Selva d'Ansils

L'estret camí serpeja
pel frondós bosc.
Una dotzena de rierols
el pentinen muntanya avall.
El sol festeja les fulles
i les vaques remugen,
perquè algú ha trencat
el silenci de la seva pau.
Veig, escolto, sento i entenc,
formo part de la natura,
només sóc urbanita per...
un fet circunstancial.
(Benasc, 12+1 de juny de 2017)

Cançó d’Amor i Natura

Cada vegada que respiro verd,
entre columnes de bosc,
somio que la mare natura
ens durà a un món millor.

El vent remou les fulles.
La pluja és a punt de venir.
Esperaré que surti el sol
i em porti l’Arc de Sant Martí.

I els núvols pel mar del cel
suren música de Ponent,
on hi tinc les meves arrels,
que sempre viatgen amb mi.

El vent remou les fulles.
La pluja és a punt de venir.
Esperaré que surti el sol
i em porti l’Arc de Sant Martí.

Torno a reviure i riure,
fent del somni un nou Amor,
que encara em borbolla la sang
per fer aquest poema-cançó.

El vent remou les fulles.
La pluja és a punt de venir.
Esperaré que surti el sol
i em porti l’Arc de Sant Martí.

“Vaig buscar un altre món lluny del sol a les estrelles”  (Los Pekenikes)

Argollada per les ones

El sol esquinça l’horitzó,
diluint els seus raigs,
on esmorza el mar.
Tèbia platja d’evocació,
tebi amor d’un estiu;
atalaia d’il·lusions,
nous amics i somriures.
Perduda la seva mirada,
a les ones queda atrapada.

“Estar captiu no és la qüestió, la qüestió és no rendir-se”  (Nazim Hikmet)

“L’amenaça és l’arma de l’amenaçat”  (Leonardo Da Vinci)

Temps de temença

Encalçat pels seixanta,
m’embolcallo, espaordit,
en el panteix del dubte.
Pòsit que enlluerna
el cafè de la vetlla,
quan faig un tastet
a la vel·leïtosa fidelitat.

Lleugera i dissortada
sinceritat que xucla
el perill on sempre
s’acull la complicitat.
Mentre, a cua d’ull,
remugo i folgo temps,
per esfumar, de nou,
les meves temences.