L’ésser humà té el llenguatge al seu abast per a comunicar-se i, per a fer-ho, utilitza un lèxic com a eina d’expressió. Un lèxic que cada cop es fa més específic, segons si l’utilitzem dins d’una activitat professional o bé dins d’altres activitats que li són pròpies a l’home. Ens expressem en funció del que som i del que fem o, potser hauríem de dir, del que desitgem ser i/o aconseguir. Així doncs, podem parlar de diferents lèxics, segons les diferents activitats. Hi ha lèxics per a tots el gustos: tècnics, literaris, periodístics; industrials, econòmics, professionals i fins i tot marginals (és el cas dels argots).
Per altra banda, hem de tenir en compte que les paraules, i la seva significació, van evolucionant i canviant en l’esdevenir del temps, des del seu origen etimològic fins a la seva actual funció d’ús i, per què no, d’abús (per exemple les frases fetes); deixant pel camí un rastre de significats, en els seus continguts, rastre que la Semàntica se n’encarrega de seguir-lo.
No obstant tot això, i sempre que pot, l’home intenta unificar les paraules o les expressions fent-les sinònims; oblidant-se, tot sovint, de les seves connotacions filosòfiques, religioses, polítiques i socio-culturals. Així per exemple, utilitzem les paraules moral i ètica de forma sistemàtica i indistintament, i això que la moral té connotacions religioses, mentre que l’ètica les té filosòfiques.
El mateix ens sol passar amb dos conceptes molt utilitzats avui en dia: el de benestar i el de qualitat de vida, que ja els tenim equiparats i els fem servir com a sinònims. Sobretot, des del seu ús polític amb el sempre persistent terme de: “l’Estat del Benestar”. Però és obvi que els dos conceptes no són iguals i, a més a més, tenen una valoració molt diferent dins d’un context de salut. Una cosa és el benestar d’una persona o d’una col·lectivitat i una altra, molt diferent, la qualitat de vida i com podem donar-la.
Valgui com exemple el fet de fumar. Per a un fumador, la ingestió de nicotina li produeix un plaer i per tant un benestar. En canvi, per a una persona amb problemes d’asma aquest benestar s’esdevé en malestar. Ara bé, sota el punt de vista de la qualitat de vida; el fet de fumar, com ja tots sabem, és perjudicial per a la salut i aquí ja no ens qüestionem si hi ha benestar o malestar.
Si en lloc d’una ingesta de nicotina, parlem d’una ingesta d’alcohol, de grasses o de qualsevol hàbit nociu, el raonament ens pot sortir igual o molt paregut.
Podem posar un altre exemple: fer esport. Un esport, de certa intensitat, pot ser contraproduent per un malalt coronari i alterar el seu “benestar”, però no així l’exercici moderat que li pot ser beneficiós i que pot contribuir a millorar la seva qualitat de vida, activant el seu sistema cardio-circulatori.
En resum, es pot dir que el benestar és una percepció personal, subjectiva, amb una forta càrrega de connotacions socio-culturals; sent moltes vegades aquest benestar contraproduent i incompatible amb certs criteris de salut. Mentre que la qualitat de vida és mesurable (com a propi concepte de qualitat), aplicable a tota la població (amb les limitacions pròpies, si hi ha algun dèficit físic o mental) i és un terme emanat de tot un seguit de recomanacions socio-sanitàries, com es pot comprovar dins dels organismes internacionals relacionats amb la salut, fonamentalment en l’OMS.
Per altra banda, hem de tenir en compte que les paraules, i la seva significació, van evolucionant i canviant en l’esdevenir del temps, des del seu origen etimològic fins a la seva actual funció d’ús i, per què no, d’abús (per exemple les frases fetes); deixant pel camí un rastre de significats, en els seus continguts, rastre que la Semàntica se n’encarrega de seguir-lo.
No obstant tot això, i sempre que pot, l’home intenta unificar les paraules o les expressions fent-les sinònims; oblidant-se, tot sovint, de les seves connotacions filosòfiques, religioses, polítiques i socio-culturals. Així per exemple, utilitzem les paraules moral i ètica de forma sistemàtica i indistintament, i això que la moral té connotacions religioses, mentre que l’ètica les té filosòfiques.
El mateix ens sol passar amb dos conceptes molt utilitzats avui en dia: el de benestar i el de qualitat de vida, que ja els tenim equiparats i els fem servir com a sinònims. Sobretot, des del seu ús polític amb el sempre persistent terme de: “l’Estat del Benestar”. Però és obvi que els dos conceptes no són iguals i, a més a més, tenen una valoració molt diferent dins d’un context de salut. Una cosa és el benestar d’una persona o d’una col·lectivitat i una altra, molt diferent, la qualitat de vida i com podem donar-la.
Valgui com exemple el fet de fumar. Per a un fumador, la ingestió de nicotina li produeix un plaer i per tant un benestar. En canvi, per a una persona amb problemes d’asma aquest benestar s’esdevé en malestar. Ara bé, sota el punt de vista de la qualitat de vida; el fet de fumar, com ja tots sabem, és perjudicial per a la salut i aquí ja no ens qüestionem si hi ha benestar o malestar.
Si en lloc d’una ingesta de nicotina, parlem d’una ingesta d’alcohol, de grasses o de qualsevol hàbit nociu, el raonament ens pot sortir igual o molt paregut.
Podem posar un altre exemple: fer esport. Un esport, de certa intensitat, pot ser contraproduent per un malalt coronari i alterar el seu “benestar”, però no així l’exercici moderat que li pot ser beneficiós i que pot contribuir a millorar la seva qualitat de vida, activant el seu sistema cardio-circulatori.
En resum, es pot dir que el benestar és una percepció personal, subjectiva, amb una forta càrrega de connotacions socio-culturals; sent moltes vegades aquest benestar contraproduent i incompatible amb certs criteris de salut. Mentre que la qualitat de vida és mesurable (com a propi concepte de qualitat), aplicable a tota la població (amb les limitacions pròpies, si hi ha algun dèficit físic o mental) i és un terme emanat de tot un seguit de recomanacions socio-sanitàries, com es pot comprovar dins dels organismes internacionals relacionats amb la salut, fonamentalment en l’OMS.
