“Jo mai presumiré d’entendre a un gallec”  (José Manuel García Margallo)

Remolins de silenci

El riu de les paraules està sec.
La balma del canyissar oneja
al captard, amb encís de vent
i els seus remolins de silenci.

Vençut

Vençut,
l’arc, tensat, té
la fletxa per sortir.
La seva solitud
només l’entén
l’aire que l’envolta.

Vençut,
la fletxa farà diana
i el seu encert
serà el seu comiat.

Sí, estic vençut
i sense cap mena
d’esperança.

“Mitjançant l’esforç, l’aprenentatge produeix tot el que és bonic”  (Demòcrit)

Punyir l’enyor...

...dels fets inconcrets
i d’una existència
amb més esdeveniments
que vivències.

Punyir l’enyor quan
la veu no surt
i les salades llàgrimes
ja coneixen el camí.

Punyir l’enyor per tornar
a una llum d’albada
o a una nit d’amor.
Prop, molt a prop,
d’un rellotge aturat.

Punyir l’enyor,
si és que es pot
punyir l’enyor.

Un arbre al bell mig del cel

Allà on hi ha arrels,
tu hi tens fulles i branques.
Allà on hi són les fulles,
tu hi tens arrels.

Espill invertit
que retornes a la Terra
la imatge quimèrica
de cara verda i cabells
eriçats per arrels.

No ets tangible.
No et mulles.
Miratge en cada núvol
i vana il·lusió
a cada posta de sol.

Al bell mig del cel,
hi tinc un arbre.
Al bell mig del cel,
tots hi tenim un arbre.

“Mentre el meu cos baixa, el meu esperit puja”