Embadalit…

…davant els penjolls
i l’enganyosa bijuteria
a les casetes del passeig;
mentre sento el suau alè
de la marinada i la flaire
a gasoil dels vaixells. Intrigat,
se m’escola una estèril idea,
eixorc pensament de la vacuïtat.

“Si vols ser feliç, siguis feliç”  (León Tolstoi)

Albarracín

Cau la temperatura
a ritme de crepuscle.
L’horitzó, groc taronja,
acarona un llit de núvols,
resseguint tota la serralada.

Riu avall, s’alça l’emmurallat,
anellant l’atapeïda vila,
que té les cases adherides
com si fossin grills culturals;
l’aigua serpeja, fins creuar
per sota el molí del gat.

Aquí –on la senyera duu
la creu de Sant Jordi–, també
he percebut el batec del cor.
Aquell batec que només surt
quan la veu es queda curta
i les emocions llargues.

Anàlisi

Fart de tanta xerrameca,
surto del parany de l’esperit
i de l’àcida crossa de la tristesa.
Ara, estic àvid per tornar
a ensumar la feliç rutina.

“Aprèn a deixar anar. Aquesta és la clau de la felicitat”  (Buda)

La ratlla

Al rerefons del pensament,
hi tenim la ratlla de la prudència
que és tant o més ampla,
segons sigui la saviesa.

Es necessita un horitzó
per encendre la discreció,
que tingui la quietud
i l’embruix de la tendresa.

Emmurallats amb la ratlla,
establim la fi del combat.
S’apaivaguen desig i rancúnia
i quedem al recer de la pau.

Des del terrat

Des del terrat,
el cel el tinc més a prop
i la lluna de la il·lusió
pot vèncer la meuca tristesa.

Des del terrat,
veig passar coloms, cigonyes
i ànecs de coll verd; i, sobretot,
les orenetes de tots els versos.

Des del terrat,
neix el sol amb més força,
quan juga a cuc i amagar
amb les ombres dels carrers.

Des del terrat,
miro La Cerdera, allà on
el sol s’amaga, dia rere dia,
i no sabem ben bé per què.

Des del terrat,
el riu sembla una llarga serp
i els arbres gespa per tallar,
quan els ocells hi van al captard.

Des del terrat,
la meva ànima vola més lleugera
i pot buscar rumb a nous camins
ja sigui per l’horitzó o pel firmament.

El meu terrat és..., el meu terrat.

“Els éssers humans fan la seva pròpia història, encara que baix circumstàncies influïdes pel passat”  (Karl Marx)

La teva veu

Fes sentir la teva veu,
si no vols morir en
el teu propi silenci.

Cada cop que calles
dónes opció que
algú parli per tu.

Fes sentir la teva veu
i, així, fes-te respectar.

Monjo de poesia

La mirada de silenci,
el desert de la cel·la,
desnonat social;
monjo de poesia,
soldat de versos...,
sobrevisc al naufragi
amb rosari de rutines
i misses d’imprecacions.
A prop em queda
l’ombra de la cambra.
Lluny, la llum d’un jardí
i la cendra del seu nom.

“El Senyor ha ordenat que sigueu benèvols amb els vostres pares. Parleu-los amb tendresa i respecte”  (Corà 17:23)

Estic fora

Sóc com sóc,
No hi puc fer més. Però...:

Estic fora del suïcidi.
Estic fora de la vostra soledat.
Estic fora de la meva soledat.
Estic fora del peatge sentimental
i dels quilos i quilos emocionals.

Estic fora de les convencions socials.
Estic fora de l’estultícia humana.
Estic fora de les drogues il·legals.
Estic, també, fora de drogues legals
i de drogues que són medicaments.

Estic fora del governall de la vida.
Estic fora dels edictes de la mort.
Estic fora de la contaminació.
Estic fora de la bagassa tristesa
i, com no, de les pèrfides alegries.

I estic fora d’un món
que està fora d’ell mateix.

Anada i tornada inversa

Poe – Mes
          Poe – Més
                    Sem – Fot
                               Tot – Res
                                        Ser – Tot
                                                  Fot – Sem
                                                            Més – Poe
                                                                       Poe – Mes

“Hi ha dos maneres de viure la vida: una com si res fos un miracle, l’altra és com si tot fos un miracle”  (Albert Einstein)

El camí

Tinc o no tinc?
Estimo o no estimo?
Ric o ploro?
Música o poesia?
O..., tot plegat a la vegada?

Resto en el camí,
buscant companyia
pel viatge de la vida.

No, no és bo fer-ho sol,
sense una bona conversa,
el somriure i calidesa
humanes que ens donen
la referència d’estar vius.

Crepuscles

He trencat el vent
per l’escletxa del record
i he obert l’albada
amb clau de sentiment.

Torno a jugar a: cuit i parar
(en el petit carrer de l’amistat),
als encantats (de la nostra soledat)
i al petit soldadet anglès
(amb peus cansats de caminar)

I he recollit la veu glaçada
de la muntanya, i he recollit
el silenci tòrrid de la platja,
per escriure, altra vegada,
allò que puc escriure:
Un crepuscle de sol lluent,
un crepuscle de lluna clara.

“Fugiu dels optimistes i encara fugiu més dels pessimistes. Ni optimisme, ni pessimisme, sigueu realistes, que el realisme està a l’agulla de la balança. La realitat és la que constata que la meitat del got està plena i que la meitat de dalt està buida”

El meu hort

El meu hort és l’escriptura,
en ell hi tinc plantats:
noms, mots i paraules;
articles i pronoms embrancats,
arrenglerats cavallons de verbs;
planters d’adverbis i conjuncions
i un arbre de preposicions.

Aixada d’estilogràfica en mà,
entrecavo aquí i allà
i arranco les males herbes
de paraules descregudes,
tot mirant-me interrogants,
admiracions i punts suspensius.

El meu hort es rega amb
la sèquia dels diccionaris
i, de vegades, el puc abonar
amb poemaris d’altra gent.
El meu hort no és un gran hort,
però em dóna collita suficient
per a la meva taula i per a tot l’any.

El pensador de la vida

No sóc ni millor ni pitjor que qualsevol altra persona. Malgrat que em van batejar com El pensador de la vida, amb el temps m’he adonat que tant o més important és pensar, com és reflexionar. Ficaré un exemple molt senzill. Descartes es va fer famós amb la frase: “Penso, aleshores existeixo”. Aquest és el pensament, però fruit de la meva reflexió, crec que la construcció de la frase seria millor fer-la a l’inrevés: “Existeixo, perquè penso”.

Quan un, dins el món científic i tecnològic, planteja l’humanisme com eix vertebral de les Ciències de la Salut, s’emporta una sorpresa al constatar que la majoria de la gent no està per la labor. Molts bons professionals de la salut (potser per la feblesa filosòfica d’un sistema sanitari imperfecte) acaben per refugiar-se dins de protocols que estan estandarditzats (avui en dia, tot està protocol·litzat) i no volen plantejar-se la disjuntiva, casi maniquea, entre protocol i criteri professional o entre malaltia i malalt. No els critico, entenc que amb la gran quantitat de denúncies que es poden produir (fundades o no), el protocol és un bon refugi, per afrontar qualsevol eventualitat judicial. Ja que, la competència passa a ser del responsable del protocol; és a dir, del sistema sanitari. Però, és clar, amb aquesta pragmàtica forma d’actuar, poc o molt es dilueix el criteri professional. Al llarg de la meva vida professional, en un parell d’ocasions, em vaig veure obligat a dir-li a dos directius: “Jo no he estudiat una carrera universitària, perquè un protocol em digui com he de treballar”. Un dels directius ho va entendre a la primera. L’altre anava dient que el Jesús estava en contra dels protocols. Quan vaig tenir ocasió, a aquest directiu el vaig tenir que corregir, dient-li: “Jo no estic en contra de cap protocol, estic en contra que un protocol estigui per damunt del meu criteri professional”. I sí, ens vam entendre. Al pas que anem, en un futur no gaire llunyà, criteri professional i protocol quedaran unificats sota la figura d’un robot mecanitzat. Un robot no deixa de ser un ordinador articulat i ensinistrat i, com tots sabem, els ordinadors no s’equivoquen, els programadors informàtics sí. Sempre acabarem morint amb la intel·ligència, eficiència i eficàcia d’un professional informàtic. Caldrà saber si els errors humans no es convertiran en errors informàtics i això també resarà per a tots aquells robots que fabriquen altres robots. Ficant-hi una mica d’ironia, i amb permís de l’Aristòtil, no deixa de ser un sil·logisme tecnològic.

Només hi ha un sinònim per a filòsof i és pensador. Se suposa que tots pensem. Per tant, tots som filòsofs potencials, tan sols cal afegir-hi el factor determinant: la reflexió. Ara bé, podem pensar amb el cap (pensament racional) o podem pensar amb el cor (pensament emocional). Sempre he defensat aquest camí: Primer pensar amb el cap, després reflexionar i a l’hora d’actuar ficar-hi el cor. La naturalesa, que és més sàvia que tots nosaltres, ha posat a dalt de tot el cap, davall el cor, davall l’estómac i davall el sexe. Ho podem traduir com: primer pensament i reflexió, després sentiments i emocions, després supervivència i plaer primari i, per últim, reproducció i plaer secundari. Si us plau, no vulgueu alterar el savi ordre que la naturalesa ha establert.

Al meu blog, davall del honorífic títol de El pensador de la vida, hi tinc ficat: Filosofia i psicologia del sentit comú. Disciplina que, modestament, fa anys vaig “inventar” i que porto una cinquantena d’anys treballant. Només intento aportar el meu petit gra de sorra, per millorar una mica, filosòficament parlant, aquesta societat tan immadura que vivim i patim. Aquesta disciplina és un triangle equilàter, on a dalt de tot està la filosofia (la mare de totes les ciències), la filosofia em porta a la psicologia i aquesta em porta al sentit comú. Per tancar el triangle, i tornar a la filosofia, m’acullo a l’escola aristotèlica que defineix el sentit comú com: “El sentit comú és aquell sentit que coordina els sentits externs (vista, oïda, etc.) amb els sentits interns (percepció, intuïció, etc.)”. D’aquesta manera, el sentit comú es converteix en agulla de balança i àrbitre equitatiu de la realitat. A tot això, es necessiten canals de comunicació per expressar qualsevol pensament. Jo utilitzo la poesia, articles divulgatius (dieu-li cartes al director), cites i preguntes retòriques. No sóc un bon escriptor, ni potser un bon docent, però em nego que el meu pensament es perdi.

Vull acabar aquest article (dieu-li carta al director), demanant disculpes per si aquest escrit m’ha sortit massa narcisista, però com diu el meu admirat i estimat Josep Vallverdú: “Jo m’exposo, tu em critiques, estem en pau”.

Jesús Jordi Garcia Boadella

“No intentis curar el mal per mitjà del mal”  (Heròdot de Halicarnàs)

A boca de nit

El sol badalla per l’horitzó
i des del turó la nit l’embolcalla
en el llit de llençols negre setí.

Ara, davant l’amor, parpellejo
com un inexpert nouvingut,
desorientat i a boca de nit.

La meva incertesa flameja, és
l’oratge d’un temps ja viscut,
que vol tornar novament a l’inici,

perquè ja ha esmolat el seu final.
Dins nostre, tots portem un cercle
on l’alfa i l’omega sempre s’ajunten.

Demo-cràcia

Sí, a vegades penso que tenim una demo de democràcia, que els polítics ens acaramel·len amb el joc, però sense deixar-nos ni comprar el joc, ni poder jugar-hi i, així, tampoc ens han de donar la garantia de qualitat, obligatòria a la Comunitat Europea. Comunitat Europea que és una comunitat d’estats, enlloc de ser una comunitat de ciutadans. Malgrat tot, els partits polítics fan ús d’aquesta demo com si ja fos el joc definitiu. I nosaltres (prou estúpids) el mirem i fem travesses (li’n diem votacions), per veure qui serà el guanyador del joc.

Algú va dir allò que la democràcia és el menys dolent de tots els sistemes polítics. El que no ens va explicar, quants tipus de democràcies hi ha, la de partits (partitocràcia), la de districtes (representació ciutadana), la dels autòcrates camuflats (autòcrates de sufragi), la de...  Millor que surti d’aquest jardí que té molta terra i poques flors.

Parlant de flors...: “No és això, companys, no és això”

“Menysprea a l’home orgullós que s’avergonyís de vessar llàgrimes”  (Alfred de Musset)

Oasi madur

Encara no llangueixo,
absort en les meves idees.
Encara no sóc esquívol eremita
ni balancejo el litigi del meu ofici.

Tampoc sóc súbdit ni serf;
si més no, esclau del temps.
Encara tinc l’encant de l’encanteri,
on copso la nuesa del tàlem
i el sospir expert de l’amatent.

Tampoc abdico de la sensibilitat,
enardint la meva quimera de joventut
per damnar tota una vida,
recollida en la meva maduresa:
“Un oasi amb tan sols una alzina”

Reflexió a Borredà

Un entrellat de cicatrius
com una xarxa al sol,
sense el peix de cada dia
ni el marisc de festa.

La teranyina del temps
on s’empresonen records
que engolirà la feixuga
aranya de la vida.

Tinc el bordó a punt
i les xiruques netes;
allà on porti el camí,
allà aniré, content!

Sóc una mica més savi,
per què sóc una mica més vell?
o per què sóc... Qui sóc?

“Les persones molt observadores corren el risc que les etiquetin de controladores”

Benvinguts!

Tic-tac, no és l’hora.
Bub-bub, al cor tampoc.
Per fora, el xop-xop
de gruixudes gotes.
Tomba que tomba
pluja d’hivern.
Tomba que tomba
pluja d’estiu.

Tic-tac, ja és l’hora,
cal afanyar-se i veure
si tots serem puntuals.
Bub-bub, batega el cor
amb ansietat emocional.
Fora, el xop-xop, ara
és un xaf-xaf de tolls.
Benvinguts! estimats néts.

Llunyana tarda d’estiu

Eixam de paraules,
sota el cirerer florit
d’un bon llibre.
Lletres afilerades
com formigues al sequer.
Orenetes surant
pel cel blau i ras.
Fulles bressolades
en tarda temperada
pel oratge del Seré.

Tot això es lleva
des del llit del record
d’un somni d’infant.
Dies d’estiu, dies de torre:
ara volíem ser grans,
ara érem nens jugant.
I quan arribava la nit,
badalls de cansament,
badalls endormiscats, per...
demà tornar a començar.

“Al cel no hi ha sala de fumadors”  (Pel·lícula Phenomenon)

Auguri

Deixa un lloc a taula
pel nou amic que vindrà;
encara que, potser, sigui
l’amic de sempre,

aquell que està en el teu
passat, present i futur,
perquè ell és intemporal.

Deixa un lloc a taula
i treu el teu millor vi,
que les espelmes de la nit
ja fumegen boira de record.

Deixa’m un lloc a taula,
per gaudir del teu somriure.

El ferroveller

De tant en tant,
em cabusso dins el català antic,
a la recerca de paraules
oxidades pel seu desús.

Me n’adono que sóc
com un ferroveller,
remenant ferralla
que es pugui aprofitar.

Així, diré fabre en lloc de ferrer
o diré fadrí enlloc de servent.
Això si vosaltres em voleu
eixoir en lloc d’escoltar.

De tant en tant,
faig oblació de paraules,
enlloc d’ofertar-les,
per desvolre el diccionari.