Decàleg de relacions professionals i laborals

1. El diàleg, sigui verbal o escrit, és la base de tota relació. El silenci i la falta de resposta a una solitud mai es poden admetre.

2. El diàleg ha de ser obert i a disposició de tothom, estigui la persona sindicada o no.

3. Si una persona no exercís els seus drets, no significa que renunciï a ells. Cadascú exercís els seus drets quan ho creu oportú.

4. Un dret no pot lesionar a un altre dret i els dos es poden exercir a la vegada.

5. Per damunt de normatives d’empresa (hospital) i normatives d’institucions (ICS) preval l’Estatut de la Funció Pública; per damunt d’aquest, preval l’Estatut dels Treballadors i per damunt de tots ells preval la Constitució Espanyola.

6. La titulació universitària defineix i divideix la condició de treballador de la condició de professional. Defugir la titulació universitària d’una persona i tractar-la com si fos treballador (sanitari) en lloc de professional (de la salut), sempre generarà conflictes de difícil solució.

7. Barrejar temes i aspectes professionals amb temes i aspectes laborals, sempre serà mala política. Rendibilitzar aquesta política, desqualifica a la persona que la practica.

8. Els arguments s’han de rebatre amb arguments. Imposar criteris i decisions, mitjançant un exercici d’autoritat o “per real decret”, desqualifiquen tant a la persona que fa la imposició, com a la institució que ho permet.

9. Actituds de suficiència i benvolença (paternalisme) amb el propòsit d’ajudar a altres directius prenguin opinió i/o la seva decisió, són sempre manipulatives.

10. De la mateixa manera, i a l’inrevés, rere tota actitud autocràtica, sempre s’hi troba una personalitat immadura i manipuladora.

Líder d'un mateix

El lideratge és un fet intrínsec de tota societat animal que s’estructuri amb un gregarisme social. Per tant, és inherent a la condició humana que no sols té una estructura social, també té altres estructures tan importants com són polítiques o religioses. La figura del líder ha estat sempre present al llarg de la història de la humanitat i en totes les cultures, des de les més primitives fins a les més desenvolupades.

Lideratges n’hi ha de tots els “colors” Encara que, bàsicament, es poden reduir a dos: els netament autocràtics (siguin socials, religiosos o polítics) i els estrictament democràtics. Entre aquests lideratges democràtics tenim dos referències històriques força significatives: una es concentra en el concepte llatí de “primus inter paris” i l’altra en la significació que comporta la famosa taula rodona del rei Artur. Així, el líder és igual a tots, i “només” té una potencial capacitat en cas d’haver necessitat d’una decisió final o decisió significativa (cas d’empat en una votació) En definitiva, tothom pot opinar (tenir veu) i tothom pot decidir (tenir vot)

Però, poc o molt, tot lideratge comporta una supeditació respecte al líder, encara que aquesta supeditació sigui acceptada i compartida per tot el grup (líder inqüestionat) Si, per les raons que siguin, algú no està disposat a fer aquesta supeditació i entén la seva llibertat personal a partir d’una total i absoluta independència (base de l’autèntica llibertat), no li queda cap més remei que fer-se agnòstic o àcrata o, per què no?, líder d’un mateix.

Ser líder d’un mateix no és gens fàcil i és força complicat. És més, resulta més fàcil ser líder d’altres que ser líder d’un mateix. No és fàcil perquè es pot fer punt de partida des de molts plantejaments i, a més a més, es pot caure en la pròpia endogàmia en forma d’orgull, supèrbia i el que resulta el grau més quotidià de la nostra societat: el narcisisme professional. L’autèntic líder d’un mateix ha de fugir del temptador coneixement tècnic, del “saber”, i ha de buscar l’escabrós i fatigant camí de la “saviesa” Tenint ben present alguns factors que en són determinants: No hi ha intel·ligència més adient que la filosòfica, no hi ha autèntica intel·ligència sense humilitat i que la intel·ligència no és patrimoni de ningú i, a la vegada, és patrimoni de tothom.

I com s’hi arriba? Per començar, un s’ha de fer autodidacta, renunciant a moltes coses i acceptant-n’hi altres que es poden i deuen trobar en la lectura sistemàtica i, a la vegada, selectiva, que ens farà aconseguir la nostra pròpia saviesa. S’ha d’anar primer al pensament socràtic, resseguint la seva essència filosòfica a través dels segles. Més tard, es pot optar per l’autosofia –contracció de la paraula llatina auto (propi) i la grega sofos (saber)–. I fins aquí, la part de filosofia occidental. Aleshores, toca la part de filosofia oriental, hi ha que assolir el pensament budista, el zen i el confucionisme. Per, finalment i amb sort, optar a ser un modest bodhidharma. Amb la garantia d’haver arribat a descobrir “l’autèntic camí”; però, assumint que mai s’arribarà al terme d’aquest camí. Ja que, això, només està reservat a uns pocs privilegiats.

Un ja es pot considerar líder d’un mateix i..., ara què? Doncs, ara un ha d’estar disposat que li girin la cara, no el saludin, tenir substantius i significatius silencis, un poc o un molt d’incomprensió, una mica d’enveja i rebre tota la gamma que perfila la pobresa d’esperit que caracteritza a la rasa humana; refugi d’un humanisme que mort en la seva pròpia impotència i en l’autolisme del nostre planeta. Ja que, i com és ben sabut, ningú pot ser profeta (auto profeta) a la seva terra. La satisfacció intel·lectual no és pas una aureola de popularitat, ni el benestar que pugui donar aquesta popularitat. La solitud és la base del filòsof, autòsof, bodhidharma o, simplement, de la persona que vol estar intel·lectualment bé i créixer per ella mateixa. Dóna igual si és fa amb revestiment religiós o, solsament, filosòfic; la solitud sempre serà la base d’aquest auto líder, el que ha vençut totes les temptacions intel·lectuals del nostre món. I, ja se sap, que la pitjor part de la solitud és estar sempre sol.

El problema de l’aigua i..., una mica d’Història

Al llarg de la Història de la Humanitat, quan l’home va deixar de ser nòmada, per convertir-se en sedentari, primer agricultor i ramader i, més tard, artesà; va començar a efectuar (a través dels seus clans tribals) el que s’ha anomenat assentaments humans.

Per pura i elemental necessitat (i quasi podríem dir sentit comú), aquests assentaments van fer-se a la vora de rius. D’aquesta manera, no sols tenien cobertes les necessitats d’aigua de persones i animals; a més a més, podien pescar i, fins i tot, caçar animals que anaven a abeurar al riu.

Així doncs, totes les grans ciutats europees estan a la vora de grans rius: Londres (Tamisi), París (Sena), etc. Malauradament, Barcelona n’és una excepció. La conca hidrogràfica que l'envolta és força limitada. I, ara, comencen les preguntes: ¿El problema és la manca d’aigua per a Barcelona? o ¿el problema és d’assentaments fets en rius (Llobregat i Besòs) que no donen per a més? No sembla lògic que el 50 % de la població catalana estigui “assentada” en l’àrea metropolitana de Barcelona, amb aquesta evident limitació d’aigua, mentre que Lleida amb el territori més gran i una aportació fluvial molt superior, només tingui el 6 % de tota la població de Catalunya. Aquesta mateixa lògica la podem aplicar al nombre de pantans ubicats a cadascun dels dos territoris.

L’única lògica possible bé marcada per la natura: “No és la natura la que s’ha d’adaptar a les necessitats de l’home, és l’home el que s’ha d’adaptar als subministraments que li dóna la natura”

Si us plau, prou de fer demagògia política o de tertúlia radiofònica. Qui vulgui aigua, que vingui a ubicar-se i viure a Lleida, descentralitzeu d’una punyetera vegada la massificació de Barcelona i tota la seva àrea metropolitana.

SITUACIÓ DE LA INFERMERIA

Ara fa deu anys, vaig establir una petita anàlisi dels, aleshores, últims deu anys d’infermeria. Així doncs, fa deus anys d’aquells deu anys i, malauradament, en aquests vint anys les coses poc han canviat: Encara continuem afònics, reclamant una llei de funcions, encara hi ha una forta divergència entre una formació acadèmica universitària a nivell de diplomatura (fins i tot llicenciatura) i la realitat laboral, i encara seguim sent “cul de sac” del sistema sanitari o, si es prefereix, el recorregut jòquer sanitari. Si més no, per a una infermeria hospitalària que no acaba de quallar dins l’estructura jeràrquica d’un centre de treball multiprofessional i, per tant, no queda prou definit el territori de les seves competències. Competències que haurien de ser-li pròpies i específiques; és a dir, les competències derivades d’una atenció estricta i exclusiva al malalt.

Albert Einstein deia: “Donar exemple no és la principal manera d’influir sobre els demés; és l’única manera” Aquest és un dels problemes endèmics d’infermeria, la queixa “soto voce” professional i, a l’hora de la veritat, la covardia i claudicació diària, sense cap mena de reivindicació professional que configuri i racionalitzi la seva tasca. En conclusió, què tenim? Doncs, tenim dos llastres força immotivants i/o frustrants: El primer llast, per no poder assolir les expectatives que els diversos estaments ens donen; generant-se, aleshores, frustracions professionals. I el segon llast és una altra frustració (aquesta més específica) per impotència, quan no es pot desenvolupar, adequadament, la labor com a infermera/er per manca de temps. Ja que, prevalen més les tasques no inherents a infermeria i que ocupen bona part del temps laboral, en detriment del propi temps professional d’una infermeria assistencial. Tasques que entren de ple en competències més pròpies d’auxiliars de clínica, de zeladors i, fins i tot, d’administratius.

Seguint aquesta línia d’Einstein una mica més, Mahatma Gandhi deia: “La veritat mai fa mal a una causa si és justa” Però, i com ja he dit en diverses ocasions, ¿qui té la valentia d’afrontar aquesta veritat?, ¿de ficar-li el cascavell al gat? o, encara millor, ¿qui està disposat a fer de vaixell trencagels per obrir pas a la resta de vaixells que li van darrere? Doncs, només està disposat algun lliurepensador, algun Quixot sense molins i (segons alguns) algú sense gaire esma ni deguda prudència (l’eterna disquisició entre fons i forma) Tant és així que, en moltes ocasions, ni tan sols se li concedeix el benefici del dubte, crucificant-lo directament, en honor i glòria del seu propi nom. ¡Quanta pobresa d’esperit tenim dins la nostra estimada infermeria! Però, ho hem de tenir força clar: Les persones són com els edificis, per créixer es necessiten bons fonaments i els fonaments d’una persona són la seva formació acadèmica. ¿És el mateix estudiar farmacologia clínica havent estudiat la química orgànica d’un batxillerat superior, que sense haver-la estudiat? ¿És el mateix estudiar biostadística sense haver estudiat l’estadística de COU? Cada formació acadèmica ha generat la seva respectiva mentalitat professional i aquesta diversitat de mentalitat professional ha estat motiu de discrepàncies.

A què bé tot això? doncs molt fàcil i com deia Bertolt Brecht: “ Les crisis es produeixen quan el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba de néixer” Fa més de vint anys que, en teoria, va morir l’ATS en favor del naixement del DI i, no obstant, encara és hora que hagi una sola direcció d’infermeria integrada per diplomats o amb tan sols la seva representació. Fet totalment anacrònic; però, suposadament, molt rendible per a un Sistema i una Administració sanitària, que juguen amb aquest personal jòquer, que segueix utilitzant el vell i estúpid aforisme de “m’és igual treballar que fer feina” Doncs no! senyores i senyors, a un diplomat no li és igual. El diplomat no ha estudiat una carrera universitària per “fer feina”, ha estudiat una carrera universitària per exercir la seva professió, la qual ve facultada i avalada pel seu pla d’estudis. ¿Comencem a tenir les idees clares? Doncs, aleshores, anem (ara sí) per feina i comencem a reivindicar una dignitat professional que ens és pròpia i que, em consta, donen suport tots els col·legis professionals i consells d’infermeria.

Arribats en aquest punt, permeteu-me que insisteixi amb una altra cita (aquesta meva i perdó per la presumpció): “Tan important és què ets o com ets, com què fas i com ho fas” El fet diferencial d’una bona gestió en una direcció d’infermeria moderna, no radica en fer tan sols coses en favor de les infermeres/ers, radica en fer coses per a infermeria. Pot semblar el mateix, però no ho és. Fer coses per a infermeria significa dignificar la professió; lluitar, perquè (d’una vegada per totes) es racionalitzin les tasques dins del centre de treball i que infermeria deixi de fer totes aquelles tasques que no li són pròpies. Quan odiosa resulta aquesta hipocresia institucionalitzada que amb la boca petita i en la més “estricta intimitat” reivindica la llei de funcions; mentre en el dia a dia, i tots els dies de l’any, està claudicant amb la complicitat del Sistema i de l’Administració sanitària, tot mirant de reüll la seva cadira.

En quant a “altres persones” (és a dir, altres infermeres/ers) que solen estar en extrems totalment oposats: o bé es passen el dia despotricant, però no fan res per canviar les coses i moren en el seu propi silenci; o bé en l’altre extrem, tots aquells que van dient allò de “jo ja ho tinc bé” i també callen, perquè les coses no canviïn. Tots ells, que prenguin nota de la cita d’Unamuno: “A vegades, el silenci és la pitjor mentida” I jo hi afegiria “...i el pitjor error” També els hi pregaria que reflexionessin (d’aquest error) a partir de dos cites més. L’una de Ralph Nader que diu: “El teu millor mestre hauria de ser el teu últim error” i l’altra de Confuci “No rectificar un error comès, és cometre’n un altre”

Hi ha tantes infermeries com vulgueu: Infermeria científica, infermeria clínica, infermeria facultativa; infermeria assistencial, infermeria basada en l’evidència i un llarg i generós etc. Però, la proposta de futur d’infermeria ha de ser filosòfica. Una infermeria filosòfica que emani del propi contingut humanista que és inherent a la seva professió de servei. I aquest fet filosòfic ha de ser, a la vegada, un humanisme pragmàtic i modern. I transmetre’l a la societat de forma reivindicativa, mitjançant l’assertivitat de la seva titulació universitària i mitjançant l’assertivitat del pla d’estudis cursat. Ja sabem que infermeria forma part de les Ciències de la Salut; però..., la infermera/er és un ésser humà que ajuda a un altre ésser humà, per mitjà de: cures (cuidados), educació sanitària, relació d’ajut i suport psicoemocional. De tot això, ¿algú creu que medicina en sap més que infermeria? Aleshores, ¿per què no ho reivindiquem? ¿Per què supervisores i direccions d’infermeria permeten una possible minva o desconsideració professional?

Per últim, a tots aquells que no estan d’acord amb aquest escrit i a tots aquells que sí, n’estan d’acord. A tots plegats, els hi he de dir el mateix: “Una cosa és el camí del saber (tècnic) i altra, molt diferent, el camí del coneixement (filosòfic)” Que tots plegats tinguem el millor criteri pel be de la nostra professió. A la qual, li he dedicat la següent cita: “Tota veritat viu dins el cor i perviu a la memòria”

Carta pública a todos los políticos y periodistas

Otra vez como cada vez que hay elecciones los ciudadanos volveremos a leer en prensa y a escuchar en radio y televisión como políticos y periodistas analizan (“a posteriori”, por descontado y como siempre), deducen y especulan sobre el “fenómeno” de la abstención. ¿Cuándo tendrán la valentía de hacerlo “a priori”? ¿Cuándo tendrán la valentía de preguntarle a la gente la razón por la que decide no ir a votar? ¿Cuándo dejarán de escudarse en subterfugios como: “la gente no ha ido a votar por culpa del buen tiempo”, “la gente está cansada de tanta votación”, etc.?

Ni políticos ni periodistas tienen la patente democrática, la patente democrática la tiene el pueblo de Grecia y de eso hace unos miles de años. La gente el pueblo, depositario de dicha patente democrática está cansado y harto que le den gato por liebre, que le vendan un régimen democrático como si fuera una auténtica democracia. Sí, señores, el pueblo no quiere ni listas cerradas ni listas bloqueadas, ni quiere agravios comparativos entre listas abiertas al senado y listas cerradas al congreso. Ya va siendo hora que políticos y periodistas se “pongan las pilas” y escuchen a los ciudadanos. El pueblo, la sociedad civil, NO QUIERE SER VOTANTE, QUIERE SER ELECTOR. ¿Tanto cuesta entender esto?

Hay tres premisas que diferencian una democracia de un régimen democrático: Las listas abiertas, una ley de financiación de partidos políticos (clara y transparente como el agua) y la alternancia en el poder. Y las tres premisas tienen que cumplirse sin excusas, sin estas premisas no hay auténtica democracia.

La gente, el pueblo, la sociedad civil, cada vez acepta menos al líder político impuesto por el partido con su famosa y arcaica disciplina de partido. El pueblo quiere efectuar su propia elección y sentirse representado (mediante elección libre y directa) por el parlamentario con el que se siente más identificado; busca algo tan elemental como pueda ser esa esencia de toda elección democrática, denominada “primus inter paris” En su defecto, la sociedad civil podría admitir la oferta o relación nominal que propone cada partido político (listas desbloqueadas), pero lo que no puede admitir es que le impongan el orden de esa lista ni su autocrática disposición, totalmente bloqueada.

Sí, la abstención viene determinada por la frustración que comporta ser votante y, a la vez, no poder efectuar una elección libre y directa. Y esta frustración se convierte en impotencia ante esa imposibilidad. ¿Por qué no utilizar los silogismos de Aristóteles, extrapolarlos y aplicarlos a la política en una votación? Dicho de otra manera, ¿por qué no sacar al ciudadano de una votación emocional (o visceral, según se mire) para colocarlo ante una elección racional y pensada, la que brinda la lista abierta? Luego, aún hay caraduras que ensalzan la madurez democrática de los ciudadanos. A esto, en mi tierra, le llamamos manipulación.

Hay más cosas que sorprenden al ciudadano como, por ejemplo, configurar un estado federal o confederal por vía autonómica y mediante un “órdago a la grande”, en el contexto de una monarquía parlamentaria. Y, todavía, tenemos que aguantar al gracioso de turno que se recrea con su estúpido ingenio, cuando dice que tenemos “el rey más republicano de la Historia” Como también sorprende que no gobierne (aunque sea en minoría) el partido más votado y los “perdedores” gobiernen en un afán del poder por el poder. Las coaliciones, señores, “a priori” no “a posteriori”

Señores políticos y periodistas: La abstención es la única arma que tiene la sociedad civil para rebelarse contra un sistema de votación que atenta a la esencia misma de la concepción y percepción democráticas. Con la abstención, el ciudadano castiga a toda la clase política. Otra cosa es que políticos y periodistas (en esa especie de confabulación endogámica que tienen) se den por enterados. Sí, somos muchos los ciudadanos que nos negamos a seguir votando listas cerradas y bloqueadas.

¿Va quedando claro de qué va el tema de la abstención?

Un ex-votante y, espero, futuro elector

El camí empresarial de l’empresa pública (i II)

En l’anterior escrit només vaig referir-me als recursos econòmics, però també cal tenir i fer referència als recursos humans. A mi, particularment, m’agrada més parlar de potencial humà que de recursos humans. De fet, són les persones el “motor” que mou una empresa. Aquí, també podem trobar substancials diferències entre empresa pública i privada. Bàsicament són tres: universitat (professions que requereixen aquesta titulació), currículum i rendibilitat de la jornada laboral.

L’empresa privada estableix una mena de llindar diferencial, determinat per la universitat, establint dos blocs de col·lectius: professionals amb títol universitari i professionals sense titulació universitària. Òbviament, cada bloc té les seves respectives subdivisions en funció de l’activitat que desenvolupi l’empresa. En canvi, l’empresa pública busca l’efectivitat de la persona, deixant moltes vegades de banda una pruïja d’ètica professional, al no tenir establerta una oportuna llei de funcions. I m’explico, l’empresa privada argumenta de la següent manera: Per realitzar aquesta tasca, és necessària una titulació universitària? Si la resposta és No!, aleshores es busca una persona no titulada per tal d’efectuar-la. Mentre que l’empresa pública no es qüestiona aquest fet i, per tant, perd diners per manca d’una racionalització de tasques. Com és lògic, aquest plantejament només està fet a la baixa. Ja que, se suposa (si no és molt suposar...), que a l’alta aquest plantejament no és pot fer, per endinsar-se en l’escabrós territori de l’intrusisme professional.

Altra incoherència de l’empresa pública, que és capaç de contemplar l’intrusisme professional a l’alta, però fa ulls clucs quan aquest intrusisme és a la baixa. En resum, mentre l’empresa privada persegueix el vell aforisme: “un lloc per a cada persona i cada persona al seu lloc” A l’empresa pública no li fa res tenir persones jòquer, en una falsa interpretació d’un altre aforisme (poc afortunat per als temps que corren) de: “una persona ha de saber fer la seva feina, la del seu immediat superior i la del seu immediat inferior”

Altra diferència bàsica és el currículum. A l’empresa privada l’interessa “tot” Per tant, sempre demana currículum vitae i fa una valoració (fins i tot amb tests psicològics) que sigui el més integral possible del perfil del candidat que necessita, buscant la idoneïtat de la persona per aquest lloc de treball. Ja que, l’empresa privada pensa (i amb molta raó) que idoneïtat és igual a rendibilitat laboral i, a més a més, grau de satisfacció en el treball desenvolupat, per part del qui ocuparà aquest lloc de treball; poden minimitzar l’impacte de la principal motivació (l’econòmica) en cas que aquesta sigui una mica baixa. Mentre que l’empresa pública sembla que “passi” del tema i només s’interessa pel currículum professional. Contra més farcit de títols i diplomes, millor que millor. En un, poc afortunat, “anem per feina”

La tercera en discòrdia és la rendibilitat de la jornada laboral, que és força uniforme en l’empresa privada, tant pel que fa a qüestió d’horari, com la distribució d’aquest horari al llarg de la jornada laboral i la inclusió i distribució dels preceptius descansos. Per contra, a l’empresa pública la qüestió de l'horari és un caos total i absolut, mentre hi ha gent que no té temps (com vulgarment es diu) per anar a pixar, altres tenen un temps que sembla de goma elàstica i poden entrar a treballar quinze o vint minuts tard; aleshores, encara toca la mitja hora de cafè. Amb la qual cosa, la primera hora de la seva jornada laboral se’n va en orris. Després ve la mitja hora d’esmorzar, que entre entaular-se, cua de cafeteria i fer petar la xerrada amb el segon cafè, la mitja hora passa a tres quarts d’hora o directament a una hora. Més endavant, cap al final de la jornada, toca un altre cafè o la “cerveseta” o el que convingui, altra mitja hora, llarga, a la “salut” de l’empresa. Ep!, tot això si aquest professional o treballador no és fumador, perquè si n’és, cal afegir-hi deu minuts més per hora, per tal de fer el cigarret. Fet i dit, i en el millor dels casos, aquest tipus d'empleat estafa a l’empresa un mínim de dos hores diàries de la seva jornada laboral. El pitjor de tot, és que aquesta estafa és sistemàtica, consentida i, fins i tot, ben vista (o obviada) si aquesta persona té tasca de “cruïlla” És a dir, que, suposadament, està considerada imprescindible, irreemplaçable o el seu lloc de treball és dels anomenats “vitalicis” Aquest comportament els experts l’anomenen “absentisme presencial” I, com sempre, es produeix bastant més a l’empresa pública que a l’empresa privada.

Per tancar una mica el cercle, tornem al principi, al títol dels dos escrits i, una vegada dissenyat el camí, establim l’adient manteniment (que tot camí precisa), mitjançant tres conceptes bàsics en tota empresa i que tot sovint s’han de revisar: rendibilitat (balança comercial entre cost-producte), imatge tramesa a la societat (i grau de satisfacció de l’usuari o client) i cohesió de l’entramat laboral de l’empresa, incloent-hi el grau de satisfacció del personal que hi treballa.

Tot un senyor repte per un camí cada vegada més transitat.

El camí empresarial de l’empresa pública (I)

Aquest títol sembla un joc de paraules, però no ho és. Fer plantejaments econòmic-empresarials en una empresa pública és força complicat. Ja que, se suposa, l’objectiu no és obtenir beneficis econòmics, l’objectiu és donar un servei a la comunitat. Aleshores, el benefici econòmic s’esdevé en grau de satisfacció per part de l’usuari – client – administrat – etc. (que cadascú fiqui el nom que més li agradi o el seu “master” professional li aconselli) I aquest grau de satisfacció pot ser tan subjectiu com la percepció individual, que té cada persona com a ciutadà, i tan polifacètic com multicultural pugui ser la comunitat a la que pertany i que conforma la societat.

Si aquesta empresa pública resulta ser un centre de salut, la cosa encara es complica una mica més. Doncs, entrem en un context bàsic i vital (piràmide de Maxwell), que empara la legislació vigent, sensible a avatars històrics i socials (psicologia social i sociologia incloses), culturals (i demogràfics) i religiosos (incloent-hi la respectiva civilització que li doni suport) No obstant tot això, la salut és inherent a l’home, és personal i intransferible. Per tant, és inherent a la seva forma de pensar, a la seva percepció i a la forma d’entendre la vida; el que hem anomenat “estil de vida”

Però, anem a pams, intentem dissenyar el camí esmentat en el títol. Si l’empresa privada és la que millor configura l’estructura d’un entramat empresarial i la seva gestió; l’empresa pública “podria” prendre nota i extreure les seves pròpies conclusions, fugint del temptador (força comprensible per a uns i incomprensible per a altres) i tendenciós sil·logisme: “Si l’empresa privada gestiona millor que la pública, privatitzem serveis i que els gestioni l’empresa privada”

Hi ha coses que s’han de determinar des del seu mateix inici, des de la font filosòfica del seu contingut empresarial: o són blanques o són negres. O el servei és públic o el servei és privat (encara que estigui supervisat per empresa pública) “Desballestar” una empresa pública, mitjançant un seguit de subhastes d’adjudicació de serveis, per rendibilitzar la gestió d’aquests serveis, pot ser adient o no, però el que està clar és que s’ha de fixar un límit. Contra més es privatitza la gestió, més pèrdua de control tenim; doncs el servei queda supeditat i perd independència com a tal servei. Dit d’una altra manera, encara que pugui ser més rendible (apartat econòmic) no vol dir que el benefici sigui major (grau de satisfacció) Fiquem un exemple d’empresa prou senzill: l’immobilitzat de material de magatzem. Reduint-lo, mitjançant gestió privada, pot produir-se un efecte “d’acaparament” (per manca d’un subministrament regular) en els diversos serveis i departaments que té l’empresa; amb la qual cosa, si fem el sumatori de tots aquests mini magatzems (mini-immobilitzats), probablement superem a l’immobilitzat global que comportaria el magatzem general. És el principi bàsic i humà d’acció i reacció: Tenir establerta, de mà, la facilitat i accessibilitat al material que es precisa pel normal desenvolupament d’una tasca.

Per altra banda, una privatització excessiva de serveis fa més difícil coordinar i unificar la gestió del conjunt de tots els serveis que han estat privatitzats.

Igualment, hem de tenir clar que la gestió no és una entelèquia (objectiva o subjectiva), qui gestiona són persones i les persones tenen limitacions tant pròpies com alienes. En aquest sentit, sempre he pensat que quan un gestor o càrrec directiu (d’empresa pública i amb connotacions polítiques) es fica a la defensiva, implica que el seu mandat està esgotat. Ficar-se a la defensiva pot significar moltes coses, però una n’és força clara: la persona està sent traïda pel seu subconscient. Llavors, és quan al gestor li pot entrar la temptació de buscar la solució ràpida (fer drecera) i planificar la privatització de serveis és tota una senyora temptació. Ja que, per una banda, es pot córrer una cortina (més o menys espessa) que cobreixi un possible fracàs de gestió i, per altra banda, es pot justificar una despesa en l’escandall dels propers pressupostos, tot recolzant-se en l’aforisme (aquest de llegenda urbana) “sempre és més rendible l’empresa privada que la pública”

I dit tot això un es pregunta: on queda el servei públic si tot ho privatitcem? Insisteixo, el més fàcil es privatitzar, el més difícil (però més correcte) és introduir mètodes de gestió privada dins la gestió pública. Això sí, aquests mètodes han de ser autòctons, del país. Establir mètodes de gestió nord-americana no és res adient. Aquí, tenim mentalitat mediterrània i no anglosaxona. I no diguem si del que estem parlant és de salut.