Llaminadures de misteri

Era tota una disjuntiva,
el temor que els hi tenia
a aquells encaputxats
i, per contra, els caramels
que sempre em donaven,
en aquella grisosa Lleida
de finals dels cinquanta.

Per treure por, el pare deia
que el cucurull se’n deia capirot.
Una segona disjuntiva quan,
a col·legi, el germà Gregori
volia incentivar-nos, tot dient:
“No seáis tontos de capirote”

Em pregunto: els nens d’avui
tenen llaminadures de misteri?

“Mentre hagi fàbriques d’armes, hi haurà guerres. Aquest és un fet inqüestionable, basat en el tràfic i negoci econòmic que comporta l’oferta i la demanda. Malauradament, les vides humanes dels innocents mai es tenen en compte”

“En un país on passen coses que no passen a cap altra democràcia europea, no ens queda cap més remei que qüestionar la democràcia d’aquest país”

A boca de nit

El sol badalla per l’horitzó
i des del turó la nit l’embolcalla
en el llit de llençols negre setí.

Ara, davant l’amor, parpellejo
com un inexpert nouvingut,
desorientat i a boca de nit.

La meva incertesa flameja, és
l’oratge d’un temps ja viscut,
que vol tornar novament a l’inici,

perquè ja he esmolat el meu final.
Dins nostre, tots portem un cercle
on l’alfa i l’omega sempre s’ajunten.

“Casi sempre, el nostre grau de felicitat està en funció de la capacitat d’adaptació que tenim a l’hora d’afrontar les vicissituds que ens reserva la vida”

“Amb tanta tecnologia, estem utilitzant els canals de comunicació com a canals d’expressió. De tal manera que les relacions humanes s’estan despersonalitzant, al no tenir a l’abast l’enriquidor llenguatge no verbal”

Poema improvisat

Si la soledat truca
a la teva porta,
convida-la a passar;
no fos cas que s’enfadés
i volgués quedar-se
per sempre mai més.

Una vegada atesa,
ja la pots acomiadar,
que per la mateixa porta
per on ella surti
t’entrarà l’esperança.

(Enviat per WhatsApp)