Una pèrdua de temps

Ahir vaig recollir
totes les veus i sons
que tenia a les golfes
de la tranuitada memòria.

Un compendi fonètic,
llarg d’anys i curt
de pobles i ciutats.
Sóc més aviat sedentari.

Si més no, viatjo,
però sempre tinc
un campament base
que utilitzo de llar.

Sons i veus els classifico
per ordre cronològic
i, així, els puc trobar,
per ficar-los de record.

Bé, això era ahir.
Avui ho veig i no puc
per menys que pensar
aquesta pèrdua de temps.

Veu d’aigua

(Record per a Benasc)

El bosc em busca, em crida,
pel camí de la llum del nou matí.
Un esquirol, nerviós, s’enfila
pel tronc i molsa d’un arbre.

El rierol saltirona les pedres
i em parla, suaument, rítmicament.
És la veu de l’aigua, que vocalitza
la fonètica de la muntanya.

L’esperit revifa al seu ritme,
sota el cel blau del Pirineu,
encara no ha de sucumbir
a la lluentor encegadora del sol.

Somric, mentre tanco els ulls
i escolto les paraules d’aigua,
quan brollen per aquesta terra
i per la meva muntanya filosòfica.

“Tota poesia és poesia de circumstàncies”  (Johann Wolfgang Goethe)

Princeses i petits cavallers

A mesura que vas tenint néts, cada vegada et sents més avi (en el meu cas Iaio). I quan creixen, la seva vida t’envolta i et fan entrar en el seu món de princeses i petits cavallers que enlloc de cavall van amb patinet. Quedes seduït per la seva imaginació i la seva contagiosa alegria s’esdevé un autèntic esperit de cava. També enveges la seva flexibilitat quan fan el pi, el pi-pont o la tombarella lateral. Cantes cançons que pensaves tenies oblidades i jugues a “pica paret” (nosaltres en dèiem 1-2-3 soldadet anglès), a “cuc i amagar”, als “encantats”, etc. Durant una bona estona, t’oblides de la teva edat, d’un món farcit d’injustícies i dels problemes personals i de salut que et preocupen; perquè tens la seva edat, estàs en el seu món i els seus petits problemes solen tenir fàcil solució.

Estimat lector, ¿no podríem fer una regressió i tornar-nos com quan érem petits? ¿No podríem sortir d’aquest món negatiu, contaminat i moribund? ¿No podríem reciclar el món i fer-lo positiu, saludable i totalment natural? Si us plau, feu el que feu, penseu amb les princeses i petits cavallers d’avui i els d’un futur vinent.

“Per cada línea que he escrit, hi ha més de mil línies que he llegit”

El solatge de la mentida

La meva àvia sempre em deia: “El mentider ha de tenir bona memòria”. I encara ho podem reforçar amb la dita castellana que diu: “Se coge antes a un mentiroso que a un cojo”. Efectivament, per poc que li falli la memòria al mentider, l’enxamparem en la seva mentida molt abans que el coix; perquè el subconscient no menteix mai i deixa un solatge, un pòsit que sempre traís el mentider. Hi ha moltes formes de mentir i podem etiquetar la mentida de moltes maneres (exemples: bola, renunci, perjuri, etc.); però, bàsicament, totes les mentides les podem ajuntar en tres grups: mentides d’acció, mentides per omissió i reserves mentals.

La mentida d’acció és la mentida directa i intencionada, i molta gent és l’única mentida que reconeix i contempla. Dins d’ella, podem incloure la mitja veritat, que no deixa de ser una declaració enganyosa. Antonio Machado deia: “Vas dir mitja veritat?, diran que menteixes dues vegades si dius l’altra meitat”. Subtilesa i bon sentit comú d’aquest estimat poeta. La mentida per omissió (que els professionals de la salut l’hem viscuda moltes vegades, en forma de mentida piadosa) es fa, per exemple, quan a un malalt no se li diu la veritat del seu diagnòstic i, a més a més, aquesta mentida està feta amb la complicitat de la família, entrant de ple en el concepte de “conspiració del silenci”. Si senyors, no dir-li a un malalt clarament el seu diagnòstic, és una forma de mentida per omissió. La reserva mental planteja una disjuntiva; ja que, externament diem una cosa, mentre internament voldríem dir-ne una altra. Podem intentar justificar-ho de moltes maneres, però la realitat és que no deixa de ser una mentida que, algunes vegades, també va associada a la mentida per omissió.

Ara, i capítol a part, deixeu-me que relacioni una mentida moderna i molt anglosaxona: la Fake New, que utilitza les xarxes socials d’internet, com a mitjà per a la seva divulgació. La Fake New no deixa de ser un “bulo” que busca la desinformació, amb la intenció deliberada d’enganyar, per aconseguir un benefici, sigui econòmic, social o polític. Vaja!, el paradigma de la falta d’escrúpols.

Vivim en una societat on prima més la imatge que el contingut del missatge. S’han invertit els termes i ara preval la forma (la imatge) per damunt del fons (el contingut). Sempre és més fàcil manipular la imatge que el contingut del missatge. Diuen que el comportament social té cicles i que el dualisme fons-forma es va alternant a cada generació. A mi em costa creure-ho, perquè actualment la imatge, en totes les seves vessants, impera per damunt del fons; només cal que ens fixem amb els anuncis publicitaris i el seu missatge subliminal, que no deixa de ser una invitació al consum, fomentant aquesta mentida en forma de reserva mental.

No em cansaré mai de dir-ho, treballeu i utilitzeu el vostre sentit comú, el llenguatge no verbal i esbrineu el subconscient de les persones, així és com trobareu el solatge que deixa la mentida. Aquesta és la millor manera d’evitar que ens manipulin.

Què significa "Coneixes-te a tu mateix"?

“Coneixes-te a tu mateix” és un dels més famosos aforismes de l’antiguitat grega de tots els temps. Significa que la principal necessitat d’una persona per accedir a la saviesa filosòfica és l’autoconeixement.

Aquest aforisme es trobava inscrit, segons diversos testimonis, al temple d’Apol·lo, a la ciutat grega de Delfos, lloc d’enorme valor mitològic: va ser allí on Apol·lo va matar al monstre Pitó, on Zeus va col·locar l’ònfal, melic del món, i on es troba el famós oracle de Delfos.

Pel testimoni d’un cèlebre viatger grec, Pausànies, sabem que la frase estava inscrita a la pronaos del temple d’Apol·lo.

També Plató la refereix en els seus diàlegs. A Protàgores, per exemple, explica que els Set Savis (Cleòbul de Lindos, Soló d’Atenes, Quiló d’Esparta, Bies de Priene, Tales de Mileto, Pítac de Mitilene i Periandre de Corinti), com a mostra d’admiració cap al saber lacedemoni, van oferir al déu Apol·lo les primícies de la seva saviesa a les frases “Coneixes-te a tu mateix” i “Res en demesia”, sobre la importància de l’autoconeixement i de la moderació, respectivament.

Fabián Coelho

(A partir d’aquest aforisme i la regla maièutica, va néixer la meva filosofia i psicologia del sentit comú)