dijous, 30 de novembre del 2017

Acceptar el temps

M’engoleix la rutina
amb un rosari d’instants
que fugen com fuig la vida.

A la llum li segueix la foscor
i altra vegada li segueix
la claror d’una nova llum.

Tinc paraules per reparar
al costat mateix del diccionari,
que tinc a l’abast de la mà.

A vegades fa mal escriure,
perquè has de sortir
del recer de les entranyes.

Cada senyal, cada matís
m’omplen de plenitud,
però també em fan patir.

És estrany tenir només
per company al temps,
mantenir la seva veu

i començar a acceptar
el seu afamat procés
i un veredicte tirànic.

dimecres, 29 de novembre del 2017

“Si no fos perquè la mentida sempre acaba guanyant, m’atreviria a arriscar la vida a defensar la veritat”  (Marta Alòs)
 (Gràcies Marta, perquè la sinceritat també forma part de la veritat)

dimarts, 28 de novembre del 2017

No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.


                                       Miquel Martí i Pol

dilluns, 27 de novembre del 2017

Pintades als dos Arenys

En el vell carret d’en Quel·la
desitjava de pujar
pel camí del cementiri
que domina tot el mar.


Salvador Espriu (Arenys de Mar)

“Veig més morts al carrer que al cementiri”  (Arenys de Mar)

“No critiquis a l’home, si no coneixes les penes que amaga”  (Arenys de Mar)

“Amb petons, no amb raons”  (Arenys de Munt)

diumenge, 26 de novembre del 2017

La teva veu

Fes sentir la teva veu,
si no vols morir en
el teu propi silenci.
Cada cop que calles
dónes opció que
algú parli per tu.

Fes sentir la teva veu
i, així, fes-te respectar.


(A totes les dones que no són lliures)

dissabte, 25 de novembre del 2017

“Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra”  (Jesús de Natzaret)

divendres, 24 de novembre del 2017

Llibres

Llibres, dipòsit de paraules,
llengua apagada, pols de lletra morta.
Cròniques i calfreds,
projectes i memòria.
Tombes silents que esperen
els ulls que, bondadosos
o bé plens de malícia o amb simple indiferència,
facin alçar el cadàver
que porten dins -Llàtzer, surt fora!-.
I llavors, quanta vida i quanta passió,
quanta alegria, quant dolor,
quanta revolta, quanta insistència absurda,
i, a vegades, quant d’avorriment.
Però quanta companyia.
Llibres, llibres, més llibres!


                                             Narcís Comadira