“Jo no tinc un món interior ric, tinc un món interior millonari”

Renúncia

El tedi de la vida
–subtil escenari on
es forja l’estoïcisme–
sobreviu, amb feines,
la intempèrie onírica
d’allò que és fictici;
fins que el fracàs,
o una temptació,
fan adonar-nos que
tot és irrellevant.
Aleshores, l’amargor
i la tenacitat desvetllen
el contingut, sobrer,
d’entrar o sortir de
la cabana de l’amor.
Dins per pidolar,
fora fred de cel ras.
Al capdavall, queda
l’aprenentatge per
poder fer la renúncia.

El plany del follet

Sota la paperassa del primer calaix
surt, poruc, l’escriny on hi tinc el Manairó,
faisó de Martinet del Pirineu lleidatà.

Capçot, em fita, creu que l’he traït,
que l’he oblidat en els encontorns de la memòria;
on se sol ensorrar el propòsit d’Any Nou.

¡Com oblidar-me de la seva xerrameca
i perbocada ganyota! Tanco l’estoig,
mentre el seu etern averany
em fiblarà l’esperit fins al proper any.

“En una autèntica democràcia, la mentida no es permet, la mentida es castiga”

Espill de solitud

M’engrapo en el malson,
l’evocació bituminosa
que n’és vorera pel cervell,
per on llisca el deler.
Vinclo espurnes de records,
per revifar l’espelma
que trenca la sinuosa
penombra, on batega
el hieràtic rellotge,
al compàs del tic-tac
del cor. Faixó de pànic.

Tinc totes les finestres
amb estors  atapeïts,
perquè no em vegin
i, sobretot, per no veure.
També sóc furtiu, aguait
d’enyorances i esdevenir,
on es reclou la por,
que percep l’esperit
d’un cos que, cada dia,
emergeix amb nova xacra.

Desgavell d’estramps

Faig conreu d’idees
per venerar un foli blanc.
La ploma grimpa
tot sacsejant l’enginy.
El xipolleig d’un rodolí
(aigua d’Auca) recorda
l’inici poètic del temps.
Tant del saió com
del guaret surten
uns quants expletius
i, potser, una retronxa
innecessària i assonant.
Finalment, entrelluca
una tornada pleonàstica
amb un xip-xap feixuc.
Tot plegat, un balder
esborrany que congrio
per temperar l’esperit.

“Hi ha gent que evoluciona i hi ha gent que involuciona”