Fer veta

Descalç,
per la sorra de la vànova,
rondino l’enigmàtic ganxet,
fins arribar al serrell.
Quant temps constreny
aquest entramat de fils?

Jaient,
–damunt d’ella–
tanco les parpelles
i, fugaç, m’endinso
en el dens cobrellit
del meu pensament;
on –i suposo que em cal–
també hi tinc que fer veta.

“En els moments de crisis, només la imaginació és més important que el coneixement”  (Albert Einstein)

Sotrac

L’ensurt és un brogit,
un cèrcol que empresona
el precari estat d’ànim.
Aquest roda-soques
em fa el camí enclí,
per dur-me fins a la por,
amb commoció de dolor
i manifestació de dol.

Viure, en alguna manera,
és aprendre a dir adéu.

Res de res

Em surt dedins,
és un brunzit vespertí,
instant que m’encercla,
un xic atrevit i un tant exòtic.

Sí, em surt dedins,
com lànguid auguri,
tal vegada fal·laç
i tot sovint obsessiu.

Sí, em surt de molt endins:
el rebuig que tinc
a l’estupidesa que,
freqüentment, lliura
tota la raça humana.

“L’home que més ha viscut no és aquell que més anys ha complert, sinó aquell que més ha experimentat la vida”  (Jean Jacques Rousseau)

Breu oració d’amor

Sol d’hivern que, amb la teva llum,
esperones la rosada de la gèlida nit.
Dóna calor al meu cor i evapora
els dubtes del meu esperit;
que, aviat, pugui gaudir del seu
somriure i de la meva esperança.

Nit de neu

El floc de neu aleteja com papallona,
agermanant-se amb la fulla del roure
i broda aquest ganxet a peu d’arbre,
on es recollirà el fred de la nit.

La lluna allarga les ombres
fins que s’ajeu damunt la neu,
fent-li un petit firmament
allà on no arriba l’oratge.

Somio amb aquest temps estàtic,
que em reporta pau i amor,
dibuixant el fat
i fent del desig una melodia.

Mica a mica, surto de l’encanteri
per veure aquest nou resplendor:
Hom diria que és llum d’estels,
hom diria que és llum dels seus ulls.