S’han volgut establir similituds entre diferents estudis, tant psicològics com sociològics, sobre el comportament que té el drogoaddicte i les diferents influències que afecten i determinen aquest comportament: influències socials (i tribals), massificació urbana i barriades marginals, context familiar, entorn laboral, etc.
De fet, no hi ha, en la pauta d’aquest comportament, una sola causa aïllada; però si podem parlar d’una “terra de sementera” on s’afavoreix, creix i es desenvolupa la drogoaddicció. Aquesta sementera és la immaduresa. “Per se” el drogoaddicte té personalitat immadura, amb llavors d’ignorància o sense, amb components narcisistes o sense i amb flocs de complex d’Èdip (o d’Electra) sense superar. Aquesta immaduresa impedeix que el drogoaddicte sigui capaç de discernir entre llibertat i independència (els sol confondre i, moltes vegades, els fa equivalents, sinònims) Així, per exemple, es creu lliure pel fet d’elegir fumar, quan la realitat és que es fa esclau (depenent) d’una droga anomenada nicotina[1]. Per cert, la nicotina té un poder d’addicció deu vegades superior a la cocaïna[2]. Per tant, qui és més drogoaddicte el cocaïnòman o el fumador? La resposta correcta és: ambdós.
Aleshores, cal “reeducar” a la persona drogoaddicta (o susceptible de ser-ho) per intentar establir un patró de comportament madur; que la referència de la seva conducta sigui la pròpia identitat, enlloc del que fa (forma o estil de vida) o deixa de fer (limitacions i/o frustracions de la seva vida quotidiana) D’aquesta manera, podem intentar[3] que entri en una fase reflexiva. Ja que, immaduresa i irreflexió sempre van juntes, fent un autèntic tàndem.
I tot això cal fer-ho abans que arribi el deteriorament neuronal, que totes les drogues (absolutament totes) provoquen i que la seva immaduresa es torni crònica, fent inviable qualsevol proposta terapèutica i social. Hem de tenir clar que immaduresa i deteriorament neuronal són del tot irresolubles i, per tant, qualsevol actuació està condemnada al fracàs. En aquests casos, només es pot fer una “actuació pal·liativa”, per retardar el progressiu deteriorament físic, psíquic i social.
