Batecs, rialles i petons

Una fulla sura per la boira,
mentre teclejo sentiments
que estan arrelats i enquistats
a les llàgrimes dels arbres,
quan regalimen la llavor
d’aquella aigua de l’oblit.

Aquest garbell d’emocions
també plovisqueja solitud
i bull amb fantasmes nus,
emmotllats dins llençols,
on hi ha barreja de batecs,
rialles i brunzir de petons.

Saviesa de paper

Sóc petit traficant de mots,
els porto camuflats al cor
i quan convé els trec a plaça.
Els afilero amb cura per si...
tenen sentit per algú i puc
ofrenar-los, fer bona venda
i, així, nodrir el meu esperit.

Cada paper porta escrites
paraules justes i precises,
no vull enfarfegar-los,
ells són tan traficants
com jo mateix. Això sí,
més silenciosos i, potser,
més savis, més ancians.

Destins

I a cada núvol
escriure un vers,
fins que el cel
em retorni el poema.

I cada fulla
la regaré amb llum,
de sol pel dia,
de lluna a la nit.

I forjaré nous camins
per forjar nous destins.
Espigaré més albades
per transitar els destins.

I que sigui l’esperit
qui comandi el rumb
i el cos el qui batalli,
tenint sempre present:

Els ulls a l’horitzó,
la paraula a la boca,
escoltant una cançó
i el batec del cor.

Despertar

Evoco el somriure
d’una lluna plena i groga.
I els xops a la ribera
bufant-li suaus floretes.

Evoco els tolls d’aigua
d’un carrer per asfaltar
i la font al seu extrem,
sovint plena de vespes.

Evoco canyes de bambú
a la vorera sud del pati
i el frontó al seu costat,
on jugàvem a la basca.

Evoco la llum tardoral
i el seu ritme cadenciós
on les fulles planegen
i encatifen la terra bruna.

Evoco els xiscles d’amics
i els seus jocs trepidants,
sempre actius, sempre
a corre cuita juganera.

Evoco..., el despertar
del somni d’infantesa,
encomanant-me al poeta
per engrescar-me a l’amor.

Ara, deixo d’evocar;
però, encara, la tardor,
font i tolls, lluna i bambú
em continuen despertant.

Recorda’m

Recorda’m,
que la lluna surt de nit
i la seva llum és blanca
quan acarona prat i riu.

Recorda’m,
tots els petons perduts,
perquè no se’ls endugui el vent
i puguin florir per primavera.

Recorda’m,
què en penses de la vida
i per què no ens ha dut
pel mateix indecís camí.

Recorda’m,
(i recorda) que tot record
es nodreix d’enyor passat,
però també d’amor futur.

I recordo,
quan tu em feies record
i sempre em recordaves:
el teu record, el meu record.

“La prepotència és el primer grau del masclisme”

Elf

Brins de gespa
i grills de soledat
o de fada taronja.

La saba de la rosada
m’omple de malenconia,
quan s’esvaís el paisatge.

Indecís, encara tinc
aura i esperit d’Elf o,
si voleu, de Manairó.

I l’alè de les branques
entatxona el meu pit,
amb dits suaus de natura.

I allà, el sol bressola
i garbella entre fulles,
on neix el full del destí.

I posaré la mirada màgica
a l’arbre d’exculpacions,
per poder seguir sent jo.