“Quan una cosa és bona, és bona de totes les maneres. Si no és bona de totes les maneres, és que no és bona”

Atrapat dins la ment

Bullen les idees,
bull el pensament,
poti-poti de paraules,
macedònia de versos
i un llençol blanc
llaurat amb tinta.

Neguit d’emocions
on brolla l’aigua
que beuen sentiments.
Pluja de llàgrimes
farcides de tristesa
o farcides d’alegria.

I la ment no descansa
ni quan el somni
surt a l’escenari
d’una nit de revetlla.
I la ment s’encarcera
fins al proper poema.

Benestar i futur

Sembla que l’estat del benestar comença a veure’s condicionat per les diferents crisis que patim. Crisis que envolten a una realitat, per deixar-la restringida o limitada en l’aplicació i efectivitat d’aquest estat del benestar. Ignoro si l’estat del benestar (tal i com el coneixem ara) pot tenir data de caducitat. El que sí estem veient, és que l’estat del benestar cada vegada dóna menys cobertura i a menys gent.

Al llarg de la història, la combinació capitalisme-socialisme mai ha donat un resultat efectiu ni en la teoria, ni en la pràctica. A l’hora de la veritat, sempre ens trobem que el poder econòmic s’imposa, per damunt de qualsevol règim o ideologia política, ho podem constatar en països d’ideologia tan dispar com són Estats Units o la Xina. Per aquesta raó, seria bo que filòsofs, sociòlegs i, fins i tot, poetes s’apleguessin per fer una valoració i certificar el lloc real on es troba el nostre estat del benestar, buscant possibles solucions alternatives i intentant donar resposta, de cara al futur, dels problemes que condicionen aquest estat del benestar. És a dir, començar a configurar un programari socio-polític que dibuixi un futur “a priori”, enlloc d’anar rere dels esdeveniments (tal com es fa ara) amb un “a posteriori”, on ens queda reflectida la incapacitat i la impotència de planificar qualsevol tipus de prevenció.

També seria bo, donar pas i veu a la joventut; ja que, el futur no és pas nostre, el futur és seu.

“Ningú no s’ha d’enganyar, dir “Bon Dia” ja és fer literatura”  (Joan Fuster)

La tristor del Far Blau

(Cada vegada queden menys Fars Blaus)

Hores d’ara, n’és una excepció,
sempre sol i exclòs de tot honor,
prop del mar, lluny de terra endins,
abocat a un paratge abrupte i difícil
d’arribar-hi. Sota les inclemències
de sol, pluja i tota la rosa dels vents;
però sense voler malmetre el seu silenci.
Desfasat, gairebé és d’una altra època,
tant agrest com el terreny difícil
i injust que trepitja i que el sustenta.
Oblidat, només l’albiren quan s’escau,
sobretot en nit fosca o amb dia de boira.
La seva soledat tan sols pot redimir-la
quan aconsegueix sotjar l’immens horitzó,
tot contemplant el seu etern mar blau.

Espai on retrobar-se

El mar no té ombra, el vent tampoc.
Les notícies sempre són de calendari
i del mitjà mediàtic que les dicta.

El desgavell de pensaments volen
ser de profecia: promesa d’avui,
eufemisme i mentida de demà.

Fer un estúpid pacte a deshora
i repensar-s’ho, ensenyorits per
aquest drama que sembla transcendent.

Necessito un espai on retrobar-me.

“En relació a l’amistat, sempre és millor la qualitat que la quantitat”