Un tros d'infinit

Em capbusso per ponent,
amb reducte d'alè. Traç
d'ombra i esforç, embat
on forado la remembrança
per sembrar-hi la llavor
d'altra il·lusió perduda.
Sóc pols orgànic, fang
i aiguamoll, pentagrama
infinit del no-res. Esperono
el límit del crit, la ferida
del moment, mentre veig
com onades d'escuma
aixopluguen sorra per al
paradís promès. Llavors,
de puntetes i a les palpentes,
retrobo un socorregut silenci,
tot fent el camí del més enllà,
que n'és clau de volta del destí.

“El dubte és el pare de la invenció”  (Galileu Galilei)

Terra bruna

(Poemes de quarantena)

L’engranatge del temps
esmicola cada record,
tot mirant el mar
de blat verd i roselles.

Entremig, veig algunes
esquerdes de terra bruna,
on volves de llum i sol
fan remolins d’aire.

Camino entre branques
d’oliveres i ametllers,
i amaro aquells petons,
amb petjada d’evocació.

Ai! l’innocent contacte
que ens feia cruixir
l’ànima al vent del goig.
Mentre xafo terra bruna.

TRES DESIGS D'AMISTAT

Sinceritat,
encara que ens esgarrifi
la veritat plena de falsies,
sense cap pena ni glòria,
per la immensa delectança
de ser sempre un mateix.

Lleialtat,
encara que ens faci patir
l'eternitat plena de límits,
sense censura ni fama,
per la infinita satisfacció
de ser altrament més fidels.

Complicitat,
encara que ens empresoni
la coautoria d'individualitats,
sense condemna ni reputació,
per l'extraordinari goig
d'estar constantment junts.

“Un és senyor del que calla i esclau del que diu”  (Sigmund Freud)

Trenant paraules

(Poemes de quarantena)

Per fi!, nit a fora amb
un desgavell de goig
i el patrimoni del sol
pel cel blau alliberat.

Enrere queden somriures
d’una salut fugitiva,
lletania d’hores i dies
amb ocells d’esperança.

Joia i llindar per la vida,
bescanviant blancs d’hospital
per lluents blancs de núvols,
gaudint d’aquest prodigi.

Amunt gest i premissa,
esborrant les incerteses,
i trenant les teves paraules
arboro i et dedico el poema.

(A la Teresa Armengol)

Ben mirat

Ben mirat, tothom té
la seva particular gesta
encara per esbrinar.
Aquell instant enutjós
que tusta el pensament,
com si fos un maleït
prejudici dut a examen.

Ben mirat, l'envescada
és l'animaló del progrés,
aquest desgavell sense
pietat, tot sovint flonjo
i sempre insegur, que
hom podem dir benestar,
marbre i xiprer del món.

Ben mirat, menem la vida
amb poca traça, la follia
del col·loqui ecològic,
en aforaments de lèxic
inconeguts o ignorats,
però quasi sempre silents,
on sojorna la pobra natura.

Ben mirat..., tot és finit.