Os arados van e vén
dende Santiago a Belén.

Dende Belén a Santiago
un anxo ven en un barco.
Un barco de prata fina
que trai a door de Galicia.

Galicia deitada e queda
transida de tristes herbas.
Herbas que cobren teu leito
e a negra fonte dos teus cabelos.
Cabelos que van ao mar
onde as nubens teñen seu nídio pombal.

¡Érguete, miña amiga,
que xa cantan os galos do día!
¡Érguete, miña amada,
porque o vento muxe, coma unha vaca!

                             Federico García Lorca

Somni de tardor

A peu de pont, on s’humilia la pedra
i fa niu el mogut ànec de coll verd,
jugàvem amb una canya o bambú a la mà:
espasa, bordó o cavall al vent.
La camisa bruta i potser amb algun set.
Érem feliços, vitalitat i imaginació
ens feien herois i una mica més innocents.
A final d’estiu, el refugi del record,
retrobar els amics d’escola i amb ells
tornar a fer un nou somni de tardor.

(Dedicat a tots els pares i docents. Ànim!)

Versos i petons

Escriuré més petons
i regalaré més versos,
per fugir del maleït virus.

D’aquesta manera, seré més humà
i podré anar a encendre un ciri
al confús Sant Futur Incert.

Aleshores, em toca fer romeria
per arribar a la seva ermita,
on resaré per a nous somnis.

I, així, puc fer intercanviables
tots els versos i petons, perquè...
puc tornar als petons de paper.

Empaitar tenebres

En el farcell dels dubtes
també hi duc un miratge,
el degoteig d’un desengany
que mai sé si em desdibuixa
el record o potser un somni.
Fa poc soroll, com dringadissa
incerta que de petits fèiem
per espantar la temença,
quan ens empaitaven
les tenebres de la nit.

Butlles de mascareta

A aquestes alçades de pandèmia ja no es pot al·legar ignorància i no donar compliment a la normativa per lluitar contra el COVID-19. Però sembla que hi ha gent que té butlla, alhora de ficar-se la incòmoda mascareta.

Per començar, la primera butlla la tenen els fumadors que, és clar, no es pot fumar amb mascareta. Si de mi depengués, prohibiria fumar en tots els espais públics, siguin tancats o siguin oberts. Amb coronavirus o sense coronavirus el fumador sempre genera al seu entorn fumadors passius. Qui vulgui fumar, que ho faci dins de casa seva o se’n vagi a un camp ras. Hem de ser molt conscients que si olorem el fum del tabac a través de la mascareta, també podem “olorar el virus” (efecte aerosol de les gotetes de Wells). El risc és baix? Si. Però el risc zero no existeix. Així doncs, no val utilitzar el jòker de l’espai obert. Davant d’aquest fet, aconsello que enlloc d’utilitzar mascaretes higièniques de tres capes, s’utilitzin mascaretes higièniques de cinc capes, l’altra opció és ficar-se dos mascaretes de tres capes.

La segona butlla és per a les terrasses de bars i restaurants. Dóna igual si fa mitja hora que la tassa de cafè està buida i resseca, allí s’està sense mascareta, perquè “les terrasses tenen butlla”. La tercera butlla és per als telèfons mòbils, sembla que hi ha gent que no saben parlar amb mascareta pel mòbil i ningú qüestiona aquest comportament. Altra butlla és per a la gent que surt a fer esport que, incomprensiblement, es permet no portar mascareta, en contra del criteri dels científics. Evidentment, tenim que fer l’excepció de l’esport professional i l’esport dalt rendiment. A més a més, aquí hi tenim els espavilats, que surten a caminar amb un pantaló curt i unes sabatilles i, és clar, no porten mascareta, perquè “estan fent esport”!

I que dir de les persones que porten la mascareta per sota el nas? Doncs que, segurament,  porten la mascareta més per por a una sanció que per por al virus. Que quedi clar!, portar la mascareta per sota el nas és el mateix que no portar-la. En quant als negacionistes que es neguen a portar mascareta, jo els condemnaria a fer treballs socials a la unitat d’infecciosos per COVID-19 d’un hospital.

Que cadascú es comporti com cregui convenient i en funció de la seva educació (és a dir, pensant amb els altres) i segons el grau de solidaritat col·lectiva que tingui. El meu consell: pareu compte amb totes aquelles persones que fan ús d’aquestes butlles que relaciono, perquè la culpa de la situació sanitària actual de la pandèmia no és del coronavirus, la culpa és de la ignorància, immaduresa i prepotència d’alguna gent.

“Les que condueixen i arrosseguen al món no són les màquines, sinó les idees”  (Víctor Hug)

Adios Ríos, Adios Fontes

Adios, ríos; adios, fontes;
adios, regatos pequenos;
adios, vista dos meus ollos:
non sei cando nos veremos.

Miña terra, miña terra,
terra donde me eu criei,
hortiña que quero tanto,
figueiriñas que prantei,

prados, ríos, arboredas,
pinares que move o vento,
paxariños piadores,
casiña do meu contento,

muíño dos castañares,
noites craras de luar,
campaniñas trimbadoras
da igrexiña do lugar,

amoriñas das silveiras
que eu lle daba ó meu amor,
camiñiños antre o millo,
¡adios, para sempre adios!

¡Adios groria! ¡Adios contento!
¡Deixo a casa onde nacín,
deixo a aldea que conozo
por un mundo que non vin!

Deixo amigos por estraños,
deixo a veiga polo mar,
deixo, en fin, canto ben quero...
¡Quen pudera non deixar!...

Mais son probe e, ¡mal pecado!,
a miña terra n'é miña,
que hastra lle dan de prestado
a beira por que camiña
ó que naceu desdichado.

Téñovos, pois, que deixar,
hortiña que tanto amei,
fogueiriña do meu lar,
arboriños que prantei,
fontiña do cabañar.

Adios, adios, que me vou,
herbiñas do camposanto,
donde meu pai se enterrou,
herbiñas que biquei tanto,
terriña que nos criou.

Adios Virxe da Asunción,
branca como un serafín;
lévovos no corazón:
Pedídelle a Dios por min,
miña Virxe da Asunción.

Xa se oien lonxe, moi lonxe,
as campanas do Pomar;
para min, ¡ai!, coitadiño,
nunca máis han de tocar.

Xa se oien lonxe, máis lonxe
Cada balada é un dolor;
voume soio, sin arrimo...
Miña terra, ¡adios!, ¡adios!

¡Adios tamén, queridiña!...
¡Adios por sempre quizais!...
Dígoche este adios chorando
desde a beiriña do mar.

Non me olvides, queridiña,
si morro de soidás...
tantas légoas mar adentro...
¡Miña casiña!, ¡meu lar!

                   Rosalía de Castro