Drogues

Què és una droga?
Té consideració de droga tota substància que (com a mínim) genera dos efectes: Dependència i tolerància. La dependència comporta no poder viure sense el consum de la droga. Aquí hi podem afegir que la vertadera llibertat no radica en l’elecció, radica en la independència; qui elegís consumir una droga no és lliure, perquè es fa depenent d’aquesta droga. La tolerància significa que és necessita més quantitat de droga per assolir el mateix grau de satisfacció o plaer.

Qui determina què és una droga?
En primera instància la química orgànica: alcaloides i amines (tots ells amb el sufix -ina) i altres substàncies com per exemple l’alcohol. En segon lloc, l’Organització Mundial de la Salut (O.M.S.), que té un llistat amb tot tipus d’addiccions i on també podem trobar les begudes de cola i energètiques, perquè porten cafeïna.

Per què hi ha drogues legals i drogues il·legals?
Cada estat, cada país (de forma arbitraria o per interessos econòmics i polítics), decideix quines drogues considera que són legals (medicaments inclosos) i quines considera que són il·legals. D’una manera economico-pragmàtica (i una mica irònica), podem dir que són drogues legals totes aquelles que paguen impostos (nicotina, cafeïna, alcohol, medicaments, etc.) i són drogues il·legals totes aquelles que no en paguen. També podem afegir (efectes perniciosos a part) factors geopolítics. Per exemple, el tabac (nicotina), fabricat a Estats Units, és legal; la cocaïna, fabricada a Colòmbia, és il·legal. Malgrat que la nicotina (legal) té un poder d’addicció deu vegades superior a la cocaïna (il·legal).

Totes les drogues són perjudicials?
Sí, encara que no totes ho són en la mateixa mesura ni expectativa al llarg del temps. A més a més del perjudici físic, totes les drogues traspassen la barrera hematoencefàlica. Això que significa? Significa que totes les drogues castiguen les neurones (algunes més que altres) i, a la curta o a la llarga, poden produir deteriorament neuronal, afavorint l’aparició de malalties neurològiques com poden ser el Parkinson, l’Alzheimer i algunes demències. Fins i tot, en circumstàncies extremes (cas de l’alcohol), es pot arribar a una psicosi, anomenada psicosi de Korsakoff.

Vivim immersos dins una societat occidental, molt hipòcrita, que castiga i estigmatitza els consumidors de drogues il·legals, amb noms pejoratius com yonqui, mentre que aquesta mateixa societat és permissiva i disculpa els consumidors de drogues legals. Acabo amb una de les meves cites més famosa: “Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament”. Al llarg de la meva vida professional, vaig conèixer alguns casos de deteriorament neuronal per l’ús i abús d’antidepressius i ansiolítics. Al cap i a la fi, no deixen de ser drogues i no sempre es té en compte el risc terapèutic que comporta un tractament de llarga durada.

“En certa ocasió, per manifestar que era un autòsof (saber propi), em van dir: Això ja està inventat, se’n diu autodidacta.  A la qual cosa, vaig replicar: Tots els autòsofs som autodidactes, però no tots els autodidactes són autòsofs”

Colors

Rere el blanc van
el negre i el groc.
El negre badalla
i el groc esbufega.

El blanc és llençol
de fantasma, de por.
El negre és de carbó
i el groc ho és de bilis.

Damunt tenim el blau,
davall tenim el verd.
El blau plora (poc)
el verd s’ofega (molt)

El blau mai té trinxera,
està sempre de guàrdia
i el verd és un mite
un poeta per obligació.

Queda el vermell sang
maduixa. Blau, verd
i negre el fan; el groc ven
i el blanc, sempre per davant.

Recordant el record

Recordant aquella veu
que surt de l’anonimat
i emergeix com margarida
al prat de la monotonia.

Recordant un somriure
subtil i contaminant,
que s’enlaira com l’ocell
a la recerca d’altre continent.

Recordant un bosc i un llac
en la geografia del teu cos
on les ones són dofins
bussejant entre les paraules.

Recordant, què és el record?
En quin calaix l’hem d’encabir?
Plor, vida i mort també estan
en el mateix caixó i calaixera?

“La satisfacció radica en l’esforç, no en l’assoliment. L’esforç total és la victòria total”  (Mahatma Ghandi)

Llaminadures de misteri

Era tota una disjuntiva,
el temor que els hi tenia
a aquells encaputxats
i, per contra, els caramels
que sempre em donaven,
en aquella grisosa Lleida
de finals dels cinquanta.

Per treure por, el pare deia
que el cucurull se’n deia capirot.
Una segona disjuntiva quan,
a col·legi, el germà Gregori
volia incentivar-nos, tot dient:
“No seáis tontos de capirote”

Em pregunto: els nens d’avui
tenen llaminadures de misteri?

Poema i cançó

Un llibre estès i despullat,
sense cap mena de vergonya
alhora d’oferir els seus versos
grans o petits; desitjant que
tinguin prou ritme i melodia
perquè algun dia, no llunyà,
puguin ser una nova cançó.