Efímer silenci

L’univers (l’un i el vers)
té vocació musical,
com tempteig de fantasia
i ciència alquímica.

Bussejant per l’espai,
es troba vitalitat d’astres,
la seva fonètica, on
la hipnòtica imaginació

mou la sensibilitat del somni,
com pregària d’etern enyor
o miratge del nostre ànim,
dins d’aquest buit galàctic.

Llavors, l’esperit pot cercar
el seu ritme i la seva melodia
en un fonedís i efímer silenci.

A Violeta Parra

Tornar als disset
per poder donar
gràcies a la vida,
pel poc o molt
que m’ha donat.

Tornar als disset
amb la lliçó apresa
i dir-li al nou camí
que no em fiqui
costes ni entrebancs.

Tornar als disset
per fer-ne vint-i-set,
trenta-set, quaranta-set;
enyorats cinquanta-set,
seixanta-set i setanta-dos.

Gràcies als disset!
que m’han donat vida
per als setanta-dos.

“Al planeta Terra hi trobem més preguntes que respostes”

Sense tornada

Tot queda i tot passa.
El pensament no torna
a brollar per l’endret
de la memòria. No,
no hi ha camins de tornada.

El cel és el mateix,
la terra no. Al present
(el que tenim) se li dóna
compendi de futur.

Anem massa a corre-cuita
i sovint no tenim
temps per reflexionar.
Les decisions d’avui són
els estigmes de demà.

Tornar

Qui pogués tornar
ni que el front
estigui ple de...
petites cicatrius
i amb un poema
a la meva mirada.

Qui pogués tornar
encara que sigui
pel mateix camí,
amb el mateix pols
i les mateixes pedres
on vaig entrepussar.

Qui pogués tornar,
per tornar-ho a viure.

“La majoria de gent no es mou amb arguments, es mou per emocions”

Bon Nadal!

Altre any,
altra il·lusió,
on s’adjunta
la família i...
els ben tornats.
Bon Nadal!
a tothom.

Nit de Nadal

Nit de Nadal,
nit de Tió;
on comença
el Pare Noel
fins a la nit
dels Reis d’Orient.

Guanyar

Obro els ulls,
surto de la foscúria
i de l’apatia.

Busco la dansa,
la música de colors
i el privilegi de viure.

Tot plegat,
–i repensant-ho–
guanyar a l’adversitat.

“Quin és el propòsit de la vida, creure en la veritat o buscar-la?”  (Erich von Däniken)

Fredor

Tinc regust de boira
i alguna esgarrifança,
perquè m’acarona
el fred de la fredor.

Però..., i l’espectacle?
Un escenari obert,
preludi d’un dia
de grisos i sense sol.

Malgrat tot, ingenu,
alleugereixo l’ànima,
com un efímer jove
que mai perd el record.

Reflexions de El pensador de la vida

“La mare de l’estupidesa és la prepotència”

“Amb el seu discurs, els polítics són responsables d’incitar a la població a la confrontació política”

“El masclisme és masclisme, ni és de dretes, ni és d’esquerres”

“No podem parlar d’un estat europeu democràtic, si aquest estat incompleix les resolucions judicials europees”

“Encara tenim moltes incògnites dins del genoma humà”

“En la meva situació actual, no puc viure d’expectatives, tinc que viure de realitats científiques”

Referent històric

Tinc l’esperit en quarantena,
he d’afrontar el proper Nadal.
Cada any em suposa un repte,
l’enyorança d’aquells Nadals,
on sempre veia la tenacitat
i l’àgil equilibri de la mare.

I quan el vaivé de la vida
em fa més tendre i fràgil,
busco dins el seu retrat
la seva figura i fermesa:
Mare, poetessa i pintora.
El primer i últim referent.

“La diferència entre el que fem i el que som capaços de fer resoldria els problemes més grans que hi ha al món”  (Mahatma Gandhi)

Projecte de temps

A ritme de secret, estimo
el subtil misteri d’una mirada,
quan l’inhòspit temps
descobreix la futilitat
d’una pausa, recel maltempsat
en mirall de complaença.

Tossut i discret, encenc
la riquesa d’una vida
a l’abric, circumspecte,
d’un espai. Àmbit d’un no-res
on sempre juga l’amor.
Després de tot, n’és un projecte.

El mercat dels vots

Anar a mercat, implica resseguir les diverses parades on es pot comprar tot allò que volem i/o necessitem. Aquesta actitud (poc escrupolosa) és la mateixa que tenen alguns polítics, que es mouen per la política com si fos el mercat dels vots, on cada parada és un estand d’un partit polític. Aquests polítics, per aconseguir els vots que necessiten, ho poden fer de tres maneres: una compra efectiva amb diners (corrupció), establint un intercanvi (si tu votes lo meu, jo votaré lo teu) o per claudicació ideològica, què sovint queda emmascarada com a pacte.

Mentrestant, des de la grada, la societat civil veu com juguen el partit aquests polítics, si el seu joc és net o si el seu joc és brut. De la mateixa manera que en futbol es diu que cada aficionat és un entrenador, en política cada membre de la societat civil és un polític, sense estar afiliat a cap partit. I, malauradament, de tant en tant algun membre de la societat civil baixa de la grada per anar-se’n a la gespa a jugar el partit. Llàstima!, per la pèrdua que tenim de gent vàlida i amb compromís social.

“Per la part que em toca, gràcies Marató de TV3”

A dia d’avui, el blog El pensador de la vida ha assolit les cent vint mil visites. Gràcies a tots per fer-ho possible.

Entrebanc

Cada cop que la vida
ens fica un entrebanc,
floreix la impotència
dins matoll de decepció;
volem fer el de sempre
i no podem. I així,
lluca la frustració
fins que, mica a mica,
ens adaptem, sense ganes,
a la meuca resignació;
que no deixa de ser
una total submissió.

“El saber i la raó parlen, la ignorància i l’error criden”  (Artur Graf)

Rastre de temps

El silenci és un rellotge
imprecís i sense soroll,
que subscriu el precari
desdir: el temps d’urc,
on perllonga un llavors...;
per poder descobrir
el ritme de la tendresa
o, potser, un distant
i estrany mar d’amor,
on es fonen tots els colors
i les crosses de la vida.

Rapsode

Davant el faristol,
la teva veu creix
per damunt de valls
i muntanyes.

Les paraules, en dolç reclam,
suren com riu calmós,
temperades per lleu somriure.

“La naturalesa fa que els homes ens assemblem els uns als altres i ens ajuntem. L’educació fa que siguem diferents i que ens allunyem”  (Confuci)

(Immillorable. Ara, hi ha un altre factor a l’equació: les drogues)

Empresonat

Empresonat amb paraules
i el diccionari per carceller.
Aquesta presó poètica
m’obre l’horitzó diari,
on es recullen versos
de sentiments i emocions.

Traïció del cos

Em sento traït pel meu cos,
vol obeir les meves ordres
però no em respon; només
amb pau i tranquil·litat,
que dóna un bon repòs,
puc sentir-me jo mateix.

Aleshores, intento fer...,
però no puc, em canso,
perdo l’alè i, fins i tot,
em marejo.

                   Aquest estat,
aquesta opressió al pulmó
em fan sentir més proper
a un altre poeta que tingué,
malauradament, pitjor sort.

L'excepció

“Per confutar que totes les ovelles no són blanques, només cal trobar una ovella que sigui negra”

Amor càtar

L’amor blanc neix amb la renúncia
i sempre vol elevar-se per damunt
la presó del cos, com amor perfecte.

Així es genera la cohesió amorosa
de dos persones, que no necessiten
ni tan sols la presència física. És
la mateixa connexió que tenen
els germans bessons. De fet,
d’això es tracta, d’ànimes bessones
que queden unides per un subtil
llaç d’amor, sense espai ni temps.

Ocell solitari

A l’horitzó espacial,
la solitud del Sol
està amarrada al port
del seu propi infinit.

Ocell solitari de llum i foc,
envoltat pels planetes
que el giravolten:
el ball de l’eternitat.

La Lluna s’escapolís
amb l’excusa de ser
la guardaespatlles
de la cansada Terra.

“Totes les religions són bones i a la vegada dolentes. Són bones en la mesura que canalitzen la espiritualitat de la persona i són dolentes, perquè totes són endogàmiques i excloents”

Ensenyances espirituals

“Amb els nostres pensaments creem el món”  (Buda)

“Allò que demanis en les teves oracions serà teu”  (Jesús)

“Posseeixes el poder de Déu”  (Hinduisme)

“Tot es crea dos vegades: primer en la ment i més tard en la realitat”  (Robin Sharma)

“Tot el que un imagina és real”  (Pablo Picasso)

“La coincidència és la manera que té Déu de romandre en l’anonimat”  (Albert Einstein)

Ritme i melodia

Tinc l’esperit entelat,
com un vidre indolent
que allargassa el llindar,
el neguit del desordre.

A poc a poc, un nou repte.
Una ullada al concepte
per apamar, amb dignitat,
el dring de la meva vida.

I al fondal del silenci;
el ritme, melodia i repòs
que dóna la vostra mirada,
càntic que trenca el silenci.

“He estudiat filosofia a la mateixa universitat que Sòcrates, Sidharta i Confuci”

Itinerari

Sobresaltat, Desperto del malson,
tot preguntant-me un per què.
Per què s’adorm la meva vida?
És un tempteig esdevenidor?

Aquesta subtil simfonia
m’empeny a respondre
a més insòlits interrogants,
per tal d’interrompre l’atzar
i sortir del seu itinerari.

Ironia manipulativa

(Aquest terme me l’ha inspirat una tertúlia radiofònica)

La ironia (també se li’n pot dir sorna o sarcasme) és una expressió del llenguatge, amb intenció de donar una significació aparentment contrària a la real, fent-li retret o burla a l’interlocutor. La manipulació (amb mestratge o sense) consisteix en actuar o expressar-se de forma fraudulenta. Per exemple, utilitzant subrepticis (falsos continguts).

Què vol aconseguir un tertulià quan utilitza la ironia manipulativa? En primer lloc, busca la complicitat (el morb i la burla sempre són bons còmplices) d’altres tertulians. En segon lloc, intenta assentar (de forma aparentment dogmàtica) la seva argumentació fictícia; ja que, aquesta ironia manipulativa li fa de miratge intel·lectual, rere el qual s’encobreix. I en tercer lloc, intenta fugir de la seva pròpia ignorància o manca d’informació, desviant l’atenció dels seus interlocutors.

Seria bo que els moderadors i conductors de tertúlies no caiguessin en la trampa de la ironia manipulativa i fiquessin en evidència aquesta mala praxis argumental.

“Coneix-te, accepta’t, supera’t”  (Sant Agustí)

“Malalt-Tia”

Al principi, lluitava contra la malaltia. Ara, ja no ho faig, he après a conviure amb ella, a respectar-la. D’aquesta manera, ella també em respecta a mi. Som, casi, casi, com un matrimoni, valorem els nostres respectius territoris. Encara que, de tant en tant, discrepem i discutim; però, després, fem les paus amb un pacte de reconciliació, intentem sortir del conflicte present per planificar el nostre futur, tant el meu, com el seu.

Així doncs, “Malalt-Tia”, no li fiquis les coses gaire difícils al teu “Nebot”.

On està?

On està la sageta
que ens assenyala
el vent i el nord?

On està el marge
que a l’estiu ens
aixopluga de la calor?

On està el diccionari
que tothora ha estat
el millor referent?

On està l’eco
que sempre ens torna
la paraula escridassada?

On està?
On estan?
Els hem perdut?

“El nostre passat mai resta on el vam deixar”

Recorda’m

Recorda’m,
els dies de joia viscuts
i les nits de foc a terra.

Recorda’m,
els passeigs fets a platja
i les dreceres a muntanya.

Recorda’m,
la lluïssor dels teus ulls
i els colors de la Tardor.

Recorda’m,
aquesta vida que hem viscut
i recorda’m quan no hi sigui.

El camí elegit

Ens queda el subconscient històric,
on s’amaguen els secrets de la Humanitat,
aquells que només poden esbrinar-los
els que han recorregut el camí adient.

Aquesta consciència genera els esperits
(filosòfic, científic, religiós...)
El saber només està ubicat en un lloc,
dóna igual el camí, correcte, elegit.

Dóna igual, però ha de ser diferent.

“Començo el dia amb el mantra de la rutina”

Filigranes

Els anys han votat
i han deixat un buit
entre joventut i vellesa.

He madurat, poc a poc,
amb ulleres d’amnistia
i el calaix dels records
ple de pols i naufragis.

Provocatiu i asceta,
em trontolla l’equilibri,
estigma de poca estabilitat.

Sóc on sóc (no tinc pèrdua),
entremig d’anys i xacres,
fent filigranes amb el destí
i enlairant poemes al vent.

Ho intento

Intento ser discret.
Intento no ser furtiu.
Intento ser senzill.
I, encara, em commou
la germana placidesa.

“Lapsus linguae” i altres

“Alberto Muñón (Muñoz)”  (Antonio G. Ferreras)

“Us avancem tambí (també)”  (Els matiners)

“Estarà ben a punto (punt)”  (Els matiners)

“I agafar el toro por los cuernos”  (Els matiners)

“Franco primer l’obliga a cagar-se (casar-se)”  (Catalunya Ràdio)

“Miguel Ángel Rodrigo (Rodríguez)”  (Gabriel Sanz)

 “S’ha emportat el gremi (grammy)”  (Catalunya Ràdio)

“Quan baixa el oxígeno (oxígen)”  (Catalunya Ràdio)

(Seria bo que a Catalunya Ràdio fossin més acurats amb la parla) 

“Encara que res canviï, si jo canvio, tot canvia”  (Honore de Balzac)

Embranzida

Persisteixo,
des del fràgil propòsit
i buscant aixopluc
dins el teixit del vers.

I a la sínia del repte,
cabriola de clarobscur
amb el vaivé del desig
i l’embranzida per viure.

A dia d’avui, aquest blog ha assolit cent deu mil visites. Gràcies a tots per fer-ho possible.

Eidètica

Anys enrere, una imatge eidètica era considerada una imatge visual projectada des de l’interior cap a l’exterior i era considerada un tipus d’al·lucinació visual. Avui en dia, la eidètica es considerada la capacitat de tenir memòria d’una imatge mental precisa i viscuda. La eidètica també la podem trobar dins la filosofia, on es descriu com un coneixement intuïtiu.

En llenguatge social a la memòria eidètica se li’n diu memòria fotogràfica i se l’associa a certes condicions neurològiques.

“El temps és la llavor de l’univers”  (Mahabharata)

Gerundis

(Gràcies Raïmat)

Caminant,
sota la llum de la lluna
amb l’ànima a sis graus.

Trepitjant,
catifa de fulles grogues,
amb vetlla d’arbres i coloms.

Badallant,
junt a un sol que, mandrós,
surt per l’horitzó humit.

Expectant,
davant d’aquesta tardor tardana,
dins d’una naturalesa adormida.

Escrivint,
versos al fred de l’espai i a la pau
de Raïmat, amb el cor agraït. 

Dansaires

Tornaré a reviure
la rotllana de rialles,
veient com les mans,
enlairades, s’enllacen,
fent l’anell de compromís.

Em sento esponja,
quan m’impregno
amb notes musicals,
cançons nascudes com flors
pertot-arreu d’Europa.

Dansaires!
No deixeu mai de ballar,
d’omplir amb somriures
la joia de la vostra vida,
de la nostra germanor.

“Educació és el que la majoria rep, molts transmeten i pocs tenen”  (Karl Kesel)

L’atzar

Sempre queda la incertesa
i el neguit de l’interrogant,
quan volem seduir a l’atzar.

A tot hora, tenim la suspicàcia
que l’atzar sempre ens empeny
cap al port i andana del no-res.

Si us plau, no siguem ingenus!
L’atzar porta segell imprevisible
i ens embrolla quan ell vol.

Incongruències

Viure de pressa,
morí poc a poc.

Actuar de pressa,
pensar poc a poc.

Intimar de pressa,
estimar poc a poc.

Saber-ho tot,
no llegir mai.

Parlar molt,
no escoltar mai.

Saludar amb un adéu,
sense dir mai un hola.

Viure de pressa,
morí poc a poc.

“La felicitat és interior, no exterior i per tant, no depèn del que tenim sinó del que som”  (Pablo Neruda)

Vida viscuda

Deixaré que el silenci
ompli tota una vida
i que els anys descansin.

Somiaré un somni
i buidaré la rancúnia,
perquè entri l’amor.

Caminaré entre núvols
(sense ànim de tempesta)
i ploraré amb la pluja.

Buscaré pel Pirineu
totes les passes donades
per recuperar records.

Poc més em queda
d’una vida viscuda,
poc més que poesia.

Deixeu-me plorar

Deixeu-me plorar,
però vosaltres,
us prego, no ho feu,
no ploreu per mi.

Deixeu-me plorar,
perquè aquesta vida
m’està denegant
el que és la vida.

Deixeu-me plorar,
ho faré per gent estimada
que es dol i pateix
per la meva salut.

Deixeu-me plorar,
però tots vosaltres
tingueu fortalesa
i no ploreu per mi.

“Si és bo viure, encara és millor somiar i el millor de tot, despertar”  (Antonio Machado)

Atzar de vidre

Ingenu, vull seduir
la subtil memòria
com arbre d’albada
que cerca aigües
per apaivagar
la seva set ancestral.

Encara que, em cal
sortir de la buidor
d’un temps incert,
perfilant un potser
amb síl·labes de confort
i un atzar de vidre.

Retorn

Com fugir de la malaltia?
Sempre hi ha el retorn
que ella determina.

El temps d’escriure
em fa sortir de la foscor,
perquè m’il·lumina.

Però, no puc defallir
i he de assenyalar
el meu propi retorn.

“El millor poema sempre està per escriure”

Amarant el record

Un eixam de paraules
surt del vell diccionari,
com eternes guspires
que brollen per les artèries
del nostre pensament.

Fermes, s’enfilen
com el batibull d’un nen
i s’engoleixen el record
des del taüt del temps.
Cal amarar el record!

“Lapsus linguae” i altres

“El Rei Leó”  (Xavier Canalias)

“Menys clarians (clarianes) a l’interior”  (Eloi Cordomí)

“...explotarà (explorarà)...”  (Roger Escapa)

“No hi veus cap punt intermedio? (intermedi, entremig)”  (Roger Escapa)

“Pograma (programa)”  (Catalunya Ràdio)

“A l'altre canvi de la valència (balança)”  (Joan Anton Català)

Cor de fera

Tinc cor de fera,
cor de gel pur,
quan es revolta
davant la injustícia,
davant de gent
sense escrúpols
que sempre imposa
la seva pèrfida llei
i tarannà autocràtic.

“A mesura que moren els nostres referents, nosaltres morim amb ells”

La noètica

La noètica és la branca de la filosofia que estudia el pensament objectiu i intel·ligible. El pensament intel·ligible és un pensament pur, sense la intervenció dels nostres sentits. En el seu dia, ja vaig exposar la definició que l’escola aristotèlica fa del sentit comú (*); doncs bé, la doctrina que Aristòtil té sobre l’intel·lecte, també és considerada part de la noètica.

En aquesta societat tècnica i capitalista, per què ens serveix la noètica? En el meu cas, per reforçar la meva disciplina: La filosofia i psicologia del sentit comú.

(*) El sentit comú coordina els sentits externs (vista, oïda, tacte, etc.) amb els sentits interns (percepció, sensibilitat, intuïció, etc. Per als sentits interns també utilitzo l’acrònim Psi)

Turó amunt

Porta del Lleó enllà,
oloro gespa humida
i, junt amb la boira,
enfilo les escales.

Un sol endormiscat
envernissa els carreus
i ascendeix pel campanar.
És llum de prima-vera.    (primera vera)

La Història pernocta
al Castell del Rei. Orenetes,
fidels espectadores,
bressolen núvols pel cel.

Sóc lleidatà.
Sóc fill de la boira,
la que difumina el sol,
la que difumina l’ànima.

“Un llibre obert és un cervell que parla; tancat, un amic que espera; oblidat, una ànima que perdona; destruït, un cor que plora”  (Proverbi hindú)

Passeig dominical

A l’entorn del Turó de la Seu Vella,
un diumenge d’estiu,
sento el meu front amarat de suor.
Divagant en allò impossible,
la meva mirada es dilueix,
enterbolida, per un sol de matí avançat.

Miro escales amunt,
aquelles que llisquen alineades
cap a la porta del vell i erosionat lleó,
i veig miríades del que semblen hordes sarraïnes,
prenent el caient de l’antic conjunt petri,
el mateix que van conquerir els seus ancestres,
en temps pretèrits.

Ara, ells, desarrelats, clandestins, indigents,
solament pidolen l’ombra generosa d’uns arbres ancians,
corbats pel pas dels anys;
només pretenen defugir de l’ardent fuetada d’un sol implacable,
capaç d’obrir profunds solcs en la seva ja fosca pell, salada,
ara i adés, per a més sofriment i angoixa.

Quina calor!
Retorno a cercar la frescor de la meva llar propera.
I, des de la meva atalaia,
entresento l’afinat carilló de l’esvelta Torre,
en braços de la meva estimada.

Pseudònim: El Senyor de l’atalaia
Adrià Escuer
Primer premi de poesia 2025
Amics de la Seu Vella

Casa meva

Era el llum del menjador,
farcit d’estalactites,
llàgrimes de vidre
i falses espelmes
amb bombeta elèctrica.

I tot plegat,
dins un pis modernista
folrat de motllures
i enrajolat d’arabescos.
I, a més a més, casa meva.

Debilitat democràtica

El problema geopolític mundial és la feblesa de casi totes les democràcies, que no saben o no volen afrontar ni donar resposta als actes de guerres inhumanes de dictadors i es refugien rere unes legislacions internacionals, on les paraules estan buides de fets i, fins i tot, tenen dubtosos continguts. En resum, una autèntica covardia internacional, on veiem que els estats estan més preocupats per la seva economia que per fer prevaldre els drets humans. Aquesta situació, li’n podríem dir: La covardia de l’estat del benestar.

“Res no s’assembla tant a la ingenuïtat com l’atreviment”  (Oscar Wilde)

Cites de Groucho Marx

“La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, realitzar un diagnòstic fals i aplicar després remeis equivocats”

“És millor estar callat i semblar beneit que parlar i aclarir el dubte definitivament”

“Aquests són els meus principis i si no t’agraden, en tinc uns altres”

Ficar-ho en paper

Esmicolo projectes caducats
que un dia varen sorgir
de les meves entranyes,
mentre al mirall dialogaven
el meu Jo amb el meu Ello.

Pensatiu, deixo vagar
l’horitzó de la malenconia
que m’esbocina l’avenir
i que m’encercla un buit
que més tard fico en paper.

“L’home que fa molt, s’equivoca molt; l’home que fa poc, s’equivoca poc; l’home que no fa res, mai s’equivoca”  (Proverbi xinès)

Fer soroll

Hem de partir de la base que, a Espanya, la majoria de votants són emocionals (alguns fins i tot viscerals) Sota aquesta premissa, hi ha partits polítics que efectuen una política d’agressió i desqualificació de l’adversari, política que els mitjans de comunicació han batejat com “fer soroll”. Aquesta política té dos objectius: El primer objectiu és ridiculitzar i desqualificar a l’adversari (sigui a la persona o al partit) i el segon objectiu és incitar i excitar la morbositat de la gent; per què? perquè creuen que això els hi reportarà un creixement de vots. Per fer aquest soroll, són capaços d’utilitzar, sense escrúpols, qualsevol recurs que els convingui: bum-bums, mentides, difamacions; manipulacions, notícies falses, frases tretes de context, etc. Tot si val; ja que, per a ells el fi justifica els mitjans utilitzats per aconseguir-ho. D’aquesta manera, queden validades les seves tècniques de fer soroll, sempre i quan les enquestes d’intenció de vot els hi siguin favorables.

Malauradament, a Espanya la mentida casi sempre surt o gratis o molt barata. Per tant, el risc és mínim i l’expectativa de treure un benefici a les urnes és potencialment alta.

Esperit calmós

Pel finestral de l’ànima
m’encego amb el neguit
de l’inquieta incertesa.

Sóc una mica confiat,
quan declino algun estímul
i senyal d’un mal jorn.

Aleshores, ardent, busco
la quietud d’un espai
i un calmós esperit.

“No importa el que mires, sinó el que veus”  (Henry David Thoreau)

Arquitectura del temps

L’hivern duu un suau secret
-dins la intimitat de la tendresa-
per nodrir i lloar el discurs del temps:

   - Les arrels del temps són dòriques,
     com l’escorça del bosc de la paraula.

   - L’edifici n’és mescla de totes les llums,
     l’avesat triomf de la mediterrània.

   - I la seva frontissa acull el dòcil
     i acurat enigma del missatger.

Que aquest secret de l’hivern
també sigui el nostre secret.

Sense buscar-ho

No he buscat la solitud
ni estimar la meva llibertat.
M’enfronto a la vida
amb una prudent prudència
i sense poder-la assaborir.

“Lapsus linguae” i altres

“Israel té la paella pel mango”  (El Suplement, Catalunya Ràdio)

“Igual que t’has de treure els calcetins”  (Josep Borrell)

“El delite” (Delicte)  (Catalunya Ràdio)

“Teurema” (Teorema)  (Màrius Serra)

“Dafinitiva” (Definitiva)  (El Suplement, Catalunya Ràdio)

“Dumingo” (Diumenge)  (Quim Rutllant)

Sempre he pensat que els professionals (siguin del sector o gremi que siguin) han de donar exemple. Em costa entendre els continus lapsus, anglicismes i castellanismes que, cada dia, escolto a Catalunya Ràdio i, el que és pitjor, la catalanització que es fa de paraules castellanes o l'ús de paraulotes. ¿Catalunya Ràdio no té supervisió lingüística de continguts? ¿Els presentadors, col·laboradors i tertulians de Catalunya Ràdio no es reciclen i es fiquen al dia amb la llengua i la parla? Si us plau, a part de valorar continuament com està el català al territori, doneu exemple i parleu-lo correctament.

“Sigues humil per admetre els teus errors, intel·ligent per aprendre d’ells i madur per corregir-los”  (Anònim)

L’espera

Agosarat, desdibuixo
l’horitzó del record,
la plàcida tendresa
i melodia de joventut.

Amunt i avall,
l’impuls de l’enyor
s’acull a un senzill
i assossegat somriure.

On teníem l’esperit?
Amb qui el compartíem?
El temps, poc dòcil,
sempre trenca l’espera.

Senyorejant

A poc a poc,
encenc el meu esperit,
busco el vaivé del record
on flamegen sentiments.

Fet i fet, paciència,
per no enterbolir
la lletania d’emocions
ni un prudent secret.

Mentrestant, senyorejo
poemes que m’eixorden,
que engreixen la vellesa
i la cadència de l’edat.

Sí, encara em queda
un bon aiguabarreig
de sorpreses i il·lusions,
per combatre la peresa.

“La inspiració existeix, però t’ha de trobar treballant”  (Picasso)

Esgarrapades de vent

Esgarrapades de vent
per on surt la vermella
llum del crepuscle;
mentre grisos núvols
s’afileren, tot buscant
els primers estels.

Nit glaçada, desolat
paisatge de planura.
Torna Nadal i tornem,
any rere any, a sentir
les esgarrapades del vent,
com si fóssim tendres infants.

Petit món

Coses intranscendents
esbargides per l’escriptori,
petites coses que configuren
un petit món. I cada cosa
amb el seu record, dies llunyans
que vàrem viure i ara són
al nostre abast. No, no és pas
tan petit aquest, el nostre món.

“A vegades, em sento bandoler, perquè bandoler ve de bàndol. Sí, davant la injustícia hem d’escollir bàndol”

Recompte

A l’aixopluc d’interrogants,
giravolto preguntes
dins l’òrbita d’idees,
per engendrar el poema.

És un arbre desemparat
que recull a cada fulla
un vers d’harmonia
i un recompte de docilitat.

Àngel

Sota el blau d’un pensament
he recollit la força del passat.
Cada port ha estat una llar
i cada mar un nou camí,
on gaudir d’aquest viatge.

Tothom pot sentir la veu
de la nostàlgia, la seva subtil
musicalitat: notes d’enyor;
però, també, joia pel record.

Aquest Àngel sovint planeja
amb guarda de sentiments i,
fins i tot, patrimoni d’emocions.

Aquest Àngel, sense cel, és blau
com el nostre propi pensament.

“Les oportunitats són com la posta de sol, si esperes massa, te les perds”  (Anònim)

Pluja i vent

Encara percaço somnis
que mai podré conquerir,
però, tothora, em donen
l’embruix de la dignitat.

Crec que, encara puc
escollir i ficar-hi límit
a l’eco de la temença,

netejar la inquietud,
i fer-ho amb pluja
i vent de sentiments.

Quietud

Dins l’ordre de cada dia,
busco nous mots, quietud
de paraules encalmades.

Fora, el mirall de núvols
es passegen pel cel,
omplint la meva mirada.
Marge de tendresa.

Desancorat,
surt de port el vaixell
de la imaginació,
sense ruta prefixada.

Busca un mar propici,
dins el rastre secret
de cada pregunta
i amb marge de tendresa.

“Lapsus linguae” i altres

“En qüestió d’obres (hores)” (Ricard Ustrell)

“Una estadística que ja s’ha començat (comentat)” (Catalunya Ràdio)

“Ciutat grega: Càndida (Càndia)”  (Llucià Farré)

“A ràdio Europa FM, hi ha gent que surt per antena, dient: Auropa FM” (Al Segrià també es diu Aubesa)

“...mi barco...” (Carlos Barrón, flotilla a Gaza) (Si el vaixell no és teu, has de dir “El vaixell on vaig”)

“Si quan morim, no hem deixat petjada, de què ens ha servit viure?”

“Carpe diem”

Aprofita aquest dia,
aprofita cada moment
i no el malgastis.
No deixis per a demà
el que pots fer avui.

Viu cada moment
de la teva vida
com si fos l’últim
de la teva existència.

Viu aquest moment,
perquè et faràs vell,
perquè pots morir aviat.

Aprofita el dia
i no confies en demà.

Viu aquest dia!

La taverna

En un racó de la memòria
tinc un recull de cançons,
conreades als dotze anys
amb els companys escoltes.

Cançons folk, cançons nostres,
que enfortien veu i ànima.
Notes musicals de somriures
als nostres llavis i als nostres ulls.

Rere d’aquestes cançons,
ens quedava la mirada
d’una taverna llunyana,
un referent dels nostres avis.

Seria bo, recuperar-les totes
i que el jovent d’avui;
de tant en tant, sortís
de l’encanteri del reggaeton.

“Si els recursos utilitzats per apagar incendis, també fossin utilitzats per prevenir-los, potser les coses serien diferents”

Un segon infinit

Un segon de temps infinit,
on podem recollir totes
les ones de l’esperit
i reflectir-les com paraules,
enllaçades pel pensament.

Un temps infinit, dins
el segon, com zenit
que genera l’entropia,
el big-bang de l’espai
d’energia condensada.

I l’expansió de paraules,
de tot aquest pensament,
i per tots els segles,
des de l’alfa fins l’omega.
Així he viscut aquest segon.

Dos abraçades

Abraça’m amb branques d’esperit,
que la nit està freda i la lluna encara
no gosa marxar, davant el caliu del sol.

¿Per què no tornem als petons de sal,
a les abraçades d’escuma, que tinc
guardades en el record d’ahir?

“A l’hora de vestir-se, per sortir al carrer, l’intel·ligent mira el termòmetre; el beneit mira el calendari”

Casualitat?

Tot a la vegada: Inici de tardor, lluna nova i canvi de temps. Casualitat?

Benvinguda tardor

Benvinguda siguis tardor,
fa un any que t’espero.
Com sol·lícit amant,
enyorava la teva pau
temperada de capvespre,
amb tamisada llum,
on es bressolen
les últimes orenetes.

Al teu reclam,
es despullen els arbres
per encatifar la riba del riu
que ens ha vist néixer.

Benvinguda siguis tardor,
perquè m’alliberes del temps
que ha estat el recull de fulls
de la meva trèmula vida.

Centralisme

Una definició clàssica de centralisme podria ser: “Estructura política i administrativa d’un estat que concentra el poder i les decisions des d’un territori molt concret” Avui en dia, el concepte és més ampli i inclou aspectes sociològics que determinen com el centre de poder s’esdevé el centre d’un cercle, on a la perifèria de la circumferència hi tenim la resta de territoris, estructurats de forma equidistant; és a dir, tots han de tenir el mateix radi, la mateixa distància amb el centre (centralisme), obligant a aquests territoris a una uniformitat política que té poca solvència democràtica.

En una ocasió, la presidenta de la Comunitat de Madrid ho va reflectir d’una manera prou concloent, quan va dir: “Madrid es España y España es Madrid” Olé tu! Voleu més centralisme que aquest?

No sé

No sé quantes cicatrius
s’encabeixen en un cor
ni quantes nits de vetlla
han de florir, perquè
la son torni al seu lloc.

Tampoc sé quantes llàgrimes
s’han de vessar
fins que s’assequi la font.

No sé per què la duresa
d’un amor ha de tornar
al passat, fent mal al present
i esmicolant el futur.

Potser, tot és un somni
i qualsevol dia despertaré
amb un sol radiant.

“Mai no desisteixis d’un somni. Només tracta de veure els senyals que et portin a ell”  (Paulo Coelho)

Drecera emocional

Melangiós, miro un mar
aquietat i harmoniós
que em perfila un record.
Estius de sorra i platja
a l’ombra de la mare.

Aquest n’és un senyal,
encara que provisional,
perquè no es pot fer
una drecera emocional
ni esmunyir el record.

Altafulla, 15 de setembre 2025 

L’alforja del temps

Trepitjo fulles,
petjades d’arbre
i batec de pètals.

Al mateix temps,
li faig un tastet
a les emocions.

Enlairo, exalto
i tremolo, davant
l’alforja del temps.

A vegades, amb risc,
em sento com
un intrús de vida.

“Si no hi vas, no arribes. Si no comences, no acabes. Si no ets, no hi ets. Si no somies, no crees. Si no sents, no vius”  (Anònim)

La Senyora

Avui, la Senyora m’ha vingut a veure. Neguitós, de seguida li he preguntat si avui era el dia.

-No! Estigues tranquil. Només he vingut a veure com estàs.

-Dis-m’ho tu! Segur que ho saps millor que jo.

-No creguis, no creguis. Només sóc una funcionària, amb encàrrec d’intermediació.

Hem xerrat força estona, com a vells coneguts que som. Li he preguntat com anava la seva feina i m’ha dit que entre Ucraïna i la Franja de Gaza, no para de fer hores extres. Feia temps que no la veia i l’he trobada més prima.

-Hauries de ficar algun kilo més.

-Ja voldria, ja; però l’estrès m’està matant.

-Dóna! Tu ja no pots morir-te.

Quan ha marxat (tot dient-me: “Fins la propera”), he reflexionat amb la meva sempre punyent “mémoire d’escalier”. Llàstima! Per no haver tret a la conversa el seu etern contrincant: El temps. Bé, un altre cop serà.

Ara, vaig al llit a dormir, que no deixa de ser un assaig o simulacre de morir.

Fet i realitat

“Al matí, fins que no faig un cafè, no sóc persona” La cafeïna és un alcaloide, una droga psicoactiva estimulant.
 
“Tinc el vici de fumar” La nicotina és un alcaloide, una droga estimulant altament addictiva (deu vegades més addictiva que la cocaïna)

“És molt bo prendre mel cada dia” La mel és un polisacàrid i els polisacàrids fan pujar els triglicèrids (que són igual o pitjor que el colesterol) Es recomana prendre mel només dos o tres vegades a la setmana.

“Insistir en plantejar la mateixa pregunta, perquè no s’accepta una resposta, no és de bon comunicador. El bon comunicador o modifica la pregunta o canvia de pregunta”  (Dedicat a Ricard Ustrell)

Bona Diada

...tot és possible
i tot està per fer.

(Miquel Martí i Pol)

Poemes en colors

La meva vida és gris
i els meus poemes,
en blanc i negre,
els pinto de colors
per poder fer el meu
Arc de Sant Martí.

“Pensar sense aprendre és esforç perdut; aprendre sense pensar, és perillós”  (Confuci)

Qüestió de temps

En una ocasió, un home va visitar a un lord anglès i li va preguntar que feia per tenir una gespa tan esplèndida. El lord anglès li va contestar: “Re, es planta i es deixa que passin dos-cents o tres-cents anys”

Amb la democràcia passa el mateix, una vegada instaurada, cal que passin dos-cents o tres-cents anys per poder parlar de democràcia plena. Ho tenim clar?

Albarracín

Cau la temperatura
a ritme de crepuscle.
L’horitzó, groc taronja,
acarona un llit de núvols,
resseguint tota la serralada.

Riu avall, s’alça l’emmurallat,
anellant l’atapeïda vila,
que té les cases adherides
com si fossin grills culturals;
l’aigua serpeja, fins creuar
per sota el molí del gat.

Aquí –on la senyera duu
la creu de Sant Jordi–, també
he percebut el batec del cor.
Aquell batec que només surt
quan la veu es queda curta
i les emocions llargues.

La teva veu

Fes sentir la teva veu,
si no vols morir en
el teu propi silenci.

Cada cop que calles
dónes opció que
algú parli per tu.

Fes sentir la teva veu
i, així, fes-te respectar.

“Estudia, no per saber una mica més, sinó per saber una mica millor”  (Sèneca)

Lapsus linguae

"El germà de la germana" (Ricard Ustrell)

"En el consejo de los diputados" (Marta G. Aller)

"A totes les partades (portades)" (El Matí de Catalunya Ràdio)

Dia rere dia

S’afileren amb més son que encert.
Els vehicles marquen la sortida del sol,
segueixen els seus raigs per endinsar-se
dins la ciutat, que badalla de nostàlgia:
s’ha perdut la referència de l’espai obert.
I la gent queda empresonada dins
lleganyosos espais tancats, que no tenen
un mínim d’espai vital, per poder
oxigenar imaginació i pensament.

A les voreres, barbetes aixecades
amb perfil paranoic, entrecella frunzida
de neguits acumulats i alguna que altra
ombra de paret, de depressió reactiva.
Vestits, “segona moda”, del sud-est asiàtic,
amb ulleres de sol per amagar els ulls
d’emocions perdudes i sentiments reciclats.

Cada matí neix el desig (vana oració),
la seva forma de vida, i cada nit fineix,
una mica més punyent, amb el desencant.

Un bocí de cel

Quan la veu del record
entra per la porta del present,
trontolla el pensament
i la decisió de futur.

Les orenetes no nien
en totes les teulades.
Feliç aquell que les té!
i sap, de cert, quan comença
la nova primavera i quan
s’acabarà el calorós estiu.

Mentrestant, jo seguiré
lliurant encens cap a
un bocí de cel que veig,
entre el ramatge quotidià
del perllongat dia a dia.

“A la joventut aprenem, a la vellesa entenem”  (Marie von Ebner-Eschenbach)

Innominat

No puc posar nom
al meu envelliment,
ni tampoc amoixar
aquell vell enyor,
quan neguitejava
cada nou desig.

No puc posar nom
a la presència
d’una llum expectant,
quan ella m’evoca
i, potser, em distreu
de cada mal record.

Malgrat tot això,
encara podria arranjar
l’esperit, d’una ànima
sempre en progressió,
on tot s’emmarca
i on es lliura el futur.

El prodigi de viure

He de contradir al cos,
per tal de gaudir
els meus sentiments.

Encendre la llibertat,
la flama de perseverar
i tancar la incertesa.

Sobreviure al temps,
ficar límit als temors
i esborrar la falsa realitat.

Ara, ja puc sadollar
un estricte pensament
i el prodigi de viure.

“A vegades no fem preguntes per por a la resposta. A vegades fem preguntes sabent ja la resposta (pregunta retòrica)

Viure la vida

Encara tinc el rebost ple
de llàgrimes, dolces i salades,
arrecerades per inclemències
que deixen els sentiments.

Cada nit m’embolcallo
amb ratxes de lluna plena,
on esmorteixo inseguretats
i cerco raigs de sol per...
poder escalfar ànima i cor.

Encara distingeixo el camí
que em resta per acomplir,
prop de bancals de poesia
i fruiters de prosa dolça.

I el vent em descabella
idees negres i tenebroses.
I un plovisqueig em bateja
per fer-me nadó literari.
Sí, encara puc viure la vida.

El nou antifaç

Des de fa uns anys, les ulleres de sol s’han convertit en una mena d’antifaç, hi ha gent que les porta sempre, amb sol o sense, sigui de dia o sigui de nit. Els experts adverteixen les conseqüències que pot tenir per a la pupil·la l’ús i abús de les ulleres de sol. De fet, només les recomanen per als mesos de juliol i agost i si estem exposats al sol. L’altra recomanació és quan estem en un entorn nevat i ens afecta el reflex del sol per la neu. Ah! En aquest cas, cal que les ulleres siguin envoltants, per evitar una possible conjuntivitis lateral.

Quan era professional de la salut, si entrava algú a la consulta amb ulleres de sol, sempre preguntava: “¿Per què porta ulleres de sol, si aquí no hi ha sol?” Els homes normalment em contestaven que les portaven, perquè així la gent no veia el que ells estaven mirant (no sé si teniu coneixements en psicologia, però... Déu n’hi do! amb aquesta resposta) En canvi, les dones, molt més pragmàtiques que els homes, em deien: “És que aquestes ulleres de sol són graduades i així no he d’estar canviant-me d’ulleres constantment” o bé “És que així no tinc que pintar-me els ulls” o també “És que em fan joc amb la bossa de mà que porto” (curiosa resposta, a saber quantes bosses de mà i ulleres de sol tenia la senyora)

En conclusió, estem en una societat més emocional que racional, a vegades per no estar prou informats o per estar mal informats. La meva recomanació, aneu amb compte amb el Dr. Google o la Dra. Wikipedia a l’hora d’informar-vos i si voleu una bona informació, cal que aneu a webs acreditades com l’OMS, Ministeri de sanitat o Conselleria de Salut i webs científiques d’hospitals i universitats de prestigi.

“El destí barreja les cartes i nosaltres les juguem”  (Schopenhauer)

Equilibri (II)

Nou dia, nou pes, feixuc,
d’un jorn carregat de feina
i, com no!, d’esperança.

Ets el meu renovat equilibri,
balança en la meva vida
que sempre fa bon pes;
quan lluen tons ulls de pau
i guarneixes un somriure
que contagia a mon somriure.

Mimetisme d’amor
i simbiosi de complicitat.

El pas del temps

Tinc por de no poder viure
tot allò que vull viure;
no tenir temps per estimar
tot allò que vull estimar;
no poder omplir amb més records
el meu record, quan se m’escolen
com aigua a les mans.

Només sóc un ràfec de vent
que ha pogut moure
algunes ones i branques de pi.

“Si Velázquez hagués copiat una fotografia, li hauria sortit un Velázquez. Si un tonto copia una fotografia, li surt una tonteria”  (Salvador Dalí)

“Els polítics no són previsors i sempre es troben condicionats per l’evolució dels esdeveniments; amb la qual cosa, tot sovint cauen dins el parany de la improvisació”

A dia d’avui, el blog El pensador de la vida ha assolit més de cent mil visites. Gràcies a tots per fer-ho possible.

Actuació

El meu silenci està farcit
de paraules amagades.
Són llinatge de poesia,
vora un mar de música
i dins el meu món interior,
on, coquetes, es vesteixen
per actuar, sortir a escena
i al teatre de la vida.

Reflexió de mercat

Avui, he pagat el litre de llet, de marca blanca, a 97 cèntims; és a dir, a 5,82 € el pack de sis litres. ¿No vam quedar que la llet tenia la consideració d’aliment bàsic?

Aquest és el nivell

“...que això sigui aixins” (Josep Borrell)

(Entrevista feta a Catalunya Ràdio el 18 d’agost de 2025)

“Fàrmacs essencials”

Fàrmacs emocionals
que ens creen addicció,
són altament curatius
i enforteixen l’ànima.

De quatre en quatre,
prenc els meus néts
i de dos en dos,
la filla i el gendre.

També, de dos en dos,
la poesia i la música;
sigui llegint i escoltant,
sigui escrivint o somiant.

Així, sense més, sense
cap efecte secundari,
m’omplo d’energia,
de força per a la vida.

“Mor lentament qui es transforma en esclau dels seus hàbits”  (Pablo Neruda)

Fred al cor

Tinc fred al cor,
no sé com s’hi ha ficat,
s’ha esmunyit per alguna
escletxa, d’aquelles que
mai ens solem recordar.
És un fred fi, subtil, com
el baf gelat de la nevera,
com la boira de novembre.

Tinc fred al cor,
fa dies que el sol no surt,
la beneïda pluja l’amaga
dins dies curts de tardor.

Tinc fred al cor,
que empara la meva
ànima atlàntica, en
detriment d’un cor
mediterrani, d’un
estiu ja esgotat.

Sí, tinc fred al cor
i tinc qui me l’escalfi.

Cites de Teresa Pont

“Entre el 50 i el 70 per cent dels missatges, que emetem o rebem, són no verbals”

“El fet de prendre consciència del nostre propi estil de vida, i dels riscos que comporta per a la salut, és una manera de prevenir malalties”

“La paraula Jo no té sentit quan no hi ha un Tu”

Mar d’estiu

Mar al terra.
Mar al cel.
Mar a la pell.
Mar a l’ànima.
Plegat d’ones
per als amics.

“Hem de deixar de ser privilegiats i convertir-nos en solidaris”

Més enllà

Més enllà
de les meves pors
hi ha un horitzó
d’esperança.

Més enllà
de la meva poesia
hi ha un cel
ple d’amor.

I, més enllà
dels records
encara queden
indrets per viure.

El vent grata l’ametller

Des del guaret de l’espona,
un conill ensuma
vent Seré, perfumat
per farigola i romaní.

Més enllà, el sol
festeja a la carena
camí del capvespre.

Com deessa grega,
un ametller florit
es lliura al vent,
com es lliuren
els pensaments
davant de cada destí.

“Jo no tinc un món interior ric, tinc un món interior milionari”

Els meus ulls

(A la meva filla, sempre, sempre)

Si et veiessis amb els meus ulls,
sabries el que veig, el que sento.

Com la marinada acarona la sorra,
la meva mirada ho fa al teu rostre.
Com la marinada bressola la vinya,
la meva mirada ho fa als teus cabells.

Si et veiessis amb els meus ulls,
sabries perquè tant t’estimo Amor.

Cel mal pintat

Aquest cel està mal pintat,
tots els núvols, grisos,
els han fet amb pinzellades grolleres
i el poc blau que es veu
està esvaït; ni tan sols
hi haurà l’excusa d’una tronada.

Aquest cel ha patit una fallida
de sol mediterrani que, sembla,
també se n’ha anat de vacances.

“No hi ha res més bonic que fer noves amistats; si, a més a més, et surten «al dente», considerat molt afortunat”

Ulls de cendra

“Els pobres no tenen el monopoli del patiment”
(Tahar Ben Jelloun)

Ulls de cendra,
com si el foc de l’esperit
s’acabés d’apagar; quan
la nit és més freda
i la veu surt tremolosa.

Ulls de cendra,
d’un dimecres de Quaresma,
quan la religió fuig
de tots els pensaments,
com fuig la pols amb el vent.

Sense temps,
tornar a sentir, a viure,
tots aquells sentiments
que teníem endreçats,
qui sap on, qui sap quan.

Ulls de cendra,
de mirada anhelant, veu dolça
que reclama, amb somriures,
totes les nostres enyorances
amb criteri i anhel de destí.

El sol de l’esperit

Aquest és el mateix sol de muntanya.
Aquest és el mateix sol de platja.
¿Per què, doncs, aquest sol no és
el sol del meu esperit?

Faig drecera per eludir
un entorn que se cau
de pura estupidesa.
Torno a noliejar la imaginació,
la lliuro als quatre vents i,
d’aquesta manera, omplo les veles
d’aquest etern vaixell,
fins que cruixi la fusta;
feta amb arbres de muntanya
i assecada amb sol de platja.

Aquest sí, és el sol del meu esperit.

“L’home mai és massa vell per aprendre”  (Middleton)

Casa meva

El diccionari és casa meva
amb un jardí ple de paraules;
plantes i flors que no cal regar.

Casa meva està a la serralada,
on l’estanteria de llibres obre
el camí recorregut del passat,
que també ens porta al futur.

A més a més, hi ha altra serra,
farcida de cases de poesia
que és diu ciutat-univers.

I la flama d’aquest esperit
és la muntanya d’Olímpia,
que baixa a la vall, per dir-nos
que només som humans.

Setmana de tres dijous

Cauen trenta-cinc graus
damunt la lluna plena
del primer dijous:
juliol collint fruita
i juliol segant blat.

A l’ombra del salze,
roda de molí per taula,
amb cadires de vímet
on, cada tarda de dijous,
seient dones per cosir.

Més enllà, la morera,
on recollíem fulles
per al petit zoològic
dels cucs de seda.
I, sí, també era dijous.

“La perseverança és la virtut per la qual totes les altres virtuts donen el seu fruit”  (Artur Graf)

Petons de sal

Oloro l’aire humit
mediterrani, mentre
el sol acarona la meva pell.

Els teus ulls, sortits
d’un món verd,
em miren per donar-me
la pau. La pau que
sempre em dónes
i que busco després
de cada combat.
I així el meu agraïment
floreix en petons de sal.

El camí de la lluna

A la sorra, prop del mar,
veig la llum blanca
amb tocs grocs,
d’una lluna plena
que fantasieja
la meva imaginació,
obrint camí al nou estiu.
És el camí de la lluna
que il·lumina les ones
per portar-me a l’horitzó:
aquell de la meva infantesa,
aquell de la meva il·lusió.

“El canvi és llei de vida. Qualsevol que miri només el passat o el present, es perdrà el futur”  (John Fitzgerald Kennedy)

Penombra

La revolta -maquillada
amb el cosmètic escepticisme-
té per acòlit el deler
i com auguri el clam
emboirat de la submissió.

Enguany, pel pedregós
camí de l’excrescència,
esmicolo alguns records;
mentre glopejo vent
amb l’admonició del nord.

On vas Catalunya?

La clau del temps
tanca porta i deixa
fora les mirades
i petjades de la lluita:
la Terra d’Acollida
ja no és Terra Promesa.

La llei del seny
ha de trencar la rutina,
sense decebre ni defallir
el pas dels anys.

Solc rere solc,
s’ha de capgirar el territori,
que l’or torni a ser groc
i la sang vermella,
per ondejar preguntes
que varen fer els nostres avis.

Som on som i amb vent de cara.
Dempeus, ens toca girar full,
per fer la mateixa plana.

“No obris els llavis si no estàs segur que el que vas a dir és millor que el silenci”  (Proverbi àrab)

El sol no pot...

Llavis de poesia
dins una cara de tardor
i perfum de petons
en el flascó dels somnis.

Sura la imaginació
pel llit del desig,
quan el sol no pot
ni amb la lluna,
ni amb la nit.

Esborrany

Amb parsimònia, ressegueixo
la tramoia d’una recança,
foragitada per l’efímera tarda,
on sols vorejar el refugi,
cínic, de la suficiència;
allà on s’esquartera l’ànima,
a plena intempèrie.

“L’espelma està encesa, però cada vegada té menys cera”

El rebost del temps

Si tu estàs a la meva memòria,
vol dir que jo també estic a la teva.

Al rebost del temps
hi tenim els prestatges
plens de pots i empolles,
on guardem els records.

Tots ells etiquetats
amb contingut i data.
Data només d’elaboració,
perquè aquest producte
no té data de caducitat.

Efímer prodigi

Obro finestra
a l’existència,
per donar-li
sentit i plenitud
a la meva vida.

Anar-me’n
de tota incertesa
(com espai emotiu)
per retrobar l’origen
dins de cada secret,

Dellà, emmarco
la claredat del cel,
on es balanceja
aquesta existència,
com efímer prodigi.

“Jo mai presumiré d’entendre a un gallec”  (José Manuel García Margallo)

Remolins de silenci

El riu de les paraules està sec.
La balma del canyissar oneja
al captard, amb encís de vent
i els seus remolins de silenci.

Vençut

Vençut,
l’arc, tensat, té
la fletxa per sortir.
La seva solitud
només l’entén
l’aire que l’envolta.

Vençut,
la fletxa farà diana
i el seu encert
serà el seu comiat.

Sí, estic vençut
i sense cap mena
d’esperança.

“Mitjançant l’esforç, l’aprenentatge produeix tot el que és bonic”  (Demòcrit)

Punyir l’enyor...

...dels fets inconcrets
i d’una existència
amb més esdeveniments
que vivències.

Punyir l’enyor quan
la veu no surt
i les salades llàgrimes
ja coneixen el camí.

Punyir l’enyor per tornar
a una llum d’albada
o a una nit d’amor.
Prop, molt a prop,
d’un rellotge aturat.

Punyir l’enyor,
si és que es pot
punyir l’enyor.

Un arbre al bell mig del cel

Allà on hi ha arrels,
tu hi tens fulles i branques.
Allà on hi són les fulles,
tu hi tens arrels.

Espill invertit
que retornes a la Terra
la imatge quimèrica
de cara verda i cabells
eriçats per arrels.

No ets tangible.
No et mulles.
Miratge en cada núvol
i vana il·lusió
a cada posta de sol.

Al bell mig del cel,
hi tinc un arbre.
Al bell mig del cel,
tots hi tenim un arbre.

“Mentre el meu cos baixa, el meu esperit puja”

Avet negre, avet roig

Recer de camí
per on tomba
l’aigua freda
de la gelera.

Prop, la tartera
comanda altre rierol.
Al capdavant, l’avet negre;
a la seva rereguarda,
l’avet roig, on saltirona
un esquirol inquiet,
que retorna al bosc
amb els últims raigs
d’un sol ferit
pel vol del voltor.

Tot és silenci
en aquesta pau.

A més de dos mil metres,
la muntanya torna a tenir
la gènesi del primer dia.

Empeltant paraules

Adés, en el tritlleig
de la conversa, s’ha
corgelat la porpra
del meu esperit.
I per la fornal dels mots
trempa el metall
de l’ànima escantellada.

Petit joiell encastat
com reg en arbre fruiter,
on, més tard, hem d’empeltar
les nostres paraules.

“El major dels nostres enemics sol ser el nostre propi caràcter”  (Bottach)

Algunes cites “famoses” de El Pensador de la vida

“Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament”

- Atenció! Teniu cura de l’estupidesa política i social que només considera drogues les que són il·legals.

“La gent normal parla normal”

- Desconfieu de les persones que parlen amb renecs i paraulotes.
- Desconfieu de les persones que fan ús i abús de diminutius i superlatius.

“Només hi ha dos classes de persones, les que pensen amb el cap (racionals) i les que pensen amb el cor (emocionals o viscerals)” 

 - Les persones que pensen amb el cap només diuen: “Jo sé...”  “Jo no sé”.
- Les persones que pensen amb el cor diuen: “Jo penso...”  “Jo diria...” “A mi em sembla...” “Jo opino...” “M’imagino...” “Etc...”. Però mai ens diuen el que saben i (encara millor) el que no saben.

“Aquí l’alcohol és legal i el haixix il·legal. Als països musulmans l’alcohol és il·legal i el haixix és legal”

- Qui té raó? La resposta és que els dos tenen raó; ja que, els dos són droga.

“Per a un professional de la salut, el més difícil és portar la gent a la realitat”

- Tot sovint, la gent confon la realitat amb el seu estil de vida.

“No hi ha camí per arribar al malalt, el malalt és el camí”

- Alguns metges (cada vegada menys) encara es capfiquen amb el diagnòstic i el tractament.

“L’OMS sempre deia que tabac i alcohol eren les drogues d’inici. Jo els vaig corregir, dient-li’ls que la droga d’inici sempre era la cafeïna, sigui en forma de cafè, beguda de cola o beguda energètica”

- Per a sorpresa meva, l’OMS em van contestar, dient-me que tenia raó.

“La llibertat no radica en l’elecció, la llibertat radica en la independència”

- Elegint ens podem equivocar. El fumador elegís fumar i s’equivoca; ja que, es fa depenent de una droga (legal) anomenada nicotina.

“No es defensen les persones, es defensa la veritat”

- Quants polítics s’han cremat les mans, per ficar-les al foc, defensant a militants del seu partit?

En tinc algunes més, les podeu trobar resseguint el blog.

“El mal educat sempre té un «argument» per justificar la seva mala educació”

A bell ull

Cada nova temptativa té
un compendi d’actituds
–estètiques i reiteratives–,
per descriure la dimensió
que cada qüestió fa, atiar
la torxa que il·lumina
la cova del discerniment;
encara que sigui inassolible
una estètica per commoure
i apaivagar el nostre esperit.
Però, sempre és millor això
que la caòtica inanició amb,
o sense, l’eròtica d’angoixa,
progenitora del caràcter cínic
que és inherent a la paranoia
i a la seva ànima escardalenca.

Quan bufa l’atzar

Quan bufa l’atzar,
ens trobem a lloure
del destí, al caprici
de la seva vanitat.

“Aquesta societat cada vegada té més gent 3E: Egoista, Egocèntrica i Egòlatra. I, si voleu, hi podeu afegir: Narcisisme, Agressivitat, Prepotència i Drogoaddicció. I ja tenim el còctel d’una societat neuròtica i regressiva, on li manquen tota mena de valors ètics i morals”

Vers l’eternitat

Fiqueu música per
creuar el mar del temps,
amb veles de destí
i timó d’emocions.

La sensació de guanyar-li
la partida a la vida,
amb somriure als llavis
i una cançó al cor.

Tard o d’hora, arribem
al port dels estels,
on atracarem l’ànima
per a tota l’eternitat.

Fent quimioteràpia

Escolto cançons
que mai caduquen,
que són rampells
i fotos puntuals
de moments viscuts
al llarg del camí.

Al cap i a la fi,
els anys només són
un recull d’experiències
on, tard o d’hora, fem
el rumb al més enllà.

A dia d’avui, el blog El pensador de la vida ha assolit noranta-cinc mil visites. Gràcies a tots per fer-ho possible.

Esguard polític

Tostemps que un dilema
desarranja la intuïció
de la societat civil,
el polític busca trencall
per donar orientació
diagnòstica. Pròdrom
confessional i retorn
a l’estança mòrbida,
on l’hostatge d’opinió
agnòstica brolla,
per poder maquillar
la malaltia: Traduir
un règim democràtic
com fal·laç democràcia.

“La corrupció no entén de dretes o esquerres. La corrupció només entén de gent sense escrúpols”

Comitiva d’incertesa

Avui, tinc per interlocutor
un qualitatiu avorriment,
que vulnera l’habitual
disbauxa quotidiana.
Aquesta nadiua incertesa
gaudeix de bon seguici
(grotesc i una mica miop),
que contribueix a compartir
el minúscul i esquifit estímul;
referència que és illa, dins
el desert d’un projecte.
Goig per un compromís
i oasi clos de lleial esforç.
Si més no, les petjades
són escarni d’envelliment.

Mítica recerca

Amb una subtil mirada,
poso màxima distància
a l’assaig de nostàlgia.
Ja que no puc sadollar
l’absència, em capfico
fins a la feble obsessió.
Ridícul esforç, escull
de nàufrag i bagatge
per a una vàcua intuïció
que, a les palpentes,
fa naufragi de l’encís.
Al capdavall, aquesta
aparença té vexació
de gratitud. La joia,
mutada, de la dialèctica.

“No triem com o quan anem a morir. Només podem decidir com viurem”  (Joan Baez)

Cicatrius de vida

Successos i esdeveniments
(encara que tinguin reticències)
ens acompanyen, formen part
de l’espectacle de la nostra vida.

Volem ser protagonistes
del silenci que ens envolta,
però ens falta fe i confiança
damunt la pell, carn i ossos.

I, al mirall, cara de galivança,
cara de protagonista, plena de...
foteses, mapa i solcs d’arrugues,
de cicatrius que ens deixa la vida.

Tipus d’eutanàsia

Totes les paraules tenen el seu significat i moltes amb arrels etimològiques com és el cas de la paraula eutanàsia. Eutanàsia prové del grec antic: eu- (bona) i thanos (mort). Literalment, eutanàsia significa “bona mort”. Qui no desitja una bona mort? Amb el temps (i amb permís de la semàntica), el significat d’eutanàsia ha canviat i avui en dia ens referim a l’eutanàsia com un avançament no natural de la mort. Tant és així, que s’ha “inventat” la paraula ortotanàsia per definir la “bona mort”.

Hi ha un tercer concepte (contraposat a eutanàsia) que és la distanàsia, la que allarga la vida de forma innecessària i artificial. Vaig un punt de vista ètic i professional (legislacions a part), només es contempla l’ortotanàsia. És a dir, ni avançar la mort (eutanàsia) ni dilatar-la (distanàsia). De fet, podem parlar de sis tipus d’eutanàsia: voluntària o involuntària, activa o passiva i directa o indirecta. Actualment, s’entén per eutanàsia quan aquesta és voluntària, activa i directa. I ens queda el concepte mort digna, però això és una altra qüestió que pot incloure o no l’eutanàsia.

“No pots triar la manera de perdre, però sí que pots triar com recuperar-te per guanyar la propera vegada”  (Pat Riley)

Reguitzell d’afanys

Amb tombarella escèptica
(de plantejament existencial),
intento conrear amb serenor
el sobrecor espiritual que
fendeix el llenç de tota
mediocritat. Astorat per
balder esglai de sorpresa
(llampec d’experiència),
al menystenir la íntegra
síntesi de la coherència.
Dedins, i contemplatiu,
albiro l’etern misteri
de l’estupidesa humana.
Rebuig i fàstic, tedi i rutina
són, de bell antuvi, recurs
per esperonar la imaginació
i fugir de la grollera
escletxa de morbositat.

Cercant

He perdut la son,
l’he buscada
per tot el pis
i no l’he trobada.

Mentrestant,
la ressaca oncològica
torna a florir, sempre
ortodoxa i puntual.

(Malgrat tot, Bon Sant Joan) 

Nit de Sant Joan

La vella vetlla
de la revetlla
de Sant Joan

“Aquest llibre (El pintor d’ànimes) el vaig iniciar gaudint de salut i, a conseqüència d’una greu malaltia, he posat el seu punt final teclejant amb mil agulles clavades als rovells dels meus dits. Vull dedicar-lo a tots aquells que lluiten contra el càncer, i també als que ens ajuden, ens animen, ens acompanyen, pateixen amb nosaltres i, en ocasions, tenen que suportar la nostra desesperació. Gràcies.”  (Idelfonso Falcones)

(Gràcies Idelfonso per la part que em toca)

“La política espanyola és un fastigós vodevil continu”

Mapa

Mil camins porten
al bosc del record.
Un a un, arbre a arbre,
els he resseguit tots.

Cada un té empremta,
la seva pròpia identitat,
que sempre m’emplaça
a la foto d’algun lloc.

I tots plegats els tinc
dibuixats i estructurats
al mapa de la meva vida,
al far i al batec del cor.

Com casa meva

A les venes hi tinc
sang de muntanya,
sang de pedra i fusta.

Pedra de serralada,
granit, ull de serp,
i fusta viva d’avet.

Els meus pulmons
sempre gaudeixen,
quan respiren en verd.

M’envolto de germans:
animalons que volen,
animalons que corren.

I abasto tot el Pirineu
com si fos casa meva
i cada bosc una cambra.

“La lliçó més difícil d’aprendre és que aprendre és un procés continu”  (David Gerrold)

Desgavell d’estramps

Faig conreu d’idees
per venerar un foli
blanc. La ploma grimpa
tot sacsejant l’enginy.
El xipolleig d’un rodolí
(aigua d’Auca) recorda
l’inici poètic del temps.
Tant del saió com
del guaret surten
uns quants expletius
i, potser, una retronxa
innecessària i assonant.
Finalment, entrelluca
una tornada pleonàstica
amb un xip-xap feixuc.
Tot plegat, un balder
esborrany que congrio
per temperar l’esperit.

Temps de temença

Encalçat pels setanta,
m’embolcallo, espaordit,
en el panteix del dubte.
Pòsit que enlluerna
el cafè de la vetlla,
quan faig un tastet
a la vel·leïtosa fidelitat.
Lleugera i dissortada
sinceritat que xucla
el perill on sempre
s’acull la complicitat.
Mentre, a cua d’ull,
remugo i folgo temps,
per esfumar, de nou,
les meves temences.

“No hem de treballar en contra de la guerra, hem de treballar a favor de la pau”

Renúncia

El tedi de la vida
–subtil escenari on
es forja l’estoïcisme–
sobreviu, amb feines,
la intempèrie onírica
d’allò que és fictici;
fins que el fracàs,
o una temptació,
fan adonar-nos que
tot és irrellevant.
Aleshores, l’amargor
i la tenacitat desvetllen
el contingut, sobrer,
d’entrar o sortir de
la cabana de l’amor.
Dins per pidolar,
fora fred de cel ras.
Al capdavall, queda
l’aprenentatge per
poder fer la renúncia.

El plany del follet

Sota la paperassa
del primer calaix
surt, poruc, l’escriny
on hi tinc el Manairó,
faisó de Martinet
del Pirineu lleidatà.
Capçot, em fita,
creu que l’he traït,
que l’he oblidat
en els encontorns
de la memòria;
on se sol ensorrar
el propòsit d’Any Nou.
¡Com oblidar-me
de la seva xerrameca
i perbocada ganyota!
Tanco l’estoig, mentre
el seu etern averany
em fiblarà l’esperit
fins al proper any.

“El problema dels silencis és que mai saps com interpretar-los, a menys que tinguis coneixements de llenguatge no verbal. Tot i això, sempre cap la possibilitat de caure en l'especulació”

Espill de solitud

M’engrapo en el malson,
l’evocació bituminosa
que n’és vorera pel cervell,
per on llisca el deler.
Vinclo espurnes de records,
per revifar l’espelma
que trenca la sinuosa
penombra, on batega
el hieràtic rellotge,
al compàs del tic-tac
del cor. Faixó de pànic.

Tinc totes les finestres
amb estors  atapeïts,
perquè no em vegin
i, sobretot, per no veure.
També sóc furtiu, aguait
d’enyorances i esdevenir,
on es reclou la por,
que percep l’esperit
d’un cos que, cada dia,
emergeix amb nova xacra.

Argollada per les ones

El sol esquinça l’horitzó,
diluint els seus raigs,
on esmorza el mar.
Tèbia platja d’evocació,
tebi amor d’un estiu;
atalaia d’il·lusions,
nous amics i somriures.
Perduda la seva mirada,
a les ones queda atrapada.

“El que és impossible només triga una mica més”  (Anònim)

Llàgrimes de tardor

(Tot estant a Terrassa)

Queda temps per obrir
porta al pensament
i fruir la propera emoció,
quan aquesta llavor
neix, creix i ens dóna
botí de sentiments.

Cruïlla per a mirades
i tímids somriures
–plens de silencis–,
entre llargs passadissos
farcits de terrassans.

Entorn de solitud

Flux de gent en l’entorn
que determina anades
i tornades pel passadís
de cada circumstància
personal, incedible.

I el silenci es trenca,
amb veu metàl·lica
de megafonia: nom
i porta d’entrada.

La resta, soroll i frec
de passes. Més soroll
i frec de diaris que
constitueixen murallats
per a cada pensament.

Pel seu damunt, s’aguaita
l’explanada de cadires,
alineades com exercit
a punt de fer el setge.

Tot plegat, estem parlant
de salut o, millor dit, gent
amb la seva malaltia.

“A la lluita per la salut, és molt dur guanyar batalles, sabent que la guerra està perduda”

Nou i nova

Rere la finestra,
esquinçalls de boira
i llençols de rosada
fan un concert per a
la platea de pomeres.

Sota la batuta del vent,
musiquen les branques
i dansen herba i flors.
Mentre, la finestra,
vesteix túnica entelada.

Nou dia, nova poesia,
per romandre a Ponent.

Sabies què...?

“El kiwi porta més vitamina C que la taronja”

Infinit

A vegades,
per sobreviure,
evoquem records
com si fossin
projectes de vida
assolits i recuperats.

Encara que ens siguin
estranys i absents,
perquè ells van florir
amb un malmenat misteri
i ens feien sol·licitud
per anar cap a l’infinit.

Qüestió lingüística

Roger Escapa, dins el seu programa El Suplement de Catalunya Ràdio, va dir «Muntmeló». I, tot seguit, es va justificar, dient que un lingüista li havia dit que s’escrivia Montmeló, però que es pronunciava «Muntmeló». Tant al Roger Escapa com al lingüista, jo els hi pregunto: Aleshores, per què escrivim muntanya i no «montanya»? Tots sabem el que és un mont i tots sabem el que és un munt. Per què, a vegades, s’intercanvien quan s’utilitzen com a prefix, sobretot si són topònims?

Tots sabem l’ús i abús que fan els barcelonins de la vocal «u» i fico com a exemple «burru». Per cert, segons molts referents culturals catalans, diuen que a Catalunya el millor català es el parlat al Solsonès. Així doncs, Visca Lleida! I visca la nostra vocal neutra!

“La pitjor experiència és la millor mestra”  (Kovo)

Pèrdues de temps

(Pèrdues en el temps)

En l’albor del temps
–i no va estar escrit
en els Comentaris–,
la paraula de Castor
va ser llum per a Sarah.
Amb ella, creà Lash
(més endavant Lasha)

Sense brindis al sol
ni càntics a la lluna,
sorgir el primer
“primus inter paris”
Però, l’home encara
no estava preparat
per lluitar, amb ell mateix
i la seva rauxa.

Cada paradís eixorda
el pensament, durant
uns quants segles.
Després, el dubte
fa néixer la ironia
i, com no, l’estultícia.

Sal marina

Posa sal a la teva fe
i, fins i tot, a l’esperança.
Retroba la il·lusió del passat,
quan el capvespre recull
l’heterònom pensament,
mentre la marinada copsa
i bressola cabells i antull.
Que el reflex de l’aigua
sigui el reflex dels ulls,
tostemps enyorats, estimats.
Sí, posa sal (i sol) a la vida
i, de bell nou, torna a somiar.

“L’esperança és un estimulant vital molt superior a la sort”  (Friedrich Nietzsche)

Frustració

No tinc cap raó
que em doni la raó,
ni cap argument
que pugui rebatre
qualsevol pensament.

No tinc cap motiu
per afrontar-ho,
ni cap sentiment,
ni cap emoció,
que siguin negatius.

Però, sempre queda
un dubte filosòfic
per a cada pregunta,
quan s’està al camp clos
d’una frustració.

La cançó de la por

“La por pot ser ocasional,
la covardia és permanent”

La por saqueja la pau,
dóna... submissió,
     oprimeix,
     col·lapsa,
     esclavitza
amb idees imposades
i força la rendició
sense lluita.

La por ens inhabilita,
sense resposta... davant
la injustícia, amb la
voluntat subjugada.

La por juga a cuc a amagar
amb les emocions,
     s’aprofita
     de la ignorància,
     de la covardia,
és còmplice del terror
i de la por a tenir por,
la temuda ansietat.

“Visc la meva espiritualitat, sense necessitat d’embolcallar-la amb una religió”

La poesia de les flors

Cada filera de flors
n’és un vers del jardí
i, totes juntes, ens fan
un poema de primavera.

Designi

Resseguint els àlbers,
pel marge del riu,
tanco porta a la tristesa.

En aquest àmbit,
m’engoleixo la pena
i el buit del destí.

De sobte, àvid,
allibero l’esperança
i un inconegut futur.

L’entorn té presència
i, potser, em fa
el glop d’un designi.

“Algunes persones són tan falses que ja no distingeixen que el que pensen és justament el contrari del que diuen”  (Marcel Aymé)

Travallengua

Si creus que creure,
en aquesta creença,
és com donar el teu amor
i estimar al ser estimat;
ja pots distingir el distint
d’aquesta distinció.

Si pots creure que
el teu credo és el meu
i que ell ens porta
de l’amistat a l’amor,
i de l’amor a l’amistat;
ja tens desxifrat l’enigma
del enigmàtic amor.

Si creus, en aquesta creença,
i estimes l’amistat, com
amic que ets de l’amor,
veuràs que el credo és més
que un credo i desxifraràs
l’enigma d’aquest amor.

Si creus que aquestes roses
no sols són roses i que són
roges per la passió. Llavors,
dóna’ls-hi també els colors
blanc, rosa, groc, fúcsia i blau.

Si creus, creu.
Si estimes, estima.
I, creient, et creuran.
I, estimant, t’estimaran.

Ésser d’aigua

M’ha batejat la pluja
amb repic de tambors
de la seva tronada.

M’ha batejat la pluja
i m’ha fet entendre
que som éssers d’aigua.

“La veritable saviesa està en reconèixer la pròpia ignorància”  (Sócrates)

Desvetllat

Manllevo el silenci de la nit,
la solitud de l’harmonia
i el neguit d’escriure.

A cada full, oneja el vel
on ressona el miracle
eteri de la tendresa.

Desvetllat, només puc
compartir el silenci
amb el temps i la poesia.

Tornar a viure

Voldria tornar a viure
el que ja he viscut;
canviaria poques coses,
perquè la nostra vida
és nostra i és de tots.

“És difícil vèncer a una persona que no es rendeix mai”  (Babe Ruth)

Pluja de núvols

El sol els impel·leix cap al zèfir
i pel camí s’enamoren de la terra,
ploren vers ella, per impregnar-la;
acaronar un somni en blanc i negre.

La boira branda el paisatge, gotes
desformant entorn i pensament.
Vapor d’aigua, vapor per a cava
i el sol es perd amb un cel blau.

Càntic del bosc a la lluna

Tu que has estat i segueixes sent.
Que tens i no pretens.
Que limites les preguntes,
doncs coneixes les respostes.

Sabedora del que ha de saber-se.
Coneixedora d’ofici.
Que estant en possessió dónes
i sense necessitar agafes.

Que et ponderes i t’equilibres.
I de l’equilibri fas ponderació.
Et nomeno com a expressió
d’exemple i escarni:

Qui dubti de tu,
que dubti d’ell mateix.

“Tots som passatgers del tren del temps”  (C.S.I. Las Vegas)

Bocins

La primavera
estarrufa el bosc,
i la llum la convida
a ballar per la pinassa.

Cada entorn
és un bocí de vida.
Cada emoció
és un bocí d’amor.

Mentrestant,
a casa, la citronel·la
fa explosió de flors
com una pomera.

Puzle

Tantes peces
com emocions.
Com encaixar-les?
Perquè el puzle
acabi sent
un sentiment.

“L’èxit és una cosa bastant repugnant. La seva falsa semblança amb el mèrit enganya els homes”  (Víctor Hugo)

L’Amor

M’he fet addicte
a la droga de l’amor,
al seu etern encanteri
que brolla fent Tardor
i fent Primavera.

Enrere queden cicatrius que,
si no en tens, és que no has viscut.
Cada arbre, cada escorça,
té cicatrius de lluita i, també,
arrugues de saviesa.

I quan dos arbres s’ajunten,
com a mínim, ja són jardí
d’esperança, d’il·lusió;
ja que, el batec del cor
és el dictat de l’amor.

Memòries

He tornat a viatjar
pels meus records:
Amb les mans,
les aromes
i els sentits.

He tornat a escoltar
totes les meves històries
i a observar cada foto
que vaig gravar
a les meves retines.

Però, sobretot,
he tornat, perquè
els records inspiren
el futur, i el meu
comença ara.

              Anekke

“La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”  (Groucho Marx)

Viatge per al futur

M’agradaria ser el destí
i des del moll ficar rumb
a la terra promesa, aquella
on nia el recer de l’amor.

I per reivindicar aquest amor,
em faré pelegrí i rebel a l’edat,
amb pluja fina de melodia
i espurnes de foc a cada vers.

I en el veler, faré interludi amb tu,
gaudint la travessa del viatge;
un senzill però emotiu arpegi
per fer una poesia inoblidable.

M’agradaria que la hipnosi
del nostre mirar fos
ingràvida, quan envernissem
els nostres eterns somriures.

M’agradaria..., fer el viatge junts.

Pluja de paraules

Sóc pluja fina
i, de mica en mica, vull
que les meves paraules
adobin la teva ànima.

Sóc terra fèrtil
i, cavalló a cavalló,
conrearé l’horta
on neix el teu esperit.

I sóc, també, tendresa,
llum blava d’horitzó
que busca la seva lluna
per poder estimar-la.

Sóc vent, que despentina
el teu cabell i remou
(intencionadament) totes
les teves emocions.

Sóc foc, que alimenta,
caldeja i escalfa la llar
on viuen els sentiments,
que són: teus, meus, nostres.

I sóc només un home,
meitat poeta, meitat filòsof,
que té la sort i la felicitat
d’haver despertat el teu interès.

“Me n’adono que em faig vell, perquè cada vegada m’afecta més la mala educació i Lleida de mala educació va ben servida”

La Mitjana

Veient a la Bassa Gran com “aterraven”
sobre l’aigua una parella d’ànecs coll verd
i escoltant Across the Universe de Beatles,
he desitjat que estiguessis al meu costat
per compartir aquest moment de felicitat,
perquè amb tu la felicitat té sentit, com
la parella d’ànecs surant per l’aigua.

Rellotge d’hores perdudes

Segon a segon,
la tossuda maneta
gira pel cercle,
una vegada i una altra.

El temps pot ser
aliat creatiu
o furtiu fugitiu,
on solen morir
les hores perdudes.

Temps que no torna,
que s’enclaustra
dins la memòria
i ens deixa
un pòsit per al record.