“Ser feliç no és fer el que vols, és no fer el que volen els altres”  (Quimi Portet)

Mite, enyor i fita

El degoteig del seu mirar
m’incita com obscur perfum,
com puixança d’escuma.

Sóc profà i malfeiner
a esguard d’una senyera:
el destí que s’ondula
a lloms del mar del mite.

Torno a percaçar l’enyor,
la fita de la meva ànima
que, confusa, tremola fugaç
entre el deler i l’angoixa.

Mare Boira

La Boira n’és la mare,
vitamina C lleidatana,
com el suc de taronja
del nostre esmorzar.

Cada any, ella tanca
la Tardor cromàtica
i obre porta a l’Hivern
amb llums de Nadal.

Essència de caràcter.
Esperit per al silenci.
Ànima de l’aigua.
I motlle lleidatà.

Dia dels Innocents

“La pitjor covardia és saber què és just i no fer-ho” (Yves Montand)

L’últim sopar

(Al malparit o malparida COVID-19)

Poc més d’una hora,
a dos quarts d’ànima
i amb aperitius d’esperit.

Estovalles de paciència,
coberts i plats de disseny,
aigua de pluja, vi d’enginy
i cava de reserva, reservada.

De primer plat..., tènue llum
d’albada i llum d’espelma.
De segon perfum suau
i profund, sense definir.

I de postres músic amb
fruits secs d’indolència
i moscatell de vell marí.

Infusions de serralada,
sense fum ni “xupito”,
i a les dotze a dormir.

BONES FESTES!

Malgrat el blanc glacera
que desapareix per sempre;
malgrat la pluja desigual
d’inundacions i deserts;
malgrat el Nadal de colesterol
front el Nadal de la fam;
malgrat el Coranovirus
i tots els virus i bacteris;
malgrat aquestes Festes comercials
enlloc d’espirituals i religioses.

Malgrat tot això,
BONES FESTES a tothom.

Esgarrapades de vent

Esgarrapades de vent
per on surt la vermella
llum del crepuscle;
mentre grisos núvols
s’afileren, tot buscant
els primers estels.

Nit glaçada, desolat
paisatge de planura.
Torna Nadal i tornem,
any rere any, a sentir
les esgarrapades del vent,
com si fóssim tendres infants.

Bon Nadal (2020)

El fred acarona
plaça i carrers,
la boira balla
amb cel i arbres,
i per l’horitzó
el sol cercarà
l’estel de Betlem:
Temps de Pau,
Temps d’Amor.

“Senyor, dóna’ls-hi paciència a tots els que m’envolten, perquè jo no penso canviar”  (Mafalda)

Modern–istme

Va i bé l’oreneta,
fregant terrats i teulades,
passant a gual carrers
a ritme de xiulet i ona
tèrmica. El tebi sol
la investeix com cicerone,
que puntejarà tot aquest
modernisme català
de ciutat que té arrelada
la terra en el propi nom:
terra de Terrassa; on eix
aquest istme modernista.

“Adéu Tardor!, fins l’any que ve. Benvingut Hivern que ens portes el Nadal”

El dilema de l’eutanàsia

La paraula eutanàsia ve del grec “eu” (be) i “thánatos” (mort) Per tant, etimològicament, eutanàsia significa bona mort o bon morir. ¿Qui no vol tenir una bona mort? Malauradament, el terme eutanàsia no ha mantingut el seu significat positiu i avui s’ha deformat en una significat negatiu i, fins i tot, pejoratiu. Per la qual cosa, es va tenir que “inventar” una nova paraula que suplís la carència lingüística deixada per la paraula eutanàsia. Així doncs, avui en dia, per definir la bona mort o mort digna s’utilitza la paraula ortotanàsia.

Però, abans de parlar d’eutanàsia, tindríem que parlar i clarificar altres conceptes com són: Malalt pal·liatiu, malalt terminal i malalt moribund. Doncs, no és el mateix parlar d’eutanàsia en cadascun d’aquests casos; ja que, l’expectativa de vida no és la mateixa.

Tot això, ens porta a la disjuntiva entre prolongació artificial d’una vida i mort digna, deixant clar que la vida té valor per ella mateixa, que té inviolabilitat essencial, que té el suport fonamental de valors ètics i socio-polítics i que no pot ser instrumentalitzada. De la mateixa manera, la mort digna no es basa en el fet de morir, sinó que es basa en la forma de morir. Per tant, respectar la vida, és respectar la vida d’una persona finita (mortal) i respectar la vida no implica prolongar-la a qualsevol preu. Una vegada establertes aquestes bases, és quan podem afrontar el repte de l’eutanàsia.

Koop C. E. planteja l’eutanàsia com: “La terminació de la vida humana per mitjans incruents amb el propòsit de ficar fi a un greu sofriment físic” Així doncs, i per evitar conflictes, tindríem que ficar totes les variants i classes d’eutanàsia possibles i, per descomptat, legislar-les:

1.- Eutanàsia involuntària: Sense consentiment del malalt.

   - Eutanàsia voluntària: Amb el consentiment del malalt.

2.- Eutanàsia activa: Tota acció que provoqui la mort.

  - Eutanàsia passiva: Tota omissió que provoqui la mort.

3.- Eutanàsia directa: Acció específica que provoca la mort.

  - Eutanàsia indirecta: Quan la mort és conseqüència d’un ús terapèutic.

Sembla, doncs, que només podem parlar d’autèntica eutanàsia quan aquesta és: Voluntària, activa i directa.

Per últim, hem d’establir la intenció o conseqüència de l’acte i/o actuació professional, per tal de reflectir els tres tipus de mort possibles:

- Eutanàsia: Quan s’avança la mort d’un malalt.

- Distanàsia: Quan es retarda artificialment la mort d’un malalt.

- Ortotanàsia: Quan ni s’avança ni es retarda.

Com és obvi, tot bon professional de la salut sempre preconitzarà l’ortotanàsia; ja que, és la millor garantia d’afrontar l’etern dilema entre prolongació de la agonia i mort digna.

Esperit de vi

Dels fogons a taula,
del polsim de cendra
a les molles de pa.

El tic-tac recorrent
i rebotant les parets
fins l’obert finestral,
per on entra la primera 

llum i el cant del gall;
al menys fins sant Esteve.
El tassó fumeja llet,
munyida dos hores abans.

Em faig un petit tall
–Iaia!, deixa’m alcohol.
–Què és alcohol?,
es diu esperit de vi!

Dins la fonètica catalana,
i en el diari esdevenir
de la gent senzilla,
quanta poesia hi tenim!

“L’important no és què ets o com ets, l’important és què fas i com ho fas”

Neu i molsa

Capficat, buscant molsa pel betlem,
vaig tardà en adonar-me’n que
la muntanya tenia una senyera,
blanca i verda, estesa de cap a peus.

El sol la revifava com un somni
i la feia presonera de la tranquil·litat.
Més tard, fent el betlem, la mare em deia:

“Hi tires massa farina a la molsa”
Volia, com no!, plasmar la senyera
tridimensional de la muntanya.

“L’actitud condescendent d’alguns homes vers les dones, no deixa de ser un masclisme de baixa intensitat”

A l’abast

Miro el cel
i als núvols escric
el nom de les coses
amb un sospir.

Miro el vent,
surant a l’infinit,
i la veu crida
per damunt la nit.

Cal escriure el futur,
pintar-lo de colors
i ficar-lo a l’abast
de la gent, de tothom.

PSC vs PSC

Ja fa uns anys que vaig escriure: “Tard o d’hora, el PSC s’haurà de plantejar si primer són socialistes i després catalans o si primer són catalans i després socialistes”. Ara (vist el que hem vist, escoltat el que hem escoltat i paït silencis prou significatius), els hi torno a plantejar la disjuntiva, quina és la prioritat del PSC: ser català o ser socialista? I, a més a més, afegeixo una altra pregunta, per si volen sortir de l’armari, dieu-nos d’una punyetera vegada: Sou monàrquics o sou republicans?

L’evolució del PSC-PSOE ha estat força preocupant. Primer vam veure com renunciaven al marxisme (Europa mana), després van renunciar a un socialisme netament d’esquerres (cosa que va aprofitar Unides Podem), situant-se com a partit de centre (de centre esquerra?) i ara resulta que són defensors de la monarquia com si fossin un partit de dretes (és clar, no els hi queda cap més remei, si volen ser constitucionalistes); amb la qual cosa, i de forma indirecta, estan renunciant a la seva essència republicana. Ja veurem que passarà quan les joventuts socialistes algun dia explotin i plantin cara a les velles glòries, aquelles velles glòries que pels anys vuitanta anaven amb caçadores de pana. A mi, particularment, el que faci el PSOE no em preocupa (ja s’ho faran). El que si em preocupa, és el que fa el PSC, perquè el PSC està trencant amb l’herència ideològica d’en Raventós, Verde Aldea i tants altres socialistes històrics, fins i tot del PSUC.

Uf!, aquesta evolució comença a tenir una pendent massa forta. Desitjo que el PSC tingui bons frens per aturar-ho, perquè a la meva bola de vidre veig, a curt o mig termini, una disjuntiva: O bé el PSC es desmarca d’un PSOE monàrquic i reivindica el seu republicanisme històric o bé el PSC haurà d’afrontar la possibilitat d’una escissió entre socialistes monàrquics i socialistes republicans. Una reflexió, quan un arbre trenca les seves arrels, la possibilitat que aquest arbre caigui per una ventada és molt gran. S’és o no s’és, aquesta és la qüestió. Una qüestió definitòria.

M’agradaria

M’agradaria
que el meu secret
fos el teu secret:

Quan la lluna somriu
damunt la catifa
de fulles grogues.

Sí, m’agradaria.

M’agradaria
que el meu record
fos el teu record:

Quan el sol somriu
per damunt la boira
i el vent la despentina.

Sí, m’agradaria.

M’agradaria
que el nostre temps
fos recull de poesia:

Cada somni, utòpic,
seria un vers del poema,
declamat nit a nit.

Sí, m’agradaria.

“Hi ha dos coses que no es poden comprar: ni les neurones, ni el temps”

Fronda de llop

La màscara ingràvida de llum
entra pel llindar del sotabosc,
com papir daurat on s’escriu
la mortal condició humana.

Cada arbre n’és ploma de cigne
que fuig de l’udol: llop fa un segle,
vent de port que ganyola la melangia.

“Candilejas” inaccessibles,
canelobres i copes d’arbre on
enardir el cos i fer èbria l’ànima.

D’aquesta manera, puc lliurar
un núvol missatger a l’horitzó
i tornar a surar la lluna de matinada.

Embranzida

Perfum ardent
d’una boira terrera.
Mans de silenci
i passos de distància.

Altra opció psicològica

La psicologia sols utilitzar una pràctica-tècnica, perquè una persona pugui afrontar la realitat. Aquesta tècnica consisteix en “obligar” -mitjançant un discerniment amb preguntes- que la persona faci distinció entre el que és real (evident) del que no és real (imaginat). Però, què passa si la persona té coneixements en psicologia? Doncs que llavors aquesta persona pot optar per sortir-se’n de la dualitat d’aquestes dos opcions i elegir una tercera opció que ve determinada pel fet diferencial entre el que és real i el que és imaginat; és a dir: el que es pot concloure (deduir)

Per explicar-ho d’una manera més planera (no se m’acut cap més comparació; desitjo, doncs, que sigui prou adient), ve a ser com les opcions del famós got; on l’optimista (evident) veu el got mig ple, mentre el pessimista (“imaginat”) veu el got mig buit. Aquí, la tercera opció, que fa la conclusió, és la realista (deducció), que certifica com la meitat inferior del got està plena i la meitat superior del got està buida. Per tant, i a partir d’aquesta deducció realista (i lògica) es pot establir aquesta tercera opció, que deriva del coneixement psicològic.

Aquest tipus de psicologia, no és pas una psicologia clínica, ni tan sols és una psicologia en el sentit estricte de la paraula. És, el que Agatha Christie anomenava “coneixement de la naturalesa humana”. Aquest coneixement està a l’abast de tothom (sempre i quan es tingui la voluntad de fer-ho) i sorgís de la pròpia intel·ligència intuïtiva de la persona, de la seva experiència al llarg de la vida i la seva relació amb l’entorn social; de l’estudi intrínsec del comportament humà i de l’anàlisi de les reaccions i conductes humanes.

Per exercir qualsevol coneixement, sempre se surt d’un punt de partida. En el nostre cas, aquest punt de partida és l’evidència, que pot configurar-se a partir d’experiències prèvies (“paral·lelismes de comportament”, segons Agatha Christie), que ens porten al mètode que regís tota deducció lògica. Aquest mètode (i el seu procés) no és gens fàcil i, fins i tot, pot semblar poc ortodox. Però, ortodox o no, aquest procés és el següent: després del punt de partida del paral·lelisme de comportament, cal aplicar el sentit comú, més tard la lògica i el raonament i, finalment, arribar a la deducció psicològica. Aquest procés, quasi exclusivament empíric (meitat analític, meitat intuïtiu), sovint s’ha de verificar, fent bucles cap a enrere, per tenir la certesa de no confondre’s de camí. S’ha de ser asèptic i metòdic, verificant la informació que s’aconsegueix, per tal de no arribar a falses conclusions.

Com avantatge, aquesta “psicologia” no necessita etiquetar a la persona, com en el cas de la psicologia clínica; que ha de discernir, per exemple, entre paranoia i parafrènia. Ja que, la finalitat d’aquesta “psicologia” no és el tractament, la seva finalitat és l’origen causal, la causa del comportament d’una persona.

“Quod non est in libris, non est in mundo”
(Avui seria: si no estàs a internet, no estàs al món)

Endeutats

Poc o molt,
tots estem endeutats
amb el banc del record;
el dipòsit d’estigma
i l’aürt de memòria.

Malviatge del passat,
quan volem reposar l’enuig
a l’areny del riu, on l’aigua
remou batecs i somnis.
I el deute l’hem de pagar.

Sense avidesa

Una poció d’escuma
reviu el xiscle,
el bram de la por.

Sentinella poruc,
veig l’orla de pols,
aspre fum de conflicte.

Balb, però amatent,
faig mos al sentit comú,
un bon glop a la lògica

i m’eixugo els llavis
amb un raonament
que sigui prou adient.

I deixo fora l’avidesa,
al ras i a la fredor
del qui no té temps.

“Es pot ser feminista i androfòbica a la vegada?”

(Si no ets dona, no contestis la pregunta)

Del jardí al cel

(A la dona imaginada)

Des del teu jardí,
on les flors del pensament mai panseixen,
anirem al cel del record, rerevera que convida
a resseguir el camí del passat. Avui sí,
podem dir que tot passa, perquè tot queda.
I no tinc cap altra enyorança que trobar
lloc en el teu cor; per reviure i sentir,
altra vegada, aquell vaixell de llençols
i l’inesgotable font d’aigua de cava.

“Hi ha molts espectacles de dansa que et poden dur a llocs molt emotius”  (Roser López Espinosa)

Meandres

He posat un gual
a la porta del cor,
per evitar que aparqui
cap nou sofriment.

El riu del sentiment
ja té prou meandres,
l’aigua porta massa llim
i la vida suficient carrers.

Desarrelaré el llastre,
despullaré la meva ànima,
suraré per aquest riu
i sortiré il·lès de l’atzar.

Abstracte

Ulls de brasa en nit negra de tardor.
Ulls de gel a la nit d’una habitació.
El sol s’amaga rere la muntanya
i la lluna s’amaga rere el mar.
La boira escridassa a la pluja
en un terra amb poti-poti de bombolles.
On està la tela?, i els pinzells?,
i els tubs de pintura?, i la dresta mà?

Amb prou feines sé escriure.

“El meu ‘nosaltres’ és un ‘nosaltres’ sense nom, fet de tots els nostres noms”

“Tenim molta informació, i ens fa sentir impotents”

Marina Garcés

Despentinat

El vent em despentina les idees
i renego d’ell. Em fa arrecerar
les brases del misteri, el caliu
on tragino matines d’amor.

Tossut, assereno l’esperança
i el mestratge de l’averany,
amb xiuxiueig de fulls
de llibres per endreçar.

El frescal de la font,
on apaivago la meva set,
té molsa d’enyorança
i perenne frec de record.

Consideracions democràtiques

“Veritatis simplex oratio est”

El concepte democràcia prové (com tothom sap) de la fusió de dos paraules del grec antic: “Demos” que significa poble, país; i “Kratos” que significa poder, força. Tradicionalment, es defineix la democràcia com “el poder del poble” Però no és menys cert que també pot definir-se com “la força d’un país”

La condició “sine qua num” per què un país tingui democràcia és que els seus ciutadans siguin demòcrates. Des d’un punt de vista unipersonal, el demòcrata és un lliurepensador que exerceix el seu pensament polític de forma racional, sense caure en la temptació emocional (o visceral) que li pot proposar un partit polític per aconseguir el seu vot. El demòcrata desitja efectuar una elecció totalment lliure d’aquella persona que l’ha de representar. Aquesta seria una altra condició democràtica fonamental: la diferenciació entre votant (llistes tancades) i elector (llistes obertes) El demòcrata està en contra que la seva elecció la faci un partit per ell, que li sigui imposada aquesta elecció (de forma endogàmica i autocràtica) i establerta per l’executiva d’aquest partit, mitjançant una llista tancada i jerarquitzada. I aquesta és la diferència essencial entre una democràcia i un règim democràtic. Ja que, ¿a qui representa un partit polític: als ciutadans o als seus dirigents i militants?

Un règim democràtic (llistes tancades) sol determinar la confrontació d’idees de forma monolítica entre els diferents partits polítics, i els ciutadans sempre van o bé a la saga o bé es converteixen en comparses o mers espectadors de la confrontació. Mentre que en democràcia (llistes obertes) cada polític, sigui quin sigui el seu partit, ha de manifestar i defendre, de forma individual, la representativitat de les seves idees davant dels seus electors. Alhora, aquesta idiosincràsia afavoreix la lliure circulació interna d’idees dins d’un partit; del moment que, el poder real no resideix en l’executiva del partit, resideix en l’elecció que efectua el ciutadà i el compromís adquirit pel polític quan és elegit.

Una condició democràtica essencial és l’alternança en el poder. El demòcrata no tan sols l’accepta aquesta condició sinó que, a més a més, l’afavoreix; alternant el seu vot com regulació lògica que eviti l’enquistament autocràtic, que sempre es produeix quan hi ha una permanència en el poder massa prolongada.

Una altra condició democràtica bàsica, que estructura una democràcia, és una llei de finançament de partits polítics, que sigui clara i diàfana com l’aigua. L’elector (que no votant) té dret a saber amb què i qui finança al partit polític. Aquest dret s’ha d’exercir com elector i, també, es pot exercir com consumidor. El ciutadà té ple dret d’elegir el consum d’un producte, en funció d’una possible posició política que estigui patrocinada per una empresa.

Per altra banda, seria convenient refutar aquesta mena d’“axioma democràtic” que determina: “En un estat de dret no hi ha res per damunt la llei” Cras error! Algunes coses si estan per damunt la llei. Per començar, la voluntat popular. Per continuar, l’ètica. Per tant, ja va sent hora que distingim el que és legal (per llei) del que és legítim (per ètic). I, arribats en aquest punt, entrem en la disquisició (sempre interessada) entre la majoria simple, la majoria absoluta, la majoria de dos terços, etc. Masses determinacions per establir el concepte “majoria” que hauria de ser únic.

I es torna a establir una diferència entre democràcia i règim democràtic. Quan, per exemple, s’obvia o s’articula de forma social l’abstenció. Ja va sent hora que polítics i comentaristes polítics deixin d’interpretar l’abstenció, segons els hi convé, i es dediquin a investigar i preguntar a la gent, al poble, per què no va a votar. L’abstenció té moltes i variades raons (cap d’elles social), però totes aquestes raons tenen un denominador comú “el càstig i censura als polítics” Resulta lògic que, el ciutadà “encabronat”, li doni al polític on li fa més mal; és a dir, l’abstenció. Quan tindran els polítics la suficient humilitat per admetre-ho?

La gent està farta de demagògies, de mentides, de promeses incomplides, de manipulacions i d’enfrontaments partidistes. La gent vol polítics que siguin gestors competents, que administrin correctament els impostos i que solucionin els problemes quotidians que té el ciutadà. Política i Administració és un binomi que hauria de ser inseparable. Per això, un Govern (municipal, autonòmic, estatal) i una Administració (municipal, autonòmica, estatal) haurien de funcionar en estèreo. No es pot estar en perenne dissociació entre la concepció social que tenen els polítics i la realitat quotidiana percebuda pels ciutadans. Com tampoc és acceptable la premissa paternalista que determina al polític com un “professional de la política”, mentre es relega al ciutadà com simple “aficionat”

En resum, si els polítics (de forma incondicional) no exerceixen i promocionen el concepte democràtic de “el poder del poble”, que no es queixin quan els ciutadans, farts, reneguin d’ells i se’n van passant al segon concepte democràtic de “la força d’un país” És a dir, la societat civil.

Condolença

Dissolt el fum de la vetlla,
un desglaç de llàgrimes fica
forrellat a les paraules,
per fermar la por dins la memòria.

La pluja forja la muntanya
amb el seu desert de silenci.
L’albada, despentinada, acarona
la terra insomne i sense nit.

La claredat s’enfonsa en el pou
on s’emmuralla el condol. Descalç,
amb fred a les mans i a l’esperit;
existir com ens, per surar l’oblit.

Encetar el descans, llençols de viatge
i llavors de somni. Tot sol, orfe,
remor de mirades que t’abracen,
quan estàs exànime, exhaust.

La Singer

Embadalit, mirava el miracle tècnic,
com l’agulla pujava i baixava
sense cap mà que fes la puntada.

El sotragueig de roda i pedal,
el rodet de fil girant trastocat,
la mare sempre reclinada,
“resant” sobre la peça de roba
i les puntades ben simètriques,
totes exactes, totes iguals.

De tant en tant, la Singer grinyolava,
calia ficar-li oli d’una ampolleta
de nas punxegut. En alguna ocasió,
jo l’havia pispat, per enllestir
les rodes de la meva bicicleta.

Aquella màquina de cosir tenia
el seu propi espai a la sala d’estar,
com si fos una petita capella.

“He tingut que acceptar que la melangia pot ser fruit d’una pèrdua o d’una derrota”

Espigant llum d’albades

Prenc la llum a punta d’alba,
per esvair les ombres del somni.
Llàntia que il·lumina l’espill
on l’allongat pas del temps
ha deixat arrugues de foscor,
que dibuixen la suau imatge
d’una maduresa que porta
el tranquil preludi, i fàcil
somriure, d’un avi a la cerca
dels seus néts.
                         Al captard,
la llum tornarà a esvair-se
com boira eròtica i sensual,
quan es deixa seduir pel sol
de nova albada, perquè jo pugui:
tornar a espigar la seva llum.

Retorn

A la platja desèrtica
(d’un foli en blanc)
tinc la mirada ficada
a un horitzó asserenat,
on el silenci resta mut,
esperant sortida de sol.

Tot just sento el batec del cor.
Rellotge d’un temps infinit
que torna, perquè mai se’n va,
i li assenyala el seu destí,
perquè sempre li fita l’hora.

Cau el crepuscle i surt el sol.
Amatent, acarona l’arena humida
i les últimes llàgrimes dels pins.
Aquest silenci tothora em crida,
m’estimula el subtil pensament
i així retorno al foli en blanc.

“Aquest és un món malalt que s’ha de guarir per poder viure en pau”  (Joan Viñas)

Poema i bicicleta

A l’església de l’horta,
les pomeres s’han guarnit
de petits rams de núvia,
on parelles de coloms
i tórtores els recullen,
per preparar la seva boda.

El velam en flor de l’ametller
navega per mar verd de blat.
L’esperit també vol navegar
cap a l’horitzó de sol; tardor
on Adam retroba la seva Eva.

Pluja i boira

El tic-tac del temps
n’és tic-tac de pluja,
quan conrea la terra
i configura l’ambient,
per gestar i parir
la seva filla. Entelèquia,
somni d’enamorat
en el país dels tres rius.
Aquesta terra no podrà
tenir mai cap altre
segell d’identitat
que la incorpòria boira.

Ciències de la salut i Humanisme

El terme Humanisme s’ha vingut utilitzant per descriure el moviment literari i cultural que es va difondre per tota Europa Occidental durant els segles XIV i XV. Aquest moviment es va constituir amb el renaixement dels estudis de grec i llatí, insistint en l’aportació dels autors clàssics per potenciar la seva pròpia finalitat.

El moviment humanista va començar a Itàlia amb els escriptors medievals Dante, Boccaccio i Petrarca que van contribuir al descobriment i a la conservació dels treballs dels autors clàssics. A la vegada, els ideals de l’Humanisme van ser expressats de forma enèrgica per un altre italià, Pico de la Miràndola, amb la seva “Oració sobre la dignitat de l’home”.

Un dels erudits més influents en el desenvolupament de l’Humanisme, tant a França com a Anglaterra, va ser el clergue holandès Desiderius Erasmus. L’Humanisme s’establí a Anglaterra a la universitat d’Oxford gràcies a William Grocyn i Thomas Linacre i, més tard, va prosperà a la universitat de Cambridge, gràcies al propi Erasmus i al prelat anglès John Fisher. Des d’aquestes dos universitats s’espargí al llarg de tota la societat anglesa i així es preparà el terreny per al renaixement de la literatura i de la cultura.

Concepte actual d’Humanisme
Avui en dia, l’Humanisme s’entén com: “Una actitud de la ment que té com a objectiu abanderar els valors humans”. Dins d’aquesta filosofia, l’Humanisme emfatitza la dignitat i el mèrit de l’individu i té com a premissa bàsica la gent; són els éssers racionals els qui posseeixen, dins d’ells mateixos, la capacitat per a la veritat i la bondat.

Professional de la salut i Humanisme
En molts països, el programa educatiu bàsic per a professionals de la salut és, a la vegada, científic i humanista; amb un contingut que compagina pel seu desenvolupament professional posterior els avenços tècnics i tots els possibles dilemes ètics que es deriven de la pràctica professional.

L’Humanisme és l’últim recurs que ens queda per poder clarificar i unificar tots els criteris que es produeixen: professionals, ètics, morals i espirituals. És el denominador comú, la brúixola que ens pot orientar dins d’una possible confusió racionalista. Avui, més que mai, hem de parlar de l’ésser humà malalt amb una visió global de l’individu i del seu entorn, en lloc de seguir parlant de malalties. Avui, més que mai, hem de “formar” a la població en el subjectiu i ineludible concepte de salut.

Ciències de la salut i població
Cada vegada són més nombrosos els col·lectius professionals que s’inscriuen dins del complex món que hom anomenem ciències de la salut. Tots aquests col·lectius s’encaminen a donar el millor servei (tant col·lectiu com personalitzat) a la població i han d’estar adscrits dins de l’àmbit de l’Administració amb dos funcions: una pública i una altra professional. Dins de la funció pública hem d’incloure la demanda social que la població planteja en forma de problemes i necessitats, que vénen supeditades (i per tant, s’han d’adequar) als diversos entorns (urbà, rural, laboral, social i familiar), els hàbits (tant sans com nocius) i de l’estil de vida. En aquest context, s’ha de configurar la resposta i planificació política, per tal de fer la provisió i adequació dels recursos (tècnics, econòmics i humans) en funció del servei que es vulgui establir, per tal de donar la resposta més adient possible.

En l’àmbit o context de la funció professional, sovint ens trobem que ve determinat pel dia a dia, amb una demanda puntual i personalitzada que la població fa i que s’està polsant en cada consulta i en cada acte professional. Replegar i canalitzar aquesta informació, dóna una visió real i sistemàtica de la situació sanitària. Avui, ningú ho posa en dubte, la bona informació és la base imprescindible per tal d’assolir una bona actuació.

De vegades, es planteja la disjuntiva entre les previsions i la realitat quotidiana que tot plantejament d’assistència té. Per tant, s’ha d’establir la demanda real que la població fa i, a la vegada,  preveure la dinàmica d’aquesta demanda, que la població ens farà al llarg del temps. Dit d’una altra manera, s’ha de fer una dotació de recursos en funció del servei que es vol donar i no tan sols en funció del volum de treball que tenim. En aquest sentit, algunes professions sempre plantegen la necessitat d’una llei de funcions que delimiti i coordini la tasca i les competències de cada col·lectiu. No hi ha cap més manera de donar el millor servei i, tot alhora, evitar conflictes de competències, situacions que són susceptibles d’emmarcar-se dins l’intrusisme professional i/o dins del concepte d’assetjament sociolaboral.

La percepció sanitària de la població canvia i els professionals de la salut s’han d’adequar a aquest fet. Ara, per exemple, la població ja no mira tant qui és qui, mira més qui li dóna la millor resposta i qui li resol els seus problemes. En una ocasió, l’acompanyant d’una malalta em va dir: “Jesús, amb el temps nosaltres ens oblidem de si el qui ens va atendre era metge, infermer o zelador, però mai oblidem a la persona”. Aquesta és una de les moltes lliçons que la població ens dóna.

“És més fàcil dividir un àtom que acabar amb un prejudici”  (Albert Einstein)

Nostàlgia...

(A la gent de l’Arnau)

...de quan el temps era nostre
i els arbres ens feien ombra
damunt d’alguna entelèquia.

Mirem el passat per por al futur?,
a la seva incertesa i desengany?,
a una societat que pot fer fallida?

Moc les paraules com a titelles,
buscant el somriure de gent que vol
omplir el teatre de la seva vida.

Gent del nostre ahir, gent d’avui,
gent que hi serà sempre. Vestits de blanc,
vestits per lluitar i per seguir vivint.

“La creativitat també pot néixer de la sensibilitat que ha generat el dolor”

Demà

Vigilo, per no caure
en sorres movedisses,
d’un passat tan llunyà
com propera és la nit.

Bamboleig de fulles,
tot caient de l’arbre,
a ritme de vent
i melodia de pluja.

Ni fantasmes, ni records:
Trobo folis en blanc,
nous llibres per obrir
i temps per gaudir demà.

Expectativa

Desperto del somni,
on era dimoni del cel
i àngel de l’infern.

Ara, la realitat fuig,
com fugís el somni
o com fuig el record.

Llum i foscor són
malaltia per a la solitud
d’aquest cel, d’aquest infern.

Cada dia n’és un camí
i cada nit n’és una casa
on pot reposar l’esperit.

Avui, encara tenim fe;
demà, nova frustració
que trenca l’expectativa:

Si el present és incert,
com creure en el futur?
Com seguir sent un mateix?

Percepció anquilosada?

A mesura que, pel camí de la vida, anem posant anys i cabells blancs, un té la sensació de quedar-se desfasat, com la tecnologia d’un cotxe, fora del joc social, que està pensat més per a gent jove que per a gent gran. La percepció, i la forma d’entendre el món que ens envolta, sembla que se’ns enquista i queda ancorada en el passat, com els anys que anem complint. Amb cada nova generació –nascuda a la nostra rereguarda– ens sentim una mica més desplaçats, una mica més fora de context. No obstant, hi ha coses que, potser, no haurien de canviar mai o, com a molt, les hauríem d’adaptar als “Temps moderns” (temps de dubtosa actualitat) que corren i que l’inigualable Charles Chaplin ens va anticipar i pronosticar. Sí, ens faria falta un altre Charles Chaplin, perquè ens tornés a adequar, amb ironia, a la nova època (mal anomenada “Nova normalitat”). I també seria bo tenir més capacitat d’adaptació a les situacions excepcionals, com la pandèmia vírica actual. Així, tindríem el camí més definit i no estaríem dubtant a l’hora de recórrer-lo.

Una de les coses que tindria que ser inamovible és la nostra escala de valors, on s’emmarquen la nostra ètica i moral. Resulta incomprensible que aquests valors encara es confonguin amb entorns religiosos i tan sols s’admeten dins de cada religió, negant l’entitat laica d’una conducta que hauria d’integrar-se en el propi civisme i educació de la persona. D’aquesta manera, alguns “pseudoagnòstics” i alguns polítics de “lo políticament correcte” les segueixen negant “per se”, amb la qual cosa afavoreixen (per activa o per passiva) el “live motif” de la nostra societat: diners i poder. També resulta incomprensible que encara se segueixin confonent espiritualitat i religió: L’espiritualitat com a facultat inherent a la condició humana, a la seva intel·ligència i a la seva gnosi, i la religió com un conjunt de ritus i d’expressions de fe, d’una espiritualitat que emana de l’endogàmia de cada religió.

Però és clar, si no som capaços de diferenciar permissivitat i tolerància, ¿com podem pretendre diferenciar entre ser i estar o entre la manifestació d’aquest ser i la manifestació d’aquest estar? Doncs això (i entrant en el terreny estrictament polític), aquesta negació o falta de reconeixement marca la diferència entre una democràcia forta i una democràcia dèbil; tenint en compte, que aquesta última pot ser tan nefasta com una dictadura; ja que, afavoreix la radicalització de les diverses opcions polítiques.

Sí, s’està perdent el criteri personal, en favor del: “jo sóc, jo em sento com...” o “jo penso com...” i s’està extrapolant aquest criteri en favor d’un paternalisme que supleix, en la majoria de la població, les mancances socio-culturals que té; amb la qual cosa, ja ens hem situat en el llindar de la manipulació. I quan parlem de criteri personal, estem obviant el famós i per a molts tranuitat lliure albir, que per poder-lo exercir es precisen un mínim de coneixements filosòfics i de cultura intel·lectual; és a dir, de lectura, una altra de les assignatures pendents que té aquesta societat.

Sí, em faig gran, però no em preocupa el meu anquilosament intel·lectual, crec que és correcte, inherent a la meva escala de valors i a la meva edat.

Blat d’esperança

A l’Alba d’en Lluís Eduard,
d’un esperit assedegat,
buscant temps, aigua
i ruixant-hi intuïció.

Rompre el dolor, el moment,
els fragments d’explicacions
i saber, al menys, que tornarà
a néixer el blat de l’esperança
més granat i fort que mai.

“Una democràcia és més democràcia en la mesura que té l’ètica com a referència enlloc de la llei”

Món d’amor

L’engranatge de neurones
grinyola, mentre oneja
el domini de vent d’amor.
Navego per poder recular,
per sortir-me de la desproporció
i de les runes de desenamorar-se.

Estic descalç d’arguments
i amb parracs de records,
on queden bocins d’emocions
per la vall del sentiment.
Però queden regiments d’arbres
que mai em neguen el món d’amor.

Fixar el Nord

No ho sé, potser he estat perdut.
Tinc alguna cosa més a dir?
Dissoldre els records com sucre,
al cafè amb llet més quotidià
i dins una vida altament confinada.

Estaré expectant i mirant l’horitzó
des del merlet de la meva balconada,
quan surt el sol, quan surt la lluna,
més enllà de Sírius o de l’Estrella Polar,
que fica Nord cada vegada que escric.

“La notícia no és que Biden ha guanyat les eleccions a E.E.U.U. la notícia és que Trump les ha perdut”

Estovalles

Estic recamant paraules
al teler del pensament
i bastint les estovalles
que lluiran per festa
a la taula de la vida.

Amb el temps, els seus colors
s’esvairan i tots els mots
es marciran poc a poc.
No obstant, el suau teixit
restarà ple de records.

Parint amor

Voleteja
la papallona de la imaginació
per l’un-i-vers dels vers.
I, coherent, s’organitza
amb l’enamorada tinta
i bon vent d’aniversari:

Una esquerda a l’ànima,
cicatriu del fill de la boira.
Una cançó a cada pàgina,
que fressarà cada foli
per fer el llibre de la vida
i per parir més amor.

Actuació psicològica

La constant evolució humana provoca un impacte psicològic a les persones i al seu nivell emocional, que cal tenir en compte a l’hora d’afrontar el binomi salut-malaltia. Simplificant, aquest context psicològic a nivell individual tenim la psicologia (i psiquiatria, segons el cas), a nivell de grup tenim la psicologia social i a nivell de població la sociologia. Sigui el cas que sigui, la base inicial d’actuació tothora és l’individu. Cadascú conforma un dels maons amb que està fet l’edifici; és a dir, la societat. Per aquesta raó tenim tantes societats diferents, perquè els maons de cada edifici són diferents, en funció del país o regió i també són diferents tant per la formació d’aquest maó, com en la seva construcció maó a maó de l’edifici (l’estructura de la societat). Així, encara que puguem contemplar contexts de grup: familiar, laboral o social, afrontarem aquesta actuació psicològica de forma individual. Ja que, sempre hem de tenir com a base tres objectius essencials:

Ajudar a l’individu a distingir el que és real del que és imaginari
Cal reflexionar sobre les expressions emocionals tan populars del tipus: “Jo crec...”, “Jo penso...”, “A mi em sembla...”, “Jo opino...”, etc.; que en el seu conjunt només poden significar un “Jo imagino”; hem d’adreçar-nos a l’expressió racional del: “Jo sé”-“Jo no sé” En cas de “saber” s’han de tenir arguments que ho sustentin i en cas de “no saber” s’ha de tenir la valentia d’admetre-ho i la humilitat de preguntar per poder saber. Al meu parer, aquesta és una de les cruïlles on s’emmarca la immaduresa de la societat que ens envolta. Ningú gosa preguntar per saber, només preguntem per informar-nos; ja que, preguntar per saber pot ficar en evidència la ignorància del que pregunta i a ningú li agrada passar per ignorant.

Reconduir a l’individu
S’ha de fer sense opinar, sense imposar i sense censurar un comportament. En aquest sentit, es poden utilitzar dites, frases fetes i, sobretot, preguntes retòriques. Plantejar correctament una pregunta, sempre facilita trobar la resposta correcta. Si aquesta pregunta, ben plantejada, per afegiment és retòrica, convida a l’individu a la reflexió; camí inequívoc per desenvolupar una introspecció, de la que tan mancada està la societat actual, que és incapaç (per ficar un exemple) de diferenciar entre llibertat i llibertinatge.

Ajudar a l’individu en el seu procés d’adaptació
Procés d’adaptació o procés de dol. “Per se” les persones som rebecs als canvis. Sobretot si aquests canvis no depenen de nosaltres (si no els podem controlar). I si aquests canvis porten associat un component de dol (sigui físic, psíquic o emocional); aleshores, som més que rebecs, ens tanquem darrera d’un mur protector i, per tant, defensiu. Sempre la negació és el primer pas i el més difícil de resoldre en un procés d’adaptació i, a més d’això, resulta que el segon pas del procés és la indignació (o rauxa) de l’individu. Indignació que, perfectament, pot recaure en la persona que l’està ajudant en aquest procés; raó per la qual molta gent declina fer aquest ajut, així s’eviten un conflicte més que factible.

Per assolir aquests objectius hi ha dos eines quasi universals: “La relació d’ajuda” i “El suport psicoemocional” S’ha que tenir molta cura amb la relació d’ajuda, evitant innecessaris cordons umbilicals de nutrició, perquè sempre generen dependència amb la persona que s’ajuda. No hem d’oblidar que la salut és independència i que tot cordó umbilical, tard o d’hora, s’ha de tallar. En quant al suport psicoemocional, aquest ha de ser totalment asèptic, sense falses empaties que puguin provocar una implicació emocional i desembocar en una relació personal no terapèutica.

Per últim, cal esmentar un dels errors més greus que es poden cometre en tota actuació psicològica: Convertir les eines terapèutiques utilitzades com si fossin objectius. És a dir, que la relació d’ajuda i el suport psicoemocional deixin de ser eines per convertir-se en objectius terapèutics.

A cuc amagar amb el sol

No recordo haver-me avorrit mai.
Com! si la feina era meva per
domesticar una imaginació desfrenada.
En alguna ocasió, sol amb el sol,
per entre xops i matolls de la bassa
de la inesborrable torre dels avis,
jugava a cuc a amagar amb ell:
marcava un itinerari i havia de
fer-lo sense que em toqués el sol.
Quasi sempre guanyava ell,
però quina felicitat les vegades
que jo aconseguia burlar-lo.

“Quan una persona es posa en evidència per primera vegada, normalment no passa res; però si sempre es posa en evidència, al final es posarà en minoria”

Brúixola i rumb

(Al maleït COVID-19)

Encara ens queden
primaveres per florir
i tardors per estimar.

Encara ens queden
somnis per conquerir
i sentiments per gaudir.

Encara ens queden
nous amics per conèixer
i noves emocions per viure.

Encara ens queden
abraçades per adjudicar
i petons per prodigar.

Encara el vaixell porta
la brúixola de l’amor
i el rumb fixat en el destí.

Encara tenim prou forces
per seguir a la trinxera
i ganes de seguir lluitant.

Escrit enviat al Paer en Cap

Hola. Jo, com tots, lamento el tancament de bars i restaurants, però cal que tinguem en compte que han estat i seran focus de contagis, això està avalat per estudis científics.

I són focus de contagi per:

1. La distància entre taules, malgrat que sigui correcta, resulta insuficient.

2. Quasi tota la gent està asseguda sense mascareta i està reunida bastant més de quinze minuts, temps de referència per al contagi.

3. Es produeixen interaccions entre grups que no són estables.

4. Els fumadors, quan expulsen el fum, exhalen amb més força i envien molt més lluny les gotes de Plüggen i de Wells portadores del virus.

5. Treuen espai a zones de pas i impedeixen moltes vegades que els vianants puguin guardar la prudent distància de seguretat.

“La realitat virtual no és realitat. És una “pel·lícula” on la persona vol integrar-se com si fos un actor o actriu. Això pot ser molt perillós, perquè pot significar una fugida de l’autèntica realitat”

Presoner de la consciència

La meva ètica és vulnerable,
podria assolir amb dignitat
una mentida rendible; però,
sé que després em penediria
amb l’aleteig d’una reflexió.
Tinc intel·ligència compassiva,
presonera de la meva consciència.

“Allí on regnen la quietud i la meditació, no hi ha lloc per a les preocupacions ni per a la dissipació”  (Francesc d’Assís)

“Mono” d’endorfines

El neguit surt com ball de Sant Vito
quan fa dies que no has fet exercici.
El cos reclama el benestar que li dóna
l’alliberament d’endorfines biològiques.

Els que estem “enganxats” a l’esport
no podem deixar-lo així com així,
va més enllà d’una concepció de salut:
la que ens rendeix aquesta droga sana.

Sota l’Arc de Sant Martí

Després de la pluja va quedar
un ambient humit i fresquívol
dins un cel tan negre com atapeït,
el sol només trencava per l’horitzó,
manifestant un Arc de Sant Martí
que anellava tota la vall de Borredà.

El “jo” científic sempre ha acceptat
la refracció de llum dins les gotes d’aigua
i l’espectre de colors que conformen
l’Arc de Sant Martí. El “jo” poeta creu que
és l’aura de la naturalesa i afortunat de mi
he estat sota aquesta aura vàries vegades.

Tres situacions davant del COVID-19

A tota epidèmia o pandèmia es produeixen tres situacions: Infecció, malaltia i seqüeles.

Infecció
A la persona infectada se li’n diu portador, perquè es converteix en contenidor i transport del microorganisme i, per tant, pot ser difusor-transmissor d’aquest microorganisme, efectuant per contagi la infecció i transmissió de la malaltia. Per transmetre una infecció es necessita que hagi un canal o mitjà de transmissió, en el cas del COVID-19 aquest mitjà és aeri i és l’alè que espirem quan respirem. A la vegada, el portador pot desenvolupar o no la malaltia, pot passar-la de forma subclínica (sense símptomes o molt lleus) o pot ser asimptomàtic. Seria bo que els asimptomàtics no baixin la guàrdia i tinguin cura de la seva salut, tal i com explico a les seqüeles.

Malaltia
Si la persona desenvolupa la malaltia, implica que primer ha estat infectada i després d’un període d’incubació desenvolupa la malaltia. Aquesta malaltia pot ser lleu, greu o molt greu. La gravetat vindrà determinada per molts factors: Càrrega viral d’infecció, reacció i resposta del seu sistema immunitari, patologies cròniques de base, rapidesa sanitària d’actuació, tractament administrat, etc. En el cas del COVID-19, sembla ser que el sistema immunitari de la persona és determinant, però això encara està en estudi. No obstant, sembla ser que algun grup sanguini reacciona diferent davant el virus.

Seqüeles
Les seqüeles són conseqüència d’haver patit una malaltia o que aquesta malaltia hagi exacerbat problemes i malalties cròniques que ja tenia la persona. Les seqüeles poden ser a curt termini (immediates), a mig termini o a llarg termini. En el cas del COVID-19 s’estan veient i estudiant les seqüeles a curt termini i algunes que potser poden succeir a mig termini, però hi ha una gran incògnita pel que fa a les seqüeles a llarg termini. I això també podria resar per als portadors asimptomàtics o que han tingut la malaltia de forma lleu. Malauradament, encara no sabem què passarà dintre uns anys amb tots aquells que han estat exposats al virus, hagin desenvolupat o no la malaltia. Així doncs, val la pena parar molta atenció i fugir de tots aquells bocamolls que preconitzen una immunitat natural col·lectiva (la mala anomenada immunitat de ramat), que no deixa de ser una infecció generalitzada de tota la població. Una cosa és la immunitat que es pot assolir mitjançant una vacuna i l’altra és una possible immunitat assolida per haver passat la infecció, qüestionada aquesta última immunitat des del fet que hi ha persones que ja s’han infectat dues vegades, la primera superada, la segona no. A mi, aquesta situació em recorda una mica el comportament del virus Varicel·la Zoster.

Per últim, tinguem present que el nostre cos, des de la seva saviesa, sempre reacciona i es defensa davant de qualsevol agressió externa; però, després, té que adaptar-se a la nova situació i això pot ocasionar les imprevisibles seqüeles.

No morir mai

Viure en un poble petit i perdut,
sota el paraigua de la lluna,
on no hi hagi convencions socials.
Abraonar la ingenuïtat del paisatge,
assaborir-lo com una obra d’art.
Sentir la tendresa de nou i compartir-la.
No morir mai ni de dolor, ni de plaer,
només abraçant aquest present;
sense enyor pel passat, sense pressa pel futur.
Sí, així, molt tranquil, en un poble tranquil,
i no morir mai, perquè ja tens aquest cel.

El Castell

(Dia de la Seu vella)

A la Seu Vella sempre li vam dir Castell,
ens semblava més romàntic i engrescador
per a la nostra florida fantasia infantil.
Al Castell sempre buscàvem i resseguíem
subterranis i passadissos foscos, on podíem
constatar el trist destí d’un refugi religiós
i militar a la vegada. A cada pedra,
a cada forat cercàvem la cambra oculta,
íntima, on s’hi amagava, per descomptat,
el cofre del tresor. Tardes i tardes de sol ponent,
de raigs minvants i de raig de llanterna,
per buscar, i no ensopegar, allò que
només estava a la nostra imaginació.
L’amargura del reiterat fracàs no disminuïa
l’emoció de la persistent recerca. Si més no,
ens vam trobar a nosaltres mateixos,
ressò acústic, sonata d’aquella infantesa,
enyorat programa orquestral i simfònic.

“Lustratio” política

La “lustratio” o aigua “lustral” (d’aquí prové el terme lustre, quan va passar a realitzar-se de forma quinquennal) era una cerimònia de purificació que s’efectuava a l’antiga Roma, mitjançant l’ablució amb aigua de font sagrada, degudament santificada amb sal, foc, ram de llorer, d’olivera, etc. La “lustratio” tenia un sentit d’exoneració espiritual i era efectuada per determinats sacerdots a totes aquelles persones que havien tingut relació amb un vessament de sang, fossin o no responsables del mateix.

La “lustratio” més famosa de la Història fou la de Ponci Pilat. Ja que, a part de fer l’ablució en nom de Jesús de Natzaret, va fer-la pel seu compte, sense el concurs d’un sacerdot; la qual cosa, en la religió romana, equivalia a una blasfèmia.

Doncs bé, molts ciutadans, davant d’alguns esdeveniments polítics, tenim la mateixa sensació: hi ha una mena de “lustratio”, de rentat de mans polític. Polítics que no s’encomanen a la societat, que està clamant al cel un altre tarannà, una altra manera de fer política, de respecte i de contingut programàtic. Els ciutadans estan cansats d’escoltar les desqualificacions a l’adversari, a la persona, desqualificacions que no porten enlloc o porten a l’agressivitat. Com diu el jovent: “van a la seva bola” Una bola que roda com bola de neu i es fa més grossa cada dia. I bola també de mentida, d’engany públic i quotidià als soferts ciutadans, amb tendencioses promeses, que tenen més de paternalisme que de compromís social.

Després, aquests mateixos polítics són els primers (passen de Pilat a Caifàs) en esquinçar-se les vestidures, davant l’augment del desencís polític de la població. Doncs bé, que prenguin nota, que els ciutadans també podem fer una “lustratio civis” democràtica.

“Mahalt”

Màrius, en quin erm t’has trobat?
T’he buscat des de la infància
per l’horta de record i poesia,
en capvespres de boira, d’aquells
on s’agermanen les llàgrimes,
en aquesta Lleida feréstega:
paraules que se’n van amb
la foscúria d’una via de tren.

La sentor lapidària del temps,
les entranyes de llenya i sal
-estufa i cuina-, on s’endreça
la tornada per poder estimar,
el retorn per poder existir,
i arrecerar el nostre esperit
dins un llibre de poesia.

Corda fluixa

Des de la cendra de l’alquímia,
brego l’or de la paraula,
defugint de blasfèmia literària.

A cada instant, a cada vers,
em poso damunt la corda fluixa
i dins l’aiguamoll del diccionari.

Però un brollador sempre fluix
a l’aiguaneix d’una muntanya,
el que sempre traspua el bosc.

Així doncs, busco ermita romànica
on, obsessiu, reso espontaneïtat
per sortir-me d’aquesta corda fluixa.

“M’he adonat que l’esperança casi mai va lligada a la raó, està privada de sensatesa, crec que neix de l’instint”  (Vasili Grossman)

Arrels

Pel matí, salutació al sol.
Per la nit, ofrena als estels.

Els records mai prescriuen,
tenen arrels com bosc etern.
Allà s’hi troba la serenor del llac,
mentre trepitjo pinassa pel corriol,
flanquejat per avets platejats.

El rostre llarg de la muntanya
em somriu i, així, sóc feliç.

Decàleg de vida

1 Beure de dos a tres litres d’aigua cada dia.

2 Dormir entre vuit i nou hores nocturnes i fer una migdiada de vint o trenta minuts com a màxim.

3 Efectuar alguna activitat o esport durant una hora al dia en un espai obert.

4 Portar un horari regular en les menjades, fent una dieta mediterrània, on el 85 % dels aliments siguin d’origen vegetal i només un 15 % siguin d’origen animal.

5. Menjar cada dia aliments vermells (tomàtec, maduixes, cireres, pastanaga, etc.) i beure un té verd, són bons antioxidants. No addicionar sal cuinant i no prendre més de deu grams de sucre al dia.

6 No fumar ni prendre cap tipus de droga (atenció amb les drogues que porten alguns medicaments) Eliminar les begudes alcohòliques destil·lades. Beure vi, cervesa i cava amb molta moderació.

7 Escoltar música, concerts i conferències. Llegir, veure alguna pel·lícula i anar al teatre.

8 Efectuar jocs i problemes mentals del tipus Sudoku, escacs, encreuats, etc.

9 Realitzar alguna activitat creativa que estimuli el cervell i la imaginació: escriure, fotografia, pintar, manualitats, etc.

10 Projectar el nostre amor i afectivitat cap els demés: amb la parella, família, els amics i companys, veïns i coneguts i, fins i tot, desconeguts. També és bo viatjar, conèixer nous llocs, nous costums i fer noves relacions humanes (ara, amb permís del COVID-19).

Aquest decàleg cadascú el pot ampliar i personalitzar amb tot allò que li reporti salut, benestar i creixement personal.

“L’alegria, l’emoció o la satisfacció són més importants a Occident que a Orient, on s’aprecia més la calma”  (Daniel Kahneman)

Poesia fotogràfica

La primera poesia que vaig viure,
va ser la fotogràfica: primer
visualitzava tot el context,
després el processava al cervell
i per últim ho plasmava al rodet.
Més tard, al laboratori buscava
el contingut de la idea primigènia
i com enaltir la bellesa viscuda.
Sí, la fotografia em va obrir
la porta a la poesia. Per a mi,
poesia i fotografia són equivalents
o potser diria intercanviables.

“Si un individu és passiu intel·lectualment, no aconseguirà ser lliure moralment”  (Jean Piaget)

Significació

A la nau de la suficiència -amb
significació romàntica i mil·lenaria-
ja no es perd la desolació, ni el desordre,
dels primers versos, místics, quan
volies ser personatge literari amb
caminar flegmàtic. Significació:
presència d’obscuritat, tenebra d’esperit
de novel·la psicològica russa fins a
psicoanàlisi de Freud, Jung i Adler.
No vaig fer res al seu temps; deu ser
per això que no m’agrada el futbol.

Errors pandèmics

De forma més o menys jeràrquica, relaciono alguns errors (bastant incomprensibles) que s’han comès amb la gestió d’aquesta pandèmia.

L’error més important ha estat pensar que el COVID-19 (SARS-Cov2) es comportaria com altres SARS (Síndrome Aguda Respiratòria Severa). És a dir, que generaria una epidèmia, però no una pandèmia.

El segon error va ser pensar que seria un virus estacional com el virus de la grip. Sense pensar que el virus de la grip és un virus Influenza i el COVID-19 és un Coronavirus.

El tercer error (ja corregit) era tenir només en compte el contagi per les gotetes de Plugger (o Flügge, o Pflügge, segons altres autors) i no tenir en compte les microgotes de Wells. Ara li’n diuen aerosol (?).

Quart error, no diferenciar si el contagi ha estat per un virus o per un virió (virus madur), ni determinar la càrrega viral de cada infecció.

Error cinquè. A aquestes alçades de la pel·lícula, ¿com pot ser que encara hagi científics que no facin distinció entre un virus amb nucli d’ADN i un virus amb nucli d’ARN?

Sisè error. Dir que era millor pagar amb targeta que amb diners. Ara s’ha demostrat que el virus perdura molt més temps en el plàstic de la targeta que en el paper dels bitllets o el metall de les monedes. Però, és clar, ¿a qui beneficia que es pagui amb targeta? Apa!, seguiu pagant amb targeta.

Setè error. Pensar que, perquè s’ha fet una bona normativa pel control de la pandèmia, la normativa seria acceptada i complida per tothom. Sense tenir en compte ni la voluntat política d’aplicar-la, ni ficar els mitjans per fer-la complir. En aquest sentit, m’agradaria que la Paeria de Lleida em contestés la següent pregunta: ¿Com pot ser que a Mollerussa s’han posat més sancions, per no portar la mascareta, que a Lleida capital?

Vuitè error. Aquest és un error d’educació; millor dit, de mala educació, quan es parla d’immunitat de ramat, enlloc de dir immunitat de grup o immunitat col·lectiva.

Podria continuar, però no voldria perdre’m amb el detall. Encara que, deixeu-me que us digui una última cosa: tot científic mancat de sentit comú, el millor que podríem fer seria ficar-lo en quarantena intel·lectual. No tinc cap dubte que la intel·ligència filosòfica està per damunt de la intel·ligència tècnica i el sentit comú n’està farcit d’intel·ligència filosòfica.

“Quan una persona perd la referència del sentit comú, tard o d’hora caurà dins el pou del sofisma”

Rendició de calendari

Encara em queden excuses per redimir,
tinc que prendre-li pols a l’esperit
i, potser, fer algun que altre toll de tinta
abans d’escriure. Mentrestant, porto:
camuflatge de rutina, fam de llibertat,
paraules encreuades com coberts bruts
i mots per endevinar. Fora, el vent grata
la boira endormiscada, que escorcolla
i sedueix la verola de roselles dins
el mar verd del seny. Sí, sempre quedarà
el fimbrar de joncs de nous interrogants.

Litúrgia

Assenyada o no,
cada escriptor té
la seva litúrgia.
Jo, obstinat, dibuixo
la bastida del silenci
i m’emparo en ell,
per sobreviure i,
temerari, em preservo
del rebuig que hi ha
al mercat de la paraula.
Així doncs, acluco ulls
i pensament, fugint
del seu brogit incert.

Retop de boira

Es gronxa d’arbre en arbre, fent
l’hipotètic cabàs, l’agram de gotes d’aigua.
Alhora, retopa per terra, alliçonada pel ball
que té la brisa, d’un sol ixent que no hi és.
Brandeix de boira, brandeix nostàlgic.

I dins, el brunzit del cor: calvari d’ésser lúcid,
dissort d’ésser foll. L’espill de la memòria
alena la primera dita: “Bendita sea mi locura
si supera a tu cordura” I dit això,
trenco el límit, aixeco el fatídic i furtiu puny
per omplir-me de boira i fer-me més lleidatà.

 “Al final aquesta pandèmia l'acabaran conduint i gestionant els jutges”  (Josep Maria Argimon)

Als nostres avantpassats

Gent de mar

De Santa Cristina a Calella,
de Tossa fins a Boadella,
la mar se’ns posa brava
i el pescador la consagra.

Trontolla l’àncora llevant-la;
quan, per un cel serè de calor,
surt el sol com un mugró,
empenyent l’aigua cap el racó.

Dempeus, les mans al timó.
La pell arrelada, de bronze,
esbargida de flocs de sal
i els ulls clavats a l’horitzó.

L’aire té regust salí, d’algues,
quan la barca se li encatifa
en aquesta tauleta braser
amb la xarxa per faldilla.

El peix fresc i lluent boqueja,
la dona dóna un cop de mà.
Sense port, es vara a l’arena
i el mugró es desdiu: “fins demà”.

I gent de riu

De la Ribagorçana a la Pallaresa,
del Segre fins al Valira,
el riu se’ns fica brau
i el muntanyès el lleva.

El vent castiga el “bon dia”,
la llum s’entesta en sortir.
Tots els arbres s’inclinen
i la pregària és sense gaudir.

Ferm, i com el pare riu,
s’escau de pedra en pedra,
recollint tot el gèlid fred
que li traspua la muntanya.

El sol suavitza els colors,
la serra mossega el tronc
d’aquest índex de la terra,
tan vell i savi com el món.

El dit és humit per navegar.
La dona recull el seu aviram.
Sense quasi peus, abraça la pena
i la llum s’enfonsa fins l’endemà.

Un-i-vers?

(A la mare Filosofia)

L’Univers del vers
que deixa de ser “un”
per ser un Multivers.

Que cada poema n’és
el vers múltiple, trenat,
on neix el Multi-vers.

La poesia sempre filla
de la Metafísica, la que...
omple el món físic.

“Sempre és millor gestionar paraules que gestionar silencis”  (Dedicat a l’amiga Dora)

Temps efímer

Tarda de Tardor,
tarda de colors.
Veig ulls de llum
i llavis de poesia
dins una cara de Tardor.

Què la catifa groga
la puguem trepitjar,
tan avui com demà!
I el seu record sigui
sempre per estimar.

El fet intrínsec de la drogoaddicció

S’han volgut establir similituds entre diferents estudis, tant psicològics com sociològics, sobre el comportament que té el drogoaddicte i les diferents influències que afecten i determinen aquest comportament: influències socials (i tribals), massificació urbana i barriades marginals, context familiar, entorn laboral, etc.

De fet, no hi ha en la pauta d’aquest comportament una sola causa aïllada; però si podem parlar d’una “terra de sementera” on s’afavoreix, creix i es desenvolupa la drogoaddicció. Aquesta sementera és la immaduresa. “Per se” el drogoaddicte té una personalitat immadura, amb llavors d’ignorància o sense, amb components narcisistes o sense i amb flocs de complex d’Èdip (o d’Electra) sense superar. Aquesta immaduresa impedeix que el drogoaddicte sigui capaç de discernir entre llibertat i independència, els confon i casi sempre els fa equivalents com a sinònims. Així, per exemple, es creu lliure pel fet d’elegir fumar, quan la realitat és que es fa esclau (depenent) d’una droga anomenada nicotina. Per cert, la nicotina té un poder d’addicció deu vegades superior a la cocaïna; per tant, qui és més drogoaddicte el cocaïnòman o el fumador? La resposta correcta és: ambdós.

Aleshores, cal “reeducar” a la persona drogoaddicta (o susceptible de ser-ho), per intentar establir un patró de comportament madur; que la referència de la seva conducta sigui la seva pròpia identitat, enlloc del que fa (forma o estil de vida) o deixa de fer (limitacions i/o frustracions de la seva vida quotidiana). D’aquesta manera, podem intentar que entri en una fase reflexiva. Ja que, immaduresa i irreflexió sempre van juntes, fent un autèntic tàndem.

I tot això cal fer-ho abans que arribi el deteriorament neuronal, que totes les drogues (absolutament totes) provoquen i que la seva immaduresa acabi sent crònica, fent inviable qualsevol proposta terapèutica i social. Hem de tenir clar que immaduresa i deteriorament neuronal són del tot irresolubles i, per tant, qualsevol actuació està condemnada al fracàs. En aquests casos, només es pot fer una “actuació pal·liativa”, per retardar el progressiu deteriorament físic, psíquic i social.

Esmolant records

Gaudeixo de temps, tinc una bona estona
per esmolar records. Són voltes de plaça,
arcs de pensament, on rodolen grapats de
baldufes de remembrança, fent fesomia
a les lloses de la Plaça Major.

Allà estant,
el giny de la memòria amera aquest aiguabarreig
de passat i futur. Fugisser, esbosso
l’ensonyament en aquestes vegueries:
viarany i revolta de la meva meditació.

“Tot moviment, qualsevol quina sigui la seva causa, és creador”  (Edgar Allan Poe)

Pinya de rosa

Com juvenil noi escolta, rememoro
el tros de corda que era baga de rappel
i, a la vegada, aixopluc de nusos mariners.
Amb cada nova llaçada el prodigi del nus guia
o el nus pla, la lligada del tenell o gra d’ordi
i els més experts fins i tot la ballestrinca
o el poètic pinya de rosa. Més tard, cada oreneta
va endinsar-se i deturar en l’orografia del seu fat,
escurçant la seva joventut en el ràfec del destí.

Frases de Mafalda

“A vegades em sento com Noè, rodejada d’animals”

“Com sempre: l’urgent no deixa temps pel que és important”

“Ja que és tan embolic canviar les estructures… no es podria al menys donar-li una pintadeta? O ni això?”

“Al final, com és l’assumpte? Un va portant la seva vida endavant, o la vida s’emporta per endavant a un?”

“Ja que estimar-nos els uns als altres no resulta, per què no provem estimar els altres als uns?”

“Les situacions embarassadores… les porta la cigonya?”

(A la memòria d’en Quino)

El tossal de les guineus

De minyó (em capbusso amb petjades d’enyor)
com voladís pardal per entre bancals, espones,
sèquies i el sinuós reguer; voltejava els camps,
d’aquella senalla que rotllava la torre dels avis.
Al rerefons, un turonet: “El tossal de les guineus”
Allà estant, surt del cau el lletó de la guineu,
un petit guillot que, potser, algun dia es cruspirà
totes les gallines de la iaia. Però, que voleu!,
per a mi només era un cadell ple de puces vermelles.
Me’n vaig, deixo aquest nodrissó puçós i maldestre
que no deixa d’aguaitar-me mentre m’allunyo.

Desemparats

Un poble i un jardí o un jardí per poble.
S’escolta la veu del poeta, una cançó,
un toc d’oració, sec, que sorgís per
omplir una esperança, la idea extraviada
que més tard s’extingirà.
                                         Quantes vegades!
envernissem el paper, buscant un símbol,
el mirall que vol reflectir el nostre esperit,
escrivint un nou poema, que vol ser “el poema”;
sí, el cadenat de paraules que hom diem
sentiments. Després de tot, seguim desemparats.

“Les coses es poden fer bé, regular, malament o com les fa la Díaz Ayuso”  (Laura Rosel)

 “Quan un polític es posa paranoic, el millor que es pot fer és desterrar-lo al desert de la soledat”

“Quo vadis” (On vas?)

Condemnat a escriure,
amb l’entranyable risc
d’intricats sentiments.

“Quo vadis” renuent,
ni neguits, ni dubtes.

Trec pols al baluard
i esfullo recances.

Fugaç, em poso davant
del mirall del temps.

“Quo vadis” pelegrí.
On vas? La teva casa
sempre serà la teva casa.

“Immunitat de ramat”

Seria d’agrair que científics i epidemiòlegs deixessin d’utilitzar l’expressió “Immunitat de ramat”, que té connotacions pejoratives i que utilitzin altres opcions alternatives més adients com “Immunitat de grup” o “Immunitat col·lectiva”.

Si us plau, demano una mica més de respecte per a la població en general i per a mi en particular.

Cites de Carl Gustav Jung

“Qui mira cap enfora, dorm. I qui mira cap endins, desperta”

“El que negues et sotmet, el que acceptes et transforma. Allò que et resisteixes, persisteix”

“Tot el que ens irrita dels altres ens porta a un enteniment de nosaltres mateixos”

“La depressió és com una senyora de negre. Si arriba, no l’expulsis, més aviat convida-la com una comensal a taula i escolta el que et té que dir”

“Fins que no et facis conscient del que portes al teu inconscient, aquest últim dirigirà la teva vida i tu li’n diràs destí” (Per aquesta raó, sempre reivindico la introspecció)

Altra mascareta

Som viatgers.
Qui més, qui menys,
està a l’andana,
per tornar a pujar
al tren de la vida.

Sortir de l’absència,
d’un calendari suspès,
que n’és miratge
per on dansen misteris
i constel·lacions de dols.

Comptem límits i pors,
per establir criteris:
el tràfec de normes
i el bufeteig de dubtes.
Això sí!, amb mascareta.

Encenalls

Tinc molt endins
el rebost d’encenalls,
per encendre el foc,
quan escric versos.

És un repte d’esperança,
perquè les flames hissin
com ocells lliures, esborrant
l’eco de records i somnis.

Aquest ressò, veu de poeta,
que truca a la nostra porta
i, a cop calent, esborra
tots els nostres neguits.

“La justícia ha estat inventada per l’home, però el que és just neix amb l’home”  (Darío Lemos)

Benvinguda tardor

Benvinguda siguis tardor,
fa un any que t’espero.
Com sol·lícit amant,
enyorava la teva pau

temperada de capvespre,
amb tamisada llum,
on es bressolen
les últimes orenetes.

Al teu reclam,
es despullen els arbres
per encatifar la riba del riu
que ens ha vist néixer.

Benvinguda siguis tardor,
perquè m’alliberes del temps
que ha estat el recull de fulls
de la meva trèmula vida.

Optimisme

(A la nova joventut)

M’agrada veure com
foragiteu la vostra por,
tancant el pou del neguit
i el serpejar d’una crisi
que vol robar-nos el futur,
la il·lusió de viure. I ho feu
amb seguici de somriures.

M’agrada veure com
lluiteu pel vostre dia a dia,
fent jardí a la resolució
i rec a la perseverança.
Gràcies! Sembreu optimisme,
feu florir i llucar cada somni
i la gent estarà amb vosaltres.

“Pensa com un home d’acció, actua com un home de pensament”  (Henri-Louis Berson)

L’amagatall

Trenco cap a l’esquerra. Molt lleuger,
enfilo la coneguda baixada, per retrobar-me
amb el canó del baluard i la seva llegenda
de corsaris anglesos.
                                   Un nou contrallum
em convida, incita, a la meva debilitat.
Li faig la foto, dic adéu a la blava mediterrània
i marxo a retrobar-me amb un tallat existencial,
el que sempre bec quan vaig a Sitges.

Titellaire

Trec a escena les paraules
al teatre del diccionari.
Les bellugo una a una
com si fossin titelles.
Elles faran la representació,
per interpretar el poema;
jo tan sols sóc un titellaire.

Fases de vida

Gota a gota cau un dens silenci.
Tinc les emocions en minvant
i un solitari dolor en creixent.
L’existència és com la lluna,
encara que mai pots preveure
en quina fase et trobaràs. Potser,
la millor manera d’evitar-ho,
és sortir d’aquest parany de nit
i buscar el sol radiant del dia.

Presumpció d’innocència

Els polítics no estan lliures de la inèrcia social maniquea que ens contamina i que ho redueix tot a un dualisme del tipus blanc o negre. És el cas de la presumpció d’innocència que ells apliquen amb una generositat aclaparadora. Així doncs, que els polítics em permetin clarificar aquest concepte o, millor dit, els conceptes. Ja que, d’entrada, no podem parlar només de presumpció d’innocència, hem de parlar de: Innocent, presumpte innocent, presumpte culpable i culpable.

En principi, tothom és innocent, fins que un fiscal o jutge obra una investigació a una persona. Aleshores, és quan passem del concepte innocent al concepte presumpte innocent. Més tard, si aquesta persona és imputada, deixa de ser presumpte innocent per convertir-se en presumpte culpable. Per què?, perquè ja no podem mantenir la seva presumpció d’innocència sense carregar-nos la presumpció d’innocència professional del jutge que ha fet la imputació. I, suposo, que el jutge també té dret a aquesta presumpció innocència professional, mentre no es demostri el contrari. I si es demostrés el contrari, llavors ens podríem trobar davant d’un cas de prevaricació.

Una vegada s’ha dictat sentència, si aquesta és condemnatòria, és quan la persona passa de presumpte culpable a culpable. En cas contrari, si la persona és declarada innocent, passarà directament de presumpte culpable a innocent. Sí, ja sé que hi pot haver recursos d’apel·lació. Aleshores, no queda cap altre remei que fer el camí invers, sortint de la casella de la culpabilitat.

Per últim, torno a posar en consideració una de les meves premisses, per dir-li a tots els polítics: “No es defensen les persones, es defensa la veritat”. Ja que, fins i tot, el nostre millor amic pot ser culpable. En aquest sentit, els polítics que més respecto són aquells que diuen “Jo no fico la mà al foc per ningú”.

“El mapa no és el territori”  (Alfred Korzybski)

Os arados van e vén
dende Santiago a Belén.

Dende Belén a Santiago
un anxo ven en un barco.
Un barco de prata fina
que trai a door de Galicia.

Galicia deitada e queda
transida de tristes herbas.
Herbas que cobren teu leito
e a negra fonte dos teus cabelos.
Cabelos que van ao mar
onde as nubens teñen seu nídio pombal.

¡Érguete, miña amiga,
que xa cantan os galos do día!
¡Érguete, miña amada,
porque o vento muxe, coma unha vaca!

                             Federico García Lorca

Somni de tardor

A peu de pont, on s’humilia la pedra
i fa niu el mogut ànec de coll verd,
jugàvem amb una canya o bambú a la mà:
espasa, bordó o cavall al vent.
La camisa bruta i potser amb algun set.
Érem feliços, vitalitat i imaginació
ens feien herois i una mica més innocents.
A final d’estiu, el refugi del record,
retrobar els amics d’escola i amb ells
tornar a fer un nou somni de tardor.

(Dedicat a tots els pares i docents. Ànim!)

Versos i petons

Escriuré més petons
i regalaré més versos,
per fugir del maleït virus.

D’aquesta manera, seré més humà
i podré anar a encendre un ciri
al confús Sant Futur Incert.

Aleshores, em toca fer romeria
per arribar a la seva ermita,
on resaré per a nous somnis.

I, així, puc fer intercanviables
tots els versos i petons, perquè...
puc tornar als petons de paper.

Empaitar tenebres

En el farcell dels dubtes
també hi duc un miratge,
el degoteig d’un desengany
que mai sé si em desdibuixa
el record o potser un somni.
Fa poc soroll, com dringadissa
incerta que de petits fèiem
per espantar la temença,
quan ens empaitaven
les tenebres de la nit.

Butlles de mascareta

A aquestes alçades de pandèmia ja no es pot al·legar ignorància i no donar compliment a la normativa per lluitar contra el COVID-19. Però sembla que hi ha gent que té butlla, alhora de ficar-se la incòmoda mascareta.

Per començar, la primera butlla la tenen els fumadors que, és clar, no es pot fumar amb mascareta. Si de mi depengués, prohibiria fumar en tots els espais públics, siguin tancats o siguin oberts. Amb coronavirus o sense coronavirus el fumador sempre genera al seu entorn fumadors passius. Qui vulgui fumar, que ho faci dins de casa seva o se’n vagi a un camp ras. Hem de ser molt conscients que si olorem el fum del tabac a través de la mascareta, també podem “olorar el virus” (efecte aerosol de les gotetes de Wells). El risc és baix? Si. Però el risc zero no existeix. Així doncs, no val utilitzar el jòker de l’espai obert. Davant d’aquest fet, aconsello que enlloc d’utilitzar mascaretes higièniques de tres capes, s’utilitzin mascaretes higièniques de cinc capes, l’altra opció és ficar-se dos mascaretes de tres capes.

La segona butlla és per a les terrasses de bars i restaurants. Dóna igual si fa mitja hora que la tassa de cafè està buida i resseca, allí s’està sense mascareta, perquè “les terrasses tenen butlla”. La tercera butlla és per als telèfons mòbils, sembla que hi ha gent que no saben parlar amb mascareta pel mòbil i ningú qüestiona aquest comportament. Altra butlla és per a la gent que surt a fer esport que, incomprensiblement, es permet no portar mascareta, en contra del criteri dels científics. Evidentment, tenim que fer l’excepció de l’esport professional i l’esport dalt rendiment. A més a més, aquí hi tenim els espavilats, que surten a caminar amb un pantaló curt i unes sabatilles i, és clar, no porten mascareta, perquè “estan fent esport”!

I que dir de les persones que porten la mascareta per sota el nas? Doncs que, segurament,  porten la mascareta més per por a una sanció que per por al virus. Que quedi clar!, portar la mascareta per sota el nas és el mateix que no portar-la. En quant als negacionistes que es neguen a portar mascareta, jo els condemnaria a fer treballs socials a la unitat d’infecciosos per COVID-19 d’un hospital.

Que cadascú es comporti com cregui convenient i en funció de la seva educació (és a dir, pensant amb els altres) i segons el grau de solidaritat col·lectiva que tingui. El meu consell: pareu compte amb totes aquelles persones que fan ús d’aquestes butlles que relaciono, perquè la culpa de la situació sanitària actual de la pandèmia no és del coronavirus, la culpa és de la ignorància, immaduresa i prepotència d’alguna gent.

“Les que condueixen i arrosseguen al món no són les màquines, sinó les idees”  (Víctor Hug)

Adios Ríos, Adios Fontes

Adios, ríos; adios, fontes;
adios, regatos pequenos;
adios, vista dos meus ollos:
non sei cando nos veremos.

Miña terra, miña terra,
terra donde me eu criei,
hortiña que quero tanto,
figueiriñas que prantei,

prados, ríos, arboredas,
pinares que move o vento,
paxariños piadores,
casiña do meu contento,

muíño dos castañares,
noites craras de luar,
campaniñas trimbadoras
da igrexiña do lugar,

amoriñas das silveiras
que eu lle daba ó meu amor,
camiñiños antre o millo,
¡adios, para sempre adios!

¡Adios groria! ¡Adios contento!
¡Deixo a casa onde nacín,
deixo a aldea que conozo
por un mundo que non vin!

Deixo amigos por estraños,
deixo a veiga polo mar,
deixo, en fin, canto ben quero...
¡Quen pudera non deixar!...

Mais son probe e, ¡mal pecado!,
a miña terra n'é miña,
que hastra lle dan de prestado
a beira por que camiña
ó que naceu desdichado.

Téñovos, pois, que deixar,
hortiña que tanto amei,
fogueiriña do meu lar,
arboriños que prantei,
fontiña do cabañar.

Adios, adios, que me vou,
herbiñas do camposanto,
donde meu pai se enterrou,
herbiñas que biquei tanto,
terriña que nos criou.

Adios Virxe da Asunción,
branca como un serafín;
lévovos no corazón:
Pedídelle a Dios por min,
miña Virxe da Asunción.

Xa se oien lonxe, moi lonxe,
as campanas do Pomar;
para min, ¡ai!, coitadiño,
nunca máis han de tocar.

Xa se oien lonxe, máis lonxe
Cada balada é un dolor;
voume soio, sin arrimo...
Miña terra, ¡adios!, ¡adios!

¡Adios tamén, queridiña!...
¡Adios por sempre quizais!...
Dígoche este adios chorando
desde a beiriña do mar.

Non me olvides, queridiña,
si morro de soidás...
tantas légoas mar adentro...
¡Miña casiña!, ¡meu lar!

                   Rosalía de Castro

Assaig

Veig pàgines esgrogueïdes
per un temps malfiat.
I cada pàgina n’és
una llamborda de carrer
per on el poeta pelegrina
fins que es desvetllen
tots els versos, la llenya
que escalfarà i bategarà
el manifest de la paraula.

Però..., sempre quedarà
un recel incert i absurd,
on vol buscar refugi
el vertigen del passat,
l’horitzó de cada somni
o l’absència d’una mirada.
Toca assolir el capvespre
d’una llarga melangia
i esfullar l’assaig del poema.

Asocial

En diverses ocasions m’han dit que sóc insociable. No, no sóc insociable; abans al contrari, sóc una persona força sociable, però reivindico el dret a elegir la meva sociabilitat i per això sóc asocial selectiu. Per a mi, el 80 % de la gent no em reporta res positiu i en canvi em reporta coses negatives (exemple, els que passen de complir amb les normes contra el COVID-19).

M’és impossible relacionar-me amb tot tipus de drogoaddicte (siguin alcohòlics, fumadors, cocaïnòmans, etc.) Atenció!, de forma social; ja que, de forma professional ho vaig tenir que fer cada dia, durant més de trenta anys. Però una cosa és la relació professional, on ni pots ni deus escollir ni tan sols plantejar-t’ho, i una altra cosa molt diferent és la relació social, on pots escollir i, fins i tot, estratificar aquesta relació: conegut, veí, company, amic, etc.

Tampoc puc relacionar-me (o em costa relacionar-me) amb aquest 60 % de població que reconeix i, fins i tot, es vanagloria de no llegir mai cap llibre. ¿Com relacionar-te amb ells, quan la base de la teva escala de valors és la cultura? Tampoc puc relacionar-me (o em costa relacionar-me) amb totes aquelles persones que diuen que són “fans” de l’esport i, no obstant, no el practiquen mai. ¿Com relacionar-te amb persones que tenen un estil de vida totalment autolític; quan tu estàs, a cada pas, trencant amb el xip urbanita, per intentar integrar-te dins la natura, de la qual provenim? ¿O com relacionar-te amb aquelles persones, tan negades, que són incapaces de diferenciar el mal anomenat “benestar” amb un estil de vida incorrecte?

Però és clar, ¿què es pot esperar d’un règim democràtic (que no democràcia) que va començar fumant porros dins el Congrés dels Diputats? Perquè aquest és un altre tipus d’asocial: l’asocial polític. ¿Com pot ser que a aquestes alçades de democràcia (perdó, vull dir règim democràtic) no hagi cap partit que reivindiqui les llistes obertes i desbloquejades? ¿Com relacionar-te amb alguns polítics que són autèntics MIM’s. MIM de marioneta de partit i MIM d’acrònim, és a dir: Mediocre, Immadur i Manipulador?

Sí, em considero un asocial convençut i convido el 20 % de la població que faci el mateix, que sigui capaç de sortir-se’n dels paranys socials i polítics del nostre règim democràtic. I a l’altre 80 % de la població, li recomano que canviï d’estil de vida, que llegeixi més i que creixi tant com pugui com a ésser humà i com a ens espiritual.

L’oportunitat

Hi ha coses que són fruit del destí
i no t’aperceps de l’afortunat que ets,
per exemple, de viure setze anys de la teva vida
en una casa modernista, quan s’esdevé
una oportunitat única. I només te n’adones
quan t’expliquen una història familiar:
un oncle-avi que va treballar per a Gaudí
com a contractista d’obres.
                                            Així, va entrar
el modernisme dins la família i així,
va generar-nos una empremta perpètua.
Sóc el que sóc, gràcies al modernisme
que ha estat un autèntic padrí de bateig.

Monestir de bancals

Maons d’estona, tarda de tardor.
El vent escup cromatismes
al monestir de bancals erms,
aixoplugats per columnes
de vells i nuosos ametllers
i oliveres amb el seu hàbit fosc.
Cada bancada acarona la següent,
li traspua el setí del vent Seré.
I dins el cor un avenc, on encara vetllo:
humitat de llàgrimes i llebeig d’amor.

“Malgrat tenir bona memòria, vaig a les palpentes quan vull rememorar tot allò que em va deixar empremta”

Envellir

La famosa crisi dels quaranta anys
ni me’n vaig assabentar. La dels cinquanta
vaig dir-me: “No n’hi ha per a tant”
La dels seixanta..., això ja és una altra cosa.
No és la lentitud -que sempre ho és
i que fas passar per qualitat-, és
una decreixença física en perfecta rebel·lió:
articulacions que perden graus de gir,
el múscul que es divorcia de l’elasticitat
i la fibra muscular que només sap que plorar;
comencen a sortir coses que no esperaves
fins dintre dels propers quinze o vint anys.
Cataractes, artrosi i afeccions pulmonars
munten la seva festa, per recordar-te que
vas camí de ser avi. De sobte, t’ho confirma
la teva filla: “Papà, a l’agost seràs avi”

Actualitat III

“¿És lògic que un fiscal qüestioni la decisió d’un jutge?”  (Legal ho és; legítim, tinc els meus dubtes)

“Qui vulgui lluitar amb eficàcia contra el masclisme, també tindrà que lluitar amb eficàcia contra l’alcoholisme i drogoaddiccions”

“Una droga és una droga, sigui legal, sigui il·legal o sigui un medicament”

“L’O.M.S. ens diu que tabac (nicotina) i alcohol sempre són les drogues d’entrada. L’O.M.S. s’equivoca, la droga d’entrada sempre és la cafeïna, sigui com a cafè o sigui com a beguda de cola”

“Negar una evidència equival a negar-se a un mateix”

“¿Quan s’acabarà l’Europa dels Estats i passarem a l’Europa dels Ciutadans?”

Sorra i arena

Des d’on es marceixen les ones,
veig blau de cel i blau de mar,
mentre escolto música de Blaumut.
S’entortolliga un ball de palmeres,
branques amansides, entrecreuades
mirades inquietes pel passeig que,
potser, masteguen misteri d’amor.

Bellugo els peus nus, gaudint
pessigolles, remeno sorra i arena,
fins que m’arriben a esgarrifar,
perquè elles s’aparellen al ball
i fueteig d’un càlid vent Xaloc,
que sempre ens porta l’anunci
del captard, lluna i nit d’estels.

“Som més sincers quan estem colèrics que quan estem tranquils”  (Ciceró)

Vanejant

En aquesta vida, som actors
i l’escenari on tenim que actuar,
ni és nostre, ni el reconeixem.

Cada escriptor focalitza el món
en sectors on vol identificar-se,
creu tenir dret, per ser un ens.

La rebel·lia de la mare Terra
li dóna resposta a l’home,
a les seves constants agressions.

Cada vegada, els territoris
es fan més petits, encerclats,
parcs naturals passen a jardins.

La petjada de la civilització
trenca l’equilibri i els animals
segueixen sent més civilitzats.

Desfer les cendres

Tinc el record empresonat
en un cadenat de llàgrimes,
aquell foll sospir obsessiu
de nen amniòtic, que duu
el desert de les cendres
en una llar sense foc.

Fer un mos a l’esperit,
engolint-te les entranyes
amb aquella esquerda a l’ànima.
Tot plegat, per tornar a començar,
balbejant trenta anys absents
i trenta anys guanyats.

Desfer totes les cendres
a cada vers, a cada poema,
esbargir-les per tempir la saó.
Res no torna, perquè
res se’n va. Sóc on sóc
i el camí n’és l’eternitat.