“La vida només és una continua successió d’oportunitats per a sobreviure”  (Gabriel García Márquez)

Pau per a la vida

Desclouré els meus llavis
per seduir a la nova nit
i descabdellaré el calabruix,
amb brunzit de paraules.

Deixaré de somiar, quan
la bruixa de lluna plena
agiti la seva vareta màgica
pels marges de la nit.

Buscaré la meva papallona
a l’heura florida del paradís
i que la molsa del passat
sigui naixement de Nadal.

I quan el vent sangloti
l’ametller de Montfalcó,
el pi de ribera i la resina,
resaré pel sostre del cel.

Allí, pol·len d’estel fugaç
batejarà aquest poema
i em podrà donar la pau
que tota vida rep i busca.

“Es necessita poc per fer les coses bé, però encara menys per fer-les malament”  (Paul Bocuse)

Visc en una ciutat

Visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata
on una antiga seu
s’hi mira.
La lluna el creua cada nit
i s’hi pentina.
Podries veure els seus cabells,
de lluna plena,
com fan camins
fràgils de llum.
Cua de núvia.
Catifa a l’aigua
del Segre avall.
L’Ossa Menor
també hi passa cofoia
pel damunt
els seus estels de micra.
I les cigonyes
de la Nova Seu
amb els nadons al bec.
De matinada.
Cap al migdia
ensenyaran
l’art de la pesca
a la fillada
anant amb compte,
això sí!
a esporuguir
les polles d’aigua.
D’una gambada.

Jo visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata.

        Rosa Fabregat

“La democràcia és un horitzó al que mai s’arriba”  (Daniel Innerarity)

Una vida “mim”

Estem immersos en una societat plena de tics, de gestos i postures assajades. S’utilitza la imitació, intentant reafirmar-se, per tal de tenir una imatge que sigui adient, tant per a nosaltres mateixos, com per als demés i que, paradoxalment, anomenem personalitat. No en tenim prou amb la paraula, volum i to de veu per tenir una bona comunicació en totes les nostres relacions; necessitem el ritual de la moda, la mímica i l’estètica del grup social (o tribu urbana) amb el qual volem ubicar-nos o identificar-nos. D’aquesta manera, ens convertim en autèntics mims.

Sí, estem fent o tenim una vida “mim” i solem representar-la en tots els àmbits. Som actors? No!, som mims: actors de la mímica, titelles de la imitació, a la recerca d’un reconeixement que ens identifiqui i que ens doni el suport del grup (familiar, social, laboral, polític, etc.). I què perseguim? Doncs el de sempre: poder, diners, fama, fascinació (els neo-esnobs li’n diuen glamour) i, sobretot, ser (o aparentar) més que el nostre veí, per sentir-nos superiors i, així, creure que encara som o podem ser alguna cosa. No, avui per avui, la humilitat no té ni bona premsa ni gaires seguidors.

Ara, permeteu-me una petita maldat i deixeu-me utilitzar “mim” com acrònim de: mediocritat, immaduresa i manipulació. Entenent per mediocritat la vulgaritat d’una societat kleenex que és anodina per ser anònima, dins d’una estructura social poc solidària. Entenent per immaduresa el deler rera la moda i el consumisme, incloent-t’hi el consum de tota mena de substàncies tòxiques (legals o il·legals). I Entenent per manipulació, l’intent de controlar l’entorn al nostre antull o, encara millor, controlant el mestratge de l’entorn, que el cerverí Manel Franquesa va definir en el seu diccionari de sinònims com: “La manipulació perquè una cosa sembli millor del que és” Hi ha algú que no li soni aquesta música?

Somnàmbul

Com espaordit somnàmbul,
a les palpentes, pas a pas,
enfilo la llum d’albada.

Sóc com el petit pardal,
ancorat per tots els petons
que fa el xup-xup del vent.

Sense soroll, porto al bec
la llum de lluna i estels,
per a la núvia matinada.

Un pomell de campanes
gronxen el so per l’aire
quan l’innocent i fràgil

riu de cabells del somni,
vol que jo creui l’horitzó
i deixi de ser... somnàmbul.