Veu i silenci

Si callo, penso.
Si callo i somric,
t’estic parlant
des del meu silenci.

Si parlo, evoco.
Si parlo i somric,
t’estic convidant
a fer un nou diàleg.

La llibertat existeix,
l’he vist,
és a la presó.

      Enric Casasses

Carena de mots

Llibres com a maons
per bastir la meva casa:
fonaments, arrels i cançó.

S’arrengleren els anys
al prestatge de la imaginació
i a la xarxa del pensament.

I les temptadores branques
en són ales per poder escriure,
quan el fruit sigui prou madur.

A l’aguait del record, també
vull fer collita de fulles i fulls,
per resseguir aquest present.

Em queden bocins d’història
i finestres per on entra el futur,
mentre els mots van fent carena.

Brolla el somriure

El foc del capvespre
s’esmuny per l’horitzó,
com ocell que s’emmiralla
a l’espill del seu clam.

La pell suau d’aquest aire
em desclou ulls i mirar,
i desvetlla la mandrosa lluna
que cada nit reneix pel riu.

Estic ressec de tot desig
i, sense la màgia de la vida,
esborro el bressol del somni,
allà on brolla el somriure.

Líder d’un mateix

El lideratge és un fet intrínsec de tota societat animal que estigui estructurada amb un gregarisme social. Per tant, és inherent a la condició humana que no sols té una estructura social, també té altres estructures tan importants com són les polítiques o religioses. La figura del líder ha estat sempre present al llarg de la història de la humanitat i en totes les cultures, des de les més primitives fins a les més desenvolupades.

Lideratges n’hi ha de tots els “colors”. Encara que, bàsicament, es poden reduir a dos: els netament autocràtics (siguin socials, religiosos o polítics) i els estrictament democràtics. Entre aquests lideratges democràtics tenim dos referències històriques força significatives: una es concentra en el concepte llatí del “primus inter paris” i l’altra amb la significació que comporta la famosa taula rodona del rei Ricard. En definitiva, tothom pot opinar (tenir veu) i tothom pot decidir (tenir vot). D’aquesta manera, el líder és un igual i “només” té una potencial capacitat de decisió final (o decisió significativa) en cas d’empat, dins una votació, i sempre que sigui necessari (situacions crítiques).

Però, poc o molt, tot lideratge comporta la supeditació del grup respecte al seu líder, encara que aquesta supeditació sigui acceptada i compartida pel grup (líder inqüestionat). Si, per les raons que siguin, algú no està disposat a fer aquesta supeditació i entén la seva llibertat personal a partir d’una total i absoluta independència (base de l’autèntica llibertat), no li queda cap més remei que fer-se agnòstic o àcrata o, per què no?, líder d’un mateix.

Ser líder d’un mateix no és gens fàcil i és força complicat. És més, resulta més fàcil ser líder d’altres que ser líder d’un mateix. No, no és fàcil, perquè a l’hipotètic punt de partida hi ha molts plantejaments i, a més a més, es pot caure dins la pròpia endogàmia, en forma d’orgull, supèrbia o el grau més quotidià de la nostra societat: el narcisisme. L’autèntic líder d’un mateix ha de fugir del temptador coneixement tècnic, del “saber”, i ha de buscar l’escabrós i fatigant camí de la “saviesa”. Tenint ben present alguns factors que en són determinants: No hi ha intel·ligència més adient que la filosòfica, no hi ha autèntica intel·ligència sense humilitat i que la intel·ligència no és patrimoni de ningú i, a la vegada, és patrimoni de tothom.

I com s’hi arriba? Per començar, un s’ha de fer autodidacta, renunciant a moltes coses i acceptant-n’hi altres que es poden i deuen trobar amb la lectura sistemàtica i, a la vegada, selectiva que ens ajudarà a aconseguir la nostra pròpia saviesa. Primer s’ha d’anar al pensament socràtic, resseguint la seva essència filosòfica a través dels segles. Més tard, es pot optar per l’autosofia –contracció de la paraula llatina auto (propi) i la grega sofos (saber)–. I fins aquí, la part de filosofia occidental. Aleshores, toca la part de filosofia oriental, hi ha que assolir el pensament budista, el zen i el confucionisme. Per, finalment i amb sort, optar a ser un modest bodhidharma. Amb la garantia d’haver arribat a descobrir “l’autèntic camí”; però, assumint que mai s’arribarà al terme d’aquest camí. Ja que, això, només està reservat a uns pocs privilegiats.

Un ja es pot considerar líder d’un mateix i..., ara què? Doncs, ara un ha d’estar disposat que li girin la cara, que no el saludin, tenir substantius i significatius silencis, un poc o un molt d’incomprensió, una mica d’enveja i rebre tota la gamma de situacions que perfilen la pobresa d’esperit, la que caracteritza a la rasa humana; refugi d’un humanisme mal entès que mort en la seva pròpia impotència i en l’autolisme del nostre planeta. Ja que, i com és ben sabut, ningú pot ser profeta (auto profeta) a la seva terra. La satisfacció intel·lectual no és pas una aurèola de popularitat, ni el benestar que pugui donar aquesta popularitat. La solitud és la base del filòsof, autòsof, bodhidharma o, simplement, de la persona que vol estar intel·lectualment bé i créixer per ella mateixa. Dóna igual si és fa amb revestiment religiós o solament filosòfic; la solitud sempre serà la base d’aquest auto líder, el que ha vençut totes les temptacions intel·lectuals del nostre món. I, ja se sap, que la pitjor part de la solitud és estar sempre sol.

“Amb vint anys tots tenen el rostre que Déu els hi ha donat; amb quaranta el rostre que els ha donat la vida i amb seixanta el rostre que es mereixen”  (Albert Schweitzer)

Un llibre, un país

Vaig entrar dins del llibre
i vaig deixar de ser jo.
No era el país de l’Alícia,
tampoc el país del Mai Més,
era el meu país i, a la vegada,
era el país de tothom.
Com sortir-se’n d’ell?
De la seva seducció utòpica?
Perquè, quedar-s’hi n’és
morir en el propi somni.

Olivera de sentiments

Qui petoneja a qui?,
quan de cara besa el vent,
quan enlaira i escampa
les fulles de tot dolor
i l’essència de la mentida.

Qui embolica el terra?,
quan trepitgem les fulles
damunt les porugues lloses,
amb conjur d’una fiblada,
on la gepa s’embolcalla

i abraça l’esperit de tardor,
al vell armari del record.
Tot plegat és com l’olivera,
perquè cada oliva n’és un fet
on tremola cada sentiment.

“Els governs proposen i el poder econòmic disposa, davant la indiferència general”  (Josep Ramoneda)

Batecs, rialles i petons

Una fulla sura per la boira,
mentre teclejo sentiments
que estan arrelats i enquistats
a les llàgrimes dels arbres,
quan regalimen la llavor
d’aquella aigua de l’oblit.

Aquest garbell d’emocions
també plovisqueja solitud
i bull amb fantasmes nus,
emmotllats dins llençols,
on hi ha barreja de batecs,
rialles i brunzir de petons.

Saviesa de paper

Sóc petit traficant de mots,
els porto camuflats al cor
i quan convé els trec a plaça.
Els afilero amb cura per si...
tenen sentit per algú i puc
ofrenar-los, fer bona venda
i, així, nodrir el meu esperit.

Cada paper porta escrites
paraules justes i precises,
no vull enfarfegar-los,
ells són tan traficants
com jo mateix. Això sí,
més silenciosos i, potser,
més savis, més ancians.

Destins

I a cada núvol
escriure un vers,
fins que el cel
em retorni el poema.

I cada fulla
la regaré amb llum,
de sol pel dia,
de lluna a la nit.

I forjaré nous camins
per forjar nous destins.
Espigaré més albades
per transitar els destins.

I que sigui l’esperit
qui comandi el rumb
i el cos el qui batalli,
tenint sempre present:

Els ulls a l’horitzó,
la paraula a la boca,
escoltant una cançó
i el batec del cor.

Despertar

Evoco el somriure
d’una lluna plena i groga.
I els xops a la ribera
bufant-li suaus floretes.

Evoco els tolls d’aigua
d’un carrer per asfaltar
i la font al seu extrem,
sovint plena de vespes.

Evoco canyes de bambú
a la vorera sud del pati
i el frontó al seu costat,
on jugàvem a la basca.

Evoco la llum tardoral
i el seu ritme cadenciós
on les fulles planegen
i encatifen la terra bruna.

Evoco els xiscles d’amics
i els seus jocs trepidants,
sempre actius, sempre
a corre cuita juganera.

Evoco..., el despertar
del somni d’infantesa,
encomanant-me al poeta
per engrescar-me a l’amor.

Ara, deixo d’evocar;
però, encara, la tardor,
font i tolls, lluna i bambú
em continuen despertant.

Recorda’m

Recorda’m,
que la lluna surt de nit
i la seva llum és blanca
quan acarona prat i riu.

Recorda’m,
tots els petons perduts,
perquè no se’ls endugui el vent
i puguin florir per primavera.

Recorda’m,
què en penses de la vida
i per què no ens ha dut
pel mateix indecís camí.

Recorda’m,
(i recorda) que tot record
es nodreix d’enyor passat,
però també d’amor futur.

I recordo,
quan tu em feies record
i sempre em recordaves:
el teu record, el meu record.

“La prepotència és el primer grau del masclisme”

Elf

Brins de gespa
i grills de soledat
o de fada taronja.

La saba de la rosada
m’omple de malenconia,
quan s’esvaís el paisatge.

Indecís, encara tinc
aura i esperit d’Elf o,
si voleu, de Manairó.

I l’alè de les branques
entatxona el meu pit,
amb dits suaus de natura.

I allà, el sol bressola
i garbella entre fulles,
on neix el full del destí.

I posaré la mirada màgica
a l’arbre d’exculpacions,
per poder seguir sent jo.

“La vida només és una continua successió d’oportunitats per a sobreviure”  (Gabriel García Márquez)

Pau per a la vida

Desclouré els meus llavis
per seduir a la nova nit
i descabdellaré el calabruix,
amb brunzit de paraules.

Deixaré de somiar, quan
la bruixa de lluna plena
agiti la seva vareta màgica
pels marges de la nit.

Buscaré la meva papallona
a l’heura florida del paradís
i que la molsa del passat
sigui naixement de Nadal.

I quan el vent sangloti
l’ametller de Montfalcó,
el pi de ribera i la resina,
resaré pel sostre del cel.

Allí, pol·len d’estel fugaç
batejarà aquest poema
i em podrà donar la pau
que tota vida rep i busca.

“Es necessita poc per fer les coses bé, però encara menys per fer-les malament”  (Paul Bocuse)

Visc en una ciutat

Visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata
on una antiga seu
s’hi mira.
La lluna el creua cada nit
i s’hi pentina.
Podries veure els seus cabells,
de lluna plena,
com fan camins
fràgils de llum.
Cua de núvia.
Catifa a l’aigua
del Segre avall.
L’Ossa Menor
també hi passa cofoia
pel damunt
els seus estels de micra.
I les cigonyes
de la Nova Seu
amb els nadons al bec.
De matinada.
Cap al migdia
ensenyaran
l’art de la pesca
a la fillada
anant amb compte,
això sí!
a esporuguir
les polles d’aigua.
D’una gambada.

Jo visc en una ciutat
que hi passa un riu.
Un riu de plata.

        Rosa Fabregat

“La democràcia és un horitzó al que mai s’arriba”  (Daniel Innerarity)

Una vida “mim”

Estem immersos en una societat plena de tics, de gestos i postures assajades. S’utilitza la imitació, intentant reafirmar-se, per tal de tenir una imatge que sigui adient, tant per a nosaltres mateixos, com per als demés i que, paradoxalment, anomenem personalitat. No en tenim prou amb la paraula, volum i to de veu per tenir una bona comunicació en totes les nostres relacions; necessitem el ritual de la moda, la mímica i l’estètica del grup social (o tribu urbana) amb el qual volem ubicar-nos o identificar-nos. D’aquesta manera, ens convertim en autèntics mims.

Sí, estem fent o tenim una vida “mim” i solem representar-la en tots els àmbits. Som actors? No!, som mims: actors de la mímica, titelles de la imitació, a la recerca d’un reconeixement que ens identifiqui i que ens doni el suport del grup (familiar, social, laboral, polític, etc.). I què perseguim? Doncs el de sempre: poder, diners, fama, fascinació (els neo-esnobs li’n diuen glamour) i, sobretot, ser (o aparentar) més que el nostre veí, per sentir-nos superiors i, així, creure que encara som o podem ser alguna cosa. No, avui per avui, la humilitat no té ni bona premsa ni gaires seguidors.

Ara, permeteu-me una petita maldat i deixeu-me utilitzar “mim” com acrònim de: mediocritat, immaduresa i manipulació. Entenent per mediocritat la vulgaritat d’una societat kleenex que és anodina per ser anònima, dins d’una estructura social poc solidària. Entenent per immaduresa el deler rera la moda i el consumisme, incloent-t’hi el consum de tota mena de substàncies tòxiques (legals o il·legals). I Entenent per manipulació, l’intent de controlar l’entorn al nostre antull o, encara millor, controlant el mestratge de l’entorn, que el cerverí Manel Franquesa va definir en el seu diccionari de sinònims com: “La manipulació perquè una cosa sembli millor del que és” Hi ha algú que no li soni aquesta música?

Somnàmbul

Com espaordit somnàmbul,
a les palpentes, pas a pas,
enfilo la llum d’albada.

Sóc com el petit pardal,
ancorat per tots els petons
que fa el xup-xup del vent.

Sense soroll, porto al bec
la llum de lluna i estels,
per a la núvia matinada.

Un pomell de campanes
gronxen el so per l’aire
quan l’innocent i fràgil

riu de cabells del somni,
vol que jo creui l’horitzó
i deixi de ser... somnàmbul.

Cites de Immanuel Kant

“La felicitat no brolla de la raó, sinó de la imaginació”

“Només per l’educació pot l’home arribar a ser home. L’home només és, el que l’educació fa d’ell”

“El savi pot canviar d’opinió. El neci, mai”

“Veiem les coses, no com són, sinó com som nosaltres”

“La paciència és la fortalesa del dèbil i la impaciència, la debilitat del fort”

“D’on ve l’ésser humà tots ho sabem, a on vol arribar pocs ho coneixen”

La fi del camí

(Cada camí té un final)

La veu del vent tremola,
tot passant per la gorga.
El fogós riu, mira amunt,
el fita i fa un mig riure.

El cel comença a badallar
i esquinça la negra nit
des de l’horitzó llunyà,
allà on la carena sospira.

El camí del riu convida
a joncs, canyes i sisques
a preservar les voreres
per a la seva intimitat.

El camí és molt planer
de terra batuda i bruna,
i, de tant en tant, els arbres
el plaquegen amb ombra.

Sóc pelegrí imaginat
i busco recer d’esperit
que em porti a destí,
allà on el camí acaba.

Cites de Bertolt Brecht

“El regal més gran que li pots donar als demés, és l’exemple de la teva pròpia vida”

“Primer va el poder menjar, després va la moral”
“L’art, quan és bo, sempre és entreteniment”

“Molts jutges són absolutament incorruptibles, ningú pot induir-los a fer justícia”
“Què és robar un banc, en comparació a fundar-n’hi un?

Projectes de temporada

Adéu! minves de gener.
La Candelera se’n riu;
així doncs, no deso l’abric.

Aviat lluirà la nova llum
per damunt d’aquesta nit
i el sol del curt febrer
mascararà com un calder.

Sóc fill de la Boira,
sóc fill de Tardor.
i nascut a Primavera.

Ressegueixo somnis,
un rere l’altre. Recopilo
projectes de temporada
i, si puc, els catalogo.

Llunes

Principia la lluna nova
per la terrassa del cel,
cerca la cova de la nit
i bon coixí per dormir.

La creguda lluna creixent
fa pampallugues de núvol,
amb una xarxa d’estels
i des del niu de l’horitzó.

Al firmament, s’encén ciri
per una lluna plena que
desitja escoltar la remor
i música de pluja de llum.

I ens queda lluna minvant,
la que batega per l’aire,
tot escrivint ombra a l’aigua
de qualsevol riu i ànima.

Quatre llunes, quatre camins,
que, poruc, he de seguir:
lluna d’abril, lluna de tardor,
lluna d’estiu i lluna de Nadal.

Cites de Luci Anneo Sèneca

“No ens atrevim a fer moltes coses, perquè són difícils; però són difícils, perquè no ens atrevim a fer-les”

“El mal només pot tenir un bé: la vergonya d’haver-ho fet”

“Pitjor són els odis ocults que els odis descoberts”

“Fa falta tota una vida per aprendre a viure”

“M’estimo més molestar amb la veritat que complaure amb adulacions”

“No és que tinguem poc temps, és que en perdem molt”

Estil balb

Mot rere mot, sadollo tribut
a un somriure seductor,
repenjat a taula i amb remor
de música per al record.

Mot rere mot, descabdello
l'entramat de paraules
i plantejo cada qüestió
com si fos troca de fil.

El capvespre porta presa,
tomba per l'aresta de taula,
mentre fumeja la sentor
d'una infusió de menta.

Balb, vull ser accessible,
compassar veu i rialla,
redreçar la conversa
i bescanviar-la per sentiments.

Mot rere mot, cabusso
el terratrèmol d'una mirada.