Foto el camp

Marxo, foto el camp,
estic fart d’aquesta ciutat amb
mentalitat de caragol i all i oli;
i que també sembla que tingui
la boira bressolant ses neurones.

Sí, emboirats i al·lèrgics
a les premisses democràtiques,
votant sempre amb el cor
i mai amb el cap. Lluny de
tot pensament de futur.

Una ciutat on el pas de vianants
es fa esbiaixat i de disseny,
què més dóna si és il·legal!
El que importa és l’esnobisme
polític d’esquerres i de dibuix.

Bo!, pura estupidesa emocional
que, per no tenir, no té previsió
pel que fa al melic de la ciutat,
per on passen (en esquifida rotonda)
el noranta per cent d’autobusos.

Sí, marxo, no sé quan tornaré.
Aquí us deixo la “nostra” boira
(física i d’esperit), l’artrosi del
vent del nord (i ràfega de cor)
i fico rumb al sud de mar i sol.

I dic mar!, no dic pas platja,
que aquesta la deixo per a totes
les formigues lleidatanes, que fan
cua per anar-hi el cap de setmana.
Marxo, tot maleint ja el retorn.

“Quan dic que sóc un dandi, la gent se somriu. Quan dic que sóc un dandista, la gent se sorprèn”
(Qüestió de lèxic)

Vent

Ve el vent.
Qui l’ha cridat?
No sé qui el porta
amb aquesta arrogància,
tombant arbres, parets
i aixecant teulades.

Segons la tradició,
el vent sempre és senar:
un, tres o cinc dies.
Bufa, no se’n cansa
d’apagar espelmes
d’un pastís imaginari.

La Terra bufa, plora
i remou el canvi climàtic.
No sóc vell, no sóc jove,
però cada vegada se’m fa
més difícil recordar
un temps tan inestable,

tan fora de calendari.
La Terra es queixa
i no l’escoltem mai.
La Terra no pot regenerar-se.
La Terra es mor i nosaltres
també morim amb ella.

El bosc sagrat

Preguntaràs en quin vers hi ha escrit
el teu nom.

Venies i no venies,
confusa, perduda,
venies amb els teus disset anys,
venies i prenies la meva mà
i la deixaves i la buscaves
i la temies.

Preguntaràs que queda de tot això
en els meus versos.

Obre la teva brusa
deixa que el vent
t’ompli el cabell,
que un vers
porti el teu nom
amagat a bosc sagrat,
com jo portaré
en la sang ardent, sempre,
    el teu.
                   Joan Rovira

“Poetes i herois sempre estem al caprici dels déus”
(I si ets les dos coses, estàs perdut)

Seixanta dies

No, no li dec res a ningú.
Si més no, potser, al silenci,
que ha estat un desert
per manca de comunicació.

És impossible endinsar-se
dins els algoritmes de l’amor
sense perdre’s. Llavors, siguem humans
i considerem que som febles.

Veig espiadimonis irisats
que voletegen per la llum,
reflectida a l’aigua del rierol,
ballen notes de música i notes de sol.

Sí, han estat seixanta dies,
farcits de records i emocions,
viscuts a ulls clucs, brindant
amb aigua de cava i copa de petons.

Seixanta dies són pocs o en són molts,
depèn de la maleïda relativitat
que Einstein ens va imbuir.
Sigui com sigui, jo els he viscut.

(Dedicat a G.M.P.B.J.)

“La ciència no impedeix creure en Déu. El que permet és no haver-ho de fer”  (Lawrence Krauss)

Imagi(a)na

Puc anar més enllà
i escriure coses
com que tu estàs aquí
i jo no estic creant aquest poema,
i només així
fer-lo veritat.

La poesia,
de la mateixa manera,
li dóna la volta a les coses,
posa boca amunt a les certeses,
m’explica que u més u
només pot ser u,
clava la seva pupil·la
-blava-
en la meva
i m’escup la seva major veritat a la cara:

La vida és per a qui es conforma.
La poesia,
per a qui somia i desitja...

                       Elvira Sastre

“Estimat cafè: teníem un tracte. Jo et posava dins del meu cos, i tu em donaves super-poders. Què carai ha passat?”  (Cory Doctorow)

Reflexió a Borredà

Un entrellat de cicatrius
com una xarxa al sol,
sense el peix de cada dia
ni el marisc de festa.

La teranyina del temps
on s’empresonen records
que engolirà la feixuga
aranya de la vida.

Tinc el bordó a punt
i les xiruques netes;
allà on porti el camí,
allà aniré, content!

Sóc una mica més savi,
per què sóc una mica més vell?
o per què sóc... Qui sóc?

“A mesura que una emoció és més important, calen menys paraules per expressar-la”  (J. Michael Straczynski)

Desconegut

He tornat pel mateix camí
i m’he trobat el mateix vent,
mateix bancal i mateixa pomera.

Ara, és hivern, encara falta una mica,
perquè floreixin els petits poms de núvia
a la branca de la que ja és la meva pomera.

L’olor tampoc és igual, ni l’aire humitós
que fumeja, fent espirals cara amunt,
amb els primers raigs de sol.

Fa fred, i el camí està dur i gelat.
Tot sembla igual, tot m’és desconegut,
res no perdura, res és com sempre.

Malgrat tot, aquest és el meu camí,
de tornada, i el gaudeixo mirant un destí
ple de poesia i carregat de petons.

Em sóc desconegut, però la vida és
prou generosa per tornar a donar-nos
aquella felicitat que creiem perduda.

“La llum viatja més ràpid que el so. Per això, algunes persones semblen brillants fins que les sents parlar”  (Anònim)

Crepuscles

He trencat el vent
per l’escletxa del record
i he obert l’albada
amb clau de sentiment.

Torno a jugar a: cuit i parar
(en el petit carrer de l’amistat),
als encantats (de la nostra soledat)
i al petit soldadet anglès
(amb peus cansats de caminar)

I he recollit la veu glaçada
de la muntanya, i he recollit
el silenci tòrrid de la platja,
per escriure, altra vegada,
allò que puc escriure:
Un crepuscle de sol lluent,
un crepuscle de lluna clara.

“En el fons, la teoria de probabilitats només és sentit comú expressat amb números”  (Pierre Simone Laplace)

(Totalment d'acord. Filosofia i psicologia del sentit comú)

...potser no és hora encara
de comprendre amb detall
els glavis de la por,
la gleva del desig,
l’arrel de cada somni...
i és per això que somio
i desitjo i tinc por.

Toni Armengol

“Si no arrisques res, estàs arriscant més encara”  (Erica Jong)

Oasi madur

Encara no llangueixo,
absort en les meves idees.
Encara no sóc esquívol eremita
ni balancejo el litigi del meu ofici.

Tampoc sóc súbdit ni serf;
si més no, esclau del temps.

Encara tinc l’encant de l’encanteri,
on copso la nuesa del tàlem
i el sospir expert de l’amatent.

Tampoc abdico de la sensibilitat,
enardint la meva quimera de joventut
per damnar tota una vida,
recollida en la meva maduresa:
“Un oasi amb tan sols una alzina”

“A vegades està be contrastar el que ens agrada amb altres coses. Això fa que ho apreciem més encara”  (Darby Conley)

Sols un Déu

Sols un déu,
no pas tots.

Sols un, dic. N’hi ha prou amb un
entre tanta pregària engrunada.

Només la miserable unitat.
I també la vida
i la mort: de totes feixugues
immobilitats, només
aquest breu capgirament abans d’anar-me’n.

                             Màrius Sampere

“Ningú pot cometre un error més gran que aquell que no va fer res, perquè només podia fer una mica”  (Edmund Burke)

Viatge a Malta

Des de la reminiscència de
la Mahalta de Màrius Torres,
fico rumb a Ma(ha)lta,
on surt el joglar impenitent.

Allà estant, em vas dir:
“Sóc una mica dis-persa”
i jo, al peu de la lletra,
dic i contesto: “Persa”

Aquell dia vaig descobrir que
la vida és avorrida sense tu.
Tu jugues al bateig de “Poeta”
i jo jugo al bateig de “Musa Persa”

I vam brindar amb copa de petons
i vam brindar amb aigua de cava;
que la vida ja és tota nostra,
perquè hem decidit ser feliços,

aquí, a la nostra illa de Malta.

Terra clivellada

Una emoció per horitzó
i la lluna resseguint-nos
pels contorns de l’amor.
Tornar al camí de ronda
on fa de sentinella l’ametller,
la caserna del primer petó.

Quan tornin les pluges,
aquesta terra eixuta
deixarà d’estar clivellada,
per tornar a delectar-nos
amb el suau bressol verd
de les ones espigades.

“Mai trenquis el silenci si no és per millorar-lo”  (Ludwig van Beethoveen)

Recordatori

No oblidis:

Pel cor res passa de llarg.
No serveix ficar-li una cinta negra als ulls.
No serveix fer com si res hagués passat.
L’amor és cec, però el cor té vista d’àliga.

José A. Gómez Iglesias

“El dia que quan se li pregunti a un infant què vols ser quan sigues gran i contesti una bona persona, segurament la societat que tots volem, estarà molt més a prop”  (Lluís Llach)

Un record balb

I em sento condemnat
a una vida sense penes,
sense cel ni infern,
amb destí de rat penat,
sense veure més enllà;
destí de drac d’infantesa,
quan somiàvem a...
deslliurar a la princesa.

I em sento lluny de mi,
un estrany que busca
el seu feixuc equipatge
a cada parada, a cada estació;
tot buscant la cara de benvinguda,
un somriure per a la seducció
i les branques de l’abraçada,
per tornar, com no!, a l’estil balb.

“Quan tota la resta falla, llegís les instruccions”  (L. Iasellio)

De vegades dubtes

De vegades dubtes
si no seria millor
cridar, cridar.

Cridar sense cap fre!

I no quedar-se
atrapat dins
un silenci culpable.

Montserrat Abelló

“Si alguna vegada acabem destruint el món, l’última veu en sentir-se probablement sigui la d’un expert dient que «això no pot passar»”  (Peter Ustinov)