LA IMPUNITAT

En la majoria de les enquestes, efectuades al nostre país, sobre el grau de satisfacció de la població i els problemes socials que li preocupen, sempre surten com a fonamentals o més amoïnants: l’atur, el terrorisme i la corrupció (potser no en aquest ordre). A més a més, n’hi ha uns altres (de “segona fila”) i no per això menys importants, que també els podem incloure com a fonamentals: drogaaddicció, incidència de la sida, llindar de la pobresa, índex d’accidents de trànsit, etc. Tothom hi està d’acord, sembla que la gent ho té força clar.

Però jo, la veritat, no ho tinc gens de clar. És per això que he buscat un nexe comú per a tots aquest problemes, ja que em sembla que tots ells, en el fons, tenen una forta dosi de comportament social. I després de donar-li moltes voltes, em surt la impunitat com a denominador comú de tots ells.

Estem immersos dins d’una cultura “pragmàtica”, un viu i deixa viure, sense cap reflexió ètica o moral. I així, cada dia es cometen més infraccions i delictes impunement, amb un deteriorament de la cultura cívica (solidaritat, educació vial, respecte mutu...)

Estem assistint a una mena d’americanització de la nostra societat. Hem perdut la capacitat de reacció i ens hem “moltonejat”, aguantant amb estoïcisme al mal educat, al “gamberro” i al vàndal de torn, amb un: “no et vulguis complicar la vida”

Amb la qual cosa, estem contribuint a que s’incrementi la impunitat. I ja tenim el peix que es mossega la cua.

DROGAADDICCIONS?

Els que hem estudiat, poc o molt, la química orgànica ens sorprèn la facilitat, la permissivitat i la indulgència (per part d’alguns polítics i càrrecs de l’Administració) amb que es disculpen certs comportaments, actituds i hàbits socials que hem d’emmarcar dins del greu problema de les drogaaddiccions.

Un gran percentatge de les drogues, de consum habitual, vénen derivades d’uns compostos químics anomenats alcaloides i que tots els vegetals tenen en més o menys concentració. Són ja coneguts des de l’antiguitat, cas de la coniïna, però el seu “boom” es va produir a partir de l’aparició dels derivats de l’opi, principalment de la morfina. Tots ells són fàcils de conèixer per què porten la terminació -ina i tots ells, una vegada ingerits, alteren i afecten a la bioquímica del cos humà. Això sí, no amb la mateixa intensitat, ja que uns tenen un efecte dèbil, o de baix poder de concentració, i altres són més potents i en conseqüència més perniciosos pel organisme, sobretot a nivell del Sistema Nerviós Central. A més a més, n’hi ha que entren en competència amb els nostres propis alcaloides o “calmants” naturals, els produïts pel nostre cos, és a dir les endorfines.

L’ús dels alcaloides ha sigut fonamental per a la farmacologia moderna i és el cas de: la codeïna, la morfina, la quinina, la teofil·lina i un llarg etc. Però com sempre passa, el seu mal ús i el seu abús han provocat una sèrie de drogaaddiccions o dependències i, el que és més penós, una discriminació respecte al seu consum. Així doncs, mentre el consum d’alguns alcaloides és il·legal (tret del seu ús terapèutic), el consum d’altres és legal.

És per això que parlo de fal·làcies socials, ja que s’està etiquetant de drogaaddictes als que consumeixen certs alcaloides mentre que es disculpa i es suavitza al qualificar i donar nom als consumidors d’uns altres. Així doncs, a un consumidor de cocaïna (alcaloide) se li diu drogaaddicte, mentre que a un consumidor de nicotina (alcaloide) se li diu fumador o també és el cas que a un consumidor de heroïna (diacetilmorfina, alcaloide semisintètic) se li diu drogaaddicte i en canvi a un consumidor important de cafè (alcaloide) se li diu que és molt cafeter (la OMS recomana no prendre més de tres cafès diaris).

Com a reflexió final, sols puc dir que una drogaaddicció no tan sols està supeditada en funció de la potència d’una droga (això, si a cas, o serà més dins les repercussions que té en la salut), si no que està en funció de la seva addició tan psíquica com fisiològica i en el conjunt de tots els comportaments socials annexes, creats a partir del grup de consum (tribals, proselitisme d’addicció i ritus d’iniciació i consum)

BENESTAR O QUALITAT DE VIDA?

L’ésser humà té el llenguatge al seu abast per a comunicar-se i, per a fer-ho, utilitza un lèxic com a eina d’expressió. Un lèxic que cada cop es fa més específic, segons si l’utilitzem dins d’una activitat professional o bé dins d’altres activitats que li són pròpies a l’home. Ens expressem en funció del que som i del que fem o, potser hauríem de dir, del que desitgem ser i/o aconseguir. Així doncs, podem parlar de diferents lèxics, segons les diferents activitats. Hi ha lèxics per a tots el gustos: tècnics, literaris, periodístics; industrials, econòmics, professionals i fins i tot marginals (és el cas dels argots).

Per altra banda, hem de tenir en compte que les paraules, i la seva significació, van evolucionant i canviant en l’esdevenir del temps, des del seu origen etimològic fins a la seva actual funció d’ús i, per què no, d’abús (per exemple les frases fetes); deixant pel camí un rastre de significats, en els seus continguts, rastre que la Semàntica se n’encarrega de seguir-lo.

No obstant tot això, i sempre que pot, l’home intenta unificar les paraules o les expressions fent-les sinònims; oblidant-se, tot sovint, de les seves connotacions filosòfiques, religioses, polítiques i socio-culturals. Així per exemple, utilitzem les paraules moral i ètica de forma sistemàtica i indistintament, i això que la moral té connotacions religioses, mentre que l’ètica les té filosòfiques.

El mateix ens sol passar amb dos conceptes molt utilitzats avui en dia: el de benestar i el de qualitat de vida, que ja els tenim equiparats i els fem servir com a sinònims. Sobretot, des del seu ús polític amb el sempre persistent terme de: “l’Estat del Benestar”. Però és obvi que els dos conceptes no són iguals i, a més a més, tenen una valoració molt diferent dins d’un context de salut. Una cosa és el benestar d’una persona o d’una col·lectivitat i una altra, molt diferent, la qualitat de vida i com podem donar-la.

Valgui com exemple el fet de fumar. Per a un fumador, la ingestió de nicotina li produeix un plaer i per tant un benestar. En canvi, per a una persona amb problemes d’asma aquest benestar s’esdevé en malestar. Ara bé, sota el punt de vista de la qualitat de vida; el fet de fumar, com ja tots sabem, és perjudicial per a la salut i aquí ja no ens qüestionem si hi ha benestar o malestar.

Si en lloc d’una ingesta de nicotina, parlem d’una ingesta d’alcohol, de grasses o de qualsevol hàbit nociu, el raonament ens pot sortir igual o molt paregut.

Podem posar un altre exemple: fer esport. Un esport, de certa intensitat, pot ser contraproduent per un malalt coronari i alterar el seu “benestar”, però no així l’exercici moderat que li pot ser beneficiós i que pot contribuir a millorar la seva qualitat de vida, activant el seu sistema cardio-circulatori.

En resum, es pot dir que el benestar és una percepció personal, subjectiva, amb una forta càrrega de connotacions socio-culturals; sent moltes vegades aquest benestar contraproduent i incompatible amb certs criteris de salut. Mentre que la qualitat de vida és mesurable (com a propi concepte de qualitat), aplicable a tota la població (amb les limitacions pròpies, si hi ha algun dèficit físic o mental) i és un terme emanat de tot un seguit de recomanacions socio-sanitàries, com es pot comprovar dins dels organismes internacionals relacionats amb la salut, fonamentalment en l’OMS.

CONDUCCIÓN DE LA AGRESIVIDAD

En toda relación humana se pueden producir discrepancias, conflictos y malos entendidos que vienen determinados por: diferencias de criterio, incomprensión, aversión personal, etc. No obstante, y en muchos casos, la base del problema es la comunicación o, mejor dicho, la incomunicación. Sea porque ésta es incorrecta en sí misma (o porque existen interferencias externas), sea porque los canales de comunicación son defectuosos o inadecuados. Por otra parte, para que haya una buena comunicación es necesario tener un entorno adecuado y una disponibilidad de tiempo que garantice la relación que se establezca. En caso contrario, la comunicación estará condenada al fracaso.

¿Qué es la agresividad?
“La agresividad suele ser la reacción o respuesta inmadura, más o menos violenta, ante una situación percibida como injusta”. Violencias gratuitas aparte (orgánicas o no), la agresividad es una respuesta inadecuada a lo que el agresor potencial entiende, a su vez, que es víctima de una agresión (injusticia) La “presunta víctima” convierte o revierte su estatus de victimismo, para convertirse en agresor. ¿La mejor defensa es un ataque? De hecho, a nadie le gusta ser víctima. Ante la disyuntiva, se opta por ser agresor antes que víctima, con actitudes y manifestaciones histéricas encaminadas a llamar la atención y con un mensaje subliminal del tipo: “Mira lo que me estáis haciendo” o “Mira lo que me habéis obligado a hacer”.

La agresividad es la reacción a múltiples causas, las más comunes suelen ser: inmadurez, respuesta defensiva inadecuada, sentimientos de victimismo; fanatismo (religioso, étnico y político), impotencia, frustración, etc. Por tanto, cada caso y situación hay que abordarlos y analizarlos uno a uno. No obstante, contextos socioculturales similares suelen dar respuestas parecidas y, por tanto, previsibles. Por poner un ejemplo, ciertas manifestaciones de duelo, que tienen componentes socioculturales profundos (rituales) y connotaciones de agresividad (contenida o manifiesta, endógena o exógena) fruto del dolor, impotencia y frustración.

Tipos de agresividad
Básicamente, hay dos tipos de agresividad: agresividad verbal o psicológica (sin contacto físico) y agresividad física (haya o no lesiones) Pero existen otras actitudes que, sin ser estrictamente agresivas, se deben considerar como pre-agresivas, como son: Hosquedad, mutismo, miradas airadas, comentarios indirectos; proselitismo familiar, con otros enfermos u otros profesionales; comportamientos irónicos y cínicos, acosos, etc. Es conveniente recalcar que la agresividad física suele ser combinación de las dos agresividades a la vez, tanto de la verbal como de la física.

AGRESIÓN VERBAL

Personal
- Insulto simple.
- Insulto combinado.
- Insulto soez simple.
- Insulto soez combinado.

Profesional
- Falta de respeto.
- Agravio comparativo.
- Ridiculización.
- Descalificación.

AGRESIÓN FÍSICA

- Contacto intimidatorio (sin desplazamiento)
- Desplazamiento leve (zarandeo, empujón)
- Gran desplazamiento (con o sin caída)
- Lesión superficial cerrada (hematoma)
- Herida leve abierta con sangrado (arañazo)
- Herida grave.
- Herida muy grave.
- Homicidio.

Evidentemente, la agresión viene “aderezada” con: gritos airados, gesticulación, sintaxis despectiva, etc. En un intento de dominar la situación y conquistar la razón mediante la imposición o sometimiento.

Actitud ante la agresión

Hay que tener planificada una respuesta estándar ante la agresividad. Ello es difícil, como hemos dicho, cada caso y situación son diferentes y, por tanto, hay que afrontarlas en su contexto. No obstante, se pueden establecer tres pautas básicas:

1. “Eludir la agresión”:
- No personalizar la agresión (pertenecemos a una institución)
- No defender ni criticar a la institución (ser imparciales)
- No cuestionar el comportamiento del agresor (ser espectador)
- Reemplazar la atención asistencial con otro profesional.

2. “Neutralizar al agresor”:
- Escuchar en silencio y con interés (sin demostrar prisa)
- Buscar “territorio y ambiente neutros” (atmósfera)
- Un tiempo de espera prudente para que baje el umbral.
- Solicitar ayuda siempre que sea preciso (verbal o física)

3. “Reconducir al agresor”:
- Establecer canales, horario y calendario para el diálogo.
- Buscar interlocutores y/o mediadores válidos.
- PACTAR y ofertar alternativas “al agravio”.

Pautas para la comunicación
- Mantener en todo momento el contacto visual.
- Asentir con la cabeza y utilizar el lenguaje no verbal (tener interés)
- Proporcionar tanto tiempo como sea preciso (nunca demostrar prisa)
- Permitir la verbalización del agresor en toda su extensión.
- Establecer criterios para una buena relación de ayuda.
- Dar el soporte psico-emocional necesario.
- Fijar tácticas combinadas de refuerzo positivo – refuerzo negativo para reconducir.

Recomendaciones finales
- Nunca buscar culpables, buscar siempre soluciones a los conflictos.
- No “idealizar” a los pacientes ni a sus familiares.
- Evitar relaciones personales e implicaciones emocionales.
- “Pensar con la cabeza, actuar con el corazón”. NUNCA AL REVÉS.
- Conocer y tener presentes, en todo momento, los derechos y deberes del enfermo.
- Tener previstas alternativas asistenciales.
- Valorar el contexto socio-cultural en cada conflicto.
- Conocer y tener presentes los recursos que la institución tiene disponibles.

ALGORITMES I SANITAT

El que ha estudiat logaritmes decimals i logaritmes neperians, la paraula algoritme sempre li fa una mica d’esgarrifança; ja què, el terme algoritme no és un terme intrínsecament matemàtic. Podríem definir algoritme com: “Una seqüència finita d’instruccions que generen un mètode que permet resoldre un problema, mitjançant una sèrie d’operacions degudament ordenades, les quals tenen un significat precís i poden executar-se en un temps finit”

Un exemple força instructiu d’algoritme és un programa de rentat d’una rentadora, amb una sèrie d’instruccions seqüencials que resolen un problema: rentar la roba bruta. Un exemple clàssic d’algoritme és un diagrama de fluxos.

El llenguatge informàtic és el mitjà que s’utilitza a fi que l’algoritme es pugui codificar en un sistema, que sigui comprensible tant per a l’ordinador (sistema racional i lògic), com per a la lectura interpretativa que es fa una vegada s’han elaborat els resultats.

En el món sanitari fa temps que s’utilitzen els algoritmes. D’aquesta manera, un conjunt de variables sanitàries –tant quantitatives com qualitatives– es poden codificar i unificar, amb la qual cosa tenim l’ordenació necessària per efectuar estudis (retrospectius, comparatius, de planificació, etc.) com per gestionar els recursos disponibles, mitjançant el principi que es designi. Normalment, és un principi d’equitat.

Aleshores, quin és el problema? El problema radica en què algunes d’aquestes variables no queden prou reflectides, sigui perquè no tenen una incidència sanitària directa, sigui perquè la seva incidència només és produeix en llocs determinats o sigui perquè hi ha altres prioritats de valoració (jerarquització dels problemes i/o necessitats a resoldre) Per explicar-ho d’una manera planera, és com si tinguéssim una cursa amb onze cavalls (els onze hospitals de l’ICS), tots a la línia de sortida, tots surten al mateix temps i tots fan el mateix recorregut; però, no tots els cavalls són iguals. Els cavalls que venen de les millors “quadres” i han tingut millor ensinistrament, tenen avantatja i poden arribar abans a la línia de meta; és a dir, estan en disposició d’assolir abans els recursos disponibles. Dit d’una altra manera, encara que la cursa és néta, sempre hi ha cavalls “favorits” Doncs, en teoria, no podem pensar que hi hagi cavalls “afavorits”

Algunes d’aquestes variables poden ser veritables handicaps per a Lleida. La primera és el pes específic de població, tota la població de la província de Lleida només representa entre un 6 – 7 % de la població global de Catalunya. Un altre handicap és que som el territori més gran i, a més d’això, amb l’orografia més accidentada. Tampoc hem d’oblidar els recursos sanitaris que s’estan destinant a la població de la franja (entre 80.000-90.000 persones), que utilitzen el nostre servei sanitari com si fos el seu propi.

Però, l’handicap més important és que Lleida té una població geriàtrica molt alta. Això implica que llits en principi destinats a malalts aguts, alhora de la veritat estan ocupats per malalts crònics reaguditzats, amb la despesa addicional que això comporta tant en l’agreujament d’una malaltia crònica, com en les alteracions i complicacions de les malalties associades que tenen tant el malalt crònic com el malalt geriàtric.

Així doncs, seria desitjable l’ús de fórmules matemàtiques (cosa gens fàcil) per resoldre els problemes sanitaris, abans que utilitzar algoritmes. Seria desitjable, més lògic i més equitatiu.

FET DIFERENCIAL D’ACTITUD EN UN ENTORN DE TREBALL

Nova incorporació d’un membre

1. “Aterrar” Quan una persona s’incorpora a un grup de treball nou, hi ha que facilitar-li l’arribada, per a què aquesta no sigui traumàtica i tant el canvi de feina com de lloc de treball siguin els més adients possibles.

2. “Aclimatació” Els primers dies han de ser d’informació continua i, encara que pugui ser exhaustiva, s’ha de dosificar per evitar sobresaturar a la persona.

3. Lloc propi. La persona nou vinguda ha de trobar un lloc propi, dins del grup, per poder desenvolupar la seva tasca i acabar en el punt quatre.

4. Integració. Aquesta vindrà determinada en funció dels punts anteriors i es produirà en el temps, segons dues premisses. Actitud del grup, realització personal.

Actituds positives
- Empatia
- Resilencia
- Assertivitat
- Persistència

Actituds negatives
- Manipulació i jocs psicològics
- Mobbing
- Victimisme
- Ironia – cinisme
- Matar al missatger
- Buscar culpables enlloc de solucions
- Tractar millor als de fora de casa que als de casa

Comunicació
- Silenci informatiu. Ni veu ni vot.
- Informació “a priori” “a posteriori”
- Comunicació participativa

Polítiques
- Política de partit o sindical.
- Política administrativa o tècnica.
- política professional.

Observacions

La frontera entre ironia i cinisme sempre és de difícil determinació. Mentre un fa un comentari irònic, el que el rep pot interpretar-lo com a cínic.

SITUACIÓ TRANSCENDENT – SITUACIÓ INTRANSCENDENT

De vegades, una situació se’ns apareix de sobte, com un ensurt, sense saber molt bé que vol de nosaltres. Ens surt en qualsevol lloc, en qualsevol indret, a qualsevol hora i dia. Surt trasbalsada, a trompons, d’una manera grollera i sense cap ordre ni concert. Sembla que no té les idees clares, és fa un nus, porta els papers molls i no en fa cap a dretes. Nosaltres, amb la sorpresa de l’ensurt, amb la sorpresa del qui desconeix els seus cops amagats, ens trobem sense poder donar una resposta ràpida i prou convincent. Sembla que ja no som nosaltres mateixos, ens quedem col·lapsats, com a babaus, col·lapsats física i psíquicament.

Després, reaccionem, però ho fem massa tard, la resposta ja no és l’apropiada. Sortim pel dret, reaccionem amb apatia o amb certa agressivitat, doncs no sabem ben bé com defendre’ns i, per tant, ataquem la situació incerta i fastigosa que gosa destorbar-nos en la nostra vida quotidiana. Si, a més a més, algú vol manipular o treure’n profit d’aquesta situació, llavors la cosa es complica encara més.

És possible que sigui més fàcil canviar d’idea que canviar una situació. Les idees les podem exposar, esgrimir i fins i tot exportar-les als altres, raonar-les. En canvi, les situacions són heterodoxes, subjectives i, sovint, ningú se’n vol fer càrrec ni ser responsable d’elles. Neixen quasi per generació espontània, creixen soles, amb total impunitat, i sense que ningú se n’adoni, s’instal·len com si tinguessin un dret adquirit. Més tard, es desborden i ens desborden, són l’allau que quan el veiem ja ens està engolint. Aleshores, la situació deixa de ser intranscendent i es torna transcendent, tant per al teòric responsable de la situació, com per al qui està immers dins d’ella i ha de lluitar per poder sortir-se’n.

Sempre estem ficats en la defensa del nostre intel·lecte, seguint els criteris de la raó. Deixem en segon pla els sentiments que tot ho embrollen i només ens donen una referència emotiva per poder dir que som humans, que encara creiem en alguna cosa, que no tot és tècnica ni esperit científic. Però, hem de fer el nostre camí, començant pel sentit comú, continuant amb el raonament, després hem d’acollir-nos a la lògica i per últim, si encara ens queden ganes i estem capacitats, ficar-nos dins de la metodologia científica. Quants n’hi ha que fan això? Quantes vegades es fa drecera i ens aboquem de cap i peus a la metodologia científica?

No som coherents i així ens va. Encara tenim sense determinar termes tan fonamentals com: benestar i qualitat de vida, qualitat de vida i estil de vida, esforç i exercici; alimentació i nutrició, malaltia i falta de salut, salut i absència de malaltia; elecció i independència, nivell racional i raó, nivell irracional i sense raó; argument i explicació, commoció i emoció, criteri i opinió; treballador i professional, administrador i gestor, malalt i client; hàbit nociu i hàbit tòxic, relació d’ajuda i suport psicoemocional, diagnòstic de presumpció i diagnòstic de probabilitat; malalt irreversible i malalt terminal, èxitus i mort, ètica biològica i bioètica; diagnòstic de certesa i diagnòstic d’extensió, atendre i ajudar, eutanàsia i distanàsia; mort digna i ortotanàsia, radiació i irradiació, tumor maligne i càncer, agent carcinogen i agent cancerigen; tractament pal·liatiu i tractament antiàlgic.

Moltes vegades, immersos en els problemes de “fora de casa”, obviem els problemes de “casa”, per ser quotidians i (podem dir) domèstics. I així, aquests problemes queden relegats al “ja ho farem”, “primer és el primer”, “quan tinguem temps”, “ara no és el moment” i un llarg etc. D’aquesta manera, els problemes domèstics s’eternitzen en el temps, s’instauren. Els favors es converteixen en obligacions, la bona voluntat es converteix en activitat diària i el treball es converteix en “fer o treure feina”.

Per altra banda, tots els grups humans (a la curta o a la llarga) es neurotitzen, agafen els tics de les persones que els conformen i només queden les reunions d’equip per pal·liar-ho. Si aquestes no es fan, aleshores són les emocions les que s’anteposen als arguments, són les emocions les que distorsionen i descontrolen la situació. I com única solució conferim o pactem que la situació és intranscendent. Amb la qual cosa, tornem al principi i ja tenim tancat el cercle viciós. El collar que constreny a tota persona que vulgui trencar amb la situació. Doncs, s’ha decretat i acordat que la situació no és transcendent. I es posa com a divisa:

SITUACIÓ NO TRANSCENDENT ÉS IGUAL A SITUACIÓ INTRANSCENDENT.

La qual cosa és del tot incerta.