ALGORITMES I SANITAT

El que ha estudiat logaritmes decimals i logaritmes neperians, la paraula algoritme sempre li fa una mica d’esgarrifança; ja què, el terme algoritme no és un terme intrínsecament matemàtic. Podríem definir algoritme com: “Una seqüència finita d’instruccions que generen un mètode que permet resoldre un problema, mitjançant una sèrie d’operacions degudament ordenades, les quals tenen un significat precís i poden executar-se en un temps finit”

Un exemple força instructiu d’algoritme és un programa de rentat d’una rentadora, amb una sèrie d’instruccions seqüencials que resolen un problema: rentar la roba bruta. Un exemple clàssic d’algoritme és un diagrama de fluxos.

El llenguatge informàtic és el mitjà que s’utilitza a fi que l’algoritme es pugui codificar en un sistema, que sigui comprensible tant per a l’ordinador (sistema racional i lògic), com per a la lectura interpretativa que es fa una vegada s’han elaborat els resultats.

En el món sanitari fa temps que s’utilitzen els algoritmes. D’aquesta manera, un conjunt de variables sanitàries –tant quantitatives com qualitatives– es poden codificar i unificar, amb la qual cosa tenim l’ordenació necessària per efectuar estudis (retrospectius, comparatius, de planificació, etc.) com per gestionar els recursos disponibles, mitjançant el principi que es designi. Normalment, és un principi d’equitat.

Aleshores, quin és el problema? El problema radica en què algunes d’aquestes variables no queden prou reflectides, sigui perquè no tenen una incidència sanitària directa, sigui perquè la seva incidència només és produeix en llocs determinats o sigui perquè hi ha altres prioritats de valoració (jerarquització dels problemes i/o necessitats a resoldre) Per explicar-ho d’una manera planera, és com si tinguéssim una cursa amb onze cavalls (els onze hospitals de l’ICS), tots a la línia de sortida, tots surten al mateix temps i tots fan el mateix recorregut; però, no tots els cavalls són iguals. Els cavalls que venen de les millors “quadres” i han tingut millor ensinistrament, tenen avantatja i poden arribar abans a la línia de meta; és a dir, estan en disposició d’assolir abans els recursos disponibles. Dit d’una altra manera, encara que la cursa és néta, sempre hi ha cavalls “favorits” Doncs, en teoria, no podem pensar que hi hagi cavalls “afavorits”

Algunes d’aquestes variables poden ser veritables handicaps per a Lleida. La primera és el pes específic de població, tota la població de la província de Lleida només representa entre un 6 – 7 % de la població global de Catalunya. Un altre handicap és que som el territori més gran i, a més d’això, amb l’orografia més accidentada. Tampoc hem d’oblidar els recursos sanitaris que s’estan destinant a la població de la franja (entre 80.000-90.000 persones), que utilitzen el nostre servei sanitari com si fos el seu propi.

Però, l’handicap més important és que Lleida té una població geriàtrica molt alta. Això implica que llits en principi destinats a malalts aguts, alhora de la veritat estan ocupats per malalts crònics reaguditzats, amb la despesa addicional que això comporta tant en l’agreujament d’una malaltia crònica, com en les alteracions i complicacions de les malalties associades que tenen tant el malalt crònic com el malalt geriàtric.

Així doncs, seria desitjable l’ús de fórmules matemàtiques (cosa gens fàcil) per resoldre els problemes sanitaris, abans que utilitzar algoritmes. Seria desitjable, més lògic i més equitatiu.

FET DIFERENCIAL D’ACTITUD EN UN ENTORN DE TREBALL

Nova incorporació d’un membre

1. “Aterrar” Quan una persona s’incorpora a un grup de treball nou, hi ha que facilitar-li l’arribada, per a què aquesta no sigui traumàtica i tant el canvi de feina com de lloc de treball siguin els més adients possibles.

2. “Aclimatació” Els primers dies han de ser d’informació continua i, encara que pugui ser exhaustiva, s’ha de dosificar per evitar sobresaturar a la persona.

3. Lloc propi. La persona nou vinguda ha de trobar un lloc propi, dins del grup, per poder desenvolupar la seva tasca i acabar en el punt quatre.

4. Integració. Aquesta vindrà determinada en funció dels punts anteriors i es produirà en el temps, segons dues premisses. Actitud del grup, realització personal.

Actituds positives
- Empatia
- Resilencia
- Assertivitat
- Persistència

Actituds negatives
- Manipulació i jocs psicològics
- Mobbing
- Victimisme
- Ironia – cinisme
- Matar al missatger
- Buscar culpables enlloc de solucions
- Tractar millor als de fora de casa que als de casa

Comunicació
- Silenci informatiu. Ni veu ni vot.
- Informació “a priori” “a posteriori”
- Comunicació participativa

Polítiques
- Política de partit o sindical.
- Política administrativa o tècnica.
- política professional.

Observacions

La frontera entre ironia i cinisme sempre és de difícil determinació. Mentre un fa un comentari irònic, el que el rep pot interpretar-lo com a cínic.

SITUACIÓ TRANSCENDENT – SITUACIÓ INTRANSCENDENT

De vegades, una situació se’ns apareix de sobte, com un ensurt, sense saber molt bé que vol de nosaltres. Ens surt en qualsevol lloc, en qualsevol indret, a qualsevol hora i dia. Surt trasbalsada, a trompons, d’una manera grollera i sense cap ordre ni concert. Sembla que no té les idees clares, és fa un nus, porta els papers molls i no en fa cap a dretes. Nosaltres, amb la sorpresa de l’ensurt, amb la sorpresa del qui desconeix els seus cops amagats, ens trobem sense poder donar una resposta ràpida i prou convincent. Sembla que ja no som nosaltres mateixos, ens quedem col·lapsats, com a babaus, col·lapsats física i psíquicament.

Després, reaccionem, però ho fem massa tard, la resposta ja no és l’apropiada. Sortim pel dret, reaccionem amb apatia o amb certa agressivitat, doncs no sabem ben bé com defendre’ns i, per tant, ataquem la situació incerta i fastigosa que gosa destorbar-nos en la nostra vida quotidiana. Si, a més a més, algú vol manipular o treure’n profit d’aquesta situació, llavors la cosa es complica encara més.

És possible que sigui més fàcil canviar d’idea que canviar una situació. Les idees les podem exposar, esgrimir i fins i tot exportar-les als altres, raonar-les. En canvi, les situacions són heterodoxes, subjectives i, sovint, ningú se’n vol fer càrrec ni ser responsable d’elles. Neixen quasi per generació espontània, creixen soles, amb total impunitat, i sense que ningú se n’adoni, s’instal·len com si tinguessin un dret adquirit. Més tard, es desborden i ens desborden, són l’allau que quan el veiem ja ens està engolint. Aleshores, la situació deixa de ser intranscendent i es torna transcendent, tant per al teòric responsable de la situació, com per al qui està immers dins d’ella i ha de lluitar per poder sortir-se’n.

Sempre estem ficats en la defensa del nostre intel·lecte, seguint els criteris de la raó. Deixem en segon pla els sentiments que tot ho embrollen i només ens donen una referència emotiva per poder dir que som humans, que encara creiem en alguna cosa, que no tot és tècnica ni esperit científic. Però, hem de fer el nostre camí, començant pel sentit comú, continuant amb el raonament, després hem d’acollir-nos a la lògica i per últim, si encara ens queden ganes i estem capacitats, ficar-nos dins de la metodologia científica. Quants n’hi ha que fan això? Quantes vegades es fa drecera i ens aboquem de cap i peus a la metodologia científica?

No som coherents i així ens va. Encara tenim sense determinar termes tan fonamentals com: benestar i qualitat de vida, qualitat de vida i estil de vida, esforç i exercici; alimentació i nutrició, malaltia i falta de salut, salut i absència de malaltia; elecció i independència, nivell racional i raó, nivell irracional i sense raó; argument i explicació, commoció i emoció, criteri i opinió; treballador i professional, administrador i gestor, malalt i client; hàbit nociu i hàbit tòxic, relació d’ajuda i suport psicoemocional, diagnòstic de presumpció i diagnòstic de probabilitat; malalt irreversible i malalt terminal, èxitus i mort, ètica biològica i bioètica; diagnòstic de certesa i diagnòstic d’extensió, atendre i ajudar, eutanàsia i distanàsia; mort digna i ortotanàsia, radiació i irradiació, tumor maligne i càncer, agent carcinogen i agent cancerigen; tractament pal·liatiu i tractament antiàlgic.

Moltes vegades, immersos en els problemes de “fora de casa”, obviem els problemes de “casa”, per ser quotidians i (podem dir) domèstics. I així, aquests problemes queden relegats al “ja ho farem”, “primer és el primer”, “quan tinguem temps”, “ara no és el moment” i un llarg etc. D’aquesta manera, els problemes domèstics s’eternitzen en el temps, s’instauren. Els favors es converteixen en obligacions, la bona voluntat es converteix en activitat diària i el treball es converteix en “fer o treure feina”.

Per altra banda, tots els grups humans (a la curta o a la llarga) es neurotitzen, agafen els tics de les persones que els conformen i només queden les reunions d’equip per pal·liar-ho. Si aquestes no es fan, aleshores són les emocions les que s’anteposen als arguments, són les emocions les que distorsionen i descontrolen la situació. I com única solució conferim o pactem que la situació és intranscendent. Amb la qual cosa, tornem al principi i ja tenim tancat el cercle viciós. El collar que constreny a tota persona que vulgui trencar amb la situació. Doncs, s’ha decretat i acordat que la situació no és transcendent. I es posa com a divisa:

SITUACIÓ NO TRANSCENDENT ÉS IGUAL A SITUACIÓ INTRANSCENDENT.

La qual cosa és del tot incerta.

Decàleg de relacions professionals i laborals

1. El diàleg, sigui verbal o escrit, és la base de tota relació. El silenci i la falta de resposta a una solitud mai es poden admetre.

2. El diàleg ha de ser obert i a disposició de tothom, estigui la persona sindicada o no.

3. Si una persona no exercís els seus drets, no significa que renunciï a ells. Cadascú exercís els seus drets quan ho creu oportú.

4. Un dret no pot lesionar a un altre dret i els dos es poden exercir a la vegada.

5. Per damunt de normatives d’empresa (hospital) i normatives d’institucions (ICS) preval l’Estatut de la Funció Pública; per damunt d’aquest, preval l’Estatut dels Treballadors i per damunt de tots ells preval la Constitució Espanyola.

6. La titulació universitària defineix i divideix la condició de treballador de la condició de professional. Defugir la titulació universitària d’una persona i tractar-la com si fos treballador (sanitari) en lloc de professional (de la salut), sempre generarà conflictes de difícil solució.

7. Barrejar temes i aspectes professionals amb temes i aspectes laborals, sempre serà mala política. Rendibilitzar aquesta política, desqualifica a la persona que la practica.

8. Els arguments s’han de rebatre amb arguments. Imposar criteris i decisions, mitjançant un exercici d’autoritat o “per real decret”, desqualifiquen tant a la persona que fa la imposició, com a la institució que ho permet.

9. Actituds de suficiència i benvolença (paternalisme) amb el propòsit d’ajudar a altres directius prenguin opinió i/o la seva decisió, són sempre manipulatives.

10. De la mateixa manera, i a l’inrevés, rere tota actitud autocràtica, sempre s’hi troba una personalitat immadura i manipuladora.

Líder d'un mateix

El lideratge és un fet intrínsec de tota societat animal que s’estructuri amb un gregarisme social. Per tant, és inherent a la condició humana que no sols té una estructura social, també té altres estructures tan importants com són polítiques o religioses. La figura del líder ha estat sempre present al llarg de la història de la humanitat i en totes les cultures, des de les més primitives fins a les més desenvolupades.

Lideratges n’hi ha de tots els “colors” Encara que, bàsicament, es poden reduir a dos: els netament autocràtics (siguin socials, religiosos o polítics) i els estrictament democràtics. Entre aquests lideratges democràtics tenim dos referències històriques força significatives: una es concentra en el concepte llatí de “primus inter paris” i l’altra en la significació que comporta la famosa taula rodona del rei Artur. Així, el líder és igual a tots, i “només” té una potencial capacitat en cas d’haver necessitat d’una decisió final o decisió significativa (cas d’empat en una votació) En definitiva, tothom pot opinar (tenir veu) i tothom pot decidir (tenir vot)

Però, poc o molt, tot lideratge comporta una supeditació respecte al líder, encara que aquesta supeditació sigui acceptada i compartida per tot el grup (líder inqüestionat) Si, per les raons que siguin, algú no està disposat a fer aquesta supeditació i entén la seva llibertat personal a partir d’una total i absoluta independència (base de l’autèntica llibertat), no li queda cap més remei que fer-se agnòstic o àcrata o, per què no?, líder d’un mateix.

Ser líder d’un mateix no és gens fàcil i és força complicat. És més, resulta més fàcil ser líder d’altres que ser líder d’un mateix. No és fàcil perquè es pot fer punt de partida des de molts plantejaments i, a més a més, es pot caure en la pròpia endogàmia en forma d’orgull, supèrbia i el que resulta el grau més quotidià de la nostra societat: el narcisisme professional. L’autèntic líder d’un mateix ha de fugir del temptador coneixement tècnic, del “saber”, i ha de buscar l’escabrós i fatigant camí de la “saviesa” Tenint ben present alguns factors que en són determinants: No hi ha intel·ligència més adient que la filosòfica, no hi ha autèntica intel·ligència sense humilitat i que la intel·ligència no és patrimoni de ningú i, a la vegada, és patrimoni de tothom.

I com s’hi arriba? Per començar, un s’ha de fer autodidacta, renunciant a moltes coses i acceptant-n’hi altres que es poden i deuen trobar en la lectura sistemàtica i, a la vegada, selectiva, que ens farà aconseguir la nostra pròpia saviesa. S’ha d’anar primer al pensament socràtic, resseguint la seva essència filosòfica a través dels segles. Més tard, es pot optar per l’autosofia –contracció de la paraula llatina auto (propi) i la grega sofos (saber)–. I fins aquí, la part de filosofia occidental. Aleshores, toca la part de filosofia oriental, hi ha que assolir el pensament budista, el zen i el confucionisme. Per, finalment i amb sort, optar a ser un modest bodhidharma. Amb la garantia d’haver arribat a descobrir “l’autèntic camí”; però, assumint que mai s’arribarà al terme d’aquest camí. Ja que, això, només està reservat a uns pocs privilegiats.

Un ja es pot considerar líder d’un mateix i..., ara què? Doncs, ara un ha d’estar disposat que li girin la cara, no el saludin, tenir substantius i significatius silencis, un poc o un molt d’incomprensió, una mica d’enveja i rebre tota la gamma que perfila la pobresa d’esperit que caracteritza a la rasa humana; refugi d’un humanisme que mort en la seva pròpia impotència i en l’autolisme del nostre planeta. Ja que, i com és ben sabut, ningú pot ser profeta (auto profeta) a la seva terra. La satisfacció intel·lectual no és pas una aureola de popularitat, ni el benestar que pugui donar aquesta popularitat. La solitud és la base del filòsof, autòsof, bodhidharma o, simplement, de la persona que vol estar intel·lectualment bé i créixer per ella mateixa. Dóna igual si és fa amb revestiment religiós o, solsament, filosòfic; la solitud sempre serà la base d’aquest auto líder, el que ha vençut totes les temptacions intel·lectuals del nostre món. I, ja se sap, que la pitjor part de la solitud és estar sempre sol.

El problema de l’aigua i..., una mica d’Història

Al llarg de la Història de la Humanitat, quan l’home va deixar de ser nòmada, per convertir-se en sedentari, primer agricultor i ramader i, més tard, artesà; va començar a efectuar (a través dels seus clans tribals) el que s’ha anomenat assentaments humans.

Per pura i elemental necessitat (i quasi podríem dir sentit comú), aquests assentaments van fer-se a la vora de rius. D’aquesta manera, no sols tenien cobertes les necessitats d’aigua de persones i animals; a més a més, podien pescar i, fins i tot, caçar animals que anaven a abeurar al riu.

Així doncs, totes les grans ciutats europees estan a la vora de grans rius: Londres (Tamisi), París (Sena), etc. Malauradament, Barcelona n’és una excepció. La conca hidrogràfica que l'envolta és força limitada. I, ara, comencen les preguntes: ¿El problema és la manca d’aigua per a Barcelona? o ¿el problema és d’assentaments fets en rius (Llobregat i Besòs) que no donen per a més? No sembla lògic que el 50 % de la població catalana estigui “assentada” en l’àrea metropolitana de Barcelona, amb aquesta evident limitació d’aigua, mentre que Lleida amb el territori més gran i una aportació fluvial molt superior, només tingui el 6 % de tota la població de Catalunya. Aquesta mateixa lògica la podem aplicar al nombre de pantans ubicats a cadascun dels dos territoris.

L’única lògica possible bé marcada per la natura: “No és la natura la que s’ha d’adaptar a les necessitats de l’home, és l’home el que s’ha d’adaptar als subministraments que li dóna la natura”

Si us plau, prou de fer demagògia política o de tertúlia radiofònica. Qui vulgui aigua, que vingui a ubicar-se i viure a Lleida, descentralitzeu d’una punyetera vegada la massificació de Barcelona i tota la seva àrea metropolitana.

SITUACIÓ DE LA INFERMERIA

Ara fa deu anys, vaig establir una petita anàlisi dels, aleshores, últims deu anys d’infermeria. Així doncs, fa deus anys d’aquells deu anys i, malauradament, en aquests vint anys les coses poc han canviat: Encara continuem afònics, reclamant una llei de funcions, encara hi ha una forta divergència entre una formació acadèmica universitària a nivell de diplomatura (fins i tot llicenciatura) i la realitat laboral, i encara seguim sent “cul de sac” del sistema sanitari o, si es prefereix, el recorregut jòquer sanitari. Si més no, per a una infermeria hospitalària que no acaba de quallar dins l’estructura jeràrquica d’un centre de treball multiprofessional i, per tant, no queda prou definit el territori de les seves competències. Competències que haurien de ser-li pròpies i específiques; és a dir, les competències derivades d’una atenció estricta i exclusiva al malalt.

Albert Einstein deia: “Donar exemple no és la principal manera d’influir sobre els demés; és l’única manera” Aquest és un dels problemes endèmics d’infermeria, la queixa “soto voce” professional i, a l’hora de la veritat, la covardia i claudicació diària, sense cap mena de reivindicació professional que configuri i racionalitzi la seva tasca. En conclusió, què tenim? Doncs, tenim dos llastres força immotivants i/o frustrants: El primer llast, per no poder assolir les expectatives que els diversos estaments ens donen; generant-se, aleshores, frustracions professionals. I el segon llast és una altra frustració (aquesta més específica) per impotència, quan no es pot desenvolupar, adequadament, la labor com a infermera/er per manca de temps. Ja que, prevalen més les tasques no inherents a infermeria i que ocupen bona part del temps laboral, en detriment del propi temps professional d’una infermeria assistencial. Tasques que entren de ple en competències més pròpies d’auxiliars de clínica, de zeladors i, fins i tot, d’administratius.

Seguint aquesta línia d’Einstein una mica més, Mahatma Gandhi deia: “La veritat mai fa mal a una causa si és justa” Però, i com ja he dit en diverses ocasions, ¿qui té la valentia d’afrontar aquesta veritat?, ¿de ficar-li el cascavell al gat? o, encara millor, ¿qui està disposat a fer de vaixell trencagels per obrir pas a la resta de vaixells que li van darrere? Doncs, només està disposat algun lliurepensador, algun Quixot sense molins i (segons alguns) algú sense gaire esma ni deguda prudència (l’eterna disquisició entre fons i forma) Tant és així que, en moltes ocasions, ni tan sols se li concedeix el benefici del dubte, crucificant-lo directament, en honor i glòria del seu propi nom. ¡Quanta pobresa d’esperit tenim dins la nostra estimada infermeria! Però, ho hem de tenir força clar: Les persones són com els edificis, per créixer es necessiten bons fonaments i els fonaments d’una persona són la seva formació acadèmica. ¿És el mateix estudiar farmacologia clínica havent estudiat la química orgànica d’un batxillerat superior, que sense haver-la estudiat? ¿És el mateix estudiar biostadística sense haver estudiat l’estadística de COU? Cada formació acadèmica ha generat la seva respectiva mentalitat professional i aquesta diversitat de mentalitat professional ha estat motiu de discrepàncies.

A què bé tot això? doncs molt fàcil i com deia Bertolt Brecht: “ Les crisis es produeixen quan el que és vell no acaba de morir i el que és nou no acaba de néixer” Fa més de vint anys que, en teoria, va morir l’ATS en favor del naixement del DI i, no obstant, encara és hora que hagi una sola direcció d’infermeria integrada per diplomats o amb tan sols la seva representació. Fet totalment anacrònic; però, suposadament, molt rendible per a un Sistema i una Administració sanitària, que juguen amb aquest personal jòquer, que segueix utilitzant el vell i estúpid aforisme de “m’és igual treballar que fer feina” Doncs no! senyores i senyors, a un diplomat no li és igual. El diplomat no ha estudiat una carrera universitària per “fer feina”, ha estudiat una carrera universitària per exercir la seva professió, la qual ve facultada i avalada pel seu pla d’estudis. ¿Comencem a tenir les idees clares? Doncs, aleshores, anem (ara sí) per feina i comencem a reivindicar una dignitat professional que ens és pròpia i que, em consta, donen suport tots els col·legis professionals i consells d’infermeria.

Arribats en aquest punt, permeteu-me que insisteixi amb una altra cita (aquesta meva i perdó per la presumpció): “Tan important és què ets o com ets, com què fas i com ho fas” El fet diferencial d’una bona gestió en una direcció d’infermeria moderna, no radica en fer tan sols coses en favor de les infermeres/ers, radica en fer coses per a infermeria. Pot semblar el mateix, però no ho és. Fer coses per a infermeria significa dignificar la professió; lluitar, perquè (d’una vegada per totes) es racionalitzin les tasques dins del centre de treball i que infermeria deixi de fer totes aquelles tasques que no li són pròpies. Quan odiosa resulta aquesta hipocresia institucionalitzada que amb la boca petita i en la més “estricta intimitat” reivindica la llei de funcions; mentre en el dia a dia, i tots els dies de l’any, està claudicant amb la complicitat del Sistema i de l’Administració sanitària, tot mirant de reüll la seva cadira.

En quant a “altres persones” (és a dir, altres infermeres/ers) que solen estar en extrems totalment oposats: o bé es passen el dia despotricant, però no fan res per canviar les coses i moren en el seu propi silenci; o bé en l’altre extrem, tots aquells que van dient allò de “jo ja ho tinc bé” i també callen, perquè les coses no canviïn. Tots ells, que prenguin nota de la cita d’Unamuno: “A vegades, el silenci és la pitjor mentida” I jo hi afegiria “...i el pitjor error” També els hi pregaria que reflexionessin (d’aquest error) a partir de dos cites més. L’una de Ralph Nader que diu: “El teu millor mestre hauria de ser el teu últim error” i l’altra de Confuci “No rectificar un error comès, és cometre’n un altre”

Hi ha tantes infermeries com vulgueu: Infermeria científica, infermeria clínica, infermeria facultativa; infermeria assistencial, infermeria basada en l’evidència i un llarg i generós etc. Però, la proposta de futur d’infermeria ha de ser filosòfica. Una infermeria filosòfica que emani del propi contingut humanista que és inherent a la seva professió de servei. I aquest fet filosòfic ha de ser, a la vegada, un humanisme pragmàtic i modern. I transmetre’l a la societat de forma reivindicativa, mitjançant l’assertivitat de la seva titulació universitària i mitjançant l’assertivitat del pla d’estudis cursat. Ja sabem que infermeria forma part de les Ciències de la Salut; però..., la infermera/er és un ésser humà que ajuda a un altre ésser humà, per mitjà de: cures (cuidados), educació sanitària, relació d’ajut i suport psicoemocional. De tot això, ¿algú creu que medicina en sap més que infermeria? Aleshores, ¿per què no ho reivindiquem? ¿Per què supervisores i direccions d’infermeria permeten una possible minva o desconsideració professional?

Per últim, a tots aquells que no estan d’acord amb aquest escrit i a tots aquells que sí, n’estan d’acord. A tots plegats, els hi he de dir el mateix: “Una cosa és el camí del saber (tècnic) i altra, molt diferent, el camí del coneixement (filosòfic)” Que tots plegats tinguem el millor criteri pel be de la nostra professió. A la qual, li he dedicat la següent cita: “Tota veritat viu dins el cor i perviu a la memòria”