“La gent no menja ideologies, la gent menja aliments”

HAIKUS DELS ELEMENTS

Aigua

Silenci trencat
pel piular de nous ocells
i remor d’aigua.

Aire

Remou les fulles
prop d’uns llavis de poesia,
tarda de tardor.

Foc

Quan escriu la llar
o devasta l’etern bosc.
L’home decideix.

Terra

L’hivern enalteix
una terra encastada
al dur i fred gel.

No defallir

Gotes de pluja cauen
damunt lloses d’història,
plouen i conreen
el bressol de l’ànima.

El claustre intern
recull el ressò de l’eco
de la nostra inseguretat.
I ja no podem defallir.

“Hi ha idees que fan autèntiques metamorfosis, ja que neixen com a cucs, s’encapsulen com a capolls i finalment surten volant en totes les direccions”

Tardor d’hivern

Dotze de gener,
unes formigues afamades
surten del cau. Què busquen?
Els arbres regalimen boira,
faceciós tòpic lleidatà
que encunya l’ànima,
tot escoltant el xiulet
d’una au que busca parella.
L’aigua del llac acarona
les sisques seques i grogues.
Res més trenca el silenci,
ni el batec del cor,
ni el batec de l’ànima.
Aquesta pau d’hivern
també n’és pau de tardor.
Deliciosa tardor d’hivern.

El seny del lladre

De tant en tant,
es reclou en el reialme del seu silenci,
a cop i tritlleig de paraules belles
i dolces, fruit ja marcit del passat.

Amb elles, vol reciclar el present,
generant unes expectatives noves,
un “signum”, un senyal o fals seny
que sempre acaba en frustració.

I ho pot fer amb “sensus”, fals sentit
o falsa sensatesa, quan pensa que
la seva vida està farcida d’emocions,
sense adonar-se’n de la manca de sentiments.

Fa un enroc emmurallat i des del merlet
viu una vida hipotèticament artística,
però totalment exempta d’un mínim filosòfic
que dignifiqui l’esperit d’un passat perdut.

Lluny del seu fred i isolat reialme,
el seny del lladre m’avisa que la nit
ja torna, amb el seu feixuc silenci
o amb la seva verborrea eixorca.

“Només hi ha un sinònim per a filòsof i és pensador. El filòsof ha d’aprendre a pensar, però també ha d’aprendre a reflexionar”