Espill de solitud

M’engrapo en el malson,
l’evocació bituminosa
que n’és vorera pel cervell,
per on llisca el deler.
Vinclo espurnes de records,
per revifar l’espelma
que trenca la sinuosa
penombra, on batega
el hieràtic rellotge,
al compàs del tic-tac
del cor. Faixó de pànic.

Tinc totes les finestres
amb estors  atapeïts,
perquè no em vegin
i, sobretot, per no veure.
També sóc furtiu, aguait
d’enyorances i esdevenir,
on es reclou la por,
que percep l’esperit
d’un cos que, cada dia,
emergeix amb nova xacra.

“Cap persona mereix les teves llàgrimes, i qui les mereixi no et farà plorar”  (Gabriel García Márquez)

Reguitzell d’afanys

Amb tombarella escèptica
(de plantejament existencial),
intento conrear amb serenor
el sobrecor espiritual que
fendeix el llenç de tota
mediocritat. Astorat per
balder esglai de sorpresa
(llampec d’experiència),
al menystenir la íntegra
síntesi de la coherència.
Dedins, i contemplatiu,
albiro l’etern misteri
de l’estupidesa humana.
Rebuig i fàstic, tedi i rutina
són, de bell antuvi, recurs
per esperonar la imaginació
i fugir de la grollera
escletxa de morbositat.

“Dins el Vaticà tot està folrat d’or i a fora els pibes s'estan morint de gana”  (Diego Armando Maradona)

Un pessic de temps III

Llavors, per dir-t’ho,
em converteixo en pluja.
Embolico en cada gota
una paraula d’amor,
aixoplugant-me sota
el paraigües de l’enyor.

Hores d’ara, estimo,
en un pessic de temps,
l’aventura més arriscada,
on les nostres aures i pells
s’agermanaren, en nits
on mai va sortir el sol.

Després de tot, sóc jo,
perdut en aquell temps,
buscant el teu somriure
dins el mirall del somni,
on naufraga la timidesa
i es fa orfe el meu amor.

“Em vaig quedar sol al centre del món. Quiet”  (Raimond aguiló)

Claustre

Frega la lluna plena
cada arcada, cada
columna a cel obert.

La nit no té presa,
li dóna protagonisme
al crepuscle. Ella,
més tard, ja regnarà
en llarga nit d’estiu;
fins que un altre
crepuscle l’acomiadi
per tornar l’endemà.

La petita Júlia
(ves per on) anomena
a “Romeo” Sí, potser
aquesta lluna plena és
la lluna de Shakespeare.

                         (Gràcies Júlia)