços de la meva estimada.
Pseudònim: El Senyor de l’atalaia
Adrià Escuer
Primer premi de poesia 2025
Amics de la Seu Vella
Era el llum del menjador,
farcit d’estalactites,
llàgrimes de vidre
i falses espelmes
amb bombeta elèctrica.
I tot plegat,
dins un pis modernista
folrat de motllures
i enrajolat d’arabescos.
I, a més a més, casa meva.
El problema geopolític mundial és la feblesa de casi totes les democràcies, que no saben o no volen afrontar ni donar resposta als actes de guerres inhumanes de dictadors i es refugien rere unes legislacions internacionals, on les paraules estan buides de fets i, fins i tot, tenen dubtosos continguts. En resum, una autèntica covardia internacional, on veiem que els estats estan més preocupats per la seva economia que per fer prevaldre els drets humans. Aquesta situació, li’n podríem dir: La covardia de l’estat del benestar.
“La política és l’art de buscar problemes,
trobar-los, realitzar un diagnòstic fals i aplicar després remeis equivocats”
“És millor estar callat i semblar beneit que parlar i aclarir el dubte definitivament”
“Aquests són els meus principis i si no t’agraden, en tinc uns altres”
Esmicolo projectes caducats
que un dia varen sorgir
de les meves entranyes,
mentre al mirall dialogaven
el meu Jo amb el meu Ello.
Pensatiu, deixo vagar
l’horitzó de la malenconia
que m’esbocina l’avenir
i que m’encercla un buit
que més tard fico en paper.
Hem de partir de la base que, a Espanya, la majoria de votants són emocionals (alguns fins i tot viscerals) Sota aquesta premissa, hi ha partits polítics que efectuen una política d’agressió i desqualificació de l’adversari, política que els mitjans de comunicació han batejat com “fer soroll”. Aquesta política té dos objectius: El primer objectiu és ridiculitzar i desqualificar a l’adversari (sigui a la persona o al partit) i el segon objectiu és incitar i excitar la morbositat de la gent; per què? perquè creuen que això els hi reportarà un creixement de vots. Per fer aquest soroll, són capaços d’utilitzar, sense escrúpols, qualsevol recurs que els convingui: bum-bums, mentides, difamacions; manipulacions, notícies falses, frases tretes de context, etc. Tot si val; ja que, per a ells el fi justifica els mitjans utilitzats per aconseguir-ho. D’aquesta manera, queden validades les seves tècniques de fer soroll, sempre i quan les enquestes d’intenció de vot els hi siguin favorables.
Malauradament, a Espanya la mentida casi sempre surt o gratis o molt barata. Per tant, el risc és mínim i l’expectativa de treure un benefici a les urnes és potencialment alta.
Pel finestral de l’ànima
m’encego amb el neguit
de l’inquieta incertesa.
Sóc una mica confiat,
quan declino algun estímul
i senyal d’un mal jorn.
Aleshores, ardent, busco
la quietud d’un espai
i un calmós esperit.
L’hivern duu un suau secret
-dins la intimitat de la tendresa-
per nodrir i lloar el discurs del temps:
- Les arrels del temps són dòriques,
com l’escorça del bosc de la paraula.
- L’edifici n’és mescla de totes les llums,
l’avesat triomf de la mediterrània.
- I la seva frontissa acull el dòcil
i acurat enigma del missatger.
Que aquest secret de l’hivern
també sigui el nostre secret.
No he buscat la solitud
ni estimar la meva llibertat.
M’enfronto a la vida
amb una prudent prudència
i sense poder-la assaborir.
“Israel té la paella pel mango” (El Suplement, Catalunya Ràdio)
“Igual que t’has de treure els calcetins” (Josep Borrell)
“El delite” (Delicte) (Catalunya Ràdio)
“Teurema” (Teorema) (Màrius Serra)
“Dafinitiva” (Definitiva) (El Suplement, Catalunya Ràdio)
“Dumingo” (Diumenge) (Quim Rutllant)
Sempre he pensat que els professionals (siguin del sector o gremi que siguin) han de donar exemple. Em costa entendre els continus lapsus, anglicismes i castellanismes que, cada dia, escolto a Catalunya Ràdio i, el que és pitjor, la catalanització que es fa de paraules castellanes o l'ús de paraulotes. ¿Catalunya Ràdio no té supervisió lingüística de continguts? ¿Els presentadors, col·laboradors i tertulians de Catalunya Ràdio no es reciclen i es fiquen al dia amb la llengua i la parla? Si us plau, a part de valorar continuament com està el català al territori, doneu exemple i parleu-lo correctament.
Agosarat, desdibuixo
l’horitzó del record,
la plàcida tendresa
i melodia de joventut.
Amunt i avall,
l’impuls de l’enyor
s’acull a un senzill
i assossegat somriure.
On teníem l’esperit?
Amb qui el compartíem?
El temps, poc dòcil,
sempre trenca l’espera.
A poc a poc,
encenc el meu esperit,
busco el vaivé del record
on flamegen sentiments.
Fet i fet, paciència,
per no enterbolir
la lletania d’emocions
ni un prudent secret.
Mentrestant, senyorejo
poemes que m’eixorden,
que engreixen la vellesa
i la cadència de l’edat.
Sí, encara em queda
un bon aiguabarreig
de sorpreses i il·lusions,
per combatre la peresa.
Esgarrapades de vent
per on surt la vermella
llum del crepuscle;
mentre grisos núvols
s’afileren, tot buscant
els primers estels.
Nit glaçada, desolat
paisatge de planura.
Torna Nadal i tornem,
any rere any, a sentir
les esgarrapades del vent,
com si fóssim tendres infants.
Coses intranscendents
esbargides per l’escriptori,
petites coses que configuren
un petit món. I cada cosa
amb el seu record, dies llunyans
que vàrem viure i ara són
al nostre abast. No, no és pas
tan petit aquest, el nostre món.
A l’aixopluc d’interrogants,
giravolto preguntes
dins l’òrbita d’idees,
per engendrar el poema.
És un arbre desemparat
que recull a cada fulla
un vers d’harmonia
i un recompte de docilitat.
Sota el blau d’un pensament
he recollit la força del passat.
Cada port ha estat una llar
i cada mar un nou camí,
on gaudir d’aquest viatge.
Tothom pot sentir la veu
de la nostàlgia, la seva subtil
musicalitat: notes d’enyor;
però, també, joia pel record.
Aquest Àngel sovint planeja
amb guarda de sentiments i,
fins i tot, patrimoni d’emocions.
Aquest Àngel, sense cel, és blau
com el nostre propi pensament.
Encara percaço somnis
que mai podré conquerir,
però, tothora, em donen
l’embruix de la dignitat.
Crec que, encara puc
escollir i ficar-hi límit
a l’eco de la temença,
netejar la inquietud,
i fer-ho amb pluja
i vent de sentiments.
Dins l’ordre de cada dia,
busco nous mots, quietud
de paraules encalmades.
Fora, el mirall de núvols
es passegen pel cel,
omplint la meva mirada.
Marge de tendresa.
Desancorat,
surt de port el vaixell
de la imaginació,
sense ruta prefixada.
Busca un mar propici,
dins el rastre secret
de cada pregunta
i amb marge de tendresa.
