Camí de les fonts

L’aigua rodola
entre records,
on sempre et trobo.
La teva veu juga
al vent de Ponent.

Una a una veig
com les fonts
voregen la vereda.
Surto pel trencall
i surto dels records.

Mítica recerca

Amb una subtil mirada,
poso màxima distància
a l’assaig de nostàlgia.
Ja que no puc sadollar
l’absència, em capfico
fins a la feble obsessió.
Ridícul esforç, escull
de nàufrag i bagatge
per a una vàcua intuïció
que, a les palpentes,
fa naufragi de l’encís.
Al capdavall, aquesta
aparença té vexació
de gratitud. La joia,
mutada, de la dialèctica.

“Tots els tractats mèdics diuen que les drogues d’inici sempre són tabac i alcohol. Jo no estic d’acord, la droga d’inici sempre és la cafeïna i es fa en forma de cafè o de beguda de cola”

Segueixo dubtant

Com és que tothom ho sap tot i sap de tot?

Els que només sabem observar i tenir el suficient sentit comú per trobar les preguntes correctes i adients, sense capficar-nos en les respostes, ens passem la vida dubtant i sospesant els pros i contres de les coses, les que determinen un equilibri dins la balança del pensament. Tot sovint, veiem aquesta societat que es mou en el mar irreflexiu de la immaduresa, que només sap absoldre la culpa, fugint de la responsabilitat d’admetre-la. Una culpa que sempre és d’altres persones, de les circumstàncies o és fruit de la mala sort.

I aquesta societat segueix fugint quan (mitjançant l’evasió) es refugia amb: tabac, alcohol, drogues; medicació, menjar i sexe. Com a guarnició hi podem ficar la música i, fins i tot, l’esport. Bé, l’esport que altres fan i que la majoria només se’l mira, alabant els nous gladiadors del circ esportiu i mediàtic.

No, ja no es busca la responsabilitat de la causa, dels comportaments, es busca disculpar les conseqüències d’aquest comportament. D’aquesta manera, sempre anem rere dels “a posterioris” i mai fem una saludable prevenció amb els “a prioris” En definitiva, torno a dubtar d’aquesta societat decadent, aferrada a la tecnologia i al plaer, preocupada per la crisi econòmica i, no obstant, gens preocupada per una crisi de valors ètics i morals molt pitjor, que ens porta a ser el país a la cua d’Europa o, si voleu, ser el primer país d’Europa en quasi tots els rànquings negatius que (i tanco el cercle, tornant al principi) tenen com a comú denominador el tren de la immaduresa, tren que arrossega els vagons de la incultura, la prepotència i de la mala educació.

No, no sóc pessimista, sóc realista. Les que si són pessimistes són totes les estadístiques europees on sortim.

Desgavell d’estramps

Faig conreu d’idees
per venerar un foli
blanc. La ploma grimpa
tot sacsejant l’enginy.
El xipolleig d’un rodolí
(aigua d’Auca) recorda
l’inici poètic del temps.
Tant del saió com
del guaret surten
uns quants expletius
i, potser, una retronxa
innecessària i assonant.
Finalment, entrelluca
una tornada pleonàstica
amb un xip-xap feixuc.
Tot plegat, un balder
esborrany que congrio
per temperar l’esperit.

“El fracàs és una gran oportunitat per començar de nou amb més intel·ligència”  (Henry Ford)

La saviesa del poeta

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.

Màrius Torres