El camí empresarial de l’empresa pública (i II)

En l’anterior escrit només vaig referir-me als recursos econòmics, però també cal tenir i fer referència als recursos humans. A mi, particularment, m’agrada més parlar de potencial humà que de recursos humans. De fet, són les persones el “motor” que mou una empresa. Aquí, també podem trobar substancials diferències entre empresa pública i privada. Bàsicament són tres: universitat (professions que requereixen aquesta titulació), currículum i rendibilitat de la jornada laboral.

L’empresa privada estableix una mena de llindar diferencial, determinat per la universitat, establint dos blocs de col·lectius: professionals amb títol universitari i professionals sense titulació universitària. Òbviament, cada bloc té les seves respectives subdivisions en funció de l’activitat que desenvolupi l’empresa. En canvi, l’empresa pública busca l’efectivitat de la persona, deixant moltes vegades de banda una pruïja d’ètica professional, al no tenir establerta una oportuna llei de funcions. I m’explico, l’empresa privada argumenta de la següent manera: Per realitzar aquesta tasca, és necessària una titulació universitària? Si la resposta és No!, aleshores es busca una persona no titulada per tal d’efectuar-la. Mentre que l’empresa pública no es qüestiona aquest fet i, per tant, perd diners per manca d’una racionalització de tasques. Com és lògic, aquest plantejament només està fet a la baixa. Ja que, se suposa (si no és molt suposar...), que a l’alta aquest plantejament no és pot fer, per endinsar-se en l’escabrós territori de l’intrusisme professional.

Altra incoherència de l’empresa pública, que és capaç de contemplar l’intrusisme professional a l’alta, però fa ulls clucs quan aquest intrusisme és a la baixa. En resum, mentre l’empresa privada persegueix el vell aforisme: “un lloc per a cada persona i cada persona al seu lloc” A l’empresa pública no li fa res tenir persones jòquer, en una falsa interpretació d’un altre aforisme (poc afortunat per als temps que corren) de: “una persona ha de saber fer la seva feina, la del seu immediat superior i la del seu immediat inferior”

Altra diferència bàsica és el currículum. A l’empresa privada l’interessa “tot” Per tant, sempre demana currículum vitae i fa una valoració (fins i tot amb tests psicològics) que sigui el més integral possible del perfil del candidat que necessita, buscant la idoneïtat de la persona per aquest lloc de treball. Ja que, l’empresa privada pensa (i amb molta raó) que idoneïtat és igual a rendibilitat laboral i, a més a més, grau de satisfacció en el treball desenvolupat, per part del qui ocuparà aquest lloc de treball; poden minimitzar l’impacte de la principal motivació (l’econòmica) en cas que aquesta sigui una mica baixa. Mentre que l’empresa pública sembla que “passi” del tema i només s’interessa pel currículum professional. Contra més farcit de títols i diplomes, millor que millor. En un, poc afortunat, “anem per feina”

La tercera en discòrdia és la rendibilitat de la jornada laboral, que és força uniforme en l’empresa privada, tant pel que fa a qüestió d’horari, com la distribució d’aquest horari al llarg de la jornada laboral i la inclusió i distribució dels preceptius descansos. Per contra, a l’empresa pública la qüestió de l'horari és un caos total i absolut, mentre hi ha gent que no té temps (com vulgarment es diu) per anar a pixar, altres tenen un temps que sembla de goma elàstica i poden entrar a treballar quinze o vint minuts tard; aleshores, encara toca la mitja hora de cafè. Amb la qual cosa, la primera hora de la seva jornada laboral se’n va en orris. Després ve la mitja hora d’esmorzar, que entre entaular-se, cua de cafeteria i fer petar la xerrada amb el segon cafè, la mitja hora passa a tres quarts d’hora o directament a una hora. Més endavant, cap al final de la jornada, toca un altre cafè o la “cerveseta” o el que convingui, altra mitja hora, llarga, a la “salut” de l’empresa. Ep!, tot això si aquest professional o treballador no és fumador, perquè si n’és, cal afegir-hi deu minuts més per hora, per tal de fer el cigarret. Fet i dit, i en el millor dels casos, aquest tipus d'empleat estafa a l’empresa un mínim de dos hores diàries de la seva jornada laboral. El pitjor de tot, és que aquesta estafa és sistemàtica, consentida i, fins i tot, ben vista (o obviada) si aquesta persona té tasca de “cruïlla” És a dir, que, suposadament, està considerada imprescindible, irreemplaçable o el seu lloc de treball és dels anomenats “vitalicis” Aquest comportament els experts l’anomenen “absentisme presencial” I, com sempre, es produeix bastant més a l’empresa pública que a l’empresa privada.

Per tancar una mica el cercle, tornem al principi, al títol dels dos escrits i, una vegada dissenyat el camí, establim l’adient manteniment (que tot camí precisa), mitjançant tres conceptes bàsics en tota empresa i que tot sovint s’han de revisar: rendibilitat (balança comercial entre cost-producte), imatge tramesa a la societat (i grau de satisfacció de l’usuari o client) i cohesió de l’entramat laboral de l’empresa, incloent-hi el grau de satisfacció del personal que hi treballa.

Tot un senyor repte per un camí cada vegada més transitat.

El camí empresarial de l’empresa pública (I)

Aquest títol sembla un joc de paraules, però no ho és. Fer plantejaments econòmic-empresarials en una empresa pública és força complicat. Ja que, se suposa, l’objectiu no és obtenir beneficis econòmics, l’objectiu és donar un servei a la comunitat. Aleshores, el benefici econòmic s’esdevé en grau de satisfacció per part de l’usuari – client – administrat – etc. (que cadascú fiqui el nom que més li agradi o el seu “master” professional li aconselli) I aquest grau de satisfacció pot ser tan subjectiu com la percepció individual, que té cada persona com a ciutadà, i tan polifacètic com multicultural pugui ser la comunitat a la que pertany i que conforma la societat.

Si aquesta empresa pública resulta ser un centre de salut, la cosa encara es complica una mica més. Doncs, entrem en un context bàsic i vital (piràmide de Maxwell), que empara la legislació vigent, sensible a avatars històrics i socials (psicologia social i sociologia incloses), culturals (i demogràfics) i religiosos (incloent-hi la respectiva civilització que li doni suport) No obstant tot això, la salut és inherent a l’home, és personal i intransferible. Per tant, és inherent a la seva forma de pensar, a la seva percepció i a la forma d’entendre la vida; el que hem anomenat “estil de vida”

Però, anem a pams, intentem dissenyar el camí esmentat en el títol. Si l’empresa privada és la que millor configura l’estructura d’un entramat empresarial i la seva gestió; l’empresa pública “podria” prendre nota i extreure les seves pròpies conclusions, fugint del temptador (força comprensible per a uns i incomprensible per a altres) i tendenciós sil·logisme: “Si l’empresa privada gestiona millor que la pública, privatitzem serveis i que els gestioni l’empresa privada”

Hi ha coses que s’han de determinar des del seu mateix inici, des de la font filosòfica del seu contingut empresarial: o són blanques o són negres. O el servei és públic o el servei és privat (encara que estigui supervisat per empresa pública) “Desballestar” una empresa pública, mitjançant un seguit de subhastes d’adjudicació de serveis, per rendibilitzar la gestió d’aquests serveis, pot ser adient o no, però el que està clar és que s’ha de fixar un límit. Contra més es privatitza la gestió, més pèrdua de control tenim; doncs el servei queda supeditat i perd independència com a tal servei. Dit d’una altra manera, encara que pugui ser més rendible (apartat econòmic) no vol dir que el benefici sigui major (grau de satisfacció) Fiquem un exemple d’empresa prou senzill: l’immobilitzat de material de magatzem. Reduint-lo, mitjançant gestió privada, pot produir-se un efecte “d’acaparament” (per manca d’un subministrament regular) en els diversos serveis i departaments que té l’empresa; amb la qual cosa, si fem el sumatori de tots aquests mini magatzems (mini-immobilitzats), probablement superem a l’immobilitzat global que comportaria el magatzem general. És el principi bàsic i humà d’acció i reacció: Tenir establerta, de mà, la facilitat i accessibilitat al material que es precisa pel normal desenvolupament d’una tasca.

Per altra banda, una privatització excessiva de serveis fa més difícil coordinar i unificar la gestió del conjunt de tots els serveis que han estat privatitzats.

Igualment, hem de tenir clar que la gestió no és una entelèquia (objectiva o subjectiva), qui gestiona són persones i les persones tenen limitacions tant pròpies com alienes. En aquest sentit, sempre he pensat que quan un gestor o càrrec directiu (d’empresa pública i amb connotacions polítiques) es fica a la defensiva, implica que el seu mandat està esgotat. Ficar-se a la defensiva pot significar moltes coses, però una n’és força clara: la persona està sent traïda pel seu subconscient. Llavors, és quan al gestor li pot entrar la temptació de buscar la solució ràpida (fer drecera) i planificar la privatització de serveis és tota una senyora temptació. Ja que, per una banda, es pot córrer una cortina (més o menys espessa) que cobreixi un possible fracàs de gestió i, per altra banda, es pot justificar una despesa en l’escandall dels propers pressupostos, tot recolzant-se en l’aforisme (aquest de llegenda urbana) “sempre és més rendible l’empresa privada que la pública”

I dit tot això un es pregunta: on queda el servei públic si tot ho privatitcem? Insisteixo, el més fàcil es privatitzar, el més difícil (però més correcte) és introduir mètodes de gestió privada dins la gestió pública. Això sí, aquests mètodes han de ser autòctons, del país. Establir mètodes de gestió nord-americana no és res adient. Aquí, tenim mentalitat mediterrània i no anglosaxona. I no diguem si del que estem parlant és de salut.

Sóc asocial, i què?

No, no sóc insociable. Abans al contrari, sóc una persona força sociable, però reivindico el dret a elegir la meva sociabilitat. Per a mi, el 80 % de la gent no em reporta res positiu i sí, em reporta moltes coses negatives.

M’és impossible relacionar-me amb tot tipus de drogoaddicte (siguin alcohòlics, fumadors, cocaïnòmans, etc.) Atenció!, de forma social; ja que, de forma professional ho faig cada dia. Però una cosa és la relació professional, on ni pots ni deus escollir ni tan sols plantejar-t’ho, i una altra cosa molt diferent és la relació social, on pots escollir i, fins i tot, estratificar: conegut, veí, company, amic, etc.

Tampoc puc relacionar-me (o em costa relacionar-me) amb aquest 60 % de població que reconeix i inclòs, alguns, es vanaglorien, no llegir mai cap llibre. ¿Com relacionar-te, quan la base de la teva escala de valors és la cultura? Tampoc puc relacionar-me (o em costa relacionar-me) amb totes aquelles persones que diuen que són “fans” de l’esport i, no obstant, no el practiquen mai. ¿Com relacionar-te amb persones que tenen un estil de vida totalment autolític; quan tu estàs, a cada pas, trencant amb el xip urbanita, per intentar integrar-te dins la natura, de la qual provenim? ¿O com relacionar-te amb aquelles persones, tan negades, que són incapaces de diferenciar el mal anomenat “benestar” amb un estil de vida incorrecte?

Però és clar, ¿què es pot esperar d’un règim democràtic (que no democràcia) que va començar fa trenta anys, fumant porros dins el Congrés de Diputats? Perquè aquest és un altre tipus d’associabilitat: l’associabilitat política. ¿Com pot ser que a aquestes alçades de democràcia (perdó, vull dir règim democràtic) no hagi cap partit que reivindiqui les llistes obertes? ¿Com relacionar-te amb polítics que són autèntics MIM’s. MIM de marioneta de partit i MIM d’acrònim, és a dir: Mediocre, Immadur i Manipulador?

Sí, em considero un asocial convençut i convido al 20 % de la població que faci el mateix, que sigui capaç de sortir-se’n dels paranys socials i polítics del nostre règim democràtic. I a l’altre 80 % de la població, li recomano que llegeixi més i que creixi tant com ésser humà com ens espiritual.

“Statu quo”

Malgrat tot (és a dir: controvèrsies polítiques de partit a part i encoratjaments parlamentaris de galeria florentina), la realitat catalana a peu de carrer o, millor dit, a peu de fila d’espera d’administrat, és una percepció social d’una quietud força amoïnant. Quietud que s’expressa amb frases tan ambigües com estèrils de l’estil: “Ara no toca moure fitxa” “Compàs d’espera fins a les properes eleccions de març” “Empat tècnic de forces polítiques” (dóna igual que aquestes siguin generals) Quasi, quasi, podríem parlar d’inoperància administrativa (que no incompetència, encara que d’aquesta també n’hi hagi). Hi ha excepcions, totes aquelles que són susceptibles de foto i portada de diari, tan necessaris per esgarrapar vots.

Administrativament, vivim una mena de “avui per tu, demà per mi” polítics. Aquesta situació ve derivada d’un “statu quo”, degut que uns (bipartit) guanyen les eleccions, mentre uns altres (tripartit) governen. I aquest és el quid de la qüestió, el desplaçament de l’ordre natural de les coses: l’objectiu deixa de ser guanyar les eleccions i passa a ser governar, i amb qui governar al no treure ningú majoria.

I la ruleta torna a estar servida, on caurà la sort? ¿En la concepció ideològica de dretes i esquerres o en la concepció de país amb una determinació nacionalista? Joc d’escacs, joc de dames i joc de cuc a amagar.

I el ciutadà? Doncs com sempre, que tingui confiança en “els seus” polítics i que, per un dia, deixi de ser ésser administrat i assoleixi el seu compromís social i democràtic, sent ens votant, que no pas ens elector. Ja que, tornarà a votar amb les maleïdes llistes tancades. Fins quan? Doncs..., fins que en aquest país hi hagi una autèntica consciència i reivindicació de societat civil que intel·lectualment superi a qualsevol verborrea política.

Mentrestant, els polítics a la seva, com sempre; als seus enrenous i estèrils lluites dialèctiques. I els càrrecs de l’Administració, fent-los-hi el joc del “estic d’acord” o ballant-los-hi el ball de l’adulació, mentre esbrinen la manera de cargolar-se a la cadira.

“Lustratio” política

La “lustratio” o aigua “lustral” (d’aquí prové el terme lustre, quan va passar a realitzar-se de forma quinquennal) era una cerimònia de purificació que s’efectuava a l’antiga Roma, mitjançant l’ablució amb aigua de font sagrada, degudament santificada amb sal, foc, ram de llorer, d’olivera, etc. La “lustratio” tenia un sentit d’exoneració espiritual i era efectuada per determinats sacerdots a totes aquelles persones que havien tingut relació amb un vessament de sang, fossin o no responsables del mateix.

La “lustratio” més famosa de la Història fou la de Ponci Pilat. Ja que, a part de fer l’ablució en nom de Jesús de Natzaret, va fer-la pel seu compte, sense el concurs d’un sacerdot; la qual cosa, en la religió romana, equivalia a una blasfèmia.

Doncs bé, molts ciutadans, davant d’alguns esdeveniments polítics, tenim la mateixa sensació: hi ha una mena de “lustratio”, de rentat de mans polític. Polítics que no s’encomanen a la societat, que està clamant al cel un altre tarannà, una altra manera de fer política, de respecte i de contingut programàtic. Els ciutadans estan cansats d’escoltar les desqualificacions a l’adversari, a la persona, desqualificacions que no porten enlloc o porten a l’agressivitat. Com diu el jovent: “van a la seva bola” Una bola que roda com bola de neu i es fa més grossa cada dia. I bola també de mentida, d’engany públic i quotidià als soferts ciutadans, amb tendencioses promeses, que tenen més de paternalisme que de compromís social.

Després, aquests mateixos polítics són els primers (passen de Pilat a Caifàs) en esquinçar-se les vestidures davant l’augment de l’abstenció. Doncs bé, que prenguin nota, em falten dits de mans i peus, les persones que m’han manifestat que a les properes eleccions es quedaran a casa. I totes elles em diuen el mateix: “Aquests polítics no es mereixen res més” Jo, penso anar a votar, però tan sols ho faré de forma autènticament democràtica; és a dir, només votaré la llista oberta al senat i deixaré de votar les llistes tancades al congrés. Serà la meva particular “lustratio civis” democràtica.

Lifting de Photoshop

Cada cop que hi ha eleccions passa el mateix; un mira el cartell d’un candidat i es pregunta: El conec aquest? És clar que el conec!, però costa reconèixer la seva cara. Què ha passat? Doncs que han desaparegut: potes de gall, bosses dels ulls, arrugues i taques de pell i, fins i tot, alguna que altra papada. En fi!, tot un “cambio radical” a lo Photoshop.

Diuen que això és el peatge que es paga als assessors d’imatge, que són els qui realment manen en campanya electoral. Ells, i els “proveïdors de discursos” que determinen quin text s’ha de dir en el míting, quan s’encén el famós botó vermell, indicatiu de la connexió en directe amb alguna cadena televisiva. Treta feta per poder donar el missatge publicitari del partit, eludint la prohibició que hi ha sobre la publicitat directa televisiva no institucional.

Tornant al Photoshop, cal preguntar-se: si al cartell publicitari ens costa reconèixer al candidat, voleu dir que no ens pot passar el mateix amb el seu programa electoral, maquillat campanya rera campanya?

Com trobo a faltar l’austera i ètica serietat del senyor Anguita i la seva famosa frase: “Programa, programa, programa!”

“Si trinco para el partido, también trinco para mí”

Esta frase se hizo muy famosa y parece sigue vigente, que es perdurable en el tiempo. Tras ella, se esconde todo tipo de “supuestos” legales, una retahíla de: comisiones ilegales, financiación irregular, especulación urbanística; recalificaciones de terrenos, malversación de fondos públicos, corrupción, prevaricación y un largo y generoso etc. Vamos, lo habitual en un régimen democrático y lo más ofensivo en una democracia.

El ciudadano ve, indignado y con estupor, la facilidad de enriquecimiento y ostentación que hacen algunos políticos y la mayoría de constructores. También ve como se disparan los precios de los pisos por culpa de una especulación urbanística, asentada en el seno de corporaciones municipales. Pero el problema no radica tanto en sí mismo, como en la falta de voluntad política para ponerle coto y erradicarlo. Para acabarlo de arreglar, va la fiscalía y nos dice: que todo este maremágnum se quede aparcado hasta después de las elecciones, pues puede influir en el voto del ciudadano. Sencillamente, ¡alucinante!

Seria conveniente que, en su programa electoral, los partidos políticos hicieran una declaración de principios de orden interno y expusieran a todos los ciudadanos las medidas correctoras de depuración y resarcimiento a los ciudadanos por defraudación y corrupción que sus militantes y cargos públicos hacen. Ya que, como representantes de los ciudadanos tienen esa responsabilidad. ¿Qué se apuestan a que ninguna compañía de seguros les cubre dicha responsabilidad?

Como siempre, los políticos a lo suyo. Mientras tanto, el ciudadano a vueltas con el euribor.