M’engoleix la rutina
amb un rosari d’instants
que fugen com fuig la vida.
A la llum li segueix la foscor
i altra vegada li segueix
la claror d’una nova llum.
Tinc paraules per reparar
al costat mateix del diccionari,
que tinc a l’abast de la mà.
A vegades fa mal escriure,
perquè has de sortir
del recer de les entranyes.
Cada senyal, cada matís
m’omplen de plenitud,
però també em fan patir.
És estrany tenir només
per company al temps,
mantenir la seva veu
i començar a acceptar
el seu afamat procés
i un veredicte tirànic.
dijous, 30 de novembre del 2017
dimecres, 29 de novembre del 2017
dimarts, 28 de novembre del 2017
dilluns, 27 de novembre del 2017
Pintades als dos Arenys
En el vell carret d’en Quel·la
desitjava de pujar
pel camí del cementiri
que domina tot el mar.
Salvador Espriu (Arenys de Mar)
“Veig més morts al carrer que al cementiri” (Arenys de Mar)
“No critiquis a l’home, si no coneixes les penes que amaga” (Arenys de Mar)
“Amb petons, no amb raons” (Arenys de Munt)
desitjava de pujar
pel camí del cementiri
que domina tot el mar.
Salvador Espriu (Arenys de Mar)
“Veig més morts al carrer que al cementiri” (Arenys de Mar)
“No critiquis a l’home, si no coneixes les penes que amaga” (Arenys de Mar)
“Amb petons, no amb raons” (Arenys de Munt)
diumenge, 26 de novembre del 2017
La teva veu
Fes sentir la teva veu,
si no vols morir en
el teu propi silenci.
Cada cop que calles
dónes opció que
algú parli per tu.
Fes sentir la teva veu
i, així, fes-te respectar.
(A totes les dones que no són lliures)
si no vols morir en
el teu propi silenci.
Cada cop que calles
dónes opció que
algú parli per tu.
Fes sentir la teva veu
i, així, fes-te respectar.
(A totes les dones que no són lliures)
dissabte, 25 de novembre del 2017
divendres, 24 de novembre del 2017
Llibres
Llibres, dipòsit de paraules,
llengua apagada, pols de lletra morta.
Cròniques i calfreds,
projectes i memòria.
Tombes silents que esperen
els ulls que, bondadosos
o bé plens de malícia o amb simple indiferència,
facin alçar el cadàver
que porten dins -Llàtzer, surt fora!-.
I llavors, quanta vida i quanta passió,
quanta alegria, quant dolor,
quanta revolta, quanta insistència absurda,
i, a vegades, quant d’avorriment.
Però quanta companyia.
Llibres, llibres, més llibres!
Narcís Comadira
llengua apagada, pols de lletra morta.
Cròniques i calfreds,
projectes i memòria.
Tombes silents que esperen
els ulls que, bondadosos
o bé plens de malícia o amb simple indiferència,
facin alçar el cadàver
que porten dins -Llàtzer, surt fora!-.
I llavors, quanta vida i quanta passió,
quanta alegria, quant dolor,
quanta revolta, quanta insistència absurda,
i, a vegades, quant d’avorriment.
Però quanta companyia.
Llibres, llibres, més llibres!
Narcís Comadira
Subscriure's a:
Missatges (Atom)