Mar Rosa

Com cada any, torno al mar rosa,
als arbres fruiters d’Aitona,
per assaborir el preludi
d’una primavera lleidatana.

Com cada any, vinc a gaudir
una bellesa, més enllà
de qualsevol poesia,
escrita i cultivada
per fruticultors poetes.

Taronja de vida

Orejo paraules
–massa temps amagades–
des del silenci
i amb magrana
d’esdeveniments.
L’espasa que porto,
cenyida al pensament,
n’és esgarrifança
d’un anell perdut.
No obstant, i balb,
a l’arbreda de tarongers
cerco, per endur-me-la,
la meva taronja de vida;
tant se me’n dóna
si es grossa o petita,
que el seu suc assadolli
el robí del meu esperit.

Conviure amb la mala educació

El concepte educació ha anat canviant al llarg del temps i pel camí s’han perdut les paraules màgiques: “Si us plau...”, “Em permet...”, “Seria tan amable...”, etc. Avui en dia, podem comprovar com actituds i comportaments que abans eren considerats de mala educació, ara ni tan sols són qüestionats. No obstant això, podem definir la mala educació com: aquell comportament que molesta o pot molestar els demés. Però, en aquesta definició, ens podem trobar amb un problema, que radica en el “fet democràtic” que empara el comportament de la majoria. És a dir, si la majoria de la societat no té en consideració un comportament com a mala educació o no fa cap distinció entre mala educació i educació, la minoria que si té en consideració l’educació, és titllada de tiquismiquis o, fins i tot, de torracollons.

La mala educació és un còctel, que té com a base la immaduresa i altres ingredients, com poden ser: prepotència, egoisme, narcisisme; agressivitat, masclisme, insolidaritat; incivisme, falta d’empatia, etc. Cada societat, petita o gran, configura el seu propi còctel de mala educació, basat en tradicions de comportaments propis i una inèrcia d’aquests comportaments que es transmeten de generació en generació. Ja sé que tot és qüestionable i tot es qüestiona, però a mi em segueixen molestant els cops de porta, que retronen per la xemeneia del buit de l’ascensor, les empentes a l’eix comercial per obrir-se pas, sense demanar-lo; els vehicles imprudents que passen el semàfor en vermell i sense pensar amb els vianants que el tenen en verd, no ficar l’intermitent per avisar de la intenció que té el conductor, aparcar damunt un pas de vianants o d’un pàrquing de motos; caminar pel mig de la vorera barrant el pas o parlant pel mòbil cridant (sordesa física o sordesa mental?); regar les plantes del balcó fora de l’horari establert, no recollir els excrements de gossos i un llarg i generós etc. Ah!, i els bocamolls que van dient: “Tira home, viu i deixa viure”, els hi tinc que dir que això era al segle XX, al segle XXI el lema és “Viu i conviu” i conviure significa respectar les normes, sense molestar els demés.

Sí, reconec que amb l’edat se’m fa cada vegada més difícil conviure amb la mala educació. Però..., no és més democràtica l’educació que la mala educació?

Remors

La remor del riu
quan trenca el silenci
i s’agermana amb
la remor de vent i fulles.

La remor del mar
quan escriu les ones,
per agermanar-se amb
sorra i llum de far.

La remor de preguntes
quan s’enfilen incògnites,
per agermanar-se amb veus
i remor de pensament.

“Cometre errors a la vida no sols és honorable, és més útil que no fer res”  (George Bernard Shaw)

Moment fugaç

Quan el capvespre aombra,
la llum blanca de lluna
conflueix amb el blanc
marbre del cementiri.

Li faig confidències
a l’herba del prat,
amb passes de memòria
i una fugaç malenconia.

I pel turó de la incertesa,
esvaeixo les meves pors,
assolint una tendresa
que ofreno al silenci.

Del cor a l’ànima

Hi ha un bosc on els arbres
són doelles de catedral.
L’esperit eixís la humitat
de molsa i falgueres;
encens d’ondines que
allibera el cos entre
aqueixa xarxa vegetal:
per tornar a fer-me home
amb un cor mediterrani
i una ànima atlàntica.