Passeig dominical

A l’entorn del Turó de la Seu Vella,
un diumenge d’estiu,
sento el meu front amarat de suor.
Divagant en allò impossible,
la meva mirada es dilueix,
enterbolida, per un sol de matí avançat.

Miro escales amunt,
aquelles que llisquen alineades
cap a la porta del vell i erosionat lleó,
i veig miríades del que semblen hordes sarraïnes,
prenent el caient de l’antic conjunt petri,
el mateix que van conquerir els seus ancestres,
en temps pretèrits.

Ara, ells, desarrelats, clandestins, indigents,
solament pidolen l’ombra generosa d’uns arbres ancians,
corbats pel pas dels anys;
només pretenen defugir de l’ardent fuetada d’un sol implacable,
capaç d’obrir profunds solcs en la seva ja fosca pell, salada,
ara i adés, per a més sofriment i angoixa.

Quina calor!
Retorno a cercar la frescor de la meva llar propera.
I, des de la meva atalaia,
entresento l’afinat carilló de l’esvelta Torre,
en braços de la meva estimada.

Pseudònim: El Senyor de l’atalaia
Adrià Escuer
Primer premi de poesia 2025
Amics de la Seu Vella