El divorci

Estirat a la gespa humida
amb silenci de cementiri,
absorbeixo raigs de sol,
nascuts dalt la serralada.

Allitat al marbre glacial
d’una o de qualsevol tomba,
gaudeixo raigs de lluna,
tant minvant com creixent.

Palplantat al camí central,
sóc germà de pols i pedra
i em bateja l’efluvi de xiprer,
més vell que jo i més savi.

Estic lluny i estic a prop.
Estic soterrat i estic enlairat.
Així puc veure passat i futur
i també el present fugisser.

Aquest espai de temps i anys
és on l’ànima s’acomiada
d’un cos farcit d’esquerdes;
ja que, el divorci és arribat.