Tot mirant l’espai

De sobte,
ell fuita de mi,
pel cel de Sant Llorenç.

Estranya ruta
la que porten tots,
dins aquest rial d’estels.

Marxen d’Occident
per anar-se’n a Orient,
a l’inrevés dels migrants.

Aquesta nit, per a mi,
és bressol de nova vivència
o potser serà la faula del somni.

Arquitecte de paraules

Mai se sap quants maons
seran necessaris, perquè
el poema sigui habitable.

Aixecar-lo a l’altiu vent
amb expressió de triomf,
ficant-hi destí als mots.

El fidel riu de paraules
pujarà pels esglaons
de frases i oracions.

Nodrir-les d’imatges,
d’ordre i sense caure dins
el cataclisme del discurs.

En aquest bosc de mots,
cal convertir la tendresa
com bona amant del silenci.

La tasca serà senzilla,
si assistim i reconeixem
el suau recer del diccionari.

“Una cosa és un masclista, l’altra és un masclista sota els efectes d’alcohol i drogues”

Re-flexions

Sempre he estat
més bard que joglar,
tot fugint del record,
per a no fer-me serf
de l’imprecís enyor.

On hi ha xiprers,
hi ha pedra i marbre.
Sembla que ells siguin
els vetlladors del repòs:
“La pau no és remou”

Silent, busco l’ocell,
que competeix amb el núvol
pel camí secret de l’aigua.
Mentrestant, al prat, jo
m’adscric al temps.

Tinc l’antic prodigi
d’escriure i la perdurable
corba de la intimitat.
Fico, doncs, tonada als ulls
i un dolç bes al futur.

Dues dones (d’on-és)

(Un record a Cunit i Benasc)

D’on és el meu estiu?
Surt el mugró roig
per la sempiterna línia
d’un horitzó, trenta anys
rissat per ones blaves.
La mar és dona i mare,
i m’acull i m’amoixa,
per dir-me que sóc
fruit de la seva aigua.

D’on és el meu hivern?
El vent de port bleixa
i s’afilera pel Portillón,
mentre es va refredant,
acaronat per neu de nit.
La muntanya és dona i mare
i m’acull i m’esperona,
perquè faci un nou cim,
fruit del seu vell esperit.

“Moltes vegades les persones creatives i artístiques també passen a la història per la seva humanitat”

Jardí d’afalacs

Hi ha gent que sojorna
al jardí dels afalacs,
sense cap altre horitzó.
Lloen pel gust de lloar
i amaguen sa intimitat
a recer dels prejudicis.

Aquest jardí no té perfum,
tremola amb cada pluja
i el pot sacsejar el vent
de qualsevol estendard.
Només medra si l’afalac
pareix espill de consells.

Coses de poetes

L’Antonio hi tenia
una espina al cor.
Jo, insegur, hi tinc
un grapat de paraules.

Poso prudent distància
entre el mestre i jo,
tant per maleïda forma,
com pel dúctil concepte.

Som dues generacions
posades a prova d’anys.
Ell fent plor i proesa. Jo,
perdut entre dos segles.

Pala en mà, excavo i gesto
nous versos, sempre atent
al parany del desgavell:
Cal que fiqui ruta i ordre.

Tothora, he d’esbrinar
l’instant foll que m’aboca
al paper, sempre verge,
quan l’esgrafio amb tinta.

Benvolgut Antonio (Machado),
tinc que tornar a rellegir-te.

“El fet intrínsec de viure, ha d’entrar de ple en el marc de la convivència”

Abraçada

Ara mateix, sóc amic
de la mirada d’una nit,
mentre la primavera
escaïna a cada branca
i floreix en nous somnis.

Voldria fer un conjur,
perquè llum i pensament
poguessin tenir bona rima
i beure a la font d’alegria.

Voldria fer-me segador
i dallar tots els presagis,
amainar totes les ombres,
discórrer la cortina de claror
i abraçar, dins meu, la quietud.

Disjuntiva

Un plàcid paisatge
es retalla, emboirat
pel sospir de la calima.

Indiferent, l’oreneta
plana ensenyorida com
una immutable titella.

La núbil tarda panteixa
a cavall del tèrbol món,
on el pensament n’és
àrbitre d’un antic secret:

Presoners dins el nostre racó,
debatem entre l’esclavitud
del trajecte que hem elegit
o alliberar-nos de l’enyor.

Amor, sexe i violència de gènere

Una bona part de la població ha perdut, o no valora, el romanticisme dins l’amor i busca refugi únicament en el plaer i el sexe. Amb la qual cosa, es perden sentiments en favor d’emocions; això comporta personalitats amb conflictes afectius. L’afectivitat (que n’és senyera d’amor) és fonamental per a una bona estabilitat emocional. Sí, part de la societat està fent una regressió cap a comportaments primitius, que en ple segle XXI podríem pensar, ja estaven eradicats. S’estan perdent valors ètics i morals, els que sustentaven un model de societat. Model de societat que ara és considerat desfasat o s’etiqueta d’antiquat, perquè tot sovint aquest model es confon amb valors religiosos, que són rebutjats per les democràcies laiques, quan el lògic seria que ètica i moral estiguessin fora del context religiós i per damunt de qualsevol laïcisme estatal.

Tot això, junt a immaduresa, masclisme (fruit d’aquesta regressió primitiva), la falta de referents ètics i morals, alts consums d’alcohol i drogues (tant legals com il·legals) configuren un còctel força explosiu, que condueix vers el deteriorament neuronal i, de retruc, a l’ansietat i agressivitat. El perfil bàsic masclista el podem configurar com: immaduresa, narcisisme, prepotència, agressivitat, ansietat i deteriorament neuronal. Però, anem a pams:

Hem de tenir present que la violència de gènere és el final d’un camí, ningú neix masclista. En primer lloc cal tenir en compte el context viscut per l’individu: família, amics (clans i tribus urbanes), certs entorns laborals i la marginalitat són els que van esculpint la personalitat masclista. La ingesta d’alcohol, drogues legals i drogues il·legals, fan la resta. Ho he dit en moltes ocasions, avui ho tinc que tornar a recordar: “Una cosa és un masclista, l’altra és un masclista sota els efectes d’alcohol i drogues”. És un problema de causa-efecte. ¿Cal lluitar contra el masclisme? Naturalment que sí. ¿És el masclisme la causa de la violència de gènere? Doncs..., el masclisme només és responsable del 33 % de la violència de gènere, l’altre 67 % és culpa d’alcohol i drogues. Un masclista sense alcohol ni drogues és una persona que reafirma la seva identitat amb agressivitat verbal (insults, tacos i renecs), fruit de la seva immaduresa i de la falta de recursos a l’hora d’afrontar i gestionar situacions de conflicte, començant per les frustracions que li depara la vida. Si hi ha alcohol i drogues, aquesta agressivitat verbal pot derivar i desenvolupar una agressivitat física. Algú em podrà dir: “Doncs jo conec un cas de violència física, on no hi havia ni alcohol ni drogues”. En aquest cas, caldrà fer l’oportuna valoració psiquiàtrica, perquè podem trobar-nos davant el territori d’una psicosi profunda o d’una sociopatia.

A totes les persones que estiguin preocupades per la violència de gènere, vull convidar-les que reflexionin i que lluitin contra alcohol i drogues. Traient aquests dos ingredients del còctel explosiu que he esmentat, l’agressivitat física és redueix, malgrat que encara pugui perdurar un masclisme de base. Ah! Si us plau, no caigueu dins el parany de les excepcions, el referent del comportament humà sempre ha de ser estadístic, mai emocional. Per altra banda, l’abordament d’aquesta problemàtica s’hauria de fer de la mà de la ciència, deixant que tant política com legislació, estiguessin supeditades al seu criteri.

“Cal que reivindiquem tots els espais oberts possibles i equilibrar-los amb els espais urbanites tancats, on sempre desenvolupem tota la nostra vida quotidiana. Fem salut!”

Prec

El vent de l’esperança
busca cala o port segur,
prop d’una vinya, on llum
i olor a fonoll siguin somni
per a una tarda de música,
on el vol que traça el colom
escrigui dins del cel rogenc.
Lluny de qualsevol cridòria,
prego amb llavis muts i reso,
sense planys i amb repòs,
perquè quedi secret el misteri.

Veu de futur

Mariner de terra endins,
fico rumb al blau desig
amb sospir de llibertat.

Sóc de cor ingenu i gavina
que vola sense aldarulls,
tot buscant un difús goig.

Encara aplego un petit encís
(vibrant i sense cap confort)
que em pugui fer més popular.

No vull encendre cap gelosia,
però tampoc vull defallir.
M’ho suposo, el futur té veu.

“Mentre els dos pols es desgelen, als països suposadament civilitzats la gent s’ofega amb la contaminació i el fum dels incendis forestals”

Joc encisador

Acabo de segar paraules
al bancal del diccionari.
M’ha quedat un rostoll
amb fragància de tinta.

Ara, puc tornar a llaurar
o, potser, fer-hi guaret.
No!, serà millor sembrar
i conrear aquest camp.
         -----------
Enamorat d’enyorança,
busco l’harmonia, ella
n’és la molsa de l’arbre,
on tinc amagat el misteri

que encisa cada instant.
Vull fugir de la tenebra,
de la boja follia del follet
i ser novament un ocell.

Ni mut, ni vençut, potser
estic dejú de bona ventura,
on es va repenjar la traïdoria.
Trobar, serà el joc encisador.

Devenir de l’amor

Quan hagi embat d’amor
no fuges del compromís,
perquè una cosa és el joc
i una altra el poruc atzar.

Sigues bona somiadora
i endevina amb encert.
No empaitis cap boira
que sempre s’esfilagarsa.

Tampoc fugis d’estudi
que l’amor és sentiment,
i si afues les emocions,
fixa-les pel teu devenir.

L’amor pot ser canònic
o pot encabir-se a l’arbitri
del teu vent, quan xiscla.
Amiga, la felicitat es guanya.

Dempeus

Si vull vèncer la timidesa,
no tinc altra que ser atrevit,
sortir del buit endogàmic
i percaçar un nou projecte.

He bastit molts horitzons
amb les mans massa buides
i he suportat el trepidant ritme,
on s’hissa cada nova albada.

Dempeus, estàtic i estoic,
concloc la vella fosca i esporgo
l’escorça que m’està ofegant,
com si fos un delicte agònic.

Sóc un optimista recalcitrant
i tinc l’esperit de mal·leable argila,
perquè visc a l’adossat pensament,
on sempre debuta la meva felicitat.

Lleida en colors

Aquest matí de diumenge, tot passejant per Prat de la Riba fins Rambla Ferran, he vist un espectacle visual ple de color i tenint en compte que Lleida estava ennuvolada, ha donat llum als carrers que he recorregut. M’estic referint als lleidatans musulmans (àrabs, moros, hindús i negres africans), que portaven els seus vestits, túniques, xilabes i pantalons amb casaca, amb tota una gamma àmplia de colors, que junts podien encabir-se dins l’Arc de Sant Martí.

Com casi sempre, els homes eren més monocromàtics, d’un color o dos a tot estirar; mentre les dones, nens i nenes lluïen uns vestits rics tant per la varietat de colors i dibuixos, com per la seva lluminositat. El que més m’ha impressionat, ha estat el vestit d’una dona, era blau cel fosc amb incrustacions daurades. Un autèntic firmament on els estels enlloc de ser de plata eren d’or. I què dir dels vels? Res a veure amb les monòtones mantellines cristianes. Malgrat que eren més discrets que els vestits, tenien colors suaus, combinaven perfectament amb els vestits, fent del conjunt autèntiques obres d’art.

Durant mig hora, m’he considerat prou afortunat per gaudir d’aquest espectacle visual. Sí, aquest multi culturalisme ple de llum i color m’ha emocionat, tot pensant amb l’Open Arms i la injustícia que representa la insolidaritat humana.

Finalment, he fet la següent reflexió: “Què avorrits som els occidentals vestint ”

Soliloqui

Tinc que engolir-me
l’estrany procés de solitud,
naufragar sense companyia,
sense explicacions inútils,
que només desitgen vestir
a la titella més morbosa.
Amb mesura, arracono i oblido
cada instant que no em pertany.
Procuro fer mèrits i faig tastet
a l’urgent col·loqui de viure.
Escapço cada vers i paraula
i, fidel, arrecero l’eterna pols
que té l’estupidesa humana.

Aniversari

Avui, aquest blog ha arribat a les trenta mil visites. Gràcies per fer-ho possible.

Jesús Garcia Boadella
El pensador de la vida

Bugada de versos

Retrobo versos escampats,
empresonats al prestatge de l’oblit
i dins el bressol de paper, on la bruixa
serenor fa potingues i encanteris.

Amb ells, faig una bugada blanca,
trec la pols i taques tan antigues
i, ja nets, tinc la calmosa temptació
d’estriar-los com si fos un manyac.

Alguns els classifico com a salms,
perquè es puguin gronxar al seu cel.
Altres em semblen més aviat cançons,
que ningú ficarà música per cantar.

Cau el captard. Prop de l’ànima,
aquest és un viatge per a l’eternitat,
amb les pupil·les fixes a cada vers
i les parpelles tremoloses d’emoció.

Sí, tornaré a penjar aquests versos
a l’estenedor del record, perquè
el vent assequi aquesta bugada i,
tal vegada, puguin ser d’alguna utilitat.

El calafatador

Qui em pot calafatar
la nau per anar a Itaca?

A l’hivern, quan estic
orfe de pell bruna
i tinc esclat de deures
per donar-li a l’esperit;
avar, envejo l’horitzó,
vigilant i avesat artífex
on s’aplega la mirada.

Llavors, tinc una amenaça:
caure amb paraules de cartró.
I estic ociós, buscant repòs,
i sóc fràgil vidre de finestra,
que no pertany a cap casa.
No obstant, vaig vinclant eines,
per si vol venir el calafatador.

La sorpresa

L’oblit no fa gatzara,
és un nàufrag, despullat
d’elogis i secrets records.
No hi ha cap prospecte
que expliqui la sorpresa
a l’ombra d’un col·loqui.

De sobte, fa espectacle,
s’hissa com vela plena
i es gronxa amb un ritme
indiscret i prou morbós,
per fer plaça i ancorar-se
amb un criteri, on naixerà
la pròpia estupidesa humana.

L’últim viatge

Secretejo amb la mort,
vull trencar la llegenda
de la seva llei de nit fosca.
Encara trontollo a l’encontre
d’un diccionari-guia que
em pugui dur a bon port
i sortir d’aquesta galerna
de vent i pluja, on resta
l’antiga tenebra mortuòria:

la mort és la fi del camí,
l’últim renec de l’home.
I si puc, i em deixa destriar,
la vull tranquil·la i benigna,
amb el paisatge d’un somriure
i una mà encaixada a cada mà,
vinclant cos i ànima per al viatge,
amb el joiós adéu dels estimats.
Què lluny veig aquest viatge!

Timidesa

Empresto el meu desig
com vestit de disfressa,
últim reducte del goig.
Encara no sé si allargo
la joventut o la vellesa.
Tinc enveja del benestar
i el meu dandisme retreu
un dissertat prejudici,
principi d’ignorància,
quan vull alliberar-me
del company que porto dins.
Íntim, monòton i intens
és el dolor de bastir
el misteri de la timidesa.

“El futbol és el mirall de la condició humana”  (John Carlin)

Passatge al passat

Dins el calaix no em queda
cap joguina, cap sorpresa,
com quan arrengleràvem
un tràfec de jocs d’infància
i rememoràvem aventures
al crit pirata o indi sioux.
Em seduïa el secret ofici
de ser autor i actor de jocs
i m’envilia amb personatges
tenebrosos, gens innocents,
a ritme de temperada imaginació,
que fèiem a remor i ressò,
inquiets, per tal de ser grans.
Ara, enraono amb els meus néts
i somio que l’ofici del joc no té
passat ni present, continua sent
una pintura al llarg del temps.

Amarant l’esperit

Colpidor és el silenci,
quan el volem vetllar
amb llar de foc de pau.

Amarant els sentiments,
també amarem l’esperit.

El destí pot quedar orfe,
si ignorem l’espill
on floreix la tendresa.

I amarem cada secret,
sense encara conèixer-lo.

El perfum de la fidelitat
ara s’escurça, ara s’evapora
com l’ocell, com una cançó.

Sense evadir-me, faig ofici,
per amarar el meu esperit.

Oració imprecisa

Pel bosc de les paraules,
m’aferro a l’isolat discurs
i lloo l’acurada pregària,
la ruta que té tot poema.

Indecís, acarono l’espectre,
la subtil corba, la soca
on perdura, tinc i habita
la llum de la inspiració.

Aquest elemental fenomen
es reprodueix cada vegada
que surto amb vaixell de paper,
perquè tinc la missió d’escriure.

I surt l’expressió del triomf,
per convergir en l’arrogant
cataclisme del dia a dia;
ja que, n’és la tasca de viure.

“Sé viure, però em costa conviure amb mi mateix. Sóc humà”