El jardí de l’Arnau

Una a una cauen les fulles,
bateguen amb la lleugeresa
de la gravetat, bressolades
per una boira lleidatana.
Lliures del suport de la branca
aterren i es dipositen a la gespa.
Allí, encatifen la nova tardor
amb un emmelat mantell groc.

Absort, miro el seu vaivé,
música silenciosa de rerevera,
rumb i brúixola de la meva vida.
Avui, més que mai, gaudeixo
d’aquesta “altra primavera”,
inici del proper hivern
i portal de la meva existència.

El fet intrínsec de la drogoaddicció

S’han establert moltes analogies entre estudis psicològics i sociològics sobre el comportament del drogoaddicte: personalitat del subjecte, influencies socials (de grup i tribals), context familiar, entorn laboral, etc. De fet, no hi ha una sola causa aïllada en la pauta del seu comportament; encara que, si podríem parlar d’una sementera on s’afavoreix, creix i es desenvolupa la drogoaddicció. Aquesta sementera és la immaduresa. “Per se”, el drogoaddicte té una personalitat dèbil i immadura, amb una llavor d’irresponsabilitat i una altra d’ignorància, ambdues regades amb l’aigua del plaer i el narcisisme. Alguns autors van més enllà i busquen dins aquesta personalitat traumes d’infància o complexos d’Edip i Electra encara no resolts. Tot això genera una inseguretat que s’intenta contrarestar amb una actitud prepotent, aconseguint una precària estabilitat, la qual s’anirà diluint en el temps a mesura que vagin sorgint problemes i malalties de salut, fruit d’un estil de vida força autolític que coarta, condiciona i escurça els seus anys de vida.

Aquesta immaduresa també comporta no respectar-se a un mateix i, per tant, tampoc respectar als demés, la prioritat és un plaer totalment endogàmic. Així, en aquests comportaments és típic confondre llibertat amb llibertinatge o confondre la lliure elecció amb una supeditació (i fins i tot esclavització) a la seva addició. A la llarga, el plaer deixa de ser esporàdic, per convertir-se en una fi en si mateix (la manifestació més evident la tenim en l’ansietat creixent) Sortir d’aquesta situació és força complicat, doncs també tenim la supeditació física de l’habituació, tolerància i abstinència. Cal, doncs, canviar patrons de conducta i comportament, reeducant a la persona perquè surti del seu context emocional vers el camí racional de la reflexió (immaduresa i irreflexió sempre van juntes) I tot això cal fer-ho abans que es produeixi el deteriorament neuronal que totes les drogues provoquen, evitant la cronicitat a curt o llarg termini (depèn del tipus de droga) que fa irreversible aquesta situació i poc efectiva o inútil qualsevol actuació terapèutica.

Per últim, una reflexió final per no caure en paranys de caire polític-progressista, de caire socio-enrrollat o de caire socio-sanitari: “Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament” Qui determina en primer lloc una droga és la química orgànica (apartat alcaloides) i en segon lloc la relació d’addiccions que té establerta l’O.M.S. Fora d’aquest context, només són ganes de tergiversar i manipular l’opinió pública per part dels bocamolls de torn.

Roderes d’esperit

En el joncar de la memòria,
tinc l’atzucac cogitació
–de bell antuvi– que albira
i sovinteja la melangia,
l’horabaixa de l’esperit.
Mentrestant, el parrup de
coloms, passatgers de pau,
cerquen una nova olivera
en el sorrut bancal
de la incomprensió.
Hi ha rostolls d’opinions
i el mormol d’una veu,
escadussera, cansada
de tanta cridòria, que
fa ulls clucs al rebombori
d’una xicalla, sense cap
brot en el seu devenir.

“Un fracassat és un home que ha comès un error i no és capaç de convertir-lo en experiència”  (Hubrard)

“La dignitat de l’home requereix que actuï, segons la seva lliure elecció, sense cap coacció externa”  (Pau VI)

El que “es porta”

Ara, el que “es porta”
són pantalons pirata
de poesia urbana;
un “o sea” de reglament
i un “para nada” tot nu.
 
No es porta
ni el romanticisme
floral de mitjanit,
ni cava per a la mentida
amb espelmes de desig.

El que “es porta” és
ombra d’ulls blava
en les emocions,
mojitos de silicona
i diadema d’ulleres de sol.

Tampoc es porta
somriures de poesia
o romeries de sentiments.
Ni flor per a un dia
ni flor a l’entrecuix.

Ara, el que “es porta” és
pareo de banalitat,
color fúcsia, l’efímer
goofre del moment
i un dolç i curt “fins aviat”

“Els fanatismes que més hem de témer són aquells que poden confondre’s amb la tolerància”  (Fernando Arrabal)