“El que més cansa d’un treball és fer veure que treballes. I sóc prudent”  (Raimond Aguiló)

La socialització de la presó

Ara, s’ha ficat de moda que els corruptes i delinqüents de guant blanc, quan surten de presó, facin una roda de premsa, en la que fan un agraïment exprés als presos comuns del mòdul que han estat internats.

Si no recordo malament, el primer en fer-ho va ser el Mario Conde. Des d’aleshores, quasi tots ho fan, amb les càmeres de televisió enfocant la porta del centre penitenciari. Sí, sembla que la presó és un bon lloc per socialitzar-se i relacionar-se amb gent d’estrats socials més baixos i que mai es produeix en la societat civil. La privació de llibertat en un espai limitat unifica i agermana als que són residents d’unes normes i disciplina que són comunes. Salvant les distàncies, passava el mateix quan es feia la “mili”, desapareixien les classes socials i, en alguna mesura, tothom era exactament igual.

M’agradaria saber si aquesta socialització perdura en el temps i, ja en la llibertat del context social, aquest agraïment es converteix en alguna cosa més que paraules.

A bell ull

Cada nova temptativa té
un compendi d’actituds
–estètiques i reiteratives–,
per descriure la dimensió
que cada qüestió fa, atiar
la torxa que il·lumina
la cova del discerniment;
encara que sigui inassolible
una estètica per commoure
i apaivagar el nostre esperit.
Però, sempre és millor això
que la caòtica inanició amb,
o sense, l’eròtica d’angoixa,
progenitora del caràcter cínic
que és inherent a la paranoia
i a la seva ànima escardalenca.

“Quan em van preguntar sobre alguna arma capaç de contrarestar el poder de la bomba atòmica jo vaig suggerí la millor de totes: La pau”  (Albert Einstein)

Farcellets de somnis

Sóc un somiador. Somio
un univers millor:

On el cercle de la vida
sigui perfecte, l’avui
igual com serà demà.
Sense antigues històries
de terres fragmentades.
El món zero, l’hora zero
de creació, de redempció.

Somio la pausa, l’instant,
la galàxia impalpable que
obre com clau d’esperança.
El món on tots els deserts
són de molsa, endinsada
amb arrels inabastables
i enlairada dintre el brancam.

Somio un món on la nit
no estigui empaitada
per llum freda, artificial
i amarga. On el nou dia
-obert a núvols i pluja-
no se’ns mori sense avisar,
tancant farcellets de somnis.

Somio que somio, que ja...
no sóc un somiador.

“Recordar és fàcil per al que té memòria. Oblidar-se és molt difícil per al qui té cor”  (Gabriel García Márquez)

Cor empeltat

Nou jorn
En el cor tinc empeltada
una branca d’esperança,
d’on neixen nectarines que,
dia a dia, ofreno al destí.

Matí
Pujo a l’autobús turístic
quan el Sol és fa templer,
hereu de la mare Terra
i hereu del pensament.

Tarda
Quan la Lluna es fa pubilla
baixo del carruatge. Busco
els Gegants i Capgrossos
i el folk de Xavier Baró.

Nit
La nit (que llarga és la nit!)
em cerca, Fada de Ventafocs;
que la vida només és un conte
i els contes se’n van al cor.