Hola i adéu

Quan pel carrer es troben dos persones conegudes, i fan ús del seu reconeixement, l’ordre natural d’aquest reconeixement és: salutació, conversa (o xerrada) i comiat. I tinguem les idees clares: “Hola” és una salutació i “Adéu” és un comiat. Per tant, totes aquelles persones que utilitzen el comiat “Adéu” com a salutació, ens podem plantejar per què ho fan. A mi se m’acudeixen dos raons. La primera és que volen fer-te el reconeixement amb una salutació-comiat, però no volen entaular ni la conversa subsegüent ni el comiat autèntic. La segona, perquè porten massa presa i no tenen temps per atendre’t i per aquesta raó obvien tant la salutació com la conversa. No obstant, crec que, per defecte, seria més adient fer la salutació i reconeixement amb un “Hola”, sense parar-se i continuant el camí, que fer la salutació amb el comiat “Adéu”, perquè aquest adéu es podria mal interpretar, podria portar implícit un reconeixement fet o per obligació o per una qüestionable educació.

Tenia un amic o conegut (no ho recordo bé) que solucionava el tema tot dient: “Hola” i “Adéu”. I d’aquesta manera et deixava ben clar que no tenia temps o no tenia ganes d’entaular la conversa que es desenvolupa entre el “Hola” i l’“Adéu”.

“A la coctelera social hi podem trobar: immaduresa, agressivitat, prepotència; egoisme, narcisisme, egocentrisme i egolatria. Això condueix a l’autòlisi humana i a la mort del planeta”

Temps per escriure

Filera de pomeres,
filera de paraules.

Esperit català,
esperit lleidatà.

Records per oblidar,
records per recordar.

Temps per rebutjar,
temps per estimar.

Temps per vaguejar,
temps per treballar.

Temps per viure,
temps per morir.

I, constantment,
temps per escriure.

No pueden tornar las aguas
que la corriente ha traíu.
Ni tampoco yo tornar
a vivir lo ya vivíu.

Victoria Nicolás

 “Que pa dicir lo que sientes, no fa falta darli güeltas”  (Victoria Nicolás)

“I ara estàs a la meva llista de promeses per oblidar”  (Héroes del Silencio)

“Amistància”

Rememoro antigues roselles
surant pel mar verd; blat,
civada i cel blau d’il·lusió.
“La Terra de Pomes” segueix
obrint porta al meu horitzó
i sempre posa un punt i a part
al record més dolç i punyent.

L’amistat nodreix el temps,
ni és massa llarg, ni massa curt,
però el temps casi mai compta.
La distància tampoc ha de ser
ni massa llarga, ni massa curta.
El que si compta són les emocions
i els sentiments que vam viure.

Enmig

Em queda lluny
el camí de l’oblit
i gens fàcil n’és
la meva tornada.

Potser sóc benigne
(com vent Serè)
amb ulls closos
i un sol ponent.

I el meu sentiment,
suau i perenne,
tothora es troba enmig
l’ametller i l’olivera.