Bombolles

Lliuro pel cel ras
bombolles de paraules,
de primavera afamada
que s’omple de sol i pluja.

Lliuro bombolles de records
per nodrí el llarg camí
del rodamón, del pelegrí,
perquè el record té futur.

Bombolles de sabó,
confetti de colors,
pinzells i aquarel·les
que dibuixen un cor.

Bombolles de sentiments,
bombolles d’emocions,
farcides d’amor i poesia,
farcides d’estimació.

Prima-vera

El mar verd del blat,
la vela del cirerer florit,
el port del mur de la riba
i el cor respira primavera.

El sol guardià de carena,
la lluna guardiana de torricó,
l’aire patró de marinada
i l’esperit encens de primavera.

El riu nen entremaliat,
el bosc caserna d’arbres,
el prat bandera d’esperança
i les flors llapissos de colors.

Primavera, prima-vera,
i molts records per recordar.

“L’esperit d’una persona està dominat pels seus pensaments més profunds”  (Bruce Lee)

Informació o opinió interessada?

Si fiquem el radar de la psicologia (i ens prenem la molèstia d’analitzar-lo), podrem veure com alguns comentaristes i tertulians, exposen la seva informació amb un pòsit (subtil o no) d’opinió. N’hi ha que són autèntics experts, capaços de manipular amb el seu lèxic qualsevol context informatiu, utilitzant eines d’expressió lingüística carregades de símils i comparacions poc afortunades i tot sovint adobades amb alguna que altra mentida per omissió (informació esbiaixada) o amb reserves mentals (informació intencionada i interessada). Dependrà de la maduresa de l’oient i de la solidesa de la seva formació, perquè aquest duet informació-opinió interessada no s’imposi amb el criteri de l’informador, per damunt del criteri de l’oient. Què hi trobem rere d’aquest comportament maliciós? Doncs, des d’interessos i línies editorials (sovint polititzades), idearis o corrents polítiques de partits i, fins i tot, interessos econòmics empresarials.

Com podem defensar-nos d’aquesta informació amb una opinió subjacent tendenciosa? En primer lloc, qüestionant el criteri de “l’emissor”, assolint el nostre propi criteri, per tal de no deixar-nos influenciar. En segon lloc, contrastant, tantes vegades com puguem, la informació de la notícia que rebem. I en tercer lloc, valorant la credibilitat tant de la persona que emet la informació com la del mitjà o partit polític al que representa.

Com fer-ho? (I tanco el cercle), confeccionant el perfil psicològic d’aquest comentarista o tertulià. És a dir, hem de qüestionar tant la notícia que ens dóna com la persona que la dóna. Al principi costa una mica, però és com tot, és qüestió de crear l’hàbit i d’exercir-lo. Si us plau, siguem més racionals que emocionals i no ens deixem portar per les formes, carisma o popularitat d’un comunicador o polític. Qüestionem el fons de cada notícia i fem-ho per damunt de la forma i de la imatge. Ah!, i ja posats, eliminem l’anglicisme fake news.

A poc a poc

(Naixement d’un nét)

A poc a poc,
com entropia musical i melòdica,
així obre els ulls, expectants, lluents,
amb rampell de moviments;
per redimir-nos amb la mirada
i un somriure complaent.

Espai buit

Espai buit de música,
d’estrofes i tornades
que sempre ens omplen
amb polsim de sentiments.

Espai buit a l’esguard
de moments feliços,
el tendre neguit
i calidesa d’un somriure.

Espai buit que omplim
amb el senzill tacte,
quan ens endinsem
camí del record i l’amor.

Espai buit que queda
després de la partida
i que tornarem a omplir
amb una nova arribada.

“Escriure és la millor teràpia psico-emocional que conec”

El pètal de la flor

Sant Jordi 2022

Quan el vent l’acaricia
i la rosada l’emblanqueix.

Quan reposa al delta dels llavis,
mentre s’olora el seu perfum.
Quan trenca la soledat de la carn
i obra llavor al desig.

Quan obra temps de revelació
-en el parèntesi del regal-
com pigment d’una veritat.

Quan l’anhel de l’amant
signa a la pell una nova albada,
la mare d’aquest nou despertar.

Una flor, n’és el millor regal!

Vestit de vida

A poc a poc,
i a trenc d’alba,
m’endinso
dins la placidesa
que batega
pel cel primaveral.

M’embolico amb saba
de paraules,
de vida, de música.
Cada presagi,
cada esperança,
en són espurnes

del foc que xiuxiueja
l’amor amatent,
l’aixopluc del desig,
que m’emprovo
com vestit nou.
Vestit de vida.

“Casa teva és allà on fugir s’acaba”  (Autor desconegut)

Pentagrama

A l’hora de pensar:
filosofia.

A l’hora d’entendre:
psicologia.

A l’hora de raonar:
sentit comú.

A l’hora de salut:
estil de vida.

A l’hora d’estimar:
poesia.

Akàshic

Entreveig la Nebulosa
on nien i es registren
tots els estels d’idees,
pensaments i raonaments.

Recollir la seva llum,
irradiar-la, interioritzar-la
amb feedback d’esperit,
com cordó umbilical de nounat.

Diferent nom, però tots iguals:
Il·luminació, Nirvana, Fer el Cim...
Entenc aquest dur i llarg camí
i la resta l’he de deduir,

per seguir sent: sempitern autòsof,
famèlic bodhidharma i rodamón
de paraula, gnosis i pensament.
Univers al cel, univers intern.

“Un home amb una idea nova és un boig, fins que triomfa”  (Mark Twain)

La dignitat del silenci

La dignitat del silenci,
quan envellís enxarxat per secrets,
esgrafiant el seu rostre dins el mirall
d’una habitació que traspua
la penombra d’aquesta quietud;
com rellotge mut, omnipresent.

L’albada registra l’aquarel·la
dins l’obturador de l’absència,
cristalls de vells interrogants;
fotografia i llavor de somni,
on el llegat del silenci florís,
per redimir el buit -el nostre buit-
i encendre l’espelma del somriure.

Cel ras

La semblança d’un somriure,
cel obert a la sempiterna natura,
on s’esmuny, per gravitació,
el magnetisme que tinc pel bosc.

Aïllar i embolicar amb cel·lofana
aquest somort regal d’aire i pluja,
sentir-me viu d’amunt de cada pedra
i, sobretot, no tenir que inventar el record.

“Amb el temps, tots ens fem més intransigents, perquè el contenidor de la paciència el tenim ple”

Pupil·les de falcó

Al cancell de l’obaga
s’escolta brunzir d’aigua.
Les venes del rierol
s’esquerden per un roser
fins el sorral de la gleva.
Enyoro la llàntia d’estel,
la seva minsa llum
que s’ajeu, com almoina,
en el solc de la mà.
M’agradaria conquerir
i blasonar l’ull d’au,
l’embraga mirada,
la pupil·la de falcó,
per abastar tot l’entorn,
que res se m’escapés
i que ja fos tot meu.

A ran de ventijol

Condorm d’esperit
en el tendal d’estigma
on es gronxa la centella
del deler, l’estalzí de
la metzina. Murmuri
que brolla com espelma
a peu de cada dea i vestal.
Embriac, codina d’alcohol,
destreno un nou herbei
on brandar l’ànima,
per sollevar la càrrega
amb la que traspassaré
aquest indret d’infortuni.

“Tota vida està supeditada al seu entorn. L’entorn determina les condicions de vida”

Maduresa vs immaduresa

Es pot reconèixer la maduresa d’una persona veient com reacciona i gestiona els seus errors i equivocacions. El primer que fa la persona madura és demanar disculpes i després, si convé, dóna explicacions i justifica el seu error o equivocació. En canvi, la persona immadura mai demana disculpes i de seguida es fica a la defensiva (encara que ningú l’estiguin agredint) o bé s’enroca dins el silenci, en un intent de fugir de la seva responsabilitat.

Estem immersos dins una societat força immadura que, per exemple, s’acull a la frase (no recordo qui la va dir): “Li’n diem accident, perquè el culpable no se senti tan malament”. Aquest refugi a la culpabilitat el podem constatar en alguns titulars de diaris, on podem llegir que la culpabilitat d’un accident de trànsit sempre és de la boira, de la pluja, del mòbil, etc., però mai és culpa d’un conductor. Un altre exemple el trobem en els fumadors quan ens diuen que tenen un càncer per culpa del tabac, però mai admeten la seva culpabilitat per haver fumat. Rere la immaduresa, sempre hi trobem una bona dosi de prepotència (testosterònica o no) i tant si aquesta prepotència és implícita com si és explícita, el component agressivitat (verbal i/o física) tot sovint aflora en forma de ràbia o rancúnia, fugint, com no!, de la seva responsabilitat.

Artells blancs

Resseguint tots els estels
pel firmament seré,
on cada punt de llum
n’és punteig pel cor;
el fred fa serrar punys,
fins que els artells són blancs.
Nova fadiga, nova impotència
per a cada braó d’home
dins la terra del perdó,
aquella que vàrem perdre
entre somnis i il·lusions.
Tot, per llucar i créixer
massa de pressa en el fogar
i sense temps a la reflexió.

Dona de contrallum

Dejorn, sense ombres,
l’albada plateja el cel
per entremig del persistil;
on, a contrallum, una dona
erigeix el coll i la cara
a la recerca del nou sol.
El seu refinat pèplum
m’afebla el cor, que
escandeix cada batec
amb cada nou segon.
La semença del sol
brotona des del llunyendar
per acaronar la seva cara
i, després, tot el cos.
Amorosit, me n’adono
de l’eviterna bellesa
d’aquesta cariàtide grega.

“Els bojos obren camins que més tard recorren els savis”  (Carlo Dossi)

L’esgarip de la gavina

Cordatge i velam
per damunt de l’aigua,
arena que escurça faldilla
amb barques i xarxes
que, impúdiques, hissen
fins el secret cel blau.

Més enllà, el moll custodia
un enfilall d’àncores,
com torpor funàmbul,
fent assaig de sènia amb
cada sanglot de mar.

Abasta aquest entorn
el vol de la gavina,
esborrant l’ensonyament
amb el seu fort esgarip.

Caducitat

Aquesta llum d’albada
que busca pels racons
el sentit de la vida
i lluita per l’espai,
dia a dia, amb la foscor.

Llum i foscor són
cara i creu, la moneda
amb que paguem a la Terra
el deute que tenim
des del nostre naixement.

Volem ser i no som.
Volem tenir i no tenim.
Volem guanyar i perdem.
Volem viure i morim.
La Terra ja no dóna per a més.

“Mai progressaràs si no et saltes les normes”  (Frank Zappa)

Loteria oncològica

Quan s’ha viscut el món oncològic
i s’ha fet convivència amb ell,
queda la ineludible certesa
que li toca al que li toca.
Tant se val si has comprat com no
bitllet per a aquest vesànic sorteig.
Malauradament, tots hi tenim que jugar.

Sisques d’ensonyació

L’horabaixa, amorosida,
grana cavorques d’intuïció,
on amara el tàlem abissal
de pètals. Flor de matriu
dins canyissar, la qual
enrinjola el calce del fat.
Mentre, el giny caboteja
entre frisances inabastables,
per assaonar i abrusar
el remoreig que malda
i afolla el somort silenci.
Teia i lluerna de salobre,
torxa d’esperit on sarment
i cep donen el millor vi.

“No jutgis a una persona per les seves respostes, sinó per les seves preguntes”  (Voltaire)

“Paraules d’amor”

Aquest vent em remou
el llenguatge del pensament,
allà on amaguem imatges
i tots els nostres records.

Pel carreró de l’amor,
s’acosta una fina pluja,
vàlvula segura pel desconsol
i fil d’Ariadna de la vida.

I per l’escletxa de la follia,
s’esmuny la cordura,
la que escombra la foscor
i s’atura per escoltar:

“Paraules d’amor
senzilles i tendres...”
del Joan Manel Serrat
i que tant vam viure.