Què cal saber del tabac?

El tabac és una planta d’origen americà; és, per tant, una matèria orgànica. Dins la química orgànica hi ha un grup de substàncies anomenades alcaloides, totes elles tenen el sufix –ina en la seva terminació. Els alcaloides són coneguts des d’antic per les seves propietats i efectes dins l’organisme humà; de fet, en el laboratori químic que és el nostre organisme, també es produeixen alcaloides endògens. Els alcaloides han estat i són molt utilitzats en farmacologia com, per exemple, la Quinina i Teofilina.

Tots els vegetals contenen (en major o menor proporció) alcaloides en la seva composició, sent la reina la rosella blanca o flor de l’opi (papaver somníferum) que aglutina a varis alcaloides, entre ells tres tan importants com són: Morfina, Codeïna i Papaverina.

Com tothom sap, l’alcaloide que porta el tabac és la Nicotina. Per tant, la primera cosa que hem de saber és: Fumar “no és tan sols un vici”, fumar “és una drogaaddicció”; com ho és la ingesta que fem de qualsevol alcaloide, sense finalitat terapèutica.

La segona cosa que hem de saber: El fet de fumar comporta respirar el fum de la combustió d’una matèria orgànica. En la combustió del tabac es produeixen fins a 4.000 (sí, sí, quatre mil) substàncies diferents; des de biòxid de carboni, monòxid de carboni i sulfhídric; fins a quitrans i lignines. Els científics han pogut estudiar les repercussions que tenen dins l’organisme humà 2.000 d’aquestes substàncies, però encara no saben com repercuteixen les altres 2.000. També cal saber que, a més a més, la indústria tabaquera addiciona fins a 300 (sí, sí, tres-centes) substàncies diferents en l’elaboració de les cigarretes. Algunes, tan curioses com poden ser la mel o la colònia Pachuli i altres, tan perilloses com són els broncodilatadors i anestèsics locals. Sorprenentment, el tabac és l’únic producte de consum que no porta ressenyades les substàncies de la seva composició. ¿Com pot ser que governs i associacions de consumidors ho permetin? En un estudi (fet fa uns 4-5 anys) es deia que, una vegada pagada tota la despesa sanitària, encara li quedava a l’estat un saldo positiu de 19.000’- pessetes per fumador i any de la recaptació impositora sobre el tabac; tenint en compte que a Espanya hi ha més de deu milions de fumadors, ens adonem de la magnitud de negoci que té o tenen els governs amb l’impost del tabac.

Un fumador hauria de saber que, tenint tota la sort del món, l’únic que pot aconseguir és tenir una bronquitis crònica. Si té menys sort, patirà un emfisema pulmonar, més tard asma bronquial i la síndrome patològica conjunta de les tres malalties (bronquitis, emfisema i asma) anomenada M. P. O. C. (malaltia pulmonar oclusiva crònica) També hauria de saber que pot patir malalties vasculars i coronàries, com angina de pit i infart de miocardi. I, per últim, tota una gamma de càncers (“per se” o associats a altres factors de risc, com l’alcohol) encapçalats per: Càncer de pulmó, mama, cap i coll, gàstrics, etc.

Totes aquestes patologies, i donada la idiosincràsia hormonal i metabòlica de la dona, s’agreugen en cas que el fumador sigui femení. Així mateix, la persona que està, viu i conviu amb el fumador, és considerada un fumador passiu ja que inhala la denominada “corrent lateral o secundària” que porta tres vegades més nicotina i quitrans que la corrent principal, aspirada pel fumador, i unes cinc vegades més monòxid de carboni. Un fumador passiu, exposat al fum del tabac durant una hora, inhala una quantitat equivalent a 2-3 cigarretes.

Una qüestió que sol ser polèmica és el comportament psicològic del fumador que, alguns autors, no hi veuen cap mena de diferència en el comportament d’altres drogaaddiccions; sent el tret més característic el proselitisme. Avui en dia, en alguns sectors socials, encara està ben vist “convidar a fumar”, doncs dins el grup es produeix el gregarisme que dilueix el complex de culpa que genera tota acció negativa en la psicologia de la persona.

Hi ha altres coses que poques vegades es comenten i que, no obstant, són importants. Per exemple: El 50 % dels càncers de pulmó (atribuïts al tabac) no són culpa del tabac, són per culpa del paper de fumar (cel·lulosa de l’arròs) i de l’adhesiu, utilitzats per confeccionar la cigarreta. Per tant, si encara s’elegís fumar, seria recomanable fer-ho en pipa i amb un bon filtre de quitrans. Així, com a mínim, aconseguiríem baixar de forma dràstica les conseqüències i el risc d’emmalaltir.

Com a reflexió final, cal posar de manifest que l’acte de fumar és un acte contra natura i que tots els actes contra natura tenen repercussions en la salut.

LIBERTAD CON CARGOS

Reiteradamente, oímos en prensa, telediarios y boletines de noticias, como imputados en delitos declaran ante el juez y después son puestos en libertad con cargos. Para muchos ciudadanos, ésta es una forma de impartir justicia que no acabamos de entender y por varias razones:

En primer lugar, si hay constatación judicial del delito, debería haber constatación judicial del delincuente y cuesta creer que un delincuente circule libremente por la calle. Entre otras razones, porque está en disposición de seguir delinquiendo.

En segundo lugar, todo delito que no recibe su correspondiente castigo, sanción o correctivo, de forma inmediata, genera el efecto psicológico de sensación de impunidad. Con ello, se retroalimenta la personalidad psicológica negativa del delincuente.

En tercer lugar, si hay constatación judicial de la pérdida de presunción de inocencia, hay que entrar en el escabroso, pero necesario, terreno de presunción de culpabilidad. Me pregunto: ¿Está nuestra legislación capacitada y facultada para afrontar este supuesto?

Por último, quizá sería interesante que nuestros funcionarios de justicia, tuvieran los adecuados y suficientes conocimientos psicológicos, con el fin de afrontar las diversas personalidades delictivas a las que deben juzgar. Quizá, de esta manera, nos evitaríamos muchas de las denominadas “alarmas sociales” que tanto daño hacen a la Justicia. ¿No les parece?

INCENDIOS Y DELITOS ECOLÓGICOS

Cada año, por estas fechas, oímos la misma polémica y el mismo discurso estéril en el planteamiento y argumentos que se exponen acerca de incendios forestales. Y, cada año, se siguen confundiendo y usando como sinónimos los términos pirómano e incendiario.

El pirómano es un individuo que sufre un impulso obsesivo de carácter compulsivo y que no puede luchar contra él. Por tanto, su acción es el acto de un enfermo desequilibrado que requiere control y tratamiento psiquiátrico.

Mientras que el incendiario es un sicario (por cuenta propia o ajena) que provoca el incendio para obtener un beneficio económico, ya sea de forma directa o de forma indirecta. De forma directa sería el caso de aquel bombero forestal despedido, que provocó un incendio para “tener trabajo”. En la forma indirecta suele buscarse la recalificación de terrenos para especulaciones urbanísticas, como “única solución” y alternativa a un territorio que ha quedado completamente estéril. Por tanto, la acción del incendiario es un acto delictivo y como tal debe ser juzgado y procesado.

En la ardua lucha para erradicar los incendios forestales (sabemos que la mayoría son provocados), se tiene que legislar más y hay que hacerlo “a priori” y “a posteriori” del incendio.

Antes, mediante leyes disuasorias que eviten toda tentación de lucro o beneficio con el incendio. Por ejemplo: Prohibiendo el transporte y comercialización de madera quemada por empresas particulares, prohibiendo la recalificación del territorio calcinado (en Francia, la prohibición de recalificación alcanza hasta los 50 años), prohibiendo las nefastas e inútiles prácticas agrícolas, como la quema de rastrojos, etc.

Después, castigando (de forma contundente) tanto al responsable del incendio como al posible instigador, ya sea una persona, ya sea una empresa.

Cuando escucho a políticos, que tienen responsabilidades en el tema, cómo se refugian en cifras de temperaturas y sequía, baja pluviometría o la escasez de recursos para combatir el fuego, siempre me hago la misma pregunta ¿qué han hecho antes para prevenirlo?

Hoy, en el tema de los incendios no podemos seguir hablando de accidentes e imprudencias. Hoy, hay que hablar, alto y claro, de delitos ecológicos.

UNA HORMIGA EN LA SALA DE ESPERA

Da vueltas en zigzag por las pulidas baldosas de la sala de espera, bruñidas por la luz blanca de unos focos halógenos. No es una pequeña hormiga doméstica, es una hormiga grande, de las que son capaces de cargar a su espalda con un grano de trigo o de cebada.

En la sala de espera hay ratos de todo, unas veces el silencio es denso, reflexivo, casi endogámico; otras veces se pueden oír dos y tres conversaciones a la vez. Todas tienen una base común -como el gusto base que tiene el pescado- y giran entorno al principio existencial de salud del “yo y mis circunstancias”

La hormiga sigue dando vueltas entre patas de butacas y pies de personas sentadas; nadie se fija en ella, a pesar de que la sala de espera está repleta, con una media de edad que ronda los 65 años o más. Todos estos abuelos también parecen hormiguitas solitarias, muchos están cabizbajos (“en sus cosas”); otros buscan con la mirada una cara conocida y, cuando la encuentran, se establece una conversación, basada en una complicidad que, intuyo, gira alrededor de achaques, resignaciones y lamentos, fruto de conversaciones anteriores. Viene a ser como una “puesta a punto”, una ITV informativa de como les van las cosas desde la última vez que se vieron.

La sala de espera es común a varios consultorios y la gente muestra pequeños síntomas de desasosiego, cada vez que la “fila” de un consultorio avanza más deprisa que la propia. Parece lógico, hay gente que lleva más de una hora esperando y ve como algunos recién llegados pasan primero. Es un efecto psicológico, al cual no podemos escaparnos: Quien llega primero, debería pasar primero.

Abarco con la mirada toda la sala de espera y me pregunto: ¿Será ésta una de nuestras perennes referencias dentro de nuestra vejez occidental?

Vuelvo a buscar a mi amiga la hormiga, parece que se ha ido, no la veo por ninguna parte. Quizá le haya tocado el turno y ya esté dentro de algún consultorio o, quizá, haya vuelto a su lugar de origen. Sea como sea, se ha ido y con ella también se van mis triviales reflexiones.

EL DUALISME SALUT – MALALTIA

Hi ha infinitat de definicions pel terme salut, tantes com percepcions pugui tenir l’ésser humà, respecte d'ell mateix i del seu entorn. Al col.lectiu d’infermeria cada vegada li queda més clar que salut és sinònim d’independència i que malaltia ho és de dependència, davant d’una situació (real o potencial) i davant d’un sistema sanitari.

Per altra banda, cal tenir en compte una valoració real del dualisme plantejat, ja que no hi ha cap malalt al 100 % (això implica la mort) ni ningú està sa al 100 % (qui no té una càries, una pròtesi, etc.). Per tant, salut i malaltia són estats superposats, personals i intransferibles.

Professional de la salut i independència

En aquest sentit, és fonamental dotar al pacient dels recursos necessaris per què afronti, per ell mateix, la seva situació personal. En cas contrari, s’ha de dotar dels esmentats recursos a la persona encarregada de la seva atenció, integrant-la com a membre actiu de l’equip terapèutic de suport.

Hem d’aspirar, doncs, a ser professionals de la salut en lloc de ser professionals de la malaltia. Ja que, mentre el professional de la malaltia acostuma a produir una dependència en el pacient (tant farmacològica com terapèutica), el professional de la salut crea mecanismes d’independència i basa la seva actuació, de forma constant i persistent, en les tres prevencions (primària, secundària i terciària) i en una educació sanitària. La qual cosa, moltes vegades deixem per al final i en funció del temps que tenim disponible.

Salut i recursos sanitaris

Existeix un adagi oriental que diu: “No és més ric qui més té, sinó qui menys necessita”. Aquesta és una realitat per al qui vol ser “ric” en salut. No estem més sans perquè tinguem més recursos sanitaris, si no que estem més sans en la mesura que menys precisem aquests recursos.

Per aquesta raó, infermeria ha de fugir d’un possible paternalisme o maternalisme professional quan estableix la seva Relació d’Ajuda. L’ha de plantejar des d’una dependència controlada o, millor encara, des d’una independència relativa i sempre encaminada cap a la màxima independència terapèutica possible. En tot moment, hem de ser conscients que tard o d’hora caldrà tallar el cordó umbilical que establim i que nodreix als nostres malalts.

Es podria dir que: “Contra més independents som del sistema, més sans estem”. Sempre i quan no caiguem en una morbiditat percebuda.

Salut i cultura

Necessitem que la població a qui van dirigits els nostres esforços sigui conscient, informada i ensinistrada en la terminologia del concepte relatiu, però positiu, de salut.

Dins de la piràmide cultural acostuma a imperar més la cultura general (la bàsica) i la cultura tècnica (la “ferramenta”) que la cultura intel·lectual (la cultivada) i la filosòfica (la pensant). Per això, hem d’incidir en els nostres polítics per fomentar i promoure aquestes dos últimes cultures per tal que aportin la major base a les posteriors cultures: L’ecològica i la sanitària. Aquest és tot un procés positiu cap a la salut. Ja que, i com diu un refrany popular: “La ignorància és el bressol de tots els mals”.

Malaltia i tabú

Des de sempre, l’home ha precisat canalitzar les seves desgràcies personals en tot allò que li és desconegut, mitificant-lo i creant els seus propis tabús. La malaltia ha estat una bona prova d’això i sempre hi ha hagut una malaltia tabú al llarg de tota la història de la humanitat. Començant per la lepra bíblica, la pesta bubònica de l’Edat Mitjana, la tuberculosi, la sífilis, el càncer i l’actual SIDA. Cada malaltia tabú ha anat desplaçant a l’anterior. Així el tabú de la SIDA ha desplaçat al tabú del càncer i a la seva vegada serà desplaçat, amb moltes possibilitats, per qualsevol altra malaltia vírica tabú de les que ja comencem a tenir renom, com per exemple l’ébola.

El professional de la salut ha de ser sensible a aquestes percepcions socials, ha d’evitar-les i no caure en la temptació que suposa la part morbosa que envolta a certes malalties i ha d’afrontar la situació, en tot moment, ajudant a desmitificar la malaltia que la societat “posi de moda”.

CIÈNCIES DE LA SALUT I POBLACIÓ

Cada vegada són més nombrosos els col·lectius professionals que s’inscriuen dins del complex món que hom anomenem ciències de la salut. Tots aquests col·lectius s’encaminen a donar el millor servei (tant col·lectiu com personalitzat) a la població i han d’estar adscrits dins de l’àmbit de l’Administració amb dos funcions: una pública i una altra professional.

Dins de la funció pública hem d’incloure la demanda social que la població planteja en forma de problemes i necessitats, que vénen supeditades (i per tant, s’han d’adequar) als diversos entorns (urbà, rural, laboral, social i familiar), els hàbits (tant sans com nocius) i de l’estil de vida.

En aquest context, s’ha de configurar la resposta i planificació política, per tal de fer la provisió i adequació dels recursos (tècnics, econòmics i humans) en funció del servei que es vulgui establir, per tal de donar la resposta més adient possible.

En l'àmbit o context de la funció professional, sovint ens trobem que ve determinat pel dia a dia, amb una demanda puntual i personalitzada que la població fa i que s’està polsant en cada consulta i en cada acte professional. Replegar i canalitzar aquesta informació, dóna una visió real i sistemàtica de la situació sanitària. Avui, ningú ho posa en dubte, la bona informació és la base imprescindible per tal d’assolir una bona actuació.

De vegades, es planteja la disjuntiva entre les previsions i la realitat quotidiana que tot plantejament d’assistència té. Per tant, s’ha d’establir la demanda real que la població fa i, a la vegada, preveure la dinàmica d’aquesta demanda, que la població ens farà al llarg del temps. Dit d’una altra manera, s’ha de fer una dotació de recursos en funció del servei que es vol donar i no tan sols en funció del volum de treball que tenim.

En aquest sentit, infermeria sempre a plantejat la necessitat d’una llei de funcions que delimiti i coordini la tasca i les competències de cada col·lectiu. No veiem cap més manera de donar el millor servei i, tot alhora, evitar conflictes de competències, situacions que són susceptibles d’emmarcar-se dins l’intrusisme professional i/o dins del concepte d’assetjament sociolaboral.

La percepció sanitària de la població canvia i ens hem d’adequar a aquest fet. Ara, per exemple, la població ja no mira tant qui és qui, mira més qui li dóna la millor resposta i qui li resol els seus problemes.

Una vegada l’acompanyant d’una malalta em va dir: “Jesús, amb el temps nosaltres ens oblidem de si qui ens va atendre era metge, infermer o zelador, però mai oblidem a la persona”. Aquesta és una de les moltes lliçons que la població ens dóna.

LA PERCEPCIÓ SOCIAL

Els professionals de la salut ja fa temps que sabem la gran diferència de criteri que hi ha entre les recomanacions que sovint ens fa l'O.M.S. y la percepció social de la població que té, en general, respecte als temes de salut. Així doncs, en el cas de l’obesitat (mesurada en funció del sexe, l’edat i l’alçada d’una persona), el que per a l'O.M.S. és una persona amb un pes normal (ideal), per a la nostra població resulta ser una persona prima. I només té consciència d’obesitat quan el sobre pes és molt patent i s’atansa a la denominada “obesitat mòrbida”. En contraposició, ens trobem amb l’anorèxia nerviosa, on la percepció és totalment al revés a l’entorn habitual; arribant fins a seriosos extrems de pèrdua de salut, ja que la persona sempre es veu obesa.

D’igual manera, passa el mateix amb el cafè i l’alcohol, on moltes vegades ningú té la percepció de ser addicte a ells. I així escoltem sempre expressions de disculpa com: “...és molt cafeter”, “... beu cafè com l’aigua”, “... només veu aigua a l’estiu”, etc.

Sembla doncs, que tenim uns patrons socials i de conducta molt gregaris, que són els que regeixen i determinen la nostra salut, enlloc de regir-nos per les recomanacions que ens fa l’O.M.S.

A tot això, què poden fer els professionals de la salut? Doncs donar exemple, seguir recomanant i fomentant en la població els hàbits saludables, dissuadir als que tenen hàbits nocius i tòxics i..., la veritat, no gaire més.