Petons de sal

Oloro l’aire humit
mediterrani, mentre
el sol acarona la meva pell.

Els teus ulls, sortits
d’un món verd,
em miren per donar-me
la pau. La pau que
sempre em dónes
i que busco després
de cada combat.
I així el meu agraïment
floreix en petons de sal.

El camí de la lluna

A la sorra, prop del mar,
veig la llum blanca
amb tocs grocs,
d’una lluna plena
que fantasieja
la meva imaginació,
obrint camí al nou estiu.
És el camí de la lluna
que il·lumina les ones
per portar-me a l’horitzó:
aquell de la meva infantesa,
aquell de la meva il·lusió.

“El canvi és llei de vida. Qualsevol que miri només el passat o el present, es perdrà el futur”  (John Fitzgerald Kennedy)

Penombra

La revolta -maquillada
amb el cosmètic escepticisme-
té per acòlit el deler
i com auguri el clam
emboirat de la submissió.

Enguany, pel pedregós
camí de l’excrescència,
esmicolo alguns records;
mentre glopejo vent
amb l’admonició del nord.

On vas Catalunya?

La clau del temps
tanca porta i deixa
fora les mirades
i petjades de la lluita:
la Terra d’Acollida
ja no és Terra Promesa.

La llei del seny
ha de trencar la rutina,
sense decebre ni defallir
el pas dels anys.

Solc rere solc,
s’ha de capgirar el territori,
que l’or torni a ser groc
i la sang vermella,
per ondejar preguntes
que varen fer els nostres avis.

Som on som i amb vent de cara.
Dempeus, ens toca girar full,
per fer la mateixa plana.

“No obris els llavis si no estàs segur que el que vas a dir és millor que el silenci”  (Proverbi àrab)

El sol no pot...

Llavis de poesia
dins una cara de tardor
i perfum de petons
en el flascó dels somnis.

Sura la imaginació
pel llit del desig,
quan el sol no pot
ni amb la lluna,
ni amb la nit.