Esperit templer

Sense cap arma a la meva mà
ni cap déu o religió al meu cor;
honoro la meva ploma com a daga
i l’espiritualitat com a mandat.

El fred de segles segueix sent el mateix,
l’anhelada pluja... No! Sol i lluna
són els mateixos, l’arbrat de boscos... No!
Nou segles són masses per al territori.

Ara, prego a l’Aire i al seu esperit.
Prego a la Terra i a la seva vera.
Prego a l’Aigua que ens dóna vida.

Però em costa resar al Foc destructor,
malgrat que ell mai en té cap culpa,
i resaré per tots, per ells i per elles.

Amén.

Paravent

Encara tinc bon crèdit
al banc dels diccionaris,
on neixen paraules, frases
i fa bastida el pensament.
I puc deixar-me seduir
per l’itinerari del vers.

Tossut, faig secret silenci
d’aquest (el meu) un-i-vers,
on balancejo el meu esperit
i obro camí al pròxim destí.
Sense soroll, procuro trepitjar
l’hipotètic esforç de viure:

Un paravent d’il·lusions!

“La llengua és un ésser viu i el diccionari és la seva biografia”  (Màrius Serra)

La nit més llarga

No puc quedar-me quiet
a veure estels i firmament,
ni deixar passar la lluna plena
en hores que el vent se’n duu.

No puc retornar al nostre pont
(tantes vegades creuat i estimat)
on els nostres petons van deixar
de ser eterns petons de paper.

La lluna que s’emmiralla dins l’aigua
del riu de la vida..., serà prou plena
per abastar la llum del nostre record?
Serà prou intensa per il·luminar-nos?

Serà...?

Nit de boirina

A l’abast de rutina, faig
pregària al vell record,
a la intimitat de somriures
i processons de tendresa.

Amorosit, esbandeixo
la meva bugada d’emocions
i, descregut, busco establir
una llei per a cada absurd.

Acompliré aquella “lustratio”
per instaurar una boirina,
discreta, on vestiré a la nit
i on pugui gaudir del triomf.

“On acaben les paraules, comença la música”  (William Shakespeare)

Bon Nadal!

Badalla el sol
entre la boira,
mentre un estel,
tornant de Betlem,
li pica l’ullet.
I sota l’avet verd,
el gran Pare Noel
ha deixat regals,
ha deixat il·lusions
a tots els infants
i a tots aquells
que un dia ho foren.

(Nadal 2022)

Haiku de Nadal

Nit blanca i freda
d’un estel que porta llum,
la pau de Nadal.

“Quan un pare obsequia al seu fill, els dos riuen. Quan un fill obsequia al seu pare, els dos ploren”  (William Shakespeare)

Amics de joc

Al bressol de la memòria
hi trontollen somnis d’infant
i un llarg trenat d’il·lusions.

Plovisqueig i regalim de colors,
fulles i branques amb ocells.
Pel cel, orenetes caçant al vol.

El record es manifesta i tremola,
com tremola l’alè d’un adolescent,
quan de cop brollen amor i petons.

Escolto crits i riures d’infants,
que embolcallen les seves emocions
i l’eco les retorna pel petit carrer.

Indecís, rebo una nova fiblada,
d’enyorança i malenconia,
i veig rínxols d’amics de joc.

“Qui no condemna el mal, l’està alimentant”  (Leonardo Da Vinci)

Llarg recorregut

Em recobreixo d’escates,
de mots i paraules
que preserven la intimitat.

Altres vegades,
les macero, faig suc
per tatuar-me l’ànima.

I així vaig escrivint
totes les partitures
d’una vida de llarg recorregut.

M. Cervera J.

Eres Musa,
font d’inspiració
i referent cultural.

Ets Cariàtide de silenci
i veu de l’eco
quan fuig del record.

Seràs nou horitzó,
on els ulls fitaran
l’última quimera.

Eres, ets i seràs.

“Conec els teus silencis, tant o més que les teves paraules. No deixis que el temps t’esborri de la pell el teu record”

Pregària d’amor

Encara puc fruir, des del silenci,
el misteri que té una mirada
o el suau vol d’un somriure
quan cerca l’aire de l’entesa.

Temerari, encara tinc i puc
salpebrar d’optimisme
el meteorit del seu missatge
i restar presoner del miratge.

Encara puc desfer l’entramat
que té la immensitat del vent
i recollir el seu etern secret,
dins la seva pregària d’amor.

Estimar n’és el principi i la fi.

Amatent

M’ofereixes la paraula
com senzilla flor de prat
a l’herba del diccionari.

I des de l’agnosticisme
d’aquest poeta reciclat,
l’accepto, acullo i laboro.

La fico a taula literària,
on sóc tafur de mots
i missatger del vers.

Amatent! Ho sóc?
Sense sortir del dubte,
només dic: gràcies Carme!

“Un home savi pot aprendre més d’una pregunta absurda, que un beneit pot aprendre d’una resposta sàvia”  (Bruce Lee)

Intrús

A la teulada de la memòria
hi plouen gotes de nostàlgia
que evoquen indrets i imatges.

S’allargassa el sol a l’horitzó,
un projecte de llum i ombres
que incita i dibuixa els records.

De bat a bat, els puc acaronar,
bastint cada prestatge
on deixo un rastre silenciós.

Aquesta és essència de poeta
i també un intrús, recalcitrant,
que porta essència de nostàlgia.

Polpa d’esperit

Cel i núvols d’imaginació,
pluja i volves de versos,
per percebre l’adàgio
de cada nou sentiment.

Emparar-se dins la música,
com a paravent, devastant
tots els fantasmes i miratges,
en un paisatge per estimar.

Vaig de branca a branca,
vaig de vers en vers,
sense cap desmesura
i amb referència d’ànima.

Tot, per conèixer i escollir
la polpa del meu esperit,
que em vincla a la poesia
i a la sorpresa de viure.

“El que es viu, s’escriu”  (Paco Candel)

Bohèmia

L’escorça de la nit
obra porta a la tempesta.
La desvalguda lluna
inicia el seu viatge
pel marbre de la nit.

S’amunteguen paraules
dins la bohèmia d’emocions.
Incoherent, el tro eixorda
i exorcitza cada llampec,
per on guillarà el poema.

Pont de secrets

Hi ha un safareig de penes
i rètols de mirades íntimes
que sempre fiquen horitzó,
per on s’enfilarà l’anhel
i el sol poruc del desig,
aquell que voreja l’oblit
tot fent bastida de records.

La besllum ens pot afeblir
tot el boscam de follies
i desfer la boirina de la nit,
on s’embolcalla la inseguretat
sota l’antic cobrellit de viure,
mentre posem pont a les riberes,
unint la terra d’ambdós secrets.

“La poesia és el més humil dels oficis”  (Friedrich Holderlin)

Albada

Sóc on sóc
per la meva voluntat.
Estic on estic
per la nova Albada.
Aquest trenc d’Alba
que no envellís mai,
aquesta remor d’ànima
que borbolla igual
que als disset anys.
Sí, sóc i estic.

A mig fer

Em toca conviure amb mi mateix,
sense cap mena d’enveja ni ràbia
cap a aquells que tenen la sort
d’aixoplugar-se amb contorn familiar.

Estic moderadament satisfet, perquè
no envermelleixo davant el mirall.
Abans el contrari, fa temps em conec
i puc assolir les meves limitacions.

I, dins el tràfec de qualsevol vida,
li podem dedicar un imprecís record
a tota aquella gent que ara se’n va,
ara torna. No cal ser més generosos.

Tot plegat, el camí el tenim a mig fer.

“El fred, com un depredador, ha saltat damunt nostre i ens vol devorar a cop d’infeccions víriques”

Argollada per les ones

El sol esquinça l’horitzó,
diluint els seus raigs,
on esmorza el mar.
Tèbia platja d’evocació,
tebi amor d’un estiu;
atalaia d’il·lusions,
nous amics i somriures.
Perduda la seva mirada,
a les ones queda atrapada.

Onejant la rerevera

Ja falta menys,
perquè marxin les orenetes,
perquè tornin els llavis de poesia
dins una cara de tardor.

Sí, ja falta menys per tornar
al lloc que em correspon.

“I... no deixis de somiar, encara que et trobis desperta!”  (Victoria Nicolás)

Sal marina

Posa sal a la teva fe
i, fins i tot, a l’esperança.
Retroba la il·lusió del passat,
quan el capvespre recull
l’heterònom pensament,
mentre la marinada copsa
i bressola cabells i antull.
Que el reflex de l’aigua
sigui el reflex dels ulls,
tostemps enyorats, estimats.
Sí, posa sal (i sol) a la vida
i, de bell nou, torna a somiar.

Entorn de solitud

Flux de gent en l’entorn
que determina anades
i tornades pel passadís
de cada circumstància
personal, incedible.
I el silenci es trenca,
amb veu metàl·lica
de megafonia: nom
i porta d’entrada.
La resta, soroll i frec
de passes. Més soroll
i frec de diaris que
constitueixen murallats
per a cada pensament.
Pel seu damunt, s’guaita
l’explanada de cadires,
alineades com exercit
a punt de fer el setge.
Tot plegat, estem parlant
de salut o, millor dit, gent
amb la seva malaltia.

Hola i adéu

Quan pel carrer es troben dos persones conegudes, i fan ús del seu reconeixement, l’ordre natural d’aquest reconeixement és: salutació, conversa (o xerrada) i comiat. I tinguem les idees clares: “Hola” és una salutació i “Adéu” és un comiat. Per tant, totes aquelles persones que utilitzen el comiat “Adéu” com a salutació, ens podem plantejar per què ho fan. A mi se m’acudeixen dos raons. La primera és que volen fer-te el reconeixement amb una salutació-comiat, però no volen entaular ni la conversa subsegüent ni el comiat autèntic. La segona, perquè porten massa presa i no tenen temps per atendre’t i per aquesta raó obvien tant la salutació com la conversa. No obstant, crec que, per defecte, seria més adient fer la salutació i reconeixement amb un “Hola”, sense parar-se i continuant el camí, que fer la salutació amb el comiat “Adéu”, perquè aquest adéu es podria mal interpretar, podria portar implícit un reconeixement fet o per obligació o per una qüestionable educació.

Tenia un amic o conegut (no ho recordo bé) que solucionava el tema tot dient: “Hola” i “Adéu”. I d’aquesta manera et deixava ben clar que no tenia temps o no tenia ganes d’entaular la conversa que es desenvolupa entre el “Hola” i l’“Adéu”.

“A la coctelera social hi podem trobar: immaduresa, agressivitat, prepotència; egoisme, narcisisme, egocentrisme i egolatria. Això condueix a l’autòlisi humana i a la mort del planeta”

Temps per escriure

Filera de pomeres,
filera de paraules.

Esperit català,
esperit lleidatà.

Records per oblidar,
records per recordar.

Temps per rebutjar,
temps per estimar.

Temps per vaguejar,
temps per treballar.

Temps per viure,
temps per morir.

I, constantment,
temps per escriure.

No pueden tornar las aguas
que la corriente ha traíu.
Ni tampoco yo tornar
a vivir lo ya vivíu.

Victoria Nicolás

 “Que pa dicir lo que sientes, no fa falta darli güeltas”  (Victoria Nicolás)

“I ara estàs a la meva llista de promeses per oblidar”  (Héroes del Silencio)

“Amistància”

Rememoro antigues roselles
surant pel mar verd; blat,
civada i cel blau d’il·lusió.
“La Terra de Pomes” segueix
obrint porta al meu horitzó
i sempre posa un punt i a part
al record més dolç i punyent.

L’amistat nodreix el temps,
ni és massa llarg, ni massa curt,
però el temps casi mai compta.
La distància tampoc ha de ser
ni massa llarga, ni massa curta.
El que si compta són les emocions
i els sentiments que vam viure.

Enmig

Em queda lluny
el camí de l’oblit
i gens fàcil n’és
la meva tornada.

Potser sóc benigne
(com vent Serè)
amb ulls closos
i un sol ponent.

I el meu sentiment,
suau i perenne,
tothora es troba enmig
l’ametller i l’olivera.

“Quan un polític, enlloc d’esgrimir arguments, ataca el seu adversari amb insults o desqualificacions personals, el millor que pot fer és canviar de professió i anar-se’n a casa”

Metodologia

M’endinso dins el bosc del pensament,
on brollen i floreixen les idees.
Abans, m’he vacunat contra matolls
sofistes i esbarzers de fal·làcies.

Cada idea, com una nova flor,
té identitat pròpia, si ella vol
desfilar per la passarel·la,
metodologia científica o literària.

Però, també, com les flors,
hi ha idees que es marceixen,
sense saber si la seva llavor
cau a terra per tornar a reflorir.

Primaveres d’amor

Hi ha flors que no moren mai,
cada primavera reviuen
a ritme de mirades i somriures.
Flors que broten i lluquen
pel jardí de l’amor. Intangible,
el perfum dels sentiments
accelerarà el batec del cor
i la fragància d’emocions.
Cada primavera aquest amor
s’obrirà a la porta del desig
i, potser, a un futur entrellaçat.

“Per molt que fiquem la memòria a la rentadora, nets o bruts els records perduren”

Vaivé

S’encén l’horitzó,
el batent dels ulls
i de l’esperança.

Cal assolir el cim,
l’esclat i el límit
d’una mirada.

Vaivé de notícies
que s’allargassen
incertes i agosarades.

Combatre la solitud
i empènyer l’esperit
com si fos un lligabosc.

I, de sobte, busco
tota transparència,
per foragitar la por.

Clau de volta

Al llarg de la nostra vida, arriba un moment que ens hem de plantejar si ja ens cal posar la nostra clau de volta i, d’aquesta manera, deixar determinada i donar per enllestida la nostra personalitat.

Cadascú ha de saber quina és la seva clau de volta, com encaixar-la, en quin moment cal posar-la i com quedarà l’estructura de la nostra volta, el nostre arc o la llinda de la porta d’entrada de casa nostra. I tot això dins el context arquitectònic de la nostra personalitat.

Clau de volta, clau d’entrada i clau de vida.

“Al meu país, la pluja no sap ploure, o plou poc i és la sequera, o plou molt i és un desastre”  (Raimon)

Llàgrimes de tardor

Queda temps per obrir
porta al pensament
i fruir la propera emoció,
quan aquesta llavor
neix, creix i ens dóna
botí de sentiments.
Cruïlla per a mirades
i tímids somriures
–plens de silencis–,
entre llargs passadissos
farcits de terrassans.

La tarda se’n va

Assossegat enyor d’una tarda,
quan el sol dalla l’horitzó
per damunt dels camps.

Un buit que omplo de dubtes,
on lentament sorgeix l’absència
i el desordre de la melangia.

Sota l’ombra d’aquella olivera
trobarà refugi la temença,
dins l’entranya de cada secret.

Llunyà, escolto el lladruc d’un gos,
ell també sembla malenconiós.
I aquesta tarda de tardor se’n va.

“En quina muntanya puc trobar un filòsof que no necessiti parlar? Amb aquest filòsof m’agradaria meditar”

Urbanita penitent

Abans de la sortida del sol, em queda un petit oasi. És un temps de silenci, de reflexió i de planificació del nou dia, que l’agenda em determina, si és que vull o, diguem-ho clar, em dóna la gana. Al cap i a la fi, els dies són com les comptes d’un rosari, tots són iguals, malgrat que tots tenen el seu propi lloc i són diferents dins del calendari. Calendari que té una informació, basada en l’estació de l’any, el temps, les fases de la lluna, les festivitats i el santoral. Una informació que no sempre s’acomoda al nostre propi calendari vital, que moltes vegades només valorem en funció de com valorem i mesurem el nostre temps o, millor dit, els nostres temps. I aquí cadascú estructura i prioritza els seus temps; en el meu cas, al capdamunt hi tinc el temps creatiu i el temps per estimar.

Ahir, vaig trobar-me a un dels meus professors de Salut Pública, un dels meus lectors, que abans em llegia i ara diu que no llegís res (feliç d’ell, l’entenc perfectament). Em diu que s’ha jubilat de la feina i també s’ha jubilat de ser urbanita. Ara viu en un entorn rural i, tot content, em parla de les seves gallines. Quina enveja! El meu projecte rural, que vaig començar fent un poema titulat Viure en un poble petit i que he posposat una desena de vegades, mai l’he dut a terme. Per tant, felicito a tots aquells que ho han aconseguit, com és el cas del meu professor; perquè entenc que ells, segurament, són o poden ser una mica més feliços que aquest urbanita penitent que, tot sovint, ha de fugir de la ciutat, buscant entorns rurals, muntanyencs i de platja, valorant en cada un d’aquests entorns, com seria viure en ells. Ah! I en aquests entorns també tinc la sort que siguin temps de creativitat i temps d’estimar.

Poca cosa més

L’horitzó segueix sent
lliure, d’enyor i silenci,
malgrat que la melangia
sigui recer de paraules
i narri una tranquil·la faula
per on sempre podré oblidar
la meva suposada covardia;
quan, desvalgut, miro d’omplir
de llum la revolta de la tristesa,
per no defallir i estimar
amb plenitud i sense desig.
Poca cosa més necessito
per obrir-li missiva
a l’esquerp i sorrut destí.

Veus

La veu del vent
enarbora la batuta
que el cor d’avets
cantarà a l’auditori
de la serralada.

La veu de l’aigua
enarbora la batuta
que el cor de roques
cantarà a l’auditori
de la torrentera.

La veu de l’eco
enarbora la batuta
que el cor de la nit
cantarà a l’auditori
de muntanya i vall.

Més cites meves

“De tant en tant, penso que escric per fugir de tot el que m’envolta i, fins i tot, de mi mateix”

“Si tan ecologista ets, què fas viatjant amb avió? Què fas dins un creuer? Per què totes les teves activitats les fas en espais tancats? Sense natura, no hi ha ecologisme que valgui”

“La meva gota malaia es diu sentit comú”

“Una vegada curades les nostres ferides, ens hem de preparar per afrontar les noves ferides que vindran”

“A vegades, un silenci diu més que moltes paraules”

“Els països rics haurien de ser menys rics, perquè els països pobres no fossin tan pobres”

Llengua geminada

Retrobo el poema “La mentida”,
un compendi ordenat, sinònims
que abasten l’extensa i llarga definició.
Ara, davant la llarga llengua social,
me’n recordo per què el vaig escriure
i sento frustració i resignació davant
d’una societat vulgar i supèrflua,
on els ciutadans porten màscara,
sense cap forat a la boca, no es donés
el cas que per aquest forat sortís
la seva llarga llengua geminada.

Poema cabal-ístic

Aquest vers té, però no té.
Dóna, però no dóna:
que el camí de la saviesa
no és pas el camí del saber,
és camí de coneixement.
El primer que s’ha de fer
és conèixer-se un mateix;
perquè el que està a dins,
també està a fora;
com el que està a fora,
també està a dins.

(Fixeu-vos-hi que saber va amb “b” i saviesa va amb “v”)

“Tot està escrit. Només el temps recerca paraules que altres ja van utilitzar i nosaltres, plagistes, les volem fer nostres”

Imperceptible

La voluntat es gronxa
com un ocell a la branca
i els meandres del silenci
li obren riu incert a l’atzar.

Com, imperceptible, persistir
i reconèixer el poruc neguit?
La presència de l’albada
posa una dubtosa esperança.

I ja al captard, subtil vespre,
destriarem els nostres somnis,
d’una realitat que no ens agrada
i que ens té massa subjugats.

Adàgio de vida

Encara puc adaptar-me
a la simfonia de vida,
trenar tots els records
i jugar al joc de viure.

I fer-ho amb prou goig,
sense insòlits aldarulls,
com si fos un suau adàgio
que porta l’embruix de la nit.

“Què penetrants són els capvespres de tardor! Ai! Penetrants fins al dolor!”  (Charles Baudelaire)

El carrer de les ombres

Al vocabulari de la nit
sempre li falta llum
i promeses per complir.

I al llibre de la vida
anem ficant capítols,
alguns curts, altres llargs.

Fins i tot, fem resums,
que són improvisats
i se surten del guió.

Ens caldria elegir
quina interpretació
i quin “idioma” assolim.

I dit això, ens queda
el carrer de les ombres,
on solen col·lisionar
discordança i engany.

El missatge dels arbres

Avui m’han parlat els arbres
amb el seu murmuri de fulles
i el seu rum-rum de branques;
ho fan amb l’etern llenguatge
del vent fred i polit del nord.

Avui, prop la platja d’aigua dolça
d’un llac arrissat i cerclat de joncs,
veig com s’estan marcint les roselles,
tot dient-nos que la calor de l’estiu
està venint ferma, com quasi sempre.

Avui, ens xiuxiuegen aquests arbres
per dir-nos i avisar-nos que els boscos,
tots els boscos, s’estan tornant jardins.

“Tinc una pregunta que a vegades em tortura, estic boig o els bojos són els demés?”  (Albert Einstein)

Vida en un món petit

Enjovenir en un claustre matern,
on el nét s’esdevé fill. Harmonia,
un desig meravellós que refusar
l’ansietat, la il·lusió i l’espera;
fruits de la servitud del temps.

Tornar a recordar i reproduir
sentiments, emocions i amor;
un amor vital i exultant que
ja es va generar el primer cop.
Ara, per duplicat. Ara, quadruplicat.

Aquest món, el nostre món de llar,
s’escriu amb la vida de nous membres,
que instituiran nous somriures
dins la nostra rotllana familiar.
Ja tenim ganes de conèixer-te.

Foguera

Per una escletxa de la vida,
miro i maquillo el meu passat
i després faig una foguera
per cremar-lo i sobreviure.

Política i mentida

(Dedicat a la Magda Oronich)

Una mica escandalitzat, escolto en una tertúlia de ràdio com tots els tertulians estan d’acord que tots els partits polítics tenen un “mamporrero”, la persona encarregada de criticar i agredir els adversaris d’altres partits.

Però, i fora d’aquesta introducció, entro a desenvolupar el títol del meu escrit. Moltes persones se sorprenen que els polítics enxampats “in fraganti” tardin tant en assumir la seva responsabilitat i dimitir o renunciar als seus càrrecs públics. I no ho fan, fins que la bola de neu s’ha fet prou grossa i reben les pressions del seu propi partit per fer-ho. A mi, aquest fet no em sorprèn, perquè aquests polítics estan fent un procés d’adaptació (o procés de dol) que és de manual. Així doncs, comencen per la fase de negació o minimitzen els fets que se’ls imputa, continuen amb un enuig, per més tard entrar dins la fase de negociació on, tot sovint, es maquilla la fase depressiva següent i, per últim, accepten les conseqüències dels seus actes; això sí, pactades en la fase de negociació.

Els polítics realment intel·ligents fan aquest procés d’adaptació en un període molt curt de temps o assumeixen la seva responsabilitat des d’un principi, demanant perdó, per tal de no tenir que fer aquest procés. Els altres polítics s’enroquen en una suposada presumpció d’innocència que estiren com si fos de goma i, a la vegada, dilaten la situació mitjançant tantes traves i entrebancs com poden (en un intent que el temps dilueixi la notícia i la memòria social), mentint descaradament per defensar la seva innocència; perquè aquí, a diferència dels països anglosaxons, la mentida com a defensa surt gratis i no és imputable.

Sí, senyors, la nostra democràcia ni és plena ni, amb molts aspectes, és homologable a les democràcies europees.

“La veritat mai provoca indiferència”  (Fernando Sanmartin)

Tardor

Deixeu anar la nit,
que s’esberli el dia!
Que esclatin
els colors torrats
de la tardor.

Deixeu que la mirada
es perdi en el boscam,
allí entre les branques
que lentes es despullen.

Deixeu volar la vida
més enllà de la rutina.
Trenqueu tots els lligams.

Deixeu-vos emportar
per on el cor us guia.

Renéixer cada dia és obligat
per a qui la vida estima.

Núria Niubó Cabau

Canvi d’hora

Cada vegada que hem de fer el canvi d’hora, podem escoltar les mateixes i tòpiques “explicacions” del tipus: si dormirem una hora més..., si dormirem una hora menys..., si és farà fosc una hora abans..., etc. Estem immersos dins una societat que està arrelada, supeditada i, fins i tot, esclavitzada pel rellotge. Societat que es veu marcada i determinada per la geopolítica de les franges horàries, els interessos dels governs i els interessos d’algunes administracions.

Enlloc de tenir com única referència el temps que ens marca el rellotge, seria més lògic tenir com a referència el sol i el seu recorregut al llarg del dia; és a dir, tenir com a referència el temps circadià; tal i com sempre s’ha fet al llarg de tota la història de la humanitat, al menys fins que va aparèixer el rellotge, imposant-nos la seva “dictadura” a l’hora de mesurar el temps; això sí, mesura que gestiona el propi home.

Sí, el rellotge (i la seva mesura del temps) de forma indirecta també està contribuint una mica al canvi climàtic, perquè ens allunya de la natura; ja que, la natura sempre ha estat i estarà circadiana, ella no se supedita a cap mesura de temps, només se supedita al sol.

“Envellir no és per a covards”  (Miguel Targa)

Sortir de la rutina

Quan badalla la nit,
el cim aixeca el vel,
on agonitzen les pors
i lluquen els somriures.

El pàl·lid silenci,
l’encanteri de l'alba
i el timó de cada dia
per on sura la vida.

M’encomano a la fada
(l’arrel mística del ser),
perquè així puc sortir
de la rutina, de la inèrcia.

Vers secret

Cada matí miro per la finestra,
recullo l’aigua de lluna
dins el got de la meva ànima
amb batec al vent i altre al cor.

La recullo dels arbres, mentre veig
un falcó (afamat d’amor) planejar
per la porta oberta del cel,
porta oberta al camí de l’ànima.

Estels pelegrins fugen, volant,
d’una tristesa històrica
i de la humida boira de l’oblit,
aquella que rabassa arrels i branques.

Més enllà, la gavina (falcó de mar)
i la salobre escuma d’aigua freda
ens conviden a encendre el foc,
on cremarà la nostàlgia de la pena
amb túnica i encens de fum.

Obro els braços i les meves branques
amb el germà vent i la germana lluna
que m’acaronen, renovant la vida:
I que el misteri i enigma del vers
sigui, a la vegada, un vers secret.

“Ecopuntura (acupuntura, naturalment)”  (Arnau Oliveres Künzi)
(Fill de l'estimat Arcadi Oliveres Boadella)

“Oinaska”

El bosc s’ha rentat la cara
amb pluja fina de la nit
i se l’asseca amb sol de tardor.

Un petit mustèlid, mort,
fa de fita al carrerany,
encatifat amb castanyes.

Resseguint la torrentera,
m’espetega el canvi climàtic
amb una cascada sense aigua.

Tot plegat, més estiu que tardor.
Menys mal que les falgueres
em diuen que el bosc és viu.

(Elizondo, tardor de 2022)

Línia d’horitzó...

...per on surt el sol,
o per on s’amaga la lluna.
El mar és mirall de cel
i el cel és mirall de mar.

Mireu! el puntet blanc
que la gavina escriu
en aquest doble mirall,
és la coma..., o el punt i coma
en el dia a dia de la seva vida.

“On puc trobar un home que hagi oblidat les paraules? Amb aquest home voldria parlar”  (ElioVittorini)

Lluna plena

Llum blanca que s’estén
pels arbres de ribera,
mentre el rossinyol li canta
a la nit de primavera.

Lluna plena de llops,
de boscos d’història
i contes de llar de foc
que moren a les flames.

Lluna plena de misteris,
de terres ermes i sequera,
que porta molta pressa
per obrir sol a l’alba.

Lluna plena, llum blanca.

El jardí de l’Arnau

Una a una cauen les fulles,
bateguen amb la lleugeresa
de la gravetat, bressolades
per una boira lleidatana.
Lliures del suport de la branca
aterren i es dipositen a la gespa.
Allí, encatifen la nova tardor
amb un emmelat mantell groc.

Absort, miro el seu vaivé,
música silenciosa de rerevera,
rumb i brúixola de la meva vida.
Avui, més que mai, gaudeixo
d’aquesta “altra primavera”,
inici del proper hivern
i portal de la meva existència.

“Les nostres cicatrius tenen el do de recordar-nos que el passat va ser real”  (Hannibal Lecter)

Joc i embruix

Desolat pensament
que m’interroga
l’enyoròs passat
del que vaig fugir.

Al rellotge li pregunto:
on s’escau la infantesa,
la seva absència
i el misteri d’aprendre?

Ara, sense defallir,
incito a la imaginació,
contemplant el joc
i l’embruix de viure.

U-tòpic

Dins del cervell tinc tot un món
que he batejat com a Utòpic.
És molt petit, però està ple
de referències intel·lectuals.
Algun dia, potser, obriré
una oficina de turisme,
per si algú el vol visitar.
Utòpic casi no té monuments,
però està farcit de racons
plens de natura i poesia.
El que no m’agradaria és
que Utòpic perdés la U
i acabés sent un tòpic.

“Miri vostè, afortunadament, tot el que no és bistec, no són patates”  (Ray Loriga)

Enaltint l’esperit

(Temps de Tardor)

Un dia, un país i...
un horitzó per descobrir.

El cant de l’ocell
i el cel ennuvolat.

Un arbre, un bosc i...
una muntanya per explorar.

El cant de l’aigua
i el prat encara humit.

Un camí, una tardor i...
una paleta de colors.

El cant del vent
i les fulles ballant.

No necessito res més
per enaltir el meu esperit.

“Anar pel pedregar”

L’expressió tan antiga i tan catalana de: “Anar pel pedregar” o “Anar pel camí del pedregar”, polítics i tertulians novament l’estan ficant de moda i (al meu modest parer) no sempre de forma afortunada o dins d’un context que sigui prou adient. Però..., què voleu? L’expressió està de moda.

Els que ja tenim una edat i de petits vàrem pujar o bé a carros o bé a tartanes, entenem aquesta expressió en tot el seu contingut i en tot el seu significat metafòric, perquè en el seu dia vam patir físicament aquells alts i baixos, per culpa de les roderes de fang dels camins, i els saldrocs quan el carro trontollava per zones pedregoses. Fins i tot, recordo que en una ocasió una de les rodes va sortir-se del seu eix, que prenguin nota tots aquells que utilitzen aquesta expressió.

Sempre és bo recuperar expressions del passat, però també crec que no és bo fer-ne abús d’elles. El que tal vegada fos bo, seria que algun expert i afamat lingüista fes una actualització 2.0 d’aquesta expressió tan catalana. Sí més no, aquí ho deixo.

Llum de tardor

Cauen les primeres fulles,
sotmeses al vaivé de les seves ales.
Amoroses, encatifen el terra
de colors grocs, daurats, marrons
i vermellosos, on petjades de
passos remouen aquesta sorra.

Els arbres obren clarianes,
petites finestres a cel obert,
per on penetra la llum de tardor
a l’etèria casa de l’ocell.

Cada any el mateix record,
nostàlgia perfumada per
gaudir la llum de tardor,
la llum de la meva tardor.

“L’esmolet esmola i les tisores fan pols d’estrelles”  (Rosa Fabregat)

Aquiescència

La rotllana de guspires
dibuixa corbes brillants
i dunes de melodia:
Dansen altres versos.

Fico límit a l’horitzó,
mentre esfullo la margarida
de la meva voluntat,
al crit d’una proclama
i buscant resposta a l’eco.

Mestre de l’aquiescència,
em mulla la comprensió
com fina pluja de tardor
o plovisqueig de primavera.

Faig un himne a l’absència,
tot assenyalant el camí
i pugno per una visió
-que sigui vella i nova-
on diluir el meu esperit.

Deturar-se

No hi fiquem menyspreu
dins del nostre silenci
ni tampoc incomunicació.

Sóc deutor de la memòria,
i dibuixo els meus records
per ficar-hi refugi i llindar,
i establir nous propòsits.

Cada heroi ens commou
amb el seu atzar i saviesa,
dins d’un espai i temps
que sempre estaran vençuts.

Ara, toca escriure i recordar,
ficar-li marge a l’enunciat
i deturar-se per tremolar.

"A la vida paguem peatge del que fem i també del que no fem"

Teixint somnis

Veig el romaní peregrinant
per tota la falda de muntanya
i la florida ginesta si afegeix,
que el sol és a punt per sortir.

I la llàntia de la lluna se fon
per l’horitzó. Potser, busca
jardí secret pel llunyà Orient,
on s’emmirallarà en un somni.

Mentrestant, torno al teler,
perquè la imaginació teixeixi
somnis i jo, tenaç, m’esmunyiré
pel seu entramat per viure’ls.

Modelar

No sé quantes petjades
he deixat pel camí,
ni quants versos he ficat
al bagul de l’existència.

Tampoc sé quantes aigües
-de mars i rius- he gaudit,
ni avets a verda muntanya,
ni pins a platja bruna.

A vegades, els records
són dúctil fang d’argila
i, sense voler, els modelem
al torn on roda el temps.

“Els homes no acaben d’entendre la psicologia de la dona i les dones no acaben d’entendre la psicologia de l’home”

Despullar l’ànima

La tristesa de la pena
és boira espessa
on s’amaga el dolor
i on es pot difuminar
el camí de fugida.

Tard o d’hora, cal...
despertar del somni,
assumint equivocacions,
trobant un bon lloc
on despullar l’ànima.

L’aura del temps

Poc més que un somni
per tornar a gaudir el record,
quan encara érem ferms
i podíem somiar amb més somnis.

Les orenetes s’apleguen,
volen marxar, dient-li adéu
a un estiu ple de neguits
i de dubtes per resoldre.

Els sentiments també s’apleguen
per anar-se’n, a poc a poc,
camí d’un passat viscut
a contracor i a contrallum.

Tot passa, perquè tot queda
i l’aura del temps obrirà
portal a una nova època
que tot just ha començat.

Cadència de diccionari

Càlid i ensenyorit, un vent
m’eixuga el cos i vol compassar
el dol que hi tinc a la memòria.

Persisteix aquella absència,
persisteix la veu dins el poema
i el repte que tinc a cada vers.

Incert prodigi té la paraula
que, fins i tot, pot confluir
amb música per a una cançó.

Per contra, germina el silenci
i el seu misteri. Tot plegat,
la cadència, el mar del diccionari.

“Cada dia el rellotge em demanarà, cridant, el lliurament dels meus somnis”  (Cristina Lacasa)

Vanejant

En aquesta vida, som actors
i l’escenari on tenim que actuar,
ni és nostre, ni el reconeixem.

Cada escriptor focalitza el món
en sectors on vol identificar-se,
creu tenir dret, per ser un ens.

La rebel·lia de la mare Terra
li dóna resposta a l’home,
a les seves constants agressions.

Cada vegada, els territoris
es fan més petits, encerclats,
parcs naturals passen a jardins.

La petjada de la civilització
trenca l’equilibri i els animals
segueixen sent més civilitzats.

Assaig

Veig pàgines esgrogueïdes
per un temps malfiat.
I cada pàgina n’és
una llamborda de carrer
per on el poeta pelegrina
fins que es desvetllen
tots els versos. És llenya
que escalfarà i bategarà
el manifest de la paraula.

Però..., sempre quedarà
un recel incert i absurd.
Aquí vol buscar refugi
el vertigen del passat,
l’horitzó de cada somni
o l’absència d’una mirada.
Toca assolir el capvespre
d’una llarga melangia
i esfullar l’assaig del poema.

“L’amor és intensitat i per això és una distensió del temps: estira els minuts i els allarga com segles”  (Octavio Paz)

T de T

(Temps de Tardor)

Plou,
i els llençols de núvols
embolcallen arbres fruiters,
nus de tota vergonya.
Llàgrimes d’aigua, lluna i estels
capgiren noves emocions;
rere el vidre entelat
de la vella i nova passió.

Fred,
i el riu treu baf d’alè,
fum sense foc, sense llum.
Però dins, sí, llar de foc i fum,
escalfor i llenya de record,
retorn a la llar del present,
per alliçonar aquest entorn,
sementera de nou futur.

Vent,
que germina a la ribera,
on es despentinen les sisques,
ondulants signes d’admiració
-sorpresa rere sorpresa-,
quan la vida s’emmiralla
en la rosa dels quatre vents
i s’ajunta dins l’huracà del cor.

Sorra i arena

Des d’on es marceixen les ones,
veig blau de cel i blau de mar,
mentre escolto música de Blaumut.
S’entortolliga un ball de palmeres
(branques amansides) i s’entortolliguen
mirades inquietes que masteguen
pel passeig el misteri de l’amor.

Bellugo els peus nus, gaudint
pessigolles. Remeno sorra i arena,
fins que elles m’arriben a esgarrifar,
perquè s’aparellen amb ball i fueteig
d’un càlid vent de Xaloc, que dansa
cada captard, per portar l’anunci
d’una nit de lluna plena i d’estels.

Fases de vida

Gota a gota cau un dens silenci.
Tinc les emocions en minvant
i un solitari dolor en creixent.
L’existència és com la lluna,
encara que mai pots preveure
en quina fase et trobaràs. Potser,
la millor manera d’evitar-ho,
és sortir d’aquest parany de nit
i buscar el sol radiant del dia.

“A la joventut aprenem, a la vellesa entenem”  (Marie von Ebner-Eschenbach)

Diem, no diem

Diem islamofòbia, no diem cristianofòbia.

Diem topless (si és femení), no diem topless (si és masculí).

Diem feminisme i masclisme, no diem femillisme ni masculinisme.

Diem malferit (?), no diem benferit.

Diem fumador, no diem addicte a la nicotina.

Diem molt cafeter, no diem addicte a la cafeïna.

Diem “Tinc un càncer per culpa del tabac”, no diem “Tinc un càncer per culpa d’haver fumat”.

Diem “He tingut un accident per culpa de la boira”, no diem “He tingut un accident per no guardar la distància de seguretat o per excés de velocitat o per portar malament les rodes o per portar malament els frens o etc.”.

Diem m’han suspès, no diem he suspès.

Diem s’ha trencat un plat, no diem he trencat un plat.

Podria seguir, però cadascú pot continuar aquesta llista o fer la seva pròpia llista. Amb aquesta mostra, es pot constatar la forma d’expressar-se una societat immadura, que utilitza la manipulació lingüística per defugir de la seva culpabilitat i així poder evadir-se de la responsabilitat que comporta assumir la culpa.

Altra mascareta

Som viatgers.
Qui més, qui menys,
està a l’andana,
per tornar a pujar
al tren de la vida.

Sortir de l’absència,
d’un calendari suspès,
que n’és miratge
per on dansen misteris
i constel·lacions de dols.

Comptem límits i pors,
per establir criteris:
el tràfec de normes
i el bufeteig de dubtes.
Això sí!, amb mascareta.

“Quo vadis” (On vas?)

Condemnat a escriure,
amb l’entranyable risc
d’intricats sentiments.

“Quo vadis” renuent,
ni neguits, ni dubtes.

Trec pols al baluard
i esfullo recances.

Fugaç, em poso davant
del mirall del temps.

“Quo vadis” pelegrí.
On vas? La teva casa
sempre serà la teva casa.

“Els ulls verds. Fa molt temps que tenia ganes d’escriure qualsevol cosa amb aquest títol”  (Gustavo Adolfo Bécquer)

Bosc poètic

Torno al paper en blanc,
retorno al diccionari,
per teixir un poema.
Cada vers una branca,
on floriran imatges,
sentiments i emocions.

Hieràtic, jugo amb mots
que bateguen el meu alè
i omplen un buit nu:
el melic de les neurones.
I obro porticons als ulls,
per vestir aquest poema.

Les branques fan l’arbre
i aqueix arbre està plantat
dins el bosc i món de poesia.
I, sí, hi ha arbres grans.
I, sí, hi ha arbres petits.
Però tots fan el bosc.

Optimisme

(A la nova joventut)

M’agrada veure com
foragiteu la vostra por,
tancant el pou del neguit
i el serpejar d’una crisi
que vol robar-nos el futur,
la il·lusió de viure. I ho feu
amb seguici de somriures.

M’agrada veure com
lluiteu pel vostre dia a dia,
fent jardí a la resolució
i rec a la perseverança.
Gràcies! Sembreu optimisme,
feu florir i llucar cada somni
i la gent estarà amb vosaltres.

“Hi ha gent que vota a partits polítics corruptes, per la senzilla raó que els interessa que hagi corrupció”

El jardí

Les paraules s’enlairen,
buscant camí de llum.
Més tard bateguen
i plouen com pètals
al jardí del paradís,
jardí de vers i poesia,
on tremolen sentiments
i floreixen emocions.

Pregària

Li faig un torcebraç al destí,
vull combatre amb ell per la lluita:

Miraré el cel blau,
mentre trepitjo el terra.

Escoltaré el llast de llum
per on viatgen núvols.

Recolliré els somnis,
enderrocant les ombres.

M’arreceraré del fred,
mentre estimo la vida.

Fusionaré vi i amor,
desplegant les meves mans.

Estendré l’ànima,
per començar de nou.

I, per fi, reprendré el camí.

“Heu estat enamorat, molt enamorat? No, senyor, sempre he estat bàrman”  (Tahar Ben Jelloun)

Encenalls

Tinc molt endins
el rebost d’encenalls,
per encendre el foc,
quan escric versos.

És un repte d’esperança,
perquè les flames hissin
com ocells lliures, esborrant
l’eco de records i somnis.

Aquest ressò, veu de poeta,
que truca a la nostra porta
i, a cop calent, esborra
tots els nostres neguits.

Titellaire

Trec a escena les paraules
al teatre del diccionari.
Les bellugo una a una
com si fossin titelles.
Elles faran la representació,
per interpretar el poema;
jo tan sols sóc un titellaire.

“La feina dels dies només és aquesta: portar dies, emportar-se dies. El Temps existeix per esborrar el Temps”  (Mia Couto)

Rutina

Busco l’interruptor
per encendre el nou dia
i estenc cobretaula blau
on pintar núvols blancs.

Em poso sabatilles de passejar
per dibuixar el camí
i retolar els dos marges
on dormen pedres i herba.

Em vesteixo de negre
per assaborir la llum
i obro porta al somriure
per fotografiar el rostre.

Surto de la cabanya al bosc
per fugir de la soledat,
respirant arbres i ocells,
aquest aire de llibertat.

Falta poc o falta molt.
Ho tinc tot o no tinc re.
Feliç a estones, m’endinso
a la rutina d’un jubilat.

Democràcia conceptual

Una democràcia que permet beneficis sense límit, a costa de la pèrdua del poder adquisitiu i l’empobriment de la gent, no és una autèntica democràcia, perquè trenca el principi d’igualtat i afavoreix la impunitat i el greuge comparatiu. Una autèntica democràcia ha de ser filosòfica (ètica) i totalment asèptica i equilibrada: ni capitalisme inflexible, ni socialisme d’almoina.

Quan un sistema polític li adjuntem la paraula règim (règim democràtic), ja ens estem allunyant del concepte filosòfic de democràcia. Hem de ser conscients que tant la filosofia com la democràcia, les dues van néixer a l’antiga Grècia i casi podríem dir que van néixer com a germanes bessones. Seria bo desterrar conceptes caducats de dretes, esquerres i centre, ja que no reflecteixen la societat actual del segle XXI. Societat que està condicionada per tot un seguit de crisis, un estat del benestar a la baixa i un canvi climàtic cada vegada més agressiu. Caldria, doncs, recobrar l’origen conceptual de la filosofia democràtica grega i anar eliminant les polítiques endogàmiques de partit, que sempre són i seran interessades.

“Tard o d’hora, el polític prepotent paga peatge”

Estovalles

Estic recamant paraules
al teler del pensament
i bastint les estovalles
que lluiran per festa
a la taula de la vida.

Amb el temps, els seus colors
s’esvairan i tots els mots
es marciran poc a poc.
No obstant, el suau teixit
restarà ple de records.

Litúrgia

Assenyada o no,
cada escriptor té
la seva litúrgia.
Jo, obstinat, dibuixo
la bastida del silenci
i m’emparo en ell,
per sobreviure i,
temerari, em preservo
del rebuig que hi ha
al mercat de la paraula.
Així doncs, acluco ulls
i pensament, fugint
del seu brogit incert.

“Només els forts tenen la capacitat de perdonar”  (Mahatma Gandhi)

Arrels

Pel matí, salutació al sol.
Per la nit, ofrena als estels.

Els records mai prescriuen,
tenen arrels com bosc etern.
Allà s’hi troba la serenor del llac,
mentre trepitjo pinassa del corriol,
flanquejat per avets platejats.

El rostre llarg de la muntanya
em somriu i, així, sóc feliç.

Corda fluixa

Des de la cendra de l’alquímia,
brego l’or de la paraula,
defugint de blasfèmia literària.

A cada instant, a cada vers,
em poso damunt la corda fluixa
i dins l’aiguamoll del diccionari.

Però un brollador sempre fluix
a l’aiguaneix d’una muntanya,
el que sempre traspua el bosc.

Així doncs, busco ermita romànica
on, obsessiu, reso espontaneïtat
per sortir-me d’aquesta corda fluixa.

“Les persones suficientment boges com per pensar que poden canviar el món, són les que el canvien”  (Steve Jobs)

Pluja de núvols

El sol els impel·leix cap al zèfir
i pel camí s’enamoren de la terra,
ploren vers ella, per impregnar-la;
acaronar un somni en blanc i negre.

La boira branda el paisatge, gotes
desformant entorn i pensament.
Vapor d’aigua, vapor per a cava
i el sol es perd amb un cel blau.

Els Gorgs

Terra rogenca i vinatosa,
encerclada per tota la gamma
de verds, que ens són oferts
fins arribar a la petita molsa.

Cingles que emmurallen
la muntanya, arbres sentinelles
que guaiten i defensen el riu
des de les roques del merlet.

Més enllà, la tènue boirina
juga i acarona un sol d’estiu
un xic mandrós i tardoral,
tot buscant un lloc on dormir.

Gorgs del joiós riu Siurana
que serpentegeu des d’un temps
llunyà, inconegut i melangiós,
dóna’ns la pau de les teves aigües.

“Bramen núvols al cel, com feres engarjolades per amor”  (Carmen Boadella Obiols)

Identitat democràtica

Si la veu queda afònica
i el crit de lluita ofegat
per una resignació, serva
de la vida quotidiana
i farcida d’incerteses;
llavors, la democràcia
entra en quarantena
i perd la seva identitat.

Recurs de vida

La meva Iaia...
mastegava parenostres,
altres masteguem
somnis i records,
tot pagant peatge
a la nostàlgia.

Cada desig n’és cançó,
música per al misteri,
ritme i llum que
enlluernen la tendresa,
quan renovem cada miratge
i volem conferir el foc,

aquell que encendrà
el càntic de la passió,
on sempre dibuixem
el solc de la memòria.
Tot un món sencer
com recull de vida.

“Com éssers vius que són, seria bo que els arbres tinguessin els mateixos drets que els animals de companyia”

Inèrcia de vida i adaptació

Davant qualsevol situació que trenca la nostra dinàmica de vida (sigui física o mental), hem d’afrontar-la, mitjançant un procés d’adaptació. Sortir quan abans de la negació i la rauxa, per enfilar i adaptar-nos a la nova situació. No obstant, ens podem trobar amb un entrebanc: la inèrcia de l’estil de vida que portem. Estem acostumats a fer el que sempre fem, sense tenir en compte moltes vegades les nostres limitacions, siguin pròpies o condicionades per les circumstàncies que van sorgint pel camí de la nostra vida. Cadascú té els recursos que té i l’adaptació passa per assumir aquestes limitacions, no hi ha tants Einsteins, ni tampoc tants Samsons, hem d’admetre com som i fins on podem arribar.

Cada crisi (personal, social o política) implica una nova adaptació. El problema radica que cada vegada patim més crisis i cada vegada són més curtes en el temps; fins i tot, algunes es poden encavalcar. Això fa més difícil anar cap endavant i adaptar-nos d’una forma ràpida i efectiva a aquest rosari de crisis. Si tenim recursos (mentals i econòmics) anem fent amb més o menys fortuna. Si la persona no té o té pocs recursos, pot ensorrar-se, llençar la tovallola o buscar formes d’evadir-se, per fugir d’una realitat que no pot o no vol afrontar. Aquesta situació, discrimina més a les classes socials baixes i mitjanes.

Malgrat eslògans polítics (gens realistes), cada vegada hi ha més gent que es queda enrere. I només conec una manera d’activar l’economia i donar suport a l’estabilitat mental d’un país: que tothom tingui un poder adquisitiu adient.

Tatuatge

A la memòria,
tinc tatuat
el teu nom,
des del dia
que em vas
somriure.

Pèrdues de temps

(Pèrdues en el temps)

En l’albor del temps
–i no va estar escrit
en els Comentaris–,
la paraula de Castor
va ser llum per a Sarah.

Amb ella, creà Lash
(més endavant Lasha)
Sense brindis al sol
ni càntics a la lluna,
sorgir el primer

“primus inter paris”
Però, l’home encara
no estava preparat
per lluitar, amb ell
mateix i la seva rauxa.

Cada paradís eixorda
el pensament, durant
uns quants segles.
Després, el dubte
fa néixer la ironia
i, com no, l’estultícia.

“L’home que sap guardar un secret, és savi; però més savi és l’home sense secrets que guardar”  (E. W. Howe)

Canvi climàtic i més

Cada vegada queden menys negacionistes, respecte al canvi climàtic i les conseqüències que es deriven per a la meteorologia de la Terra. Però canvi climàtic a banda, hi ha dos qüestions que també hem de tenir en compte.

La primera qüestió és les fases lunars. Aquest any, la lluna de juliol va començar el dia 28 de juliol i fins el 27 d’agost no començarà la lluna d’agost. Això vol dir que, pràcticament, tot el mes d’agost estarà sota la influència de la lluna de juliol que determina una climatologia més calorosa que la d’agost.

La segona qüestió és el cicle que té l’activitat de les taques solars. Aquest cicle és d’onze anys; és a dir, que durant onze anys l’activitat de les taques solars és molt alta i durant altres onze anys l’activitat de les taques solars és baixa. La qual cosa també afecta al clima i temperatura de la Terra.

Seria bo que alguns científics estudiessin, a la vegada, aquestes tres variables: canvi climàtic (per activitat humana), influencia de les fases lunars i l’activitat cíclica de les taques solars. Així, potser tindríem més elements de judici per afrontar i lluitar contra el canvi climàtic.

Ús i abús de diminutius

En més d’una ocasió he volgut posar de palesa la immaduresa d’una societat que, sembla, amb el canvi de segle va deixar enrere referències ètiques, morals i religioses. Això sí, les referències religioses que han quedat s’han radicalitzat i s’han fet més fonamentalistes que mai, sobretot dins les religions monoteistes.

Però retornem a l’inici. La immaduresa d’una persona es pot constatar de moltes maneres: infantilisme, lèxic groller, actituds prepotents i, també, amb l’ús i abús de diminutius que, normalment, deixa en evidència una possible traïció del seu subconscient, extrem que vaig poder comprovar al llarg de la meva vida professional. Així, per exemple, els que van dient diminutius de l’estil: cerveseta, canyeta, copeta de conyac, whisket, etc. Tot sovint o són alcohòlics o van camí de ser-ho. Els que van dient: caragolets, paelleta, bocinet de pa, etc. Moltes vegades o són diabètics o tenen prohibit o restringits l’aliment que esmenten com a diminutiu. El mateix passa amb els consumidors de drogues quan diuen: cigarret (la nicotina és una droga legal), cafetonet (la cafeïna també és una droga legal), fer una ratlleta, fer un piquet (s’entén d’heroïna), etc. Espanya està batent tots els records negatius d’Europa, incloent-hi el número de màfies, consum de drogues siguin legals, il·legals o medicaments (sobretot, antidepressius i ansiolítics). Ara, fins i tot, s’ha convertit en la primera productora i exportadora de cànnabis, fa temps que ja no escoltem aquella frase del segle passat tan popular que deia: “Bajarse al moro”.

A tots aquells que a vegades em diuen: “Jesús, vols dir que no en fas un gra massa?”, els recomano que consultin les estadístiques europees i el rànquing on es troba casi sempre Espanya. Per cert, si alguna vegada, els del “gra massa”, pateixen les conseqüències, derivades d’aquesta immaduresa, que no es queixin. I dic això, després de veure les imatges d’una platja on va embarrancar una narcollanxa i es veia com tots els banyistes intentaven aconseguir un dels farcells. Aquest és el nivell i aquesta és l’actitud d’una població sense referències ètiques, morals i religioses que esmentava al principi i, així, tanco el cercle.

Afrontar l’encara

Encara hi ha esquerdills d’horitzó
en la serp d’un dia de març.

Encara l’exhalació del drac
censura el raig del record
i revifa l’ànima amb incògnites;
les que s’escriuen, seguint
la metzina del terrorisme.

Encara, sol i lluna cisellen
la terra, on ulls i llavis
s’obren davant un miratge,
dins la xarxa de l’estupor,
enfront de sang i cossos.

Encara hi ha llesques de temps,
sense la mel de la solidaritat
ni la medicina de l’humor,
que acaronin l’eterna lletra
d’una cançó feta amb preguntes.

Encara..., el governall del dubte
corba el puny de la frustració.

La cançó de la por

“La por pot ser ocasional, la covardia és permanent”

La por saqueja la pau,
dóna... submissió,
    oprimeix,
    col·lapsa,
    esclavitza
amb idees imposades
i força la rendició
sense lluita.

La por ens inhabilita,
sense resposta... davant
la injustícia, amb la
voluntat subjugada.

La por juga a cuc a amagar
amb les emocions,
    s’aprofita
    de la ignorància,
    de la covardia,
és còmplice del terror
i de la por a tenir por,
la temuda ansietat.

“Si quan estàs sol, et sents sol, no tens bona companyia”  (Jean Paul Sartre)

Vida tardoral

Tossuts, salpebrem el temps
amb cadència de nostàlgia,
mentre ell ens clava cristalls
d’enyor, tristesa i melangia,
serfs en captard d’indiferència.

¿Com recuperar la seva clemència
i sortir d’una impertinent monotonia?

Desig i batec volen allunyar
l’espectre agressiu de la carència,
dol digne i necessari per fugir
de la maleïda mediocritat,
quan “tardorem” la nostra vida.

Travallengua

Si creus que creure,
en aquesta creença,
és com donar el teu amor
i estimar al ser estimat;
ja pots distingir el distint
d’aquesta distinció.

Si pots creure que
el teu credo és el meu
i que ell ens porta
de l’amistat a l’amor,
i de l’amor a l’amistat;
ja tens desxifrat l’enigma
del enigmàtic amor.

Si creus, en aquesta creença,
i estimes l’amistat, com
amic que ets de l’amor,
veuràs que el credo és més
que un credo i desxifraràs
l’enigma d’aquest amor.

Si creus que aquestes roses
no sols són roses i que són
roges per la passió. Llavors,
dóna’ls-hi també els colors
blanc, rosa, groc, fúcsia i blau.

Si creus, creu.
Si estimes, estima.
I, creient, et creuran.
I, estimant, t’estimaran.

 “A Espanya la inviolabilitat equival a impunitat”  (José Castro, jutge jubilat)

Al voltant de la memòria

La memòria (les golfes del record), encara que estigui endreçada, contínuament acumula pols, que ens pot desvirtuar cada record en la seva forma i en la seva ubicació temporal.

Acumular records (com el qui acumula fotografies) pot semblar que enriqueix les arrels de l’arbre de la nostra vida, però no sempre és així. Aleshores, és bo gestionar els records i ficar-los cadascú a la seva caixa: les pomes amb les pomes, les peres amb les peres. I si som curosos, una caixa per a cada varietat, les Golden a la seva caixa i les altres varietats a la caixa que els hi correspongui. I a tot això, hem d’esbrinar si la nostra memòria és bona o dolenta i si tenim aquella discriminació positiva que ens fa emmagatzemar els bons records i oblidar els records dolents. En el meu cas, crec que tinc memòria d’evocació fotogràfica i tinc “mémoire d’escalier” per a la memòria de fixació. I dic això, perquè rara vegada oblido una cara, encara que no sigui capaç de ficar-li nom o lloc de coneixença. En canvi, amb la memòria de fixació sempre em queden coses al tinter i que hagués volgut dir. Per aquesta raó (i altres), m’agrada escriure i així esmenar aquesta punyetera “mémoire d’escalier”, mitjançant les oportunes correccions de text.

Per últim, a les persones que els hi agrada treure la pols de la seva memòria, per actualitzar fets, que vigilin, perquè sempre es pot donar el cas que algú (amb millor memòria) els hi pugui fer retret i ficar en evidència la seva equivocació.

Duet de poemes

Quan anem pel perllongat
carrer del remordiment,
que la incomprensió
no ens apagui el dolç
foc del record, l’eterna
flama del Canigó, aquella
amb la que sempre encenem
la foguera de Sant Joan.

Avui, ja podem flotar
d’amunt de núvols de cotó,
en aquest cel que té el sol
com a botó de l’horitzó.
I podem posar de fit a fit
els nostres ulls, com si fos
l’últim dia de la fi del món,
però mai la fi del nostre món.

Línia a l’infinit

Creuar el cel, endinsant-se
dins la posta de sol, arranjant
l’horitzó vermell i neguitós,
prop d’unes ones que volen
fregar les palmeres genuflexes,
resant l’eterna oració del temps.

I tot això queda embolcallat
per l’impetuós Mestral, el mateix
que ens acarona amb vell regust de sal
i amb nou i renovat regust d’enyor.
Lluny ens queda aquest horitzó
i més lluny ens queda aquest record.

“Les revolucions són la conseqüència del pensament d’algú”  (Ralf Waldo Emerson)

Poema secret del pròxim futur

Descric l’esperança que batega
amb moviment profund,
esgrafiant el covard oblit
i la insolència impúdica,
en remota baralla de golfes
que em xucla la memòria.

Almenys, i fal·laçment, tinc
la nitidesa d’una referència
que em complau i manifesta
l’embruix voluptuós de la vida,
amb el llamp de la bellesa
i el seu ritme provocatiu.

La bonança del meu entusiasme
commou, però afebleix i
desdiu el dubte, el sentiment
que abraona, inesperadament,
un espai mort a la constància
i al vers més secret: el futur.

Límit i realitat

(A Paulo Coelho, més filòsof que mag)

Surt el sol (per obligació),
supeditat al gir de la Terra,
a la seva formació esfèrica.
El pensament també gira
en un espai infinit,
dins un món finit.
¿Quina realitat assolim:
la nostra, la dels altres
o, potser, la de la natura?
Llindar d’aquest límit
on cadascú determina
quin és el seu territori
i quina llavor hi sembra.
Res queda per fer, quan
tornem a reclamar, aquesta,
la nostra realitat. Límit que
no fa falta que sigui real,
malgrat que li’n diem realitat.

“Les persones que pensen, aprenen tant de l’èxit com del fracàs”  (John Dewey)

Eufòria!

La paraula eufòria està de moda. No em referiré al fenomen sociomusical que ha conquistat totes les franges d’edat, sinó que vull referir-me al mimetisme que es produeix quan una paraula, frase feta, cita o refrany es fiquen de moda.

Avui, la paraula eufòria (o eufòric) l’escoltem en tots els àmbits; fins i tot, l’he escoltada en més d’un polític o tertulià. És clar, al polític li agrada estar al capdavant dels seus electors i li sembla que utilitzant el lèxic dels seus electors ho aconsegueix. I els tertulians? Bé, aquests mai volen estar fora de joc del context social.

Encara recordo algunes paraules i frases dels vuitanta i noranta, força populars i utilitzades per gairebé tothom. On són ara? Totes les modes tard o d’hora caduquen. No obstant, com hi haurà més temporades d’Eufòria, aquesta paraula seguirà de moda durant uns quants anys. Per cert, segons el diccionari del Manel Franquesa, l’alternativa sinonímica d’eufòria és benestar. Particularment, m’acullo a la paraula benestar, que té un concepte més tranquil que la dinàmica eufòria. Serà qüestió de l’edat? O, potser, és un purisme lingüístic mal entès.

Sentits externs-interns

No em queda prou marge, perquè
tot sigui igual que abans, que sempre.
Una vida nascuda prop del riu
i de la boira, lluny de l’instant màgic
que poques vegades tenim i podem
sentir, molt endins, com nostre:

El cos ens traís a dies, la ment mai.

Tothora la imaginació voleteja fugaç
per l’espai il·limitat de neurones
i bioelectricitat. ¿Com adequar
la limitació dels sentits externs,
embornar-los amb sentits interns
plens d’eufòria i d’immensitat?

Si ho saps, fes-ho i digues-m’ho.

“Pensar és senzill, actuar complicat i posar en marxa els pensaments el més difícil de tot”  (Goethe)

Càntic del bosc a la lluna

Tu que has estat i segueixes sent.
Que tens i no pretens.
Que limites les preguntes,
doncs coneixes les respostes.

Sabedora del que ha de saber-se.
Coneixedora d’ofici.
Que estant en possessió dónes
i sense necessitar agafes.

Que et ponderes i t’equilibres.
I de l’equilibri fas ponderació.
Et nomeno com a expressió
d’exemple i escarni:

Qui dubti de tu,
que dubti d’ell mateix.

La llum del campanar

Trossos de boira tentinegen
dalt del campanar, riuen
amb carantoines i pessigolles
que el musell del sol els hi fa
des del cancell de la carena,
mentre la nit li brandeix un retret.

L’eixida campana regalima
humitat, reflectint la llum
quan batega el badall i l’eco
del primer toc d’oració;
gatejant, com bon captaire,
tots els racons de la plaça.

Tanmateix, i al mateix ritme,
batega el cor amb el badall
del record. No hi ha major
felicitat que aquesta felicitat
estàtica, intemporal; cantarella
que fresa la rella de la vida.

“La vida és una tragèdia per als que només senten, però és una comèdia per als que només pensen”  (Horacio Walpole)

Climatologia

De la seductora boira al frenètic vent,
dels agrisats carrers a l’esclat de llum.

I que el cor torni a assaborir un poema
fet fotografia o una fotografia feta poema.

Vers, verb, que vol gaudir de vida plena,
que fa del temps un lloc de trobada i,
a l’eteri espai, l’aixopluc d’ànimes bessones.

Paraules i flames

A la meva edat, destral en mà,
encara no me n’he cansat
de perseguir i trossejar
paraules de foguera
i encenalls de reialme,
per encendre el foc
on les flames del laberint
faran deturar i defugir
la sageta del malson.
El poc futur que tinc,
que sigui de fermesa.

“Seguir un dogma és viure segons el pensament imposat per altres”  (Steve Jobs)

“Arribem a una conclusió quan ens hem cansat de fer una reflexió”  (Jill Shalvis)

Brunzit de fulles

Arriba el vent de tardor,
el que allunya a les orenetes,
bressolant branques i fulles,
fent un suau brunzit
de música i record
que ens torna, una mica,
a la infantesa de jocs,
il·lusions i futurs.

Algunes vegades

Algunes vegades,
m’enamoro de paraules.
Llavors, les poso a marinar
i quan estan ben adobades
començo a cuinar el poema,
a foc molt lent d’esperit,
ben condimentat i salpebrat
de tots els meus sentiments.

Algunes vegades,
m’enamoro d’un paisatge.
Llavors, el fotografio
amb la ment i el guardo
a l’àlbum del record,
fins que el puc retocar,
fent de la imatge una poesia
i descrivint emocions.

Algunes vegades,
també, deixo d’escriure,
perquè surti el filòsof
que necessita el silenci,
un llarg camí per caminar
i un ferm camí per pensar.
No hi ha cap poeta
que no tingui filosofia.

“L’ésser humà neix amb intel·ligència, però ha d’aprendre a pensar”  (Edward de Bono)

Cites de El pensador de la vida

(Filosofia i psicologia del sentit comú) 

Introducció

Estimat lector,

Durant més de cinquanta anys (encara no he acabat), he anat desenvolupant el meu pensament, basat en el sentit comú, i que va començar a concretar-se a l’Arnau de Vilanova, quan em van batejar com El pensador de la vida. Un sentit comú que exerceixo baix el prisma d’una filosofia i psicologia aplicades a la vida quotidiana i acollint-me a la definició que l’escola aristotèlica fa del sentit comú.

Per expressar aquest pensament, he utilitzat tant la prosa (articles divulgatius, narracions, cites i preguntes retòriques) com la poesia (tant descriptiva com intimista). Ara, he cregut oportú ficar a l’abast de tothom part del meu pensament, hi ho faig mitjançant un recull de cites que, algunes d’elles i modèstia apart, han tingut un ressò dins el món social i laboral per on m’he mogut.

Desitjo que aquest recull sigui del teu interès i que alguna de les cites et sigui d’utilitat. Si més no, gràcies per llegir-me.

Jesús Jordi Garcia Boadella


“Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament”

“Qui determina què és una droga, en primera instància és la química orgànica i en segona instància l’O.M.S.”

“Diguem la sal i el sucre que prens i et diré la salut que tens”

“Tard o d’hora, el prepotent paga peatge”

“Sense humilitat, no hi ha intel·ligència que valgui”

“Qui pensa amb el cap només diu: “Jo sé”, “Jo no sé”. Qui pensa amb el cor diu: “Jo crec...”, “Jo penso...”, “Jo diria...”; “Jo opino...”, “A mi em sembla...”, “M’imagino”, però mai ens diu el que sap o el que no sap”

“La cosa més fàcil d’aquest món és donar un consell. La més difícil, donar un bon consell”

“Tan important és el dret a la vida com el dret a una mort digna”

“L’ordre natural democràtic és: Ètica, legislació i normativa” (Abans legítim que legal)

“De tots els fanatismes el religiós és el més perillós”

“El benestar d’un país comença amb la salut”

“El temps és l’únic àrbitre vàlid que existeix i sempre dóna la raó al qui la té”

“Treballar en equip significa conjugar tots els verbs amb la primera persona del plural”

“No són les democràcies europees les que giren al revés d’Espanya, és Espanya la que gira al revés de les democràcies europees”

“No s’aprèn parlant, s’aprèn escoltant”

“Tan important és aprendre per activa com per passiva”

“Un cap ha de manar sempre, a ser possible bé”

“Si no hi ha autoritat, es produeixen usurpacions de poder i/o dilucions de responsabilitat”

“Constatar la realitat implica fer-se notari d’ella”

“Ser realista, significa no ser ni optimista ni pessimista i constatar que la meitat de baix del got està plena i la meitat de dalt està buida”

“Les opcions jurídiques són: Innocent, presumpte innocent, investigat, presumpte culpable, culpable, testimoni i exonerat”

“L’ansietat més punyent és la por a tenir por”

“En política, tot sovint la prepotència es converteix en autocràcia”

“Amb la seva prepotència, la cultura tècnica tendeix a eclipsar la cultura filosòfica”

“Negar l’evidència equival a negar-se a un mateix”

“Una E, egoista. Dos E, egoista i egocèntric. Tres E, egoista egocèntric i egòlatra”

“L’important no són les respostes, l’important és plantejar correctament les preguntes”

“En un entorn cultural baix, la falta d’escrúpols és una garantia d’èxit”

“De res serveix tenir les millors lleis del món, si no hi ha voluntat política de fer-les complir o si no es posen els recursos per fer-les complir”

“La llei és igual per a tothom. Però, malauradament, l’aplicació de la llei no és igual per a tothom”

“Respecte a la salut, ningú vol ser salvat, però tothom vol ser curat”

“El morb és la canalització de la malícia popular”

“Un missatge subliminal sempre és negatiu”

“Igual és mentida la que es fa per acció, per omissió o per reserva mental”

“Tot poble té el govern que es mereix i tot govern també té el poble que es mereix”

“L’home sempre és més indulgent davant un minusvàlid físic que davant un minusvàlid psíquic”

“Hi ha una escala degenerativa que comença amb el sarcasme, continua amb la ironia, segueix amb el cinisme i acaba amb el sadisme”

“Impunitat i greuge comparatiu són les lacres socials per excel·lència d’una democràcia”

“En democràcia decideix la majoria, això no vol dir que tingui raó”

“Les tres estabilitats bàsiques són: Estabilitat d’habitacle, estabilitat laboral i estabilitat afectiva”

“La creativitat és la facultat que treu a l’home del no res”

“La intel·ligència no és patrimoni de ningú i a la vegada és patrimoni de tothom”

“Només tenen valor les coses que perduren”

“Les coses tenen la importància que els hi vulguis donar”

“Desconfieu de persones que no donen un tracte per igual als seus superiors que als seus inferiors”

“L’amor cal blindar-lo contra la convivència i rutina diàries”

“Mai s’ha de perdre el temps, intentant que els nostres detractors canviïn d’opinió, s’ha de perdre el temps, perquè els nostres defensors ho continuïn fent”

“Hi ha infinits infinits”

“La deformació professional és l’ombra de tota professió”

“L’amor és com el foc, s’apaga si és petit i es desboca si és gran” (Amor, no sexe)

“El costum és l’hàbit que fa al monjo”

“L’autèntica economia està al carrer”

“Tothom és molt lliure de cometre els errors que estimi oportuns”

“Si la realitat no t’agrada, somia. Si el somni no t’agrada, tornar a somiar. I quan el somni t’agradi, fes-lo realitat”

“Les coses no funcionen a base d’intel·ligència, les coses funcionen a base d’organització”

“Totes les intel·ligències són respectables i totes són qüestionables”

“Una democràcia dèbil pot ser tan nefasta com una dictadura”

“Un règim democràtic no és garantia de democràcia, es necessita que la població sigui demòcrata”

“El problema número u d’un país sempre serà la immaduresa dels seus habitants”

“La frase “Viu i deixa viure” està caducada. Ara, cal dir “Viu i conviu” ”

“Alguna cosa estem fent malament, quan part de la nostra joventut es passa la meitat de la seva vida dient: “Jo controlo” i l’altra meitat dient: “Ajuda’m que estic malalt” ”

“Quant més triomfem a la vida, més tenim por a fracassar davant la mort”

“El secret dóna carisma a l’enigma i versemblança a la mentida”

“És més fàcil posar la catifa vermella als de fora de casa, que posar-la als de dins de casa”

“L’important no és quant sap un professor, l’important són els coneixements que aquest professor és capaç de transmetre”

“La percepció de l’agressió no la té l’agressor, la té la víctima”

“No hi ha cap camí per arribar a un malalt, el malalt és el camí”

“Només hi ha dos classes de persones: les demòcrates i totes les altres”

“On acaba la tolerància i on comença la permissivitat?”

“La incomprensió és el diagnòstic més dur per a un malalt”

“Gaudeix del teu temps i troba temps per gaudir-lo”

“Un periodista ha de ser crític amb el govern i comprensiu amb l’oposició. Sigui quin sigui el govern i sigui quina sigui l’oposició”

“L’autèntica llibertat no radica en l’elecció, ja que podem equivocar-nos. L’autèntica llibertat radica en la independència”

“Alguns directius els hi és més fàcil buscar un culpable que solucionar un problema. Per aquesta raó, sempre “maten” al missatger”

“Com es pot treballar en equip, sense fer reunions d’equip?”

“Una persona comença a comprendre què és la vida, quan accepta el fet de ser finita”

“Ser demòcrata no consisteix en ficar una papereta dins d’una urna, ser demòcrata és una filosofia de vida que cal exercir cada dia”

“Algunes persones no se n’adonen que tothom pot tenir bolígraf vermell per corregir”

“Les religions són l’expressió espiritual de l’home. Es pot negar una religió, però no es pot negar l’espiritualitat de l’home”

“La persona més sàvia d’aquest món és aquella que sap o intueix que ha de morir”

“La Història és com el mar, sempre ens retorna el que li tirem”

“L’important no és què ets o com ets, l’important és què fas i com ho fas”

“Ningú pot viure la teva vida per tu. Per tant, no la malgastis.

“Hi ha tres classes de persones: Les que saben les coses, les que no les saben i les que creuen saber-les”

“La por pot ser ocasional, la covardia és permanent”

“Molta gent s’estima més fer pau amb la mentida que guerra amb la veritat”

“La responsabilitat és com la gravetat, sempre va de dalt a baix, mai de baix a dalt”

“Busca el sol per damunt els núvols”

“I que el contingut de les teves paraules sigui aquell que els teus sentiments generin”

“Malgrat tot, un té dret a la diferència”

“Cada estació té els seus colors i cada estat d’ànim també”

“On hi ha reculls d’ombres i bogeries de joventut, hi ha racons d’història i llaços del temps perdut”

“Després de tot, ens queda l’amor i amb ell el llarg camí de la poesia”

“Tota veritat viu en el cor i perviu a la memòria”

“Si l’enamorat regala roses, els poetes regalem estels”

“Per ser forts, és necessari tenir bones arrels”

“Una cosa és la diplomàcia i l’altra és la manipulació, encara que aquesta manipulació sigui molt diplomàtica”

“Si a un cap se li pugen els galons o la testosterona, el subordinat té dret que se li pugin les neurones”

“És un error molt freqüent confondre sensibilitat amb debilitat”

“Vivim en una societat on polítics i comunicadors defensen més el seu sou que les seves idees”

“Els centralistes (visió radial d’un país) mai entendran el sentit de llibertat dels perifèrics (visió equitativa d’un país)”

“Amb la seva saviesa, la Naturalesa ha posat dalt de tot el cervell, davall seu el cor, davall del cor l’estómac i davall el sexe. Aquest és l’ordre: Primer pensament racional, després sentiments i emocions, després supervivència i plaer primari, i per últim reproducció i plaer secundari”

“El rebel mai guanya, però tampoc perd, perquè sempre lluita. D’això tracta la rebel·lia, de persistir sempre en la lluita”

Jesús Jordi Garcia Boadella
El pensador de la vida
(Filosofia i psicologia del sentit comú)

Embruix de nit

Plou, amb la peresa de l’absència
i l’incertesa de viure, indefens,
sota el paraigua d’una intensa melangia.

Plou, i enyoro l’amistança de la lluna,
el seu etern sortilegi i seguici d’estels:
pluja, nit i boira, l’embruix de cada tardor.

“És possible ser ric tenint poc”  (Boris Kovalík)

Precepte democràtic

Ho reconec, ho faig d’esma,
quan burxo dins el parany
dels partits polítics,
dins la seva vacuïtat de sigles
i el seu brunzit programàtic,
que només és una teia
en la nit de la ignorància;
quan gesticulen, desmemoriats,
i s’allargassen per escatainar
una profitosa habitud,
on fan emmudir el primer
precepte democràtic:
El poder n’és del poble.

Desclassificar records

El sol renaix amb cada albada
per poder fenir cada capvespre.
I ho fa sempre en el mateix cel,
festejant a la mateixa Terra.
Cada dia n’és un nou temps,
una nova carpeta on encabim
els nostres records, ficats
dins el calaix on s’arxiva la vida.
Tard o d’hora, l’hem d’obrir
i revisar totes aquestes carpetes,
desclassificar aquesta memòria;
ja que, sempre arriba un moment
on els records deixen de ser nostres
per formar part de la consciència universal.

“Sense humilitat no hi ha intel·ligència que valgui”

Molàs de Sinera

(A Salvador Espriu)

Tens l’inesborrable metonímia
de tot poeta ultraferit,
com delicat orfebre
que trempa mots i paraules,
a la llum dels dos crepuscles.

Sotjador iniciàtic
de la teva pròpia hagiografia;
benaurada pregària on
unció i contrapunt són
soca-rel de la mansuetud.

Torna!, amatent i dejorn,
a glatir la teva poesia,
a engrapar noves narracions
i a enllestir l’embriac
de les cançons d’en Raimon.

Ser assequible

Escolto i compasso quatre frases fetes,
un pastitx intel·lectual que impacta
i enrojola el meu tenaç pensament;
convençut de l’engany d’aquest sofisma,
quan t’expliquen, de forma depriment,
l’agre comèdia de ser convincents:
res d’actors, només hi veig figurants,
que volen commoure’ns amb un fàcil
i temptador ariet d’una emoció apamada.
El corb del desfici torna a pugnar
dins l’arbre del seu fracàs. Perfil i esbós
d’un dibuix en l’àmbit de l’esforç.
Foragito i allunyo el seu impossible,
sense tancar la porta, per ser assequible
en fluctuoses variants d’un futur no llunyà.

Glop d’absència

Insòlit i hieràtic,
obro secret al record
per esborrar arrugues
d’alguns somnis.

Fal·laç despropòsit
quan retrobo, davant
el mirall quotidià,
la incertesa del desig.

Em queda retrobar
l’embruix dels anys,
aquell glop d’absència
que em feia feliç.

“Tota veritat viu en el cor i perviu a la memòria”

Tic-tac

Tic-tac d’espera,
recordant altre temps,
quan aconseguíem
un present per...
conquerir el futur.

Tic-tac d’estiu,
sense cap obligació,
al sol d’una conversa
(social i intranscendent)
de sal, mar i somriures.

Tic-tac de tornada
a la vella ciutat grisa,
anys de senectut fins
la propera primavera
i el retorn a la seva llum.

Porta-m’hi

Porta’m, altra vegada,
a l’Arc de Sant Martí,
que tots els colors
pintin la vida grisa
d’aquest món en conflicte.

Porta’m, altra vegada,
a la llum mediterrània,
quan la mar pentina ones
a la cabellera de l’horitzó.

Porta’m, altra vegada,
a la llum del Pirineu
d’una neu blanca
com puresa d’esperit
i nuesa d’infantesa.

Porta’m, altra vegada,
a la poesia de Natura,
als versos de rius
i música d’ocells.

Porta-m’hi i quedat amb mi.

“La Natura n’és la nostra mare. La Natura n’és la nostra tomba”

Einstein, Newton i un somni

Vaig despertar d’un somni en el que estava somiant que somiava, sense tenir consciència si encara estava dins del segon somni o si ja estava totalment despert. Einstein! On ets? Sempre he pensat que la Relativitat és relativa, no sols per la seva idiosincràsia dins la física, sinó també pel seu propi significat lingüístic.

Però, retornem al somni, al camp de blat on vaig amagar-me per tal de no ser descobert pels meus perseguidors (ni idea de qui eren), amb molta por que qualsevol desaprensiu llencés una cigarreta, per la finestreta del cotxe, i comencés un incendi agrícola o agrari, ves a saber quina denominació és més correcta.

Allí estava, despertant d’un somni, però immers dins un altre somni. Einstein! Pots dir-li al Newton que porti la seva poma de la gravetat? A veure si entre els dos podeu omplir el meu somni d’una realitat de Gravetat i Relativitat, perquè estic fet un bon embolic.

Menys mal que ha sonat el despertador i ja tinc consciència d’haver sortit del somni o... potser encara no?

Nou adolescent

Imatge a imatge,
la memòria obra espai
a un imaginari
ple d’adolescència.

Fràgil equilibri
entre present i passat,
entre el que hem viscut
i el que hem imaginat.

És un repte tenaç,
poc concret i feixuc,
on posem mesura
al temerari record.

Però..., solemnement,
omplim aquest buit
amb presència d’ànim
i el privilegi de somiar.

“Quan una cosa és bona, és bona de totes les maneres. Si no és bona de totes les maneres, és que no és bona”

Atrapat dins la ment

Bullen les idees,
bull el pensament,
poti-poti de paraules,
macedònia de versos
i un llençol blanc
llaurat amb tinta.

Neguit d’emocions
on brolla l’aigua
que beuen sentiments.
Pluja de llàgrimes
farcides de tristesa
o farcides d’alegria.

I la ment no descansa
ni quan el somni
surt a l’escenari
d’una nit de revetlla.
I la ment s’encarcera
fins al proper poema.

Benestar i futur

Sembla que l’estat del benestar comença a veure’s condicionat per les diferents crisis que patim. Crisis que envolten a una realitat, per deixar-la restringida o limitada en l’aplicació i efectivitat d’aquest estat del benestar. Ignoro si l’estat del benestar (tal i com el coneixem ara) pot tenir data de caducitat. El que sí estem veient, és que l’estat del benestar cada vegada dóna menys cobertura i a menys gent.

Al llarg de la història, la combinació capitalisme-socialisme mai ha donat un resultat efectiu ni en la teoria, ni en la pràctica. A l’hora de la veritat, sempre ens trobem que el poder econòmic s’imposa, per damunt de qualsevol règim o ideologia política, ho podem constatar en països d’ideologia tan dispar com són Estats Units o la Xina. Per aquesta raó, seria bo que filòsofs, sociòlegs i, fins i tot, poetes s’apleguessin per fer una valoració i certificar el lloc real on es troba el nostre estat del benestar, buscant possibles solucions alternatives i intentant donar resposta, de cara al futur, dels problemes que condicionen aquest estat del benestar. És a dir, començar a configurar un programari socio-polític que dibuixi un futur “a priori”, enlloc d’anar rere dels esdeveniments (tal com es fa ara) amb un “a posteriori”, on ens queda reflectida la incapacitat i la impotència de planificar qualsevol tipus de prevenció.

També seria bo, donar pas i veu a la joventut; ja que, el futur no és pas nostre, el futur és seu.